El mercat editorial català està marcat per la tendència a la concentració per grans grups que han anat absorbint editorials petites i mitjanes. El mercat va patir una sotragada amb la creació del Grup 62 l’any 2006 quan hi van entrar el grup Planeta, amb Grup Enciclopèdia Catalana també com a accionista de 62. D’aquesta manera segells tan reconeixibles com Edicions 62, Pòrtic, Empúries, Columna i Destino van ser absorbits per Planeta, dins del qual hi ha el Grup 62. En els darrers anys Penguin Random House s’ha erigit com la principal competència de Planeta, amb segells mítics, com ara Caligrama, Rosa dels vents o Taurus. A conseqüència d’aquesta concentració en dos grans grups, el nínxol de mercat de les mitjanes editorials s’ha reduït, però tot i així, una constel·lació de petites editorials s’estén per tot el territori.
El Món ha parlat amb deu d’aquestes petites editorials per entendre com enfronten aquesta tendència creixent al mercat editorial de Catalunya. La majoria s’hi enfronten amb positivitat i defensen la personalitat de cadascun dels seus segells. Aquestes petites editorials reivindiquen la seva feina, basada en la cura i dedicació que posen en cadascuna de les obres que editen. És el cas d’Isabel Monsó, directora de Viena Editorial, una editorial que té la seva seu a Barcelona des del 1991. Monsó defensa que les petites editorials com la seva s’allunyen de la necessitat de fer un catàleg comercial, i això els permet escollir els projectes a partir de la seva convicció. “Tenim una manera de fer molt artesanal, amb contacte directe i constant amb l’autor o el traductor de l’obra que hem seleccionat”, afirma Monsó, que creu que el fet que el seu sector sigui “àgil i molt viu” assegura la supervivència de les petites editorials.
Sandra Ollo, directora de la històrica editorial Quaderns Crema comparteix aquesta visió sobre les petites editorials. “La fusió de segells independents en un gran grup és una pèrdua per al món editorial, perquè perden la llibertat de decidir què volen publicar”. Ollo argumenta que sota el paraigua d’un gran grup els segells han de complir unes expectatives econòmiques que els condicionen la seva feina. “Quaderns Crema intenta aïllar-se dels targets, l’actualitat o les modes per poder fer bons llibres, que contenen tot això de per si”, continua la directora, que també realça la proximitat amb els autors, la cura amb el grafisme i l’especial cura i atenció a cada part del procés.
El cas paradigmàtic del Club Editor
El cas de Maria Bohigas, propietària de l’editorial Club Editor fundada pel seu avi Joan Sales el 1959, és paradigmàtic quant a la lluita de les petites i mitjanes editorials per no ser absorbides per grans grups. L’any 2004 Planeta, que tenia la meitat de la propietat del Club Editor, va plantejar que calia prendre una decisió amb el segell, perquè estava inactiu. Segons explica Bohigas, el grup els va proposar que els venguessin la meitat de la propietat, que en aquell moment encara tenien ella i la seva àvia, o bé que elles compressin la totalitat del Club Editor. “Vam fer enrere tot el procés d’integració amb Planeta i vam recuperar l’editorial”, explica l’editora, que assegura que la decisió va ser fàcil. En aquell moment, Maria Bohigas ni tan sols vivia a Catalunya, però es va decidir ràpidament a tornar: “Vaig pensar: aquesta editorial no pot seguir el destí d’altres segells que tenien personalitat literària i en ser absorbits l’han perdut”.
“L’ambició literària havia d’estar a l’altura d’un catàleg com aquest, fonamental perquè hi hagués una pervivència de la literatura en català”, continua Bohigas. Per això, l’editora va començar una ronda de contactes entre els editors en català, que en aquell moment encara eren pocs. “Era un moment de gran crisi, en què grans autors tenien l’obra descatalogada i grans dificultats per publicar”, assegura Bohigas abans de parlar de l’associació amb una altra de les editorials catalanes històriques, Edicions 1984. “L’editorial va passar a algú que no només no havia renunciat a l’ambició de tenir una producció editorial rica en català sinó que ho feia d’una manera molt atrevida”, subratlla Bohigas en un elogi a Josep Cots. Després de set anys, Edicions 1984 i el Club Editor es van separar, i Maria Bohigas es va endinsar tant en l’editorial que va tornar a Barcelona.
Per Bohigas, la qüestió a tenir en compte abans de prendre la decisió sobre vendre un segell a un gran grup és fins a quin punt s’està disposat a adequar l’estil de vida i el guany econòmic a les decisions editorials. “Si decideixes anar en una certa direcció i que el teu catàleg hi vagi, el teu benefici serà o nul o petit. Tot depèn de si prioritzes una lògica empresarial o literària”, explica Bohigas, que aprofita per assenyalar que es tracta de dues lògiques diferents que no estan ben avingudes.
Petites editorials, sinònim de cura i dedicació
Laia Regincós, directora de l’editorial gironina Ela Geminada, que aquest any compleix deu anys, considera que tenir una petita editorial és “una qüestió de tarannà”, perquè editar en català no genera grans beneficis. “Fer un llibre és un regal que fas als altres. A Ela Geminada no ens movem tant per les xifres de vendes, el negoci i l’èxit com les grans empreses”, defensa la directora, que lamenta que els grans grups absorbeixin les editorials que comencen a tenir volada, perquè sent que els llibres queden “desemparats”. “Tota la dedicació que invertim en un llibre, la xarxa que es teixeix amb l’autor i el corrector… Tot això desapareix en una empresa gran”, conclou.
