L’escriptor, articulista i traductor Jordi Puntí (Manlleu, 1967) ha tornat a primera línia del món de la literatura amb la seva nova novel·la Confeti, una obra que camina entre la ficció i la realitat inspirada en la vida del cèlebre artista Xavier Cugat per la qual ha rebut el 64è Premi Sant Jordi, convocat per Òmnium Cultural. L’escriptor manlleuenc va començar la seva carrera literària l’any 1998 amb el llibre de relats Pell d’armadillo, el qual li va valdre el Premi de la Crítica Serra d’Or, i des de llavors ha publicat diverses obres de narrativa. L’any 2010, però, va decidir fer el pas cap a la novel·la amb Maletes perdudes, una obra per la qual li van atorgar el Premi Llibreter de narrativa, el Premi Lletra d’Or i el Premi Joaquim Amat-Piniella. En aquesta conversa amb El Món des de l’Hotel Palace –antic hotel Ritz–, lloc on Xavier Cugat va fer vida durant la seva etapa a Barcelona, Puntí reflexiona sobre el periple de l’extravagant artista català des de Nova York fins a Hollywood i des de l’Havana fins al Ritz, i intenta imaginar-lo en la modernitat.
D’on neix Confeti?
Bé, hi ha diversos punts d’origen. Hi ha un primer origen, si he d’anar molt enrere, que és en la meva infantesa. Quan jo tenia deu anys, més o menys, baixava a Barcelona el cap de setmana amb els meus pares i sempre volia passar per davant del Ritz per veure el Rolls-Royce d’en Cugat. Em fascinava. Des de petit he tingut una atracció especial per Nova York, tot i que sembla inexplicable perquè la meva família mai havia sigut especialment viatgera. Suposo que les pel·lícules em van deixar captivat, especialment la Metròpolis de Superman o Gotham de Batman. Aquelles ciutats em fascinaven.
I els altres punts d’origen?
Sempre m’han atret molt les històries dels catalans que se’n van fora. La idea d’algú que marxa i perd el seu horitzó per buscar-ne un altre, i la seva vida canvia, descobreix noves activitats i una nova manera de fer, però no sempre perden les seves arrels. Xavier Cugat va marxar de Catalunya quan tan sols tenia 5 anys i no hi va tornar fins que tenia gairebé 78 anys, una vida després. Ara bé, tot i que feia molts anys que no hi tornava mai va perdre l’accent empordanès, i a les entrevistes es pot veure, perquè seguia parlant català amb els seus pares i germans. A Confeti volia endinsar-me en aquesta imatge del català que surt a veure món i descobreix una nova vida.
Per poder escriure sobre la vida de Cugat ha calgut molta feina de documentació. Com ha sigut el procés?
Vaig demanar una beca per poder investigar a fons la figura de Cugat des de Nova York, i me la van concedir. Un cop allà, a la Biblioteca de Nova York, un dels grans fons universals, vaig començar a indagar sobre la seva vida. Recordo descobrir una revista que es feia en català l’Havana a finals del segle XIX, i allà és on vaig trobar la primera empremta de Cugat a les Amèriques: el primer concert que va fer, quan encara era només un estudiant d’uns 10 anys, a l’Acadèmia del Conservatori de l’Havana. A mesura que indagava i anava descobrint més la vida de Cugat vaig començar a veure que era un gran mentider i un gran fabulador. Una idea que intento desenvolupar al llarg de la novel·la. De fet, arriba a un punt de la seva vida que, per alguna raó que intento esbrinar, Cugat comença a inventar-se coses per fer més èpica la seva existència.
Així doncs, la vida de Cugat ja era una novel·la per si mateixa.
Exacte, la vida de Xavier Cugat ja és una novel·la per si mateixa, ja l’ha escrit ell. Amb Confeti he hagut de fer un salt mortal per inventar-me un narrador que des de fora miri la vida de l’artista i ens l’expliqui, ja que ens permet entendre els jocs amb la ficció. A diferència d’una biografia pura, crear un personatge inventat que faci de narrador em permet trencar amb els tòpics establerts sobre la vida de l’artista i endinsar-me en altres aspectes de la seva vida.
En el llibre es veu reflectit, però, que no tot són flors i violes.
