La Filmoteca de Catalunya comença una nova etapa en dos sentits: acaba d’estrenar director i espera veure aviat, finalment, com arriba a terme l’avantprojecte de llei que l’ha de dotar d’autonomia jurídica i reforçar-la com a institució cultural de país. És en aquest context que aquest divendres s’ha presentat en societat el nou responsable de l’equipament, Pablo La Parra Pérez, que exerceix el càrrec des que l’1 de juliol l’hi va traspassar Esteve Riambau, que havia conduït la casa els últims catorze anys. Ha estat al bar restaurant ja imprescindible per a cinèfils i veïns del Raval en general, La Monroe, situat a la planta baixa de la mateixa seu de la Filmo, on s’ha convocat la premsa –que omplia l’espai reservat, amb una vintena llarga d’assistents– per a un primer contacte amb La Parra, que ha estat flanquejat per la consellera de Cultura en funcions, Natàlia Garriga.
Per a Garriga, principal valedora de la llei que espera la Filmoteca des de fa anys, pel qual també havia batallat molt Riambau, comença una “nova etapa que serà esplèndida”. Una de les bases d’aquesta nova era és que “la legislatura arrenqui” definitivament i es pugui tirar endavant aquest procés legislatiu que s’ha anat entrebancant, l’últim cop per la convocatòria de les eleccions anticipades del 12 de maig, i que ara està pendent de si s’investeix un nou president de la Generalitat o si la interinitat s’allarga amb una repetició electoral. L’altra peça del nou capítol ja hi és: La Parra, triat en un concurs internacional al qual es van presentar 27 candidatures. Garriga, que ha subratllat que ni ella ni cap altre càrrec polític ha intervingut en aquesta tria –”ha de ser així”, ha insistit–, s’ha mostrat, això sí, obertament satisfeta per l’elecció de la comissió tècnica que se n’ha encarregat. “El Pablo té una formació molt sòlida, té coneixement i convenciment”, ha resumit.
El canvi com a eix, com en el cinema
Nascut a Gandia (la Safor) el 1987, el nou director de la Filmoteca és doctor en Estudis Cinematogràfics i Culturals per al New York University, llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València i màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat cap del departament de recerca i docent de l’Elías Querejeta Zine Eskola, responsable científic de la revista Zine: cuadernos de investigación cinematográfica i ha tingut responsabilitats al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià.
Amb el seu català del sud i el llenguatge inclusiu que s’obre cada dia més camí, especialment en el món de la cultura, ha desgranat amb precisió quirúrgica i claredat –i mesurant molt les paraules i el to per no relliscar en aquesta primera aparició mediàtica– el seu projecte, que aspira a recollir el llegat de Riambau –durant el qual la Filmoteca de Catalunya ha fet el gran salt i ha aconseguit prestigi, projecció i, alhora, popularitat– i fer-lo compatible amb una gran transformació. “El projecte posa al centre la idea de canvi i transformació, la transició és l’única constant del cinema, i per tant és condició necessària per a una filmoteca”, ha argumentat. “Som en un moment marcat per l’impacte de la revolució digital i, alhora, per diverses crisis sistèmiques, social, mediambiental i moltes més”, ha subratllat. I aquest és el context en què ha de treballar la Filmoteca, que “arriba a aquest paquet de reptes interconnectats en situació de fortalesa, després d’una dècada de consolidació del prestigi amb la tasca excel·lent d’Esteve Riambau i quan té a tocar el gran salt endavant amb la llei que li donarà autonomia”.
Programa per a residents
El seu extens projecte abasta molts camps, però té els objectius bàsics d’optimitzar els recursos de la Filmoteca, amb feina interna perquè les diverses àrees de la institució, que té dues seus –la del Raval, la més coneguda, i la de Terrassa, on hi ha el Centre de Conservació i Restauració, el 2CR– i, de cara enfora, amb la visibilització dels resultats i del patrimoni. És, per exemple, partidari d’exhibir pel·lícules encara que no estiguin un estat òptim –”en condicions subestàndards” ha dit– i obrir el debat, amb la societat, sobre si determinat títol s’ha de restaurar. En definitiva, vol impulsar “una nova cultura d’organització, amb escolta, molt horitzontal”, perquè la Filmoteca “té un equip de primer nivell amb moltes coses a fer entre totes”.
La millora de la comunicació digital –posant èmfasi en la sostenibilitat i la “mirada crítica” sobre com s’utilitza aquesta digitalització–, un programa internacional de residents perquè especialistes d’arreu i amb camps diversos d’expertesa facin estades a la Filmoteca i un programa d’història oral de la cinematografia del país, la normalització dels comissariats externs per organitzar cicles, l’impuls de la Biblioteca del Cinema són només alguns exemples dels plans que vol introduir, a més de garantir de la continuïtat de projectes com Visibilitzem el cinema català.
Filmoteca nacional, ‘de facto’ i ‘de iure’
Però si hi ha un eix que té clar La Parra és el nacional. Per això apareix en el seu projecte “l’èmfasi en el cinema, la llengua i la cultura catalana”, compartible amb el manteniment i potenciació de la projecció internacional de l’equipament que ha començat a dirigir. I per això un dels punts del seu projecte, en l’apartat de programes públics, es titula Abast de país. “La Filmoteca ja és de facto un equipament nacional, i ho serà de iure aviat”, ha recalcat. Segons el seu punt de vista, la institució “té la responsabilitat de garantir una acció sobre el conjunt del país, una consideració ineludible en un moment de transició per esdevenir equipament nacional”.
A la pràctica, aquesta aposta ha de significar obrir “un procés d’escolta per bastir complicitats amb altres equipaments catalans, per coproduir-hi projectes, no només per portar el que faci la Filmoteca, en itinerància, a altres punts del país”. En aquest sentit, per exemple, ha esmentat un projecte amb el centre El Bòlit, de Girona. I també voldria interactuar amb la resta de terres de parla catalana. “Soc valencià, no ho puc amagar”, ha respost amb un somriure ampli a una pregunta sobre aquesta qüestió. De la mateixa manera que ha acceptat l’aspecte emotiu de la qüestió, però, ha volgut mantenir la cautela per evitar semblar invasiu. “Sempre amb respecte, estaríem encantats de treballar també amb interlocutors d’aquestes terres, com de qualsevol altre lloc però amb l’afegit de la sensibilitat per la llengua”, ha admès.
