El Petit de Cal Eril ha tornat a l’activitat musical quatre anys i mig després del seu últim disc i dos anys i mig després d’haver baixat de l’escenari i haver-ho aturat tot. Una aturada que al grup li ha servit per renovar energies i tornar a començar de zero, “una nova era”, amb el disc ERIL, ERIL, ERIL (Bankrobber, 2025), el novè de la seva discografia. Joan Pons (Guissona, 1981) és vocalista, guitarrista i compositor del grup i en aquesta entrevista parla de les sensacions que ha tingut en el retorn de la banda, que aquest divendres ha actuat a Razzmatazz davant més de mil persones, una xifra que, com diu ell, ha fet incrementar “els amics de la banda”, que cada cop són més. Defensa que ells fan música per als seus amics, però deixa clar que no poden viure de la música del grup i que ho han de compaginar amb altres feines. En l’entrevista és molt crític amb la direcció que ha agafat la indústria musical, que en el cas català considera que és “una merda, un cagarro”. Però, més enllà de queixar-se, perquè es defineix com una persona “positiva” a qui no agrada fer “el ploricó”, exposa els problemes que té el sector sense pèls a la llengua. Amb tot en contra, té ganes de seguir fent música i li agradaria arribar a fer el desè disc de la banda per tancar el cercle amb una xifra rodona. Quan arribarà? Això no ho sap respondre, perquè es guia per les emocions. Ja es veurà.
Aquesta aturada del grup ha servit per renovar energies?
Jo crec que sí. Sento que realment ha ajudat que això que estem fent ara sigui com una nova etapa. Que és una cosa que en un grup, quan portes tants anys, sabent que el grup va començar el 2007 amb diferents canvis d’individus, és molt interessant que passi això. De sobte, no sento que estigui arrossegant una càrrega de quasi vint anys, sinó que sento que estic presentant un disc nou, que fa poc que l’hem tret i que estem en una moguda nova. No sento que arrossegui aquest pes. I això ho han provocat aquestes parades. Aquesta no ha estat la primera, n’hi ha hagut d’altres al llarg de la història del Petit de Cal Eril, però aquesta última, en el moment d’ara, és com la més significativa. I realment, ha provocat que creem una altra manera de treballar.
O sigui, ha servit per reiniciar-ho tot?
Sí, però una inicialització real, eh! Sento que estem començant una altra era del Petit de Cal Eril, que potser, si no ens haguéssim aturat, no hauria arribat mai. I crec que vam fer molt ben fet.
Però aturar l’activitat del grup també va tenir conseqüències, no? Per exemple, els músics no ingressen. Això com ho heu gestionat?
Això és un tema domèstic. No podem viure de la música. És a dir, nosaltres no vivim d’El Petit de Cal Eril. Això és un fet que, de vegades, la gent es confon una mica. És molt difícil viure d’un grup de música, tal com està la indústria ara i tal com és el lloc on som nosaltres com a grup. És complicat. Llavors, l’única manera de fer-ho era, quan ho fèiem just abans de l’aturada, que tocàvem a tot arreu, sempre. Aleshores, encara més o menys podíem viure d’allò, compaginant-ho amb altres coses. Per tant, quan ens vam aturar sí que realment va ser un trasbals domèstic, però alhora tothom ja tenia altres opcions. No quedàvem tots amb el cul a l’aire. Tothom ja tenia altres fonts d’ingressos.
És a dir, la decisió es va prendre amb cert marge per a tots.
La vam prendre un any abans. Ho vam decidir abans de Nadal i ens vam aturar al setembre. Tothom sabia que paràvem i que ho fèiem sense data de tornada. Realment va ser una parada total. I fins i tot ha fet que l’Artur, que era el teclista en aquell moment, ara no s’hagi pogut incorporar a la gira ni al disc i estigui així com d’excedència, quasi.
Quatre anys i mig del darrer disc i dos anys i mig d’inactivitat és molt en l’escena musical actual?
Bé, depèn, per a grups de fora, sobretot, pot suposar una parada entre disc i disc. Però per a nosaltres aquesta aturada és significativa perquè no era normal fer això. Va ser un fet totalment excepcional.
I a l’hora de decidir tornar, teníeu cert temor que el públic us hagués oblidat?
No gaire, la veritat. És que no hi penso gaire en això i quan hi penso una mica intento aturar aquests pensaments. I els altres m’encanten perquè no pensen una merda en això. Són molt menfotistes, en aquest sentit. De vegades, no sé si és inconsciència perquè és difícil. Vendre tiquets és difícil, vendre discos és difícil, que et posin a la ràdio és difícil, etcètera.
