Joan Gràcia (Barcelona, 1957) s’ha guanyat la vida com a humorista, actor, director, productor i també guionista. Conegut per haver format part de Tricicle amb Paco Mir i Carles Sans, ara canvia de registre, recupera la veu i el veiem reconvertit en cantant en el grup The Rock Killers. L’artista, amb un toc teatral únic, es dirigeix als amants dels clàssics del pop-rock en un projecte que deixa enrere la seva experiència com a mim. Dies abans que actuï a la sala Wolf amb la seva banda, El Món parla amb ell per descobrir aquesta nova faceta i també per rememorar la feina en la icònica companyia teatral.
Quin canvi de faceta i de vida, de mim a cantant. Com ha passat, això?
No crec que hagi estat un canvi de vida com a tal perquè continuo actuant, però sí que va ser curiós. De cop i volta, un dia, un amic em va sentir cantar. Ell feia de bateria en aquest grup i em va dir que li semblava que cantava bé. Jo li vaig dir que no, que jo sí que sabia què era cantar bé perquè soc director artístic d’un cabaret a Eivissa on faig càstings de cantants. M’agrada la música i tinc molts amics que són cantants, així que era conscient que jo canto el que puc cantar. Ell, però, em va insistir i em va dir que anés a fer una prova amb ells un dia. Vaig anar al seu local d’assaig, vaig provar, i la veritat és que no em van dir que marxés.. M’ho vaig passar bé i aquí seguim.
I, en aquell moment, van crear The Rock Killers amb el que actuarà ara a la sala Wolf de Barcelona?
El seu grup no tenia nom, així que vam decidir que li’n posaríem un de divertit i vam escollir The Rock Killers. Ens anomenem els assassins del rock perquè cantem rock i intentem fer-ho el millor possible, però si fem una versió dels Rolling Stones, no som els Rolling o si fem Beatles, doncs no som Beatles. No assassinem la música, nosaltres optem per fer versions bastant allunyades de les cançons d’ells. De fet, algunes cançons les accelerem, unes altres les alentim… i d’alguna manera fem això, versions, entre cometes, més divertides. No traslladem Tricicle al món de la cançó, però sí que oferim concerts que no és simplement venir a cantar 18 cançons i prou. Nosaltres tallem, ens equivoquem expressament, fem jocs així i fem més espectacle que un concert.
Canten només pop-rock internacional? O també tenen alguna cosa catalana?
Cantem Beatles, Rolling, Elton John, Loquillo… sobretot pop-rock espanyol, però també fem mix. Agafem cançons d’estils molt diferents i les barregem, per exemple acaba sent divertit sentir la barreja d’una cançó de Ronaldos, Beatles i Jaume Sisa. Imagina’t, la veritat és que queda molt bé.
És bo i prou potent el pop-rock català?
Jo crec que sí, jo crec que sí que té força. Als 68 anys, però, estic bastant allunyat dels grups actuals i sempre dic que els meus grups són Sau, Sopa de Cabra… Si toquem alguna cosa als concerts sempre és de Sisa o de Serrat. Sí que fem cançons de Loquillo, que és d’aquí, o de més gent que és d’aquí. Ara bé, en aquella època predominava molt el castellà. El que fem és barrejar anglès, castellà i alguna cosa de català.
Quin tipus de públic va veure’ls? Gent boomer sobretot o també joves?
La veritat és que ens venen a veure, en principi, amics que són fidels, familiars que venen per solidaritat… Però els més joves, que venen amb altres joves, s’acaben adonant que estan davant d’un espectacle d’hora i vint que els ho fa passar bé. Nosaltres fem música per divertir-nos i per fer divertir el públic; que balli unes quantes cançons i que en taral·legi moltes. D’igual manera que fèiem amb el Tricicle, quan fèiem teatre per divertir-nos i divertir la gent que és molt important.
Què té la música que no té la comèdia?
Mira, vaig caure-hi fa uns anys amb una cosa que em va passar. Després d’haver fet moltíssimes actuacions i veure la resposta del públic, que era espectacular, un dia vaig anar a un concert de Rebeldes i em vaig col·locar a l’escenari com si fos un artista d’ells només per veure l’impacte que vaig sentir des d’allà, de la mateixa manera que em passaria després amb els del Canto del Loco, va ser bestial. L’impacte que vaig veure de la música i de l’energia que es crea entre el cantant i els espectadors… La música genera molta més energia que el riure. I mira que el riure té impacte, sobretot en casos com el nostre en què la gent reia 300 vegades i aplaudia no sé quantes. La intensitat de la música és molt bèstia i enganxa molt.
