Marta Orriols (Sabadell, 1975) acaba de publicar una novel·la que ha de servir a tothom per donar-se permís per dubtar. De tot i tothora. ‘A l’altra banda de la por’ (Proa), proposa un viatge a la recerca de l’equilibri en la maduresa a través d’una protagonista, la Joana, que té uns 50 anys, està separada i té dos fills adolescents que els té a casa mitja setmana. El seu exmarit està a punt de ser pare una altra vegada amb una dona més jove, un amant fugaç reapareix com un miratge i un vigilant del museu on treballa l’assetja, o això li sembla. Mentre avança cap a un canvi de perspectiva sobre la nova etapa de la seva vida, recorre els conflictes vitals del món occidental. I li costa tenir clar què n’ha de pensar. Ensopega constantment amb el “discurs imperant” i en fuig i el rebutja. Encara que l’hi costi, perquè viu amb moltes pors. L’autora de la popular Aprendre a parlar amb les plantes, entre altres obres, admet en aquesta entrevista que la seva nova novel·la reflecteix en part el seu moment vital –ella també té gairebé 50 anys– i subratlla que ha volgut reivindicar-hi “els grisos”, el dret al matís i al dubte, en una època d’opinions contundents. “Jo no em puc creure que la gent estigui tan segura de tot”, reflexiona. I proposa aïllar-nos del soroll constant que ens diu què hem de fer i què hem de pensar en cada moment.
‘A l’altra banda de la por’ és un llibre molt generacional. L’eslògan del llibre podria ser ‘si estàs en la cinquantena i vius una ciutat occidental, llegeix-lo i, si no t’hi veus reflectit, et tornem els diners’.
No se m’havia acudit [riu]. La veritat és que respon molt a un moment vital concret. Em vaig deixar molta llibertat a mi mateixa en aquest llibre, per no pensar gaire i deixar que passés tot. I, inevitablement, hi va sortir molt la Marta d’ara. Jo tinc 49 anys i la fita dels 50 no és que em preocupi, perquè estem vius i ho celebrem, però em preocupa que ràpid que passa el temps. I he volgut parar un moment i reflexionar, ara que porto moltes coses viscudes a l’esquena.
La protagonista és una dona i l’autora és una dona. Pot semblar que la novel·la s’adreci especialment a les dones.
Jo, quan escric, intento no pensar si estic fent una literatura que parla d’una dona i si és una literatura dirigida a les dones, perquè no hi crec gens. Siguem homes o dones, hi ha coses universals, sentiments i emocions que ens interpel·len a tots gairebé de la mateixa manera. A més a més, hi ha el personatge del Biel [l’exmarit], que té un pes específic i que s’assembla molt a la Joana en el moment vital, però que ha tirat cap a una altra banda i està fent una renovació. Mentre que la Joana ha quedat aturada. La seva obsessió és quin és el seu lloc en el món en aquests moments.
I té moltes pors.
Es mira el futur en perspectiva i busca la manera de creure-hi, perquè el món de fora t’està dient que el futur és una incertesa i un perill. Volia que hi hagués de fons aquest discurs de la por, d’aquesta por col·lectiva, l’apogeu de les dretes, l’amenaça climàtica. Tota aquesta incertesa, que hi ha sigut moltes vegades a la història, i la cosa més contemporània que és aquesta amenaça climàtica. I crec que aquest deteriorament de fora ens comença a influir en les nostres decisions personals. Ens comença a definir una mica a nosaltres, també. Crec que anem amb més por ara que abans.
Anem amb més que abans, dins de la trajectòria de la nostra generació o de la humanitat, en la història de la humanitat?
En general. És sistèmic. Crec que ja és molt irreversible la situació del planeta, serà molt difícil arreglar-lo. Ja sé que és una visió molt pessimista, però és la realista. Per tant, hem de buscar noves narratives en comptes de la por i l’amenaça. Jo confio molt en les noves generacions, que tinguin ganes de voler ser aquí i que trobin la manera.