Que l’algoritme et posi també és difícil.
Això és gairebé impracticable. Realment és una indústria complexa i més per un grup que porta temps, i que tampoc és un grup de masses o de grans vendes. Nosaltres sempre hem sigut un grup molt petit. Un grup amb un peu a l’underground i l’altre sempre basat en una línia de sales petites. Pocs números, en aquest aspecte. I la indústria el que vol són grans números. Èxit. Nosaltres ens hem mogut per una altra branca, sempre. Per tant, això fa que, per una banda, tinguis por que això sigui sostenible, perquè aquesta por hi és sempre; però alhora fa que tampoc hi pensis gaire, en aquestes coses. I això amb el grup no ho parlem. Parlem d’altres coses. Per exemple, de si el que fem ens motiva, com volem tocar, on no volem tocar… Aquestes coses sí que les parlem molt, però si ens anirà bé o no és una cosa que ningú en parla. Ningú hi pensa. I a més, depèn tant del punt de vista…
Però pel que dius penseu bastant semblant.
Sí. A veure, també és veritat que jo normalment porto la veu cantant en aquestes coses i hi ha molts cops que no sé si ho accepten perquè jo ja ho he decidit o perquè ja els sembla bé. Jo crec que no, perquè tenim prou confiança i estima per dir-nos les coses. Hi ha moltes coses que les veus d’una manera o d’una altra depenent del punt de vista, i no hi perds gaire temps. Sobretot, quan el focus és fer música, que és art. No té més.
La primera cançó que vas compondre per al disc ERIL ERIL ERIL, que és Si no fos tan fàcil, està dedicada a ta mare. Creus que has trigat molt a escriure una cançó de ta mare?
Sí, massa vaig trigar, però no la vaig fer pensant en ella. Vaig pensar en ella quan la vaig escoltar. És una cançó amb poques frases, però quan la vaig tenir feta, escrita i tocada i la vaig cantar un cop, vaig pensar en ella i vaig pensar que la cançó parla de la relació amb la meva mare. I de mi, també com a pare o mare. Per a mi les cançons no tenen gènere.
Bé, i després hi ha la interpretació que pot fer cadascú en escoltar-la, no?
Total. Això és el més màgic. Però mai penso en gèneres. És una mena de magma diferent. A dins de les cançons hi ha llibertat real. Tothom pot fer el que vulgui, tothom és tothom i no hi ha lleis.
Has parlat abans de la indústria i ara has fet referència a la “llibertat real” de les cançons. En l’actualitat, la indústria obliga el cantant o el grup a ser omnipresent a les xarxes, a treure cançons els divendres, com més millor, però aquest disc l’heu promocionat tot sencer amb un vídeo amb totes les cançons. Sense avançaments. Per què?
La motivació ha estat artística, i no ha estat ni una motivació anticomercial. Al final, ho ha estat perquè quan tu decideixes surten uns avisos. De la gent que tens a prop. De la gent de la discogràfica. Seria una ximpleria dir que no ho vam pensar, però l’actitud no era d’anar a fer el contrari. Després de tant temps sense treure un àlbum, no sentia que havíem de donar tota l’energia en una cançó, sinó que sentia que el disc es mereix tota l’atenció. Nosaltres hem fet aquest disc, l’hem pensat com a tal i el presentem com a tal. I després la gent el descobrirà. Això és una cosa que ja no depèn de mi. Però per a mi va una decisió artística.
De defensar una obra, no?
Totalment. Un disc o un directe, de vegades, et pot canviar la vida. A mi m’agrada quan em passa això i, de vegades em passa. I quan em passa em sento tan bé que m’agradaria provocar això en els altres. Per tant, la manera de provocar-ho és intentar fer alguna cosa que a mi m’agradaria rebre. I a mi m’agraden els discos. Les cançons soltes també m’agraden, i ja ho hem fet això, però la sensació que et dona un disc quan et canvia és bestial.
Quin és l’últim disc que t’ha provocat aquest sentiment?
Ara estic molt enganxat a un disc que he descobert fa una setmana d’un artista australià. Es diu Way Dinamic, i el disc és Massive Shoe. És molt bo aquest disc. Tinc ganes de pujar al cotxe i tinc ganes d’arribar a casa per escoltar-lo.
Però, parlant de la indústria, és sa per a la música aquesta voràgine competitiva de veure qui té més reproduccions o més m’agrades? Té sentit això en l’art?