Per què creu que passa, això?
No ho sé. Riure et fa viure, però la música té un llenguatge absolutament directe que va amb l’ésser humà. L’humor també ho fa, però la música és una de les coses més energètiques que hi ha a la vida. La música et posa trist i també superalegre, només per sentir-la, sense que t’hagi passat res. Genera moltes emocions i et porta records bons, dolents o també de tendres.
Ara mateix, es considera més cantant o humorista?
Ui, no no. Jo he deixat d’actuar, però continuo lligat amb el món del teatre perquè estic dirigint una obra amb unes noies, estic preparant altres coses, estic amb un cabaret… En aquest moment soc una persona que fa moltes coses. Per exemple, acabo de tancar una exposició de pintura aquí, en una galeria de Gràcia. No m’agrada la frase aquella que va dir el Rajoy d’els catalans fan coses i no me la vull atribuir en absolut, però és veritat que en aquests moments soc director, però també soc creador, cantant i també pinto.
També es troba en l’edat bona per fer tot allò que el faci gaudir.
Una mica és això també. Si estigués jubilat no sabria no fes res, sempre intentaria fer aquelles coses que em divertissin. Estic en un moment en què noto que vull fer el que em diverteix.
Vostè pintava des de sempre, però com ha acabat exposant en una galeria d’art?
He dibuixat per a mi des de sempre, però una amiga meva em va veure fer un dibuix i va dir que estava molt bé. Ella és productora i representa les obres de l’Andreu Buenafuente, que també pinta, i em va demanar que li ensenyés tot el que havia pintat. Li ho vaig ensenyar tot, li va agradar, i em va dir que podia exposar-les. I, la veritat és que he venut bastants coses! No era el meu objectiu, però estic content. Em feia vergonya, la veritat, i recordo el dia de la inauguració que venia gent i es mostrava molt sorpresa que hagués passat de Tricicle a pintar quadres. Jo no soc pintor, sinó dibuixant, i tinc un estil absolutament eclèctic.
Quin tipus de dibuixos fa?
Sobretot, em dedico a dibuixar skylines. D’alguns inventats, altres de copiats… I m’agrada molt pintar sobre cartó que aprofito de caixes d’algun electrodomèstic, per exemple. Considero que queda bé quan pinto sobre coses que estan pintades, les que trobo als Encants Vells. Allà ho compro per tres pessetes i, després, hi pinto a sobre. O a bosses comercials de certa marca, també, interpreto què representa aquella marca i les pinto.
Quantes hores té el seu dia per poder dibuixar, cantant, dirigir, actuar, quedar amb els amics…?
Doncs moltes, la veritat, perquè dormo molt poc. A més a més, també soc molt cinèfil i m’encanta veure cinema.
Tricicle ha marcat la seva carrera després de 43 anys en aquesta companyia. Què recorda d’aquells primers anys? Tot just quan va aparèixer, la primera reacció de la gent… Van agradar des del principi? Recorda alguna crítica d’aquelles que fan mal?
Sí, recordo una crítica dolenta que vam tenir a La Vanguardia… No era bona, deia que no teníem imaginació i que calia que tornéssim a les aules que és on ens hauríem d’haver quedat. I es va equivocar, però sí que és cert que per a nosaltres va ser un revulsiu. No hi estàvem d’acord, ja que crèiem que era tot el contrari, que el que ens sobrava era imaginació. Dels principis prefereixo recordar l’alegria de veure com el que fèiem agradava tant a la gent. Veure com la gent gaudia i veure com la gent ens anava descobrint va ser molt maco. Van tenir un primer èxit, que era l’espectacle de Manicomic, i molta gent de la professió va dir que allò seria un gran èxit però que el segon no funcionaria tant. Doncs sí que va funcionar també… I el tercer i el quart, fins a estar actuant junts durant 43 anys.
El seu èxit va sorprendre molta gent, però també a vostès mateixos? Al final, eren un grup de nois que tot just acabaven d’estudiar.
No ens ho esperàvem gens, sobretot per això que feia res que havíem acabat d’estudiar i que, a més a més, havíem triat fer teatre gestual, que no omplia teatres. Ningú no contractava teatre gestual, en aquell moment, i vam haver de picar pedra. Algú ens va preguntar si ens esperàvem que acabaríem actuant a l’estranger amb el nostre espectacle. Com havíem de pensar en una cosa tan gran? En aquell moment, l’única cosa que havíem fet era actuar al carrer amb el barretet davant.