Els mecanismes de la comunicació d’avui dia ajuden a accentuar aquesta por generalitzada? Perquè les xarxes són presents en la novel·la, sembla que li preocupen molt.
M’obsessiona aquest tema. Estem rodejats tot el dia d’altaveus que ens diuen com ens hem de sentir, per què hem de protestar, com ens hem de posicionar. I estem immersos en una societat de la por. La por com a emoció és bona quan et serveix com a alerta, però viure en una societat de la por, amb aquests discursos, amb aquestes noves polítiques, no. Ara amb Trump, amb aquesta agressivitat. La por ens empetiteix, ens fa molt més manipulables. Per això passa el que està passant en la política.
Sense voluntat de fer cap espòiler, i tenint en compte el títol, que ja dona la pista, es pot dir que el llibre és un viatge a un canvi de perspectiva. Que és una cosa que costa molt de fer.
Costa molt de fer, sí, sí. I en el llibre hi és. No és un espòiler, igualment has de llegir el llibre [riu]. Però sí que és veritat que, al final, la lectura que fa ella d’unes notes que li troba al seu fill sobre l’overview effect dels astronautes és determinant. És una cosa molt senzilla i molt intuïtiva, però de cop i volta per a ella és com una petita revelació. S’adona que és tan senzill com això, que no podem fer gaire més, que moltes coses no són a les nostres mans, però canviar el punt de vista sí que ho podem fer. És difícil a vegades, però es pot fer.
Però encara que el detonant del canvi de perspectiva siguin aquestes notes que troba el seu fill, hi ha hagut tot un treball, tot el llibre la porta cap aquí, quan ella en realitat s’aferra a no canviar de perspectiva…
Hi ha com una nostàlgia d’ella amb ella mateixa. No és aquella nostàlgia conservadora de ‘qualsevol temps del passat va ser millor’, sinó una nostàlgia de ‘em trobo a faltar’. Un ‘jo era una persona amb moltes ganes i amb molta empenta i de cop i volta soc algú acomodat, que té uns privilegis, però a la vegada em falta autonomia per gaudir-ne’. Això també és molt propi d’ara, sembla que no puguis gaudir si et va bé la vida. Com que tot va tan malament, i, en canvi, ella té un pis quan hi ha un gran problema amb l’habitatge, se sent culpable. I s’ha de poder dir que no passa res, m’ho he treballat i tinc tot això. Però sí que hi ha aquesta mirada sobre qui era ella abans i en què s’ha convertit i l’exercici d’acceptar que les persones som com matrioixques i estem fetes de moltes personetes. La Joana ha de saber abraçar aquest present perquè no et pots quedar pensant que el teu passat era millor i has d’acceptar qui ets ara.
Hi ha moments de bastant pessimisme, quan la protagonista arriba a la conclusió que ser adult té a veure com conformar-se o que madurar és acceptar les limitacions de la vida.
És que el món et martelleja amb la idea que la joventut és el que val i tu et vas adonant que ja no ets tan jove. Crec que costa molt fer l’exercici de dir que aquesta etapa de la vida és meravellosa, perquè et coneixes millor que mai. Hi ha aquest desencís de les trampes del món adult i ens oblidem de viure amb el que tenim. I aquest acostumar-se que ella en algun moment veu com una cosa negativa al final entén que això és bo, i que potser d’aquí uns anys s’ho mirarà i dirà tant de bo tingués el que tenia en aquell moment. És part de l’aprenentatge de la vida.
Aquesta novel·la no és dramàtica com ‘Aprendre per les plantes’ però tampoc no fa concessions. Està lluny de tenir un final feliç. Era una voluntat explícita en escriure-la?
