El grup de música La Raíz va publicar l’11 de març el disc Entre poetas y presos, amb 12 cançons noves, inclosa Rueda la corona, un hit que ja ha superat les 800.000 visites en un mes. Els valencians han exhaurit ja les entrades per als concerts de presentació a Madrid i a Barcelona (el 21 i 22 d’abril a la Sala Apolo), i tenen clar que el nou disc consolida la combinació de rock, rap i la frescor dels ritmes jamaicans. En aquesta entrevista, el cantant Pablo Sánchez explica a El Món els secrets del nou disc.
L’origen del títol del disc ve d’una història que m’explicava la meva àvia quan jo era petit. Era una dona que va viure una història curiosa, que expliquem dins del disc, perquè anava a la presó de petita a portar menjar a familiars empresonats. D’allà en va sortir una història curiosa, ja que el pare de la meva àvia estava empresonat amb el poeta Miguel Hernández. La història s’explica per Oriola, al Baix Segura, i nosaltres l’aprofitem per dir que som gent que ara defensa la cultura i l’exposa, d’alguna manera som hereus de tota aquesta gent que va lluitar gràcies als quals ara tenim llibertat per a poder-ho fer.
La Raíz insisteix que cal fer “guerra al silenci”
Cal lluitar de la millor manera possible contra la censura que s’imposa des de fa molt temps en la cultura, musical i escrita. No ens hem de callar, mai no ho hem fet i continuarem així.
A La Raíz sou molta gent, això és un avantatge o un inconvenient?
Sí, som una banda enorme, però sempre diem que ens portem tan bé perquè érem amics abans de ser músics. De fet, continuem sent més amics que músics. Som una pandilla de gent que es porta molt bé, i gràcies a això hi ha un bon producte i una bona connexió amb el públic.
I sou quatre veus, com us repartiu les cançons?
Cadascú té el seu estil, cadascú ha mamat de les seves influències, i en funció de cada cançó es tria amb coneixement, sense discussions. A alguna cançó hi escau millor un to de rap i la cantarà Josep [Panxo] o Sen-K, en algun tema amb més fusió o mestissatge el cantarà Julio [Maloa], si és més rocker el cantaré jo, no ho sé… el que millor quedi, realment. Amb això no tenim pas cap problema, perquè hem aconseguit que la gent reconegui el timbre de cadascú, i pugui identificar qui és cadascú, i això era el més difícil, amb quatre cantants.