Quin sentit té a la vida, no? M’agrada la pregunta i em sembla interessant el què dius, però, en el fons, la música és un reflex del tipus de la societat d’ara. En la música no està passant res diferent que no estigui passant en la majoria dels sistemes actuals com, per exemple, en el sector alimentari, la pagesia o en el turisme. És un tipus de mecanisme ultracapitalsita que li interessa això. La música també ha caigut en aquest parany, però alhora hi ha molts sistemes que funcionen a part d’això, i crec que en la música els acabes trobant. Nosaltres, com a grup, signifiquem molt poc. Nosaltres som un grup que canta en català dins un magma on bàsicament es canta en anglès i castellà i que busca les músiques urbanes. O sigui, nosaltres som una cosa tan ínfima dins d’aquesta indústria com pot ser una pagesa que hi ha aquí a dos quilòmetres, que fa ous ecològics i els ven al mercat. És molt similar. Aleshores, realment no té sentit el que està passant amb la música, però és que no té sentit el que està passant amb el món. No està bé i a mi no m’agrada, i intento no participar-ne en la mesura de les meves possibilitats encara que és una cosa molt difícil, perquè caus en els paranys del capitalisme de manera inequívoca cada dia. És molt difícil viure al marge d’això. Però bé, en les petites decisions que nosaltres puguem prendre intentem funcionar de la nostra manera i ser conscients del que intentem fer i estimar el que fem. I fer-ho de la millor manera possible.
De fet, a l’inici de la conversa has dit que vosaltres trieu on voleu tocar. Una mica vindria a ser això el que m’acabes de dir, no?
Totalment. Això també és una cosa que ens ha costat molts anys. Sempre hi ha hagut concerts que li he comentat al meu mànager els meus dubtes. Ara surten molts artistes que no toquen en un festival perquè els diners surten d’un lloc concret. A mi m’ha passat això tocant per a coses que no veia clares amb patrocinis de bancs o cerveses. Són coses que et fan sentir incòmode, però vols viure d’això i necessites experiència per detectar i decidir. No és tan fàcil. A vegades s’exigeix això a persones de 20 anys, que encara no saben detectar això.
És molt més fàcil jutjar que intentar entendre una decisió o una altra.
Totalment. Me’n guardo molt, de fer crítiques d’aquestes. Puc criticar actituds en la indústria i en la música, que n’hi ha moltes. Està bé parar-hi compte, però s’ha de ser molt curós amb aquestes coses. Jo intento decidir amb el que a mi em pertany. I no només decidir si toques en un festival o no toques, perquè un festival és un o dos concerts d’una gira d’un artista com jo. El tema és tot l’altre. On vas? Si només toques a grans ciutats o et mous per diferents llocs de territori, si vas a sales o no hi vas, si arrisques o no. Si fas taquilla o només vas a caixets. Aquí hi ha tot un món. A Catalunya, per exemple, hi ha grups i managements sencers que viuen de programació que fan ajuntaments. I això per a mi és una manera lenta i perillosa de matar la cultura.
És cultura subvencionada?
Bé, la cultura, en part, ha d’estar subvencionada. Molts cops ha de ser així. Una cosa és subvencionar la cultura i l’altra és alimentar monstres. A mi el que em fa por és que jo això ho detecto en cartells, i penso ‘això ho estem pagant nosaltres?’
I, d’altra banda, s’ha perdut la màgia de descobrir música?
Sí, i no. S’ha perdut perquè el sistema no afavoreix aquest tipus de consum, però, al final, hi ha una feina que hem de fer tots, sobretot com a consumidors, que és l’escolta ètica. És un concepte que ningú posa en pràctica, però que s’hauria de posar en boca de tots. És a dir, com escolto?, on escolto?, i què escolto? En aquestes tres preguntes ja hi ha molta cosa. Si tu penses on escoltes, en quina plataforma o en quin aparell, ja estàs decidint. I si tries com i què ja has fet un exercici de consum que, si te’l planteges amb tot el que fas, neteges molt.
I com a gremi fa falta unió? Perquè sembla que cadascú faci la guerra pel seu compte.
Sí, però hi ha un problema que és bastant profund i és que no estem legislats. No hi ha un gremi com a tal. No existeix. I això fa que la queixa quedi molt desmembrada. Però, clar, quan em vaig donar d’alta com a autònom el primer cop era en el col·lectiu d’artistes i toreros. Som al 2025 i encara anem amb això. Com pot ser que això no estigui reglat? I, com que no ho està, complica moltíssim que hi hagi una organització. No existeix, i això és un problema. És així.
Però, per exemple, el cinema sí que ho té.