És que em miro la vida així també. I literàriament crec que els textos cauen molt de les mans si hi poses molt sucre. I perquè, a més, la intenció en les històries d’amor que hi ha, amb l’exmarit i amb l’amant, no era concloure una història d’amor ni explicar com evolucionava, sinó intentar retratar l’amor d’una manera molt realista. Em crida l’atenció que la societat canvia i canvien molt les formes de relacionar-nos i les relacions de parella. Però per a algú com la Joana, que pertany a una generació amb una educació sentimental molt concreta i que ara està sola, què vol dir avui en dia tenir una parella? Intentava parlar de l’amor en general, què significa en l’ésser humà estimar i quins tipus d’amor hi poden haver o maneres d’estimar, que n’hi ha moltíssimes. I, per tant, està tot fet a partir de matisos i de contradiccions, d’una ambivalència de sentiments que és el que ens fa més humans.
Potser a vegades la parella és impossible. Ella en tenia una que s’ha gastat i una altra que la gràcia que té és que és inabastable.
Amb el Mateu [l’amant fugaç] hi ha la por de dir ‘ha sigut tan bonic que si ara això ho convertim en una normalitat, en una rutina, perdrà tota la gràcia’. La idea era també parlar d’això. I evitar el clixé dels amants que es retroben al cap del temps i en un castell de focs. Per això he fet ells es posin un fre per no espatllar el que va tenir i s’adonin que l’atzar que va fer que es trobessin en un moment determinat ara no està funcionant, que hi haurien de deixar allà. Les històries no viscudes a vegades són molt més precioses que una història que estires com un xiclet.
Som addictes al descobriment, als principis…
Clar, és que els principis són meravellosos, però si evolucionen totes les relacions acaben sent com les altres. I ella ja ha viscut una història així i està en una etapa de la vida que ja sap què vol dir tot. Per això han de prendre la decisió de ‘deixem-ho aquí’.
Hi ha una reflexió també sobre el que significa realment la soledat, exemplificada en la nit aquella de Cap d’Any. Al final, la soledat és el que diu la societat, que és quedar-te a casa teva sola la nit de Cap d’Any? Ens confonem sobre el que és la soledat?
Sí que hi ha en tota la novel·la, hi sobrevola, un sentiment de soledat molt fort. No només perquè ella sigui una persona solitària, tot i que té amics. La soledat avui en dia és una cosa que ens defineix també força, perquè ens confonem i perquè portem aquestes vides que ens costa sortir al carrer i relacionar-nos. I sí que hi ha això, ens diuen també com a ser la soledat i que sentir-se sol és una cosa negativa, quan hi ha una soledat buscada que pot ser molt positiva. A mi m’agrada molt la soledat, però entenc que també necessito sortir i estar amb els altres perquè si no la vida no té sentit. Però la soledat buscada és bona i és veritat que des de fora et diuen això, que una nit de Cap d’Any a soles no pot ser. I si no tinc ganes d’estar amb ningú aquesta nit, per què ho haig de fer? El que passa és que a ella decideix quedar-se sola a casa i no li funciona.
Perquè la pressió social és molt forta…
Exacte. Hi ha altaveus que tot el dia et diuen com t’has de comportar, que a mi això és una cosa que em crida molt l’atenció. Una cosa és que et donin consells mèdics, però és que avui en dia i sobretot a les dones, ens diuen sempre com ens hem de sentir, com ens hem de mirar, què hem de denunciar…
Precisament, la narració porta a una reflexió sobre el com del ‘me too’ actual, no sobre el què, sinó sobre el com. Per això fa que el personatge de la Joana dubti de si realment l’ha assetjat el vigilant del museu al qual planta cara i arriba a preguntar-se si són imaginacions seves per culpa del que anomena ‘discurs imperant’?
Volia posar sobre la taula la confusió, el sentiment de confusió, la nebulosa que hi ha sobretot per part de les dones. Jo crec que malauradament moltes de nosaltres hem sentit a vegades dubtes sobre si un comportament tocava o no tocava. A la Joana no li passa res greu, però sí que el vigilant té una actitud una mica reprovable o inquietant que la fa sentir malament. Això, si li hagués passat fa 20 anys, potser s’ho hauria tirat a sobre o li hagués explicat a un amic i ja està. Jo trobo perfecte que hi hagi tot aquest llenguatge polític que protegeix la nostra intimitat. Perquè a ella no li passa res, però per desgràcia passen coses molt greus. Però el meu dubte és si totes les dones hem de fer exactament el mateix sempre.
