L’escriptora i periodista Julia Navarro (Madrid, 1953) ha tornat a les llibreries després de l’èxit de la seva darrera novel·la De cap lloc (Plaza & Janes, 2022). Aquesta vegada, però, ho fa amb un assaig centrat en les dones que l’han impactat al llarg de la seva trajectòria. Com tot el que escriu, Una historia compartida (Plaza & Janes,2023) té molts números per ser un nou èxit en una carrera que va començar el 2004 amb la seva primera novel·la, La Hermandad de la Sábana Santa (DeBolsillo, 2004), que es va publicar a tot Europa. Coincidint amb el Dia de la Dona, El Món l’entrevista a la cafeteria de l’Hotel Alma, un lloc que freqüenta quan ve a Barcelona.
Què l’ha portat a escriure un assaig i deixar de banda les novel·les?
Aquest llibre el vaig escriure al final de la pandèmia. Durant els mesos més durs de la pandèmia vaig acabar la meva anterior novel·la, De ninguna parte. A tots ens va afectar la Covid. Almenys a mi, em va afectar molt. Tenia la idea d’una altra novel·la, que estic escrivint ara, però primer volia fer una mena de punt i a part. Necessitava establir un diàleg amb mi mateixa i ho vaig fer a través d’aquest llibre que és un recorregut literari que explica com m’he trobat amb diferents dones al llarg de la meva vida. Unes trobades literàries, a través de viatges. Així va néixer Una història compartida.
És per això que és el seu llibre més personal?
És molt personal perquè, gairebé sense adonar-me, i la veritat és que me’n penedeixo, he explicat alguna cosa de mi. Com havia d’explicar com m’he trobat amb aquestes dones, el perquè de la tria dels personatges dels quals parlo, d’alguna forma també explico el moment en què em trobava jo. En quin moment he llegit Simone de Beauvoir, per què m’ha marcat Hannah Arendt, quan vaig topar amb els mites de la Grècia clàssica… D’alguna forma m’he retratat.
Per què se’n penedeix?
Perquè no m’agrada estar exposada. Sóc molt tímida i no m’agrada gens.
Normalment es diu que darrere d’un gran home hi ha una gran dona. Ha volgut donar la volta a aquest tòpic amb aquestes històries?
No. Aquesta frase sempre m’ha semblat una ximpleria, per això es diu Una història compartida. La història l’han explicada els homes i han obviat el paper de les dones, però érem allà. Sempre ha sigut una història de part, fins al segle XX, perquè l’han explicat ells des de la seva perspectiva i han ignorat les moltíssimes dones que han deixat una petjada i tenen una importància fonamental en la història. La història ha sigut una història incompleta i jo no vull fer-la així. L’han explicat ells, ens han ignorat, i ara jo en faré una on faig el mateix amb ells? Em sembla un exercici inútil, per això he fet un llibre que també explica la importància dels homes en les vides de les dones que m’han marcat.
No ens podem entendre els uns sense els altres. Si vols explicar Santa Teresa de Calcuta sense parlar dels homes que van passar per la seva vida estàs condemnat a no entendre absolutament res. Si vols entendre Medea, has de pensar que tot el que fa ho fa per Jason. Ell se n’ha escapolit, mentre ella ha quedat com la dolenta de la història. Des dels principis dels temps estaven ells i nosaltres aquí, per això és una història compartida.
Posa el focus en elles sense deixar d’incloure els homes. Vol ser un homenatge a les dones que han marcat la història?
És una reivindicació, una manera de mostrat que hi ha hagut dones excepcionals de les quals no hi ha notícia. Una de les grans assignatures pendents del sistema educatiu és que els llibres de text no recullen el cabal enorme de dones que han deixat una petjada remarcable en la història. No se les coneix, no se les estudia. Les nenes no tenen referents, per exemple, en la ciència. Hi ha molt poques noies que escullen carreres de ciències i és perquè no els han explicat la quantitat immensa de dones que han fet aportacions fonamentals en astronomia, matemàtiques, geometria… Reivindico canviar els plans d’estudi perquè han de recollir aquesta immensa quantitat de dones que han deixat una petjada importantíssima però que s’ha difuminat.
Com va fer la selecció de les dones que apareixen al llibre?