Cugat sempre busca mostrar-se feliç, i més tenint en compte que era una persona que va viure del seu èxit i el reconeixement públic, però això també destapa la por al fracàs i, fins i tot, a la solitud. Quan es trobava amb aquest problema, però, sempre reaccionava inventant-se una nova mentida per recuperar la sensació de seguretat i demostrar que tota la seva vida era meravellosa. De fet, el títol de Confeti és una metàfora per reflectir les dues facetes de la seva vida. D’una banda, el confeti és sinònim d’alegria, de festa, de joia, però l’endemà te’l trobes al coixí i ja no és tan bonic com semblava. Per no veure aquesta part més negativa, Cugat sempre se les empescava per capgirar el relat i mostrar-se feliç.
De fet, aquest és un dels motius pels quals sempre anava acompanyat de noies més joves per molt que ell s’anés fent més gran, com si fossin un aparador. I també ho feia amb els seus gossos Chihuahua. L’exemple més clar de la finalitat que tenien les seves parelles per a Cugat és el seu darrer matrimoni, Charo Baeza. Ella tenia 18 anys quan va començar a sortir amb Xavier Cugat, que ja s’acostava a la setantena. És un contrast molt bèstia que desafia la lògica.
Com ens podríem imaginar Xavier Cugat avui en dia?
Bé, jo crec que avui en dia, quan intento imaginar-me Cugat en el present, crec que passen dues coses. Per una banda, la seva actitud segurament seria ‘cancel·lable’, és a dir, els seus estàndards de dominació i el seu masclisme inherent no tindrien cabuda en un context actual; però a l’hora Cugat tenia una visió molt ‘moderna’ en l’època en què va viure, ja que s’exhibia constantment. Una manera de fer que s’assembla molt a l’actual.
Es refereix a les xarxes socials?
Crec que si avui en dia Xavier Cugat tingués les seves xarxes socials seria una persona molt activa, estaria constantment generant contingut. Segurament seria instagramer o tiktoker, i això es veu perquè ja en la seva època va ser el primer a fer servir la publicitat per promocionar-se. I no només amb la publicitat, també va ser un pioner en el marxandatge. Quan ningú havia començat a explorar aquest camp, Cugat ja venia bombons amb el seu nom. Recordo, també, que un dels regals que més va triomfar a Nova York per Nadal van ser unes maraques amb el seu nom, ja que la gent les volia perquè Cugat era una persona famosa, un referent.
Cugat va ser, entre d’altres, l’impulsor de la música llatina als Estats Units i es va convertir en un pilar fonamental de l’escena artística de l’època. Hauria tingut el mateix èxit avui en dia?
Ell va tenir l’impacte que va tenir perquè va sembrar la llavor en un camp verge, ningú coneixia la música llatina als Estats Units quan la va introduir. Avui en dia, tenint en compte que els gèneres musicals estan molt més marcats, potser li costaria molt més trobar el seu estil propi. Crec que, ben segur, faria música popular amb arrels cubanes, però tenint en compte que era una persona amb afany de ser el centre d’atenció, potser ens acabaríem trobant amb un artista prototípic d’Eurovisió. Aquesta mena d’artistes que sempre busquen les llums, envoltat de persones que l’adulen i l’admiren.
Cugat, però, mai va acabar d’encaixar en cap societat…
Això també és cert. A Catalunya el veien com l’home que havia emigrat, a Cuba el veien com un català i als Estats Units com un espanyol, però mai acabava de trobar el seu lloc. És per això que crec que va acabar tornant. Quan va arribar a Catalunya després de més de 70 anys, la dictadura franquista ja havia arribat al seu fi i es respirava una sensació de llibertat, d’alegria, que li permetien renovar-se, ja que als Estats Units ja no el contractaven enlloc. Jo sempre dic que quan un músic acaba a Las Vegas és que ja no el volen enlloc més, i ja no té res més a explicar. Ara bé, quan torna a Catalunya el reben com una persona nova que té moltes coses per ensenyar, ja que aquí no se’n sabia gairebé res de la seva vida.
Una espècie de renovació personal.
Exacte, va ser com una resurrecció. Aquí anava a entrevistes, tornava a sortir per la ràdio, participava en inauguracions i feia diverses actuacions, independentment de si fossin botifarrades, calçotades o el que fos. Ell sempre buscava mantenir el contacte amb la gent. La lleugeresa vital amb la qual va encarar la seva vida, amb totes les coses bones i dolentes, el va acabar convertint en un ciutadà del món.