Van saber trobar un nínxol de mercat en un moment en què hi havia competència, amb moltes companyies teatres. Ara bé, cap d’elles feia res similar.
És cert, a Catalunya hi havia moltes companyies teatrals, però totes elles feien coses absolutament diferents de nosaltres. Per exemple, recordo que jo mateix era molt fan dels Joglars, que feien un teatre polític. També hi havia comediants que feien un teatre més festiu, hi havia musicals, després va sortir La Cubana, la Fura dels Baus… I cada companyia tenia el seu camp. Nosaltres, en aquell moment, ens vam convertir en el teatre nacional de Catalunya. És que és fort dir-ho, però és així. Sí que hi havia algun productor, alguns directors, alguns autors, hi havia el Teatre Lliure, també… però no deixaven de ser cooperatives de gent.
Tothom els coneixia i aplaudia. Era fàcil que la fama els pugés al cap.
Doncs no, la veritat que vam agrair tenir la fama justa. Era d’aquella fama que vas pel carrer i la gent et saluda com si fossis un familiar, no com una estrella de cinema. La gent ens admirava i molta gent encara ens demana que tornem, quan ens veu pel carrer, perquè diuen que ens troben a faltar. Hem tingut una fama maca i ens ha anat bé, entre altres coses, perquè gràcies a això trucàvem a un restaurant i automàticament teníem taula i això és molt important si t’agrada menjar com a mi.
Després de tants anys i tanta fama a Tricicle, la gent els demanava sempre els mateixos gags? Va acabar fart de repetir-ne algun fins a l’avorriment?
No, perquè nosaltres cada tres o quatre anys fèiem un espectacle nou i aquest sempre millorava l’anterior. La gent no és que se n’oblidés, dels anteriors, però sí que s’anava adaptant a les coses noves. Teníem el gag dels bebès, el de Julio Iglesias o el de l’Olimpíada. La gent se’ls coneixia, però tampoc te’l podien demanar perquè estàvem fent ja un altre espectacle.
I de tot el que van arribar a crear, amb quina de les escenes es quedaria si només pogués escollir-ne una?
Mira, et seré sincer. Al món del teatre i de l’humor en general, el millor és fer el més senzill, el que costa menys de fer i que alhora té màxima efectivitat. A cada espectacle fèiem el número del Julio Iglesias, que era superfàcil de fer i tenia una efectivitat brutal. També teníem els bebès, que també eren molt fàcils de fer perquè ens sortia de natural encara que a la gent li costi de creure. També recordo un altre en què esgarrapava una pissarra, em feia calfreds i m’encantava. Les millors eren les coses molt senzilles i molt efectives.
Què va emportar-se després de tants anys a Tricicle?
Haver-me divertit molt i haver vist com la gent s’ho passava bé. A més a més d’aquesta mena d’amor familiar que ens tenia la gent. Va haver-hi vegades que la gent em saludava amb tanta familiaritat que m’arriba a plantejar si realment no els coneixia d’alguna cosa i me n’havia oblidat.
Amb la correcció política que hi ha ara, Tricicle podria fer el mateix tipus d’humor ara que feia abans?
Nosaltres sí, perquè nosaltres sempre hem fet humor amb el que vèiem al carrer. Ens centràvem en la manera de caminar d’un senyor, en com duia la cartera, què feia un conductor… Hem estat observadors de la vida i hem fet humor d’ella, però ha estat un humor molt quotidià.
Era un humor molt blanc, no?
Humor quotidià més que blanc. A vegades se li diu humor blanc de manera pejorativa o, més aviat, com a un tipus d’humor menys important que l’humor negre o un altre tipus d’humor. Quan és un tipus d’humor molt artístic, també.
Va sentir, en algun moment d’aquestes quatre dècades, que se n’havia cansat i volia deixar-ho?
Vaig tenir molts moments de cansament, sí, sobretot quan estaves de gira i et tocava anar a la mateixa ciutat per tercera vegada… al final, quan hi has anat tant et deixa d’interessar una mica. Però, vaja, eren moments puntuals i inevitables amb aquesta feina. Després, quan sorties a l’escenari i veies que la gent reia, t’oblidaves dels petits problemes i t’adonaves que tu estaves allà per fer riure.
És fàcil treballar amb amics o la confiança ho fa més difícil?
Nosaltres hem sigut superpràctics, sempre, i hem fet les coses amb les quals hem estat d’acord tots tres. Era inviable gestionar les actuacions o les decisions si no estàvem tots a favor. És fort, però no hem fet cap espectacle que no ens agradés als tres i tampoc no hem pres cap decisió unànime. Això què vol dir? Discussió constructiva tota l’estona.