En cas d’assetjament, crec que és tan vàlid que una dona faci una denúncia pública en una xarxa social o a la policia com que decideixi no donar entitat al que li ha passat. Una situació així sempre és prou delicada i íntima per decidir cadascú què vol fer. I està molt bé que una sàpiga ara, a diferència d’abans, que pot recórrer uns llocs i unes lleis que vigilen tot això. Però no totes hem de fer exactament el mateix. Perquè a sobre sentir que has de fer això i obligar-te a fer això et pot fer sentir molt malament. Estic segura que cap dona vol quedar-se en el paper de víctima. Tothom es vol aixecar i seguir endavant. Per això la Joana prefereix encarar-se al vigilant directament, però també li sap greu perquè no ho denuncia, quan li estan dient que avui dia toca denunciar. Al final no ho explica ni a la seva amiga, perquè veu que és una cosa tan intangible que no sap ni com definir-ho i acaba dubtant del que va passar, tot i que té clar que el vigilant se li va acostar massa i li va fer molta angúnia. Soc una gran defensora que hi hagi aquesta protecció, però cadascú ha de poder defensar-se com vol.
En aquest ordre d’anàlisi de les coses, hi ha la relació amb la maternitat o la no-maternitat, amb aquest personatge que va a contracorrent. Ara que s’ha obert la porta a explicar els aspectes negatius de la maternitat, el seu personatge la vol reivindicar.
Més que res és ‘per què ens han de dir si ara hem de ser totes unes males mares o no ser mares?’. És molt fort el que els passa a les dones. És com tenir sempre un narrador omniscient sobre el cap que et va dient el que has de fer i el que no has de fer. I tenia ganes de dir això. Jo volia ser mare i ho vaig ser als 29 anys, que em deien que havia sigut mare molt jove, que també era una exageració dir això. Però és que en tenia moltes ganes, era el meu desig i en aquell moment ja anava bastant a contracorrent, perquè les meves amigues van tenir els fills molt més endavant. Trobo que està bé poder fer una cosa que desitges i tenir el teu criteri propi i no haver de donar explicacions, que ens passem el dia donant explicacions per tot…
Més les dones que els homes?
Totalment! Amb el tema dels fills, ningú qüestiona que un home sigui pare als 50 anys i sí que es fa quan una dona de 50 anys decideix ser mare. De fet, aquesta novel·la és per parlar de tot aquest soroll que hi ha fora que ens va dient constantment com ens hem de sentir, per la por o perquè socialment ens diuen com ens hem de comportar i com ens hem de relacionar.
És possible que una de les coses en què va més a contracorrent el personatge de la Joana és que en una època d’opinions molt contundents, i fins i tot intranscendents, ella es permet dubtar?
És que crec que és necessari. Perquè vivim en un moment en què gairebé s’ha convertit en una patologia cultural el que està bé i el que està malament. Passa una cosa, el que sigui, i t’has de posicionar. Jo soc una persona que sempre dubta. Per desgràcia o per bé, no ho sé, però sempre puc entendre un cantó i l’altre. I llavors no sé mai on posar-me i això és un rotllo avui en dia, perquè si ets d’aquests ja no ets dels altres! I no és tot blanc o negre. Per això he fet una novel·la plena de grisos, una reivindicació del dubte. El que ens fa més humans són aquestes contradiccions. Jo no em puc creure que la gent estigui tan segura de tot.
Per què no tenen nom els fills de la protagonista, té alguna cosa a veure amb aquesta reivindicació de la maternitat?