Aquests dos anys d’aturada, que he estat fent pel·lícules, he flipat perquè fent una banda sonora he guanyat més diners que amb els últims tres discos. Al cinema hi ha molts més diners, està tot més ben organitzat, molt més reglat, i han aconseguit coses que en la música són impensables i amb números molt inferiors. Hi ha pel·lícules que tenen uns pressupostos molt més alts i tenen números de visualització molt menors que qualsevol artista. O sigui, realment, en la música hi ha un problema profund de mala gestió i de molt poca estima. No hi ha hagut mai ningú en cap govern que s’hagi estimat la música i hi hagi fet cap mena de pas en aquest sentit.
I, a més, el mercat afavoreix espais multitudinaris, macroconcerts, macrofestivals, però després el teixit de sales, que són els llocs on sorgeixen els grups, s’ha anat esmicolant.
Hi ha llocs que hi ha molts concerts i hi ha molta gent que hi va. I aquí jo crec que hi ha hagut èpoques a la història que també ha sigut així, però ara no.
Però no hi ha públic perquè s’ha afavorit aquests grans espais?
Això ho desconec. No sé per què ha passat. A vegades no saps què és primer si l’ou o la gallina, però suposo que han anat desapareixent els grups perquè no tenien llocs on tocar. O sigui, primer han desaparegut les sales i després això acabarà deformant el sistema de grups. És com l’Spotify o les llistes aquestes. Et penses que les llistes estan fetes per la tendència, i és al revés. Ells creen la tendència. Hi ha un grup que a mi m’agrada molt, que són els King Gizzard & the Lizard Wizard, que han retirat el seu catàleg de la plataforma.
Sí, i han posat una IA a fer les seves cançons.
Exacte. Ara hi ha una IA fent les cançons. Això és el que ens mereixem. És així. Jo ja fa anys que dic que l’Spotify no és el lloc per descobrir i consumir música. És un lloc molt desagradable, molt poc ètic i molt obscur. És un lloc obscur. Jo vaig parlar d’això en una entrevista anterior i, de sobte, van desaparèixer totes les cançons de totes les llistes, que eren els únics ingressos que teníem sòlids de Spotify.
És a dir, després de parlar d’això van desaparèixer les cançons d’El Petit de Cal Eril?
No sé si va ser per això o no, però va passar. Són uns sistemes que…
No són sistemes democràtics?
No, no. És al revés. Fa anys que veus coses en la indústria que jo no les entenc. Tu tens uns agents que et fan l’explotació de penjar-te la música, però són els mateixos que fan les llistes i són els mateixos que fan els anuncis. Aleshores, ells cobren, però també paguen. És una cosa molt estranya que no passa en cap més àmbit que jo conegui. Tu crees i tu ho destrueixes, i exactament no saps per a qui treballa aquest agent. Però nosaltres, per a bé o per a mal, no hem viscut mai d’aquestes plataformes. Vivim dels concerts i de la gent que ens compra discos i que ens compra marxandatge.
Els grups viuen d’això?
Concerts i marxandatge, perquè els ingressos per discos són irrisoris, amb les edicions físiques gairebé no pots pagar ni la mateixa edició. Hi ha molt pocs discos que en què es pugui pagar a la gent, que això és un altre tema. Com a productor veig com es graven els discos i no hi ha diners per gravar-los. Molts cops no hi ha diners perquè els músics o els enginyers cobrin. O has d’acabar fent un disc tu sol a casa perquè no hi ha diners.
I en contraposició a això, què et sembla que Oques Grasses hagi venut entrades per omplir quatre cops l’Estadi Olímpic?
És brutal. Està perfecte. És l’hòstia. Però, clar, això no ho podem confondre amb la indústria de la música en català, que és una merda. És un cagarro. Oques Grasses és una cosa extrema que ha passat. És un grup que té un caràcter i que han inventat el seu discurs. És al·lucinant el que han fet, i és molt poc habitual que hagi passat això. Jo ho aplaudeixo i m’encanta que els hagi passat això.
I demostra que la llengua no és una barrera?
Bé, els quatre estadis els han omplert aquí. Oques Grasses tenen uns números increïbles perquè són aquí. Si cantessin en castellà i estiguessin a Sud-amèrica, segurament aquests números s’haurien multiplicat per 100. Evidentment, que la llengua és una barrera. I més que mai. És una barrera per a tots els idiomes minoritaris, i ara els idiomes minoritaris ja no és només el català. Per a Spotify, els idiomes minoritaris són quasi tots…
Excepte l’anglès i el castellà.
