Si Catalunya estava preparada o no per a aquesta novel·la, ho diran les xifres de vendes. O no, perquè mai s’acaba de saber de què depèn que un llibre es vengui o no es vengui. En tot cas a l’autor, Carles Casajuana, això no li fa perdre la son. A La guerra dins la guerra (Edicions Proa), hi reflecteix el que ja pensava en el moment dels fets. “Crec que ja hi ha prou perspectiva per parlar-ne, però és que jo ja tenia aquesta perspectiva aleshores. És que fa deu segles que en parlem!”, argumenta. El tema del qual diu que fa deu segles que debatem és el destí nacional de Catalunya. Però el que és nou és abordar-lo amb una novel·la que parli del post Procés, de la divisió de l’independentisme després de l’1-O. I que a més a més hi expliciti un joc de miralls amb la batalla fratricida dels dies de maig del 1937 en què els republicans catalans es van matar entre ells mentre feien la guerra contra les tropes de Franco.
Diplomàtic de carrera, Casajuana ha sigut ambaixador d’Espanya en quatre països i es va popularitzar com a escriptor –tot i que ja havia publicat tres obres– quan va rebre el premi Ramon Llull el 2009, per L’últim home que parlava català. Amb aquesta trajectòria vital, la seva perspectiva és que el va passar del 2017 al 2019 “va ser un cúmul de despropòsits”. “La política de la porra va ser un gran error. A Catalunya es van portar les coses al límit legal, però des de Madrid es va fer el ridícul. La situació es podria haver arreglat amb un referèndum“, exposa en una trobada amb la premsa a la llibreria Ona. I tira més enrere: “Res de tot allò no hauria passat sense el despropòsit de la sentència de l’Estatut”. Per això creu que el 2017 “es parlava d’una cosa parlant d’una altra”. “Sabien que la independència no era possible, però creien que parlant-ne potser s’avançaria en el reconeixement nacional”, conclou.
Això és el que té al cap l’autor, i ho ha destil·lat en una novel·la que arrenca en els dies de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar a penes d’entre nou i tretze anys de presó els líders polítics i cívics del referèndum que no s’havien exiliat. La batalla d’Urquinaona, el carrer encès, és un teló de fons tènue a La guerra dins la guerra. Només hi apareix en un passatge que situa un dels protagonistes passant a prop d’una de les manifestacions encadenades que hi va haver durant dues setmanes a Barcelona la tardor del 2019. Però la batalla ideològica travessa tota la novel·la a través de tres personatges: un escriptor independentista preocupat per les pugnes internes del moviment en el qual va creure, un d’unionista que els menysprea i una estudiant quebequesa que és a Barcelona fent recerca per a la seva tesi sobre les dones brigadistes de la Guerra Civil invisibilitzades per la història.
Rivalitat política i literària enmig d’un triangle amorós
La rivalitat com a escriptors entre l’un i l’altre i la rivalitat com a homes en el triangle amorós amb la noia estrangera és el vehicle que condueix el lector per una història que reflexiona sobre la política catalana, sobre la història de Catalunya com a país i sobre l’ofici d’escriure. “És una novel·la sobre un triangle, sobre els límits de les relacions entre professors i alumnes, sobre l’ofici d’escriure, sobre la Barcelona actual, amb els problemes de l’habitatge i el turisme, amb la multiculturalitat i en el paisatge després de la gran batalla del Procés”, resumeix l’autor. També s’hi aborda la lluita de les dones per deixar de ser apèndixs dels homes, a través de la protagonista femenina, que, a més de fer emergir figures femenines de les Brigades Internacionals a través de la seva recerca, és la que porta les regnes del triangle en què els dos homes estan mig a les fosques i es comporten com cretins.
Però si hi ha un tema que rivalitzi en importància amb la qüestió política en aquesta obra és el de l’ofici d’escriure. Com ha d’actuar un escriptor que vol escriure una novel·la sobre “l’enemic dins de les pròpies files”? La trama que serveix d’instrument a Casajuana en aquest objectiu és la lluita interior de l’escriptor independentista per escriure una novel·la amb un protagonista del PSUC i un d’anarquista enfrontats en “la guerra dins la guerra” dels fets de maig del 37. “S’adona que la novel·la només funciona si es manté equidistant. Si no, la novel·la grinyola i perd l’equilibri, encara que tingui més simpaties per l’anarquista”, assegura Casajuana. I afirma que per a ell la construcció de la seva novel·la –que es titula igual que la que escriu el seu protagonista– li ha exigit el mateix: no decantar-se per cap dels dos i intentar que la dona estrangera hi fes un paper catalitzador. Els lectors hauran de dir si ho ha aconseguit. Però un dels dos –no direm quin– és una mica més cretí que l’altre en els moments més crítics.
Una novel·la ha de contenir missatges polítics?
Un dels grans debats que es troben en les pàgines possiblement més interessants de l’obra és si una novel·la pot o ha de contenir missatges polítics. “Els missatges polítics malmeten les novel·les. El lector vol que li expliquin històries, no que l’adoctrinin, i encara menys de contraban, a traïció”, diu l’escriptor unionista a l’independentista quan discuteixen aferrissadament sobre l’esborrany de l’obra en construcció. L’acusa d’escriure sobre el 1937 com a subterfugi per parlar del 2019. “Jo no adoctrino ningú. L’únic que intento és plantejar dilemes morals, interpel·lar el lector, obrir interrogants que tinguin rellevància avui”, replica l’interpel·lat.
Aquesta ficció, probablement com totes, també conté dosis d’autoficció, amb picades d’ullet com ara que un dels dos escriptors sigui autor d’una novel·la titulada L’últim home que parlava català i que maleeixi els ossos d’un tal Casajuana que li va prendre la idea d’escriure sobre el retorn de Carner de l’exili, argument real d’una obra del Casajuana real (Retorn, 2017). Literatura dins de la literatura. Política dins de la literatura. Un triangle amorós. Ingredients clàssics per a una novel·la que parla d’ara però mira cap a la història.