Va venir sola. Són les dones que m’he anat trobant a través de les meves lectures, dels meus viatges. Ha estat una selecció totalment personal i anàrquica. Que ningú hi busqui una guia de les dones importants al llarg de la història, són les que jo he anat trobant. És una lectura molt personal, segur que en falten moltes, però he escollit les que a mi m’han impactat per alguna raó.
En la literatura, la petjada de les dones és més visible que en altres àmbits?
No hi ha més referents en aquest camp que en altres. Hi ha hagut dones que han aconseguit transcendir en la literatura, però encara són insuficients. Fins fa poc la mirada sobre la literatura feta per dones ha sigut molt paternalista, en moltes ocasions desdenyosa, com si les dones escrivíssim sobre coses que no els poden interessar a ells. Això afortunadament ha anat canviant una mica perquè al final són els lectors els que escullen. Són ells els que diuen que els interessen els llibres signats per dones, però durant molt de temps, amb l’excepció d’autores molt excepcionals, han passat desapercebudes. Si ara li preguntem a qualsevol estudiant quines literates recorden de la generació del 98 o del 27 com a molt me’n sabran dir una, però hi havia dones amb un talent i una obra literària molt consistents. Continuo reivindicant aquest espai als llibres de text per a les dones.
Ha sentit algun cop la síndrome de la impostora, un fenomen que afecta moltes dones?
Sí, clar que he sentit aquesta inseguretat de no saber si el que estàs fent està a l’alçada dels cànons que han marcat ells i si realment et mereixes estar allà. Sembla que sempre hi som perquè ens hi deixen estar, no pels nostres mèrits. L’he tingut i després de vuit novel·les el continuo tenint.
No ha trobat la manera de desfer-se’n?
No, no he trobat la fórmula per fer-ho. Sempre em plantejo per què es venen els meus llibres, si m’ho mereixo o no, si tenen prou qualitat. Sempre m’estic qüestionant a mi mateixa.
Fins i tot després d’un èxit aclaparador com el que ha tingut la seva obra?
La síndrome de la impostora és una cosa que encara arrosseguem sobretot les dones de la meva generació. Espero que les noves ja no el tinguin perquè han rebut una educació diferent. El qüestionar-te contínuament si estàs a l’alçada és una cosa que encara no he superat. Sempre he envejat aquesta part dels homes, la seguretat que tenen. Trepitgen fort fins i tot quan són imbècils. M’agradaria tenir aquesta seguretat, però no la tinc en absolut.
Vostè és una escriptora molt prolífica. Quina és la novel·la que més s’estima?
Ui, no. Són vuit fills que tinc. No puc escollir. Cada fill és diferent: un et dona una alegria, l’altre és més simpàtic, d’un altre et sents més satisfeta… El que sí que sé és quina és la novel·la preferida dels meus lectors.
La puc intuir…
És Dime quién soy. És la preferida dels meus lectors a tots els països on s’ha publicat. Després, cada lector és un món, però en general és aquesta.
Si mirem enrere fins a la Julia de la primera novel·la, què li hauria agradat que li diguessin?
Escriure és comunicar-te amb els altres, per tant a això és a l’únic a què aspiro amb els meus lectors. Si em preguntes què hauria volgut que em diguessin… Jo quant menys em diguin millor, perquè m’esglaia. La Julia de la primera novel·la, a més, era una Julia kamikaze, que va escriure una novel·la sense saber ni si li publicarien. La primera sorpresa va ser que me la volguessin publicar. Després, el llibre sense fer publicitat va funcionar, va ser cosa del boca a boca i també em va sorprendre. Fins i tot va ser una sorpresa per a l’editorial. A partir de llavors vaig descobrir com em divertia imaginar històries i explicar-les.
Havia exercit el periodisme molts anys i al final m’he adonat que el periodisme i la literatura són camins paral·lels. Un periodista explica una història real, un escriptor escriu sobre alguna cosa imaginada, però sempre es tracta d’explicar una història. Des del començament dels temps, des que l’home s’asseia a la cova al voltant d’un foc, hi havia algú amb més imaginació que explicava les seves històries i teories. L’ésser humà necessita explicar coses i llegir-les.
Un consell per a qui vulgui llançar-se a escriure?
Que no es rendeixi, que tingui confiança en el que fa. Per escriure calen dues coses: tenir una història que explicar i saber explicar-la. Aquesta és la clau, no hi ha més. A vegades hi ha gent que fa exercicis brillants d’escriptura però no explica res. Altres vegades, algú té una història increïble però no sap com explicar-la. El còctel és la clau.