Ai, no! És que a mi em passa una cosa quan escric… m’agradaria fer una novel·la sense noms i no ho aconsegueixo mai. Em molesta molt posar noms, perquè penso que marquen molt. La protagonista es diu Joana perquè me’l va regalar una amiga, jo no sé posar noms als personatges!
Va ser idea d’una amiga seva posar-li Joana?
Quan començava la novel·la, un dia li estava explicant a una amiga de què anava i em sembla que li havia posat Anna. Buscava un nom com neutre. I em va dir ‘Anna, no! Per què no Joana?’. I em va agradar. Però em costa molt posar noms és tan banal com això, em sembla, eh? [Riu].
Un element molt present en la novel·la és el MNAC, el museu on treballa la protagonista. ‘A l’altra banda de la por’ gairebé es podria vendre com una guia peculiar del museu. Per què va triar concretament aquest museu i no un altre per situar-hi la vida professional de la Joana?
Hi tinc un vincle especial perquè vaig estudiar història de l’art i hi vaig fer pràctiques. Me l’estimo molt. Barcelona crec que té grans museus i el MNAC n’és un. A vegades fem cues per entrar a museu d’altres ciutats que visitem i aquí tenim unes col·leccions meravelloses, com la del romànic, que és una joia, i no en som prou conscients.
També devia escollir les obres a les quals dona un ‘paper’ per alguna raó.
Sí. Per exemple, situo en la trama un quadre de Lluïsa Vidal com a reivindicació de les pintores oblidades. Són pintores que en vida han tingut èxit, han venut, han exposat. Ella feia classes de pintura a dones que venien de l’estranger. El cas és que l’elogi que li dedicaven era que pintava ‘com un home’.
Amb les traduccions que es facin de la novel·la, molta gent arreu del molt llegirà sobre el romànic català i sobre Lluïsa Vidal…
És que és important, quantes històries dels altres ens hem empassat? Ho sabem tot de la cultura nord-americana i les obres catalanes també tenen valor universal. Un quadre de Lluïsa Vidal pot provocar emoció a una persona d’aquí o de la Xina.
També té una presència clau la llengua, el català. Quan la Joana coneix el Mateu a Tòquio és perquè ell s’hi fixa quan la sent dir un renec en català perquè li cau una cosa a terra. Ens costa molt renegar en una llengua que no sigui la nostra. La primera connexió entre el Mateu i la Joana és per la llengua.
Em va semblar bonic fer-ho.
Vostè escriu en català i els seus llibres es venen a tot el món. Hi ha certa vitalitat literària. Però com veu la situació de la llengua en altres terrenys? Hi ha dades molt alarmants pel que fa a l’ús social.
Intento ser positiva, tot i que veig els perills, eh? Ho veig molt en els meus mateixos fills. Un té 20 anys i l’altre 15, i veig molt la diferència entre l’un i l’altre. I han anat a la mateixa escola. El petit parla molt pitjor el català. És alarmant, però també, si vas a Galícia, et diuen que ja podem estar contents. Tinc esperança amb el català. Per exemple, hi ha una revifada de música en català meravellosa. I això mateix hauria de poder passar en un àmbit com el dels videojocs, el de la tecnologia, els podcasts. La situació és dèbil, però crec que el català no morirà. Canvia, però això és una llengua viva, també.
Però sembla que sigui una llengua que no és necessària…
Com que convivim amb el castellà i amb el castellà ja ens entenem… d’aquí ve el problema. Però la voluntat hi és. I cada vegada tots en som més conscients. Si algú em parlava en castellà, jo també ho feia, ara ja no. Continuo en català a veure si m’entenen. I moltes vegades em sorprenen i em responen en català. O sigui que nosaltres hem de canviar el xip. Jo estic esperançada. Mira, que soc més aviat pessimista, però amb el català vull pensar que la situació actual és transitòria. Com a societat canviem. La nova immigració és un fenomen bastant nou encara. I penso que tot s’anirà posant enlloc. Vull pensar que sí.
