Júlia Sentís (Barcelona, 1995) és reflexiva. Li agrada donar dues voltes, com a mínim, a tot el que fa. S’ha estrenat amb Palpentes, d’Edicions Cap de Brot, el qual li ha valgut el premi del VIII Certamen d’Art Jove de Poesia Salvador Iborra de 2025. Es tracta d’un poemari en què la jove autora barcelonina investiga la manera de fusionar la poesia amb el cos en moviment i la pedagogia. Tot plegat, amb una reflexió sobre la quotidianitat i la manera que tenim de relacionar-nos amb el que ens envolta, des de la matèria fins a les persones. Passar d’una mirada general, a la precisió, a la tactilitat. En aquesta entrevista amb El Món, Sentís s’endinsa en les fronteres permeables de la prosa i la poesia, la influència de la narrativa en els poemaris, i la necessitat de canviar la percepció de la cultura, traient-li pes a la indústria.
Vens de triomfar amb Palpentes al Certamen d’Art Jove de Poesia Salvador Iborra. D’on et ve la passió per escriure poesia?
Jo he escrit des de molt jove, des de molt petita. I diria que des del principi ja vaig començar a escriure poesia. Amb els anys he anat entenent que potser té a veure amb la meva manera d’estar, de pensar. És un lloc on em trobo a gust. Està relacionat amb com em sento, amb la manera d’estar, de percebre, de relacionar-me amb les coses… Hi ha una afinitat amb l’espai que possibilita la poesia. També he provat d’escriure narrativa i altres coses, però hi ha alguna cosa amb l’espai de la poesia que em fa sentir a gust.
Què té de diferent l’espai de la poesia?
És un temón [riu]. Penso que la divisió entre prosa i poesia no només és molt complexa, sinó que també està molt discutida. La frontera [entre prosa i poesia] per mi és molt més mòbil del que a vegades pensem, i si hem d’establir un tall, una diferència, estem tancant possibilitats a un costat i un altre. Jo soc partidària que es puguin travessar les fronteres sempre, o, com a mínim, posar-los en qüestió. Per mi, m’imagino la poesia molt més visual. La narrativa potser es desplega en el temps d’una forma molt més lineal, però aquí ja em trobo amb dificultats, perquè n’hi ha moltes que no ho fan així [riu]. És molt més complex. L’ús que fa de la llengua [la narrativa] porta a certa sintaxi que és molt diferent del de la poesia, que hi ha una altra obertura a poder jugar amb ella.
Obre més portes a la creativitat?
Crec que ho fa d’una forma diferent, no diria que ho fa més. A mi la narrativa m’encanta i en llegeixo molta. De fet, molt del que escric es nodreix de la narrativa, evidentment, perquè dins de la narrativa també hi ha molta poesia. Penso que és interessant que puguem tornar a entendre la relació que té la poesia amb formes de relacionar-nos amb el llenguatge, que no passen només pel registre de l’escriptura, sinó també formes orals. O, fins i tot, formes del pensament. Jo vaig molt cap aquí, o com a mínim ho intento, quan escric poesia. Que el moment de posar el text per escrit, o la narrativa, que té uns marcs molt concrets, d’alguna manera sembla que la nostra relació amb el llenguatge hagi de ser una altra cosa, perquè està per escrit.
És per això que has optat per donar-li moviment a la poesia deixant uns versos més espaiats que altres?
També té molt a veure amb el ritme que es va construint dins el poema. Un ritme que és material en l’espai de la pàgina, però que també hi és en el moment en què es llegeix. A mi m’agrada molt escriure i llegir en veu alta, fer aquest recorregut constant de tornada, perquè la poesia està per ser dita, encara que sigui dita en silenci. Quan llegim també hi ha una veu present.
Quin ha estat el procés creatiu de Palpentes?
En aquest cas, d’alguna manera, vaig descobrir que estava escrivint Palpentes sense saber-ho del tot. Tenia alguns poemes, i de sobte vaig començar a dedicar-hi més temps. Vaig entendre que hi havia un univers que s’estava desplegant allà dins. En aquest cas, el procés va beure molt de lectures, de coses en què estava pensant en aquell moment, i en les quals segueixo, i d’altres experiències que tenia en altres contextos. Vinc del món de la dansa, faig investigació de moviment, treballo en la improvisació. Per mi, tot aquest univers, aquestes pràctiques, estan molt presents en el moment d’escriure, encara que sigui de manera molt indirecta. Hi ha molt de l’experiència passada pel cos que està present a Palpentes, que ve de pràctiques que tinc molt a prop. Posar-se a escriure, per mi, també ve d’un espai més reflexiu i d’una escolta cap a alguna cosa que es va desplegant. Per mi parla molt del que faig quan escriu.