Maria Luisa Samaranch, editora d’Sd Edicions, és també molt crítica amb la concentració de les editorials mitjanes en dos grans grups. “El lector no és conscient quan compra un llibre que la majoria de segells ja no són independents”, explica Samaranch, que va començar el seu negoci d’edició l’any 2005 a Barcelona. Segons Samaranch, les estructures que estan a mig camí de convertir-se en una editorial mitjana no ho fan, perquè es venen abans d’aconseguir-ho i perden la seva essència. “Aquests grans grups, quan absorbeixen les editorials mitjanes expulsen els treballadors, i en trobar-se a l’atur, construeixen les seves pròpies microeditorials”, explica la directora d’aquesta editorial especialitzada en l’edició de llibres il·lustrats per nens i adults, gastronomia, narrativa i assaig.
En el mateix sentit, Ramon Moreno, director d’Edicions Cal·lígraf, apunta que hi ha un vessant “romàntic” al seu ofici. “Cada llibre que publiquem és una obra de la qual estem totalment convençuts”, explica. Edicions Cal·lígraf, una editorial gironina fundada l’any 2011, publica entre deu i dotze obres a l’any, perquè d’aquesta manera poden fer un “bon acompanyament” a cada llibre. Per Moreno, el problema de les petites editorials és la massa comercial: “Som petits amb tot el que comporta, els avantatges i els desavantatges enfront els grans grups editorials, molt més comercials”.
“Mercat editorial petit, cultura petita”
“Ningú vol ser petit pel fet de ser-ho, ho som perquè el nostre públic és més reduït”. Així enceta la conversa Òscar Bagur, director de Punctum des de 2005.“Una cultura que viu d’editorials petites no deixa de ser una cultura petita”, recalca Bagur, que considera que el funcionament del mercat editorial català falla perquè està basat en les microeditorials. “Les dues editorials grans que arriben a molta més gent i tenen un funcionament que els permet fer més coses haurien de fer el mateix que fan les petites amb el producte”, reclama Bagur, que considera que el punt fort de Punctum és la proximitat amb l’obra i l’autor. Aquesta editorial de Lleida edita principalment llibres sobre filologia catalana i estudis literaris. Dedicar-s’hi, explica, és “una qüestió de resiliència”. Punctum fa entre cinc i deu llibres a l’any per cuidar el producte i acompanyar-lo en tot el procés.
Alba Puig, directora de l’editorial Mediterrània, que enguany compleix quaranta anys, comparteix el mateix punt de vista del director de Punctum. “Les novetats editorials són el reflex de la societat. Com més riques siguin, amb més idiomes i més varietat, més traspassarem el que llegim a la nostra cultura”, explica Puig, que posa com a exemple totes les obres que s’han produït a partir del procés i que han passat a l’imaginari col·lectiu. Per Puig, per un país és clau que hi hagi varietat editorial, perquè genera una cultura més rica i més gran. “Tant de bo no fos un cost extra per l’editorial publicar una mateixa obra en català, en gallec, en basc…”, continua Puig.
“Les grans editorials inunden les llibreries”
“Les editorials que estan patint més són les mitjanes, no les petites”, assegura Manuel Rivera, director de l’editorial tarragonina Silva. Segons Rivera, el mercat s’ha dividit en dos: les editorials grans que inunden les llibreries i les petites, les que cuiden els llibres. “L’edició és l’artesania de la cultura”, explica. Rivera, de tarannà positiu, assegura que hi ha lloc per tothom, i que totLes petites editorials, en lluita per no ser absorbides pels grans grups i que algunes editorials desapareixen, altres tenen “bona salut”. Tot i així, el director de Silva Editorial és crític amb els grans grups, perquè considera que els seus interessos no són editorials: “Busquen el màxim benefici. Estan en grups de comunicació o fins i tot en empreses financeres”. Rivera també afegeix que les grans editorials “inunden” les llibreries amb el seu catàleg, i per tant creu que són les culpables de les devolucions de grans dimensions a què han de fer front les editorials.
Alba Puig coincideix amb Rivera en assenyalar que el mercat editorial català cada vegada es polaritza més en microeditorials i grans hòldings que ho absorbeixen tot. “Cada vegada hi ha més diferència entre els grans i els petits. Hi ha moltes noves propostes petites, però no queden editorials mitjanes”, afirma Puig, que lamenta la desaparició de segells de mida mitjana. Puig augura més fusions, sobretot a la part de distribució, que sacsejaran encara més el mercat editorial a Catalunya.
A Lleida, una de les editorials de referència és Pagès Editors. La seva directora, Eulàlia Pagès, assegura en una conversa amb El Món que els costos cada vegada són més alts i els marges editorials més estrets, el que complica la supervivència de les editorials i facilita la concentració. Aquesta és la causa de l’auge dels grans grups editorials, que de seguida compren els petits segells que funcionen. “Hi ha més oferta i més títols en català, però el públic i les vendes cada vegada estan més fragmentades”, explica Pagès, que conclou el seu raonament assenyalant que en els darrers anys han sorgit moltes microeditorials “per la necessitat de diferenciar-se” dels grans grups a partir de l’extrema especialització.
Des del punt de vista dels llibreters, també és més útil que les editorials siguin independents. Almenys així ho afirma Carlota Freixenet, de la llibreria independent La carbonera, al Poble-Sec. “A mesura que les editorials són comprades pels grans grups s’acaba monopolitzant el catàleg editorial. Les editorials petites i independents poden decidir-se per apostes personals no tan basades en els beneficis econòmics”, explica Freixenet, que considera que la concentració pot portar a una pèrdua d’independència ideològica. “Tot i així sempre és millor que una editorial sigui absorbida que no pas que desapareixi”, assegura aquesta llibretera, que insisteix a recordar que també hi ha bons professionals als grans grups.
17 