Exacte. Tot i que hi ha països que han apostat molt fort pel que fa a les ràdios per defensar allò que és seu. Per exemple, el francès. A França han aconseguit que molta gent escolti música en francès. El meu fill mateix, que té 12 anys, l’altre dia va pujar al cotxe i em va demanar uns artistes perquè el que es porta ara és el rap francès. Jo ja havia escoltat hip-hop francès quan tenia 16 anys, però per arribar a un xaval de 12 anys d’un institut perdut d’Igualada, això vol dir que realment existeix. Hi ha països que han sabut defensar això, però això quan viatges ja ho veus. Quan entres a França i encens la ràdio, totes les músiques són en francès. I aquí a Catalunya, per posar un exemple, costa molt de trobar. I quan el trobes és això de la ràdio del 30%, del 40%, com si fos un èxit. I dius, bé, el 40% no és res.
Bé, no compleixen amb el 25% que estableix la llei.
I a sobre segur que tots cobren subvencions per fer això, i que no es reparteixen pas entre els músics que els omplen les emissores. Realment és bastant trist. Semblo un vell rondinaire, però jo no em queixo mai. Al final, tenim el que ens mereixem com a societat, com a músics i com a tot. L’únic que ens queda és tirar endavant i avançar. Jo soc molt positiu. El que faig és perquè m’encanta i no tinc gens de ganes de fer el ploricó. No soc gens ploricó, però si parles en concret de coses detectes que hi ha coses que es fan molt malament.
I que es podrien fer millor.
Que es podrien fer molt millor, i que hi ha gent que cobra per fer-les millors i que s’estan rascant la panxa en un despatx.
Els Sidonie, que després d’una trajectòria de vint anys han fet un disc en català, em deien en relació amb la llengua que el català està de moda, però que pateixen per la seva salut. Què en penses de la a llengua?
La llengua és el que fa els grups autèntics. A mi el que m’agrada dels projectes artístics és quan veig alguna cosa autèntica. Em passa amb tot. Amb la música, amb el menjar, amb els llocs que visito. M’agraden les coses autèntiques. És ridícul convertir la teva peça artística en la imitació d’un altre idioma o d’una altra manera de ser. Això té una gràcia quan tens 16 anys, quan t’emmirallaves en els grups que escoltaves llavors i cantaves en anglès o imitaves l’estètica.
T’introdueixes a través de la imitació?
És clar. Això comença com un joc com quan comences a parlar quan ets un bebè. Però quan tu vas prenent consciència, l’única manera de ser autèntic és ser-ho. És viure-ho. Després tu pots fer mil coses. Jo tinc alguna cançó en castellà, tinc una cançó en italià, i això per mi són llicències, són jocs, però el projecte és en català i sempre ha sigut una arma de ser autèntic fent el que faig. Mai una arma de defensa.
Recentment heu tocat a Madrid. Com va anar?
Va anar molt bé. Sempre que hem sortit de Catalunya ha anat molt bé. No tenim cap queixa, mai hem tingut cap problema amb això. El que passa és que tens molt poques oportunitats i les oportunitats que tens normalment són molt difícils que arribin a molta gent. Però el concert va anar fantàsticament, vam vendre molts discos, i la gent, igual que nosaltres, estava entusiasmada. Ens van tractar molt bé. Els tècnics de la sala van flipar molt.
Per tot el que hem estat parlant, intueixo que fer cada disc que has fet és un petit miracle.
Per a mi sí. Que existeixi El Petit de Cal Eril avui en dia és un miracle. I això és una cosa que ho he verbalitzat amb el grup perquè han passat tantes coses i és tot tan complicat que és flipant que estiguem fent això i hàgim venut 1.000 entrades per tocar a la Razzmatazz. És al·lucinant. No puc estar més agraït a la gent que ens compra entrades, que ens ve a veure, que ens escolta… És una cosa en la qual no penso gaire perquè quan hi penso em sobrepassa. Quan fem música pensem que ho estem fent per als nostres amis i, realment és així, però el cercle d’amics s’ha fet molt gran. Tenim més amics que mai.
Entenc que la tornada ha estat positiva. Pot ser que hi hagi més música d’El Petit de Cal Eril?
A mi m’agradaria fer 10 discos. Aquest era el número 9, però jo sempre he estat molts dels números, el triangle… I aquest disc, el número 10, el vull fer, però no el vull fer per fer. Ara tinc més cançons i sento que tinc ganes de gravar. Segurament gravarem coses, però no serà un disc com a tal. Potser fem un EP. No ho sé, no obstant això, hi haurà un dia que voldré fer un disc. Però no el vull fer de pressa.
És a dir, et prendràs el temps que calgui per fer-lo.
Jo no tinc cap problema a tancar aquesta gira, parar un temps i fer un disc d’aquí a uns anys. Crec que anirà més per aquí. És difícil de preveure-ho, però intueixo que pot ser alguna cosa així.