Palpentes es pot definir com una reflexió sobre la quotidianitat. Comentes que vas començar a escriure el llibre sense saber ben bé que l’estaves escrivint. Un cop en prens consciència, la temàtica va ser una tria activa?
Per mi el procés va ser adonar-me que estava escrivint, però d’entrada no hi havia un tema o un marc molt concret que volgués explorar. Eren més qüestions que m’ocupaven, i em continuen ocupant. Sí que tot ressona amb el que comentes de la quotidianitat, i és un aspecte amb el qual continuo treballant. Té a veure amb estranyar-nos de la manera en què habitualment ens relacionem amb les coses i aquí apareix una cosa, que està molt present en el llibre, que té a veure amb l’escala. Amb els canvis d’escala. D’anar del macro al més micro. És una altra manera de relacionar-nos amb allò que, realment, sempre tenim una relació. És també el que li dona títol: anar a la tactilitat. Crec que Palpentes pot ser tot el que el lector vulgui que sigui.
Anar a la tactilitat també és una manera d’aterrar tot el que ens passa. Ho fem prou?
No sé fins a quin punt diria que no ho fem prou, però per mi la pregunta a fer-nos és des d’on ens relacionem amb les coses. Per exemple, des d’on ens relacionem amb la matèria? Per mi és un tema molt central a Palpentes, però també en general a tot el que investigo. Quins talls, quins binaris, ens estan marcant la relació. La qüestió és on posem l’atenció i de quina manera ho fem. De quina manera estem en relació amb les coses que estem sempre en relació.
Reflexionem prou sobre com ens relacionem amb el que ens envolta?
Potser diria que no. I és generalitzar molt, però crec que a vegades, aquesta reflexió, passa molt per certs llocs de la teoria molt analítics i generen una distància. Hi ha qüestions que donem molt per fetes, i hi ha molts espais o qüestions que no arribem a preguntar-nos-les, com per exemple aspectes que tenen a veure amb la subjectivitat o amb l’etiqueta d’humà. Qüestions que ara s’estan posant molt sobre la taula perquè hi ha una necessitat que es mogui alguna cosa en relació amb aquest aspecte, i perquè ens interpel·la a nivell ètic en molts aspectes.
La poesia és un gènere literari que acostuma a passar més desapercebut i que té menys presència a les llibreries. Creus que no s’aposta prou per a la poesia?
Ara, amb el grup de finalistes de l’Iborra, penso que s’està escrivint molta poesia, però més enllà d’això, crec que és tot un tema el lloc que té la poesia. Costa arribar a persones que no són del mateix cercle, que crec que també passa amb altres àmbits artístics. Clarament, hi ha una valoració de la prosa molt diferent de la de la poesia, perquè la poesia necessita temps. I la lectura de poesia no és com la que pots fer d’una novel·la, que és una velocitat molt més propera a la rapidesa en la qual estem. A l’acceleració actual. Un poemari potser te l’has de llegir dues vegades, i la poesia et convida a aturar-te. O a anar molt de pressa, però això potser et fa tornar enrere després i aturar-te per tenir el temps de sedimentació, temps de deixar-te tocar pel que està passant en el poema. Potser ens hem de preguntar quins espais i temps podem obrir per gaudir de la poesia, i també com podríem compartir-la.
Quina creus que és la millor manera?
Compartir espais de lectura és una cosa preciosa, que es fa molt menys del que hauríem de fer-ho, i en poesia encara menys. Seria una manera d’apropar-nos més a la poesia.
I crear aquests espais de lectura de poesia de qui és responsabilitat?
Crec que hauria de passar per molts fronts alhora. Un espai on podria haver-hi molta més poesia és a les escoles i instituts. Jo he treballat com a professora de secundària uns anys i, amb els meus alumnes, he intentat portar la poesia a l’aula. Sé el que implica, i sé que és complex, però també sé que hi ha vies d’entrada. Hi ha possibilitats. I quan més ho fem, més a prop estan des de petits i petites a una altra manera de relacionar-se amb el llenguatge.
Quina era la reacció dels teus alumnes quan els portaves la poesia a l’aula?
D’entrada tenen certes idees de la poesia. Jo els portava poemes per trencar amb el que ja coneixien, altres propostes menys clàssiques, i d’entrada hi havia la pregunta de: això és poesia? Que per mi és una pregunta meravellosa, perquè si ens estem preguntant si això és poesia, ja ens estem preguntant què pot ser la poesia. Per mi això és molt valuós. Hi havia de tot. Hi havia moments en què deien que era un rotllo, que no entenien res, però també moments preciosos on, de sobte, algú que sembla que no, li passava alguna cosa [en llegir un poema]. Per petita que sigui, hi ha una connexió important. I aquí apareixen les ganes d’escriure, també, que per mi és el més bonic.
