La nit de La Mercè d’Estrella Damm a la platja de Bogatell té un perfum diferent. No és la foscor d’una sala ni el terra fred d’un gran estadi, sinó la immensitat fosca del Mediterrani il·luminat per la una lluna plena radiant. A la platja del Bogatell, la marea humana que inundava la sorra no era només un públic: era una riada de memòries creuades que es trepitjaven la sorra buscant un refugi on resguardar-se del pas del temps.
Love of Lesbian no ha tornat a Barcelona; en realitat, mai n’han marxat. La banda de Santi Balmes ha completat la trajectòria d’un cometa Haley que, després de fer la volta al món deixant un rastre de cançons, torna sempre al seu perigeu emocional, però si fem cas a Santi Balmes aquest no ha estat l’últim concert a la capital catalana, sinó “un dels últims” abans que el grup s’aturi de forma indefinida. Però aquest vincle de la banda amb la ciutat transcendeix la mera procedència geogràfica. Com no recordar aquell experiment en plena sortida de la pandèmia, quan més de 5.000 persones es van agrupar per demostrar que la cultura era la nostra única taula de salvació? Aquesta nit, en canvi, la cita amb la seva ciutat tenia l’aire d’una celebració majúscula i sense restriccions. Com un record borrós d’aquella nit on més de 5.000 ànimes van tornar a sentir la música repicant al pit, el concert ha iniciat amb Nadie por las calles.
El full de ruta de la nit, però, era una declaració d’intencions metòdica i poètica, i també festiva perquè, encara que Love of Lesbian s’aturi, era una nit per celebrar el vincle especial entre el públic i el grup, i així ho han evidenciat des de l’escenari. Des dels primers compassos amb temes com Cuando no me ves, Bajo el volcán, Contradicción o 1999, l’atmosfera s’ha anat carregant d’aquella electricitat tan pròpia dels canvis d’estació combinant temes de la seva dilatada discografia amb els seus discs La Hermandad. Quan ha sonat Manifiesto Delirista i Algunas Plantas, la sorra de la platja ha tremolat sota milers de peus que ballaven com si el demà fos una hipòtesi llunyana sense pensar què ens oferirà.
El vincle de Love of Lesbian amb la ciutat i la participació de Manolo García i Xantal
Les cançons de Love of Lesbian són el plànol espiritual d’aquesta Barcelona tan contradictòria, una ciutat tan obcecada a mirar endavant que de vegades oblida qui era. Els seus versos no queden en l’aire: estan gravats a les rajoles de la Gran Via, a la rotonda de Travessera de les Corts o a les ombres del Parc de la Ciutadella. I allà, entre la brisa salada del mar i els focs d’artifici convertits en drons de la nit barcelonina, la ciutat buscava reconèixer-se al mirall, buscant “allò” que la fa estranyament addictiva. Però per sobre de tot, el concert ha estat un cant a la vida, i a uns “Love of Lesbian suporters” incondicionals que han entomat el guant del líder de la banda per adaptar un càntic molt conegut al Camp Nou.
El clímax de la vetllada ha arribat amb una de les aliances més emotives de la música popular d’aquesta terra. La sortida a escena de Manolo García ha fet saltar pels aires qualsevol contenció. La veu de l’ex-Último de la Fila s’ha fusionat amb la de Santi Balmes per oferir versions inoblidables d’Incendios de nieve i La hermandad. Quan la veu de Manolo García s’ha apagat, han començat a sonar els acords d’Allí donde solíamos gritar, i h oha fet amb la complicitat de Xantal, la prometedora i reivindicativa veu de Remei de Ca La Fresca. Junts en aquest instant, la platja del Bogatell ja no era un concert, sinó un clam col·lectiu on milers de goles han cantat a ple pulmó un dels grans himnes de la nostra generació.
Després de la catarsi de Fantástico, el tancament apoteòsic amb Club de fans de John Boy ha deixat la platja en una mena d’èxtasi per haver viscut una nit especial que el grup guardarà en un calaix tancat amb clau en la seva memòria. Quan s’han apagat els llums i només quedava la remor de les onades trencant contra el litoral, la sensació no era de comiat definitiu, sinó de treva. Barcelona continuarà demà la seva mutació accelerada, però per unes hores, entre la sorra, la brisa de la nit i l’eco de les veus, hem tornat a saber exactament qui som. Però aquest concert no és un adéu, és un fins aviat abans que Love of Lesbian es prengui un merescut descans en una nit on el pop-rock d’Al·lèrgiques al pòlen i la rumba mestissa de La Pegatina han escalfat motors, i el duet barceloní Svetlana –amb un missatge reivindicatiu sobre la gentrificació, els drets LGTBIQ+ i la realitat social de Barcelona– ha estat l’encarregat de tancar una nit de festa major fantàstica.