També la decisió de separar Tricicle va ser consensuada, llavors?
Sí i, de fet, ja feia anys que havíem decidit que aniríem separant-nos d’una forma progressiva. Tots tres teníem ganes de fer altres coses i no va ser una separació com a tal, sinó que a poc a poc vam anar deixant d’actuar junts. El Carles continua actuant sol, el Paco continua dirigint, jo continuo dirigint i fent coses… Continuem els tres en actiu, i de tant en tant ens veiem. No mantenim la familiaritat que vam arribar a tenir al principi, quan a vegades havíem de dormir els tres en la mateixa habitació per temes econòmics… Quan la cosa va anar a millor, ja no teníem ganes de continuar compartint habitació.
Sempre es diu que al teatre i al món de l’espectacle costa molt fer diners. Les raons econòmiques o deixar d’omplir teatres no van ser un motiu de la separació?
Nosaltres fèiem una cosa que ens agradava i, de seguida, vam veure que la cosa va començar a rutllar. Els principis són durs? Bé, crec que les anècdotes més divertides es donen sempre al principi. Després, tot va bé i passes a viure una rutina que pot arribar a ser tediosa. Darrere de la nostra separació hi ha altres motius, és clar. Per exemple, que fèiem espectacles molt físics. No és el mateix fer un espectacle amb 30 anys, que amb 40 o amb 65. El ritme que portàvem el podíem aguantar encara, però ja no era el mateix i ja no ho podíem fer de nens o de teenagers amb un skate. Després, vulguis o no, havíem fet tantes coses sense parlar que ens va començar a costar trobar idees noves i això et va esgotant. I, l’últim motiu, que tots tres teníem clar que ho volíem deixar quan encara estiguéssim a dalt de tot. Crec que no hi ha res més trist que veure que actues a teatres buits, que la gent que et ve a veure té la mateixa edat que tu i que no es renova generacions. El millor que vam poder fer és acabar a dalt i no en la tristesa.
No es van penedir mai d’encasellar-vos en la mímica?
No, perquè nosaltres fèiem teatre d’acció on no es necessita la paraula. Quan tu mires una pel·lícula de Hitchcock, només hi veus un 20% de diàleg i un 80% més que són coses que no es parlen. Persecucions, portes que s’obren, mirades, suspens… O Indiana Jones igual, amb un 10% de paraules i tota la resta és acció.
Ara mateix funcionaria un grup com Tricicle?
Sé que hi ha una companyia, que havia estat nostra, que encara fa espectacles similars als que fèiem nosaltres. El que passa és que és difícil tenir Tricicle allà dalt, la comparació és una putada. O sigui, en algun moment sortirà un altre grup així o un altre cantant com Serrat. Però, fins que es facin tan bons com ells, seran imitacions.
A Catalunya es cuida prou el món del teatre? Caldria apostar-hi més o fer un canvi de model de negoci?
En tots els aspectes, hi ha un molt públic de teatre a Catalunya. Sempre s’ha cuidat el teatre i aquí sempre ha agradat molt. A cada poble es representen Els Pastorets, o el Nadal, o la Setmana Santa… Hi ha hagut una molt bon planter i un molt bon públic, i també moltes ganes d’organitzar teatre. Vull dir que hem tingut una xarxa important a tot arreu i tots els nivells. Jo, en aquests moments, continuo veient coses bones, al món del teatre, amb autors i actors bons i innovadors. Ara bé, sí que és cert que falten empresaris privats en el món del teatre. Hauria d’haver-hi més sales i una altra política teatral. No pot ser que hi hagi un bon espectacle al Teatre Nacional de Catalunya i que, després de quinze dies, aquesta gran producció mori perquè no pot passar al teatre privat. Hauríem de permetre que un bon productor en comprés els drets, o cedir-li el que sigui, perquè la veiés tothom i no només el Teatre Nacional.
Recomanaria a un fill que es dediqués al món del teatre o de l’humor? O millor fer empresarials?
Molts amics meus m’ho pregunten, això, que si realment han de tallar les ales als fills que els diuen que volen estudiar teatre perquè ells preferirien que estudiés empresarials o Dret. En aquests moments és difícil guanyar-se la vida, ja siguis advocat o actriu o empresari. Si té vocació i talent, que no ho dubtin i facin teatre. Si més no, s’ho passaran millor que estudiant Dret.
Als seus fans els agradarà més mut o cantant?
No ho sé, no ho sé… Que em vinguin a veure i ho descobriran. El pròxim 29 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, actuarem a la sala Wolf.