Creus que l’escola també és una bona porta d’entrada per incentivar el consum cultural de la gent més jove?
Hi ha moltes capes, perquè el consum també ha canviat molt amb l’arribada del món digital. Els paràmetres que ens servien abans per entendre el consum cultural, o la relació amb la cultura, ja no ens serveixen de la mateixa manera. Hi ha un canvi en la forma en què ens relacionem amb aquesta cultura. Primer que l’entenem com a producte, i a mi això m’agradaria problematitzar-ho, perquè cultura és molta més cosa, i hi és a molts més llocs, que no només a les institucions culturals. Quan establim alguna diferència entre alta i baixa cultura, que per a mi, quan establim aquesta diferència, estem generant una distància d’aquestes persones que senten que els queda molt lluny l’alta cultura, i que el que fan o coneixen no pot entrar dins aquesta categoria.
Com definiries la cultura a Catalunya?
Quina pregunta més difícil de respondre [riu]. Crec que, la cultura, avui a Catalunya, no es pot entendre sense les relacions globals. Les friccions entre llengües, cultures, tradicions… Crec que és important perquè continua havent-hi una mirada molt euro-centrada, també a Catalunya. No només és injusta i perpetua dinàmiques colonials, sinó que no és real. No es correspon amb la realitat de Catalunya ara mateix.
Això també va molt relacionat amb la indústria cultural. S’hauria de posar més en valor el vessant artístic?
Totalment. Crec que l’ús del concepte de les indústries culturals ha fet molt mal. És veritat que a Barcelona, que és l’àmbit que conec més, en els últims anys, hi ha hagut una deriva en què cada vegada es posen més dificultats a espais no institucionals de l’àmbit artístic per fer la seva feina, per generar espais d’investigació, de creació. Hi ha molts espais que han hagut de tancar. Això està passant. Evidentment, també hi ha una necessitat econòmica en el sector artístic. Hi ha molta precarietat, motiu pel qual tampoc té sentit voler fer-ho tot underground i ser tots precaris. Que està molt bé, però tampoc volem seguir reforçant la precarietat. Des del meu punt de vista, és necessari que la inversió de diners, o els models d’inversió, es corresponguin amb la feina i les necessitats dels artistes.
En quin sentit?
És a dir, fer les convocatòries amb uns requisits molt tancats i amb uns tempos que no són realistes pels processos creatius, no són convocatòries fetes pels artistes, estan fetes per les institucions. Estan pensades per generar un producte cultural. Crec que el que es necessita, des de les artistes, són recursos i temps per dedicar al procés creatiu sense una pressió productiva com la que trobem en moltes convocatòries de moltes institucions. I més recursos. Clarament, les convocatòries estan saturades de moltíssima gent que vol fer coses i és evident que no hi ha prou recursos.
L’administració, doncs, hauria de canviar el model de convocatòria, tant en l’àmbit literari com a artístic en general.
Sí, però això també és un debat. Fins a quin punt hem d’entrar en el circuit institucional? Fins a quin punt té sentit que hi hagi coses que en quedin fora? Jo penso que sí. Crec que hi ha alguns àmbits artístics, fora del literari, que hi ha més recorregut i més història de quins espais són institucionals, quins no, quins recursos hi ha, com es reparteixen… No sé si hi ha tant recorregut en l’àmbit literari. Crec que hi hauria d’haver molts recursos, sobretot per donar suport al procés de creació. Perquè, tu escrius un poemari, el presentes al premi, el guanyes, hi ha uns diners associats, normalment i un contracte d’edició, però, i tot el temps previ en què tu has estat escrivint, com el sustentes? I aquí entra la renda d’artistes, perquè és necessària. L’altra opció és, que és el que fa la majoria de gent, tenir una altra feina, amb tot el que això implica.
Una renda obliga a reconèixer que ser artista és una professió.
Amb una renda estem ensenyant a les noves generacions que ser artista pot ser la seva vida. Si hi ha aquest model, aquest marc, també hi ha una pregunta sobre què és un treball productiu. Aquesta idea del treball com a servei a la comunitat. Crec que hi ha moltes coses que tenen a veure amb els marcs que ens hem mogut, que tenen a veure amb la industrialització i la modernitat, però que qüestionar-los implica posar en dubte moltes capes de la societat. I això també implica la separació entre treball i oci, que això està molt relacionada molt amb la indústria de l’entreteniment i l’oci. I això, moltes vegades, no interessa.
