Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és periodista en excedència des que l’èxit de les seves novel·les l’ha obligat a fer una pausa en la seva feina a la secció de Cultura de TV3 i dedicar-se a temps complet a la literatura. Ja n’havia publicat altres, però el seu penúltim llibre, Les nostres mares, va guanyar el premi Sant Jordi 2023 i des d’aleshores no ha pogut –ni ha volgut– aturar la màquina. Després d’haver escrit de la generació de dones que ara tenen entre 70 i 80 anys, ara ha decidit parlar de les seves filles, una generació de la qual forma part i que, probablement, és la primera que arriba a la menopausa amb alegria i reclamant el seu lloc al món desacomplexadament. En tots els àmbits, des del professional al sexual. I ha publicat a Proa Una dona de la teva edat, la història d’una escultora de mitjana edat –per saber quants anys té exactament caldrà arribar al final de la novel·la– que s’allibera i trenca tabús. “Les dones són sexualment actives fins al dia que es moren, encara que arribin als cent anys, perquè el clítoris és un òrgan que no envelleix” és un dels avisos que l’autora llança en aquesta entrevista amb El Món.
Aquesta novel·la és un crit de ‘ja n’hi ha prou’, de ‘fins aquí’. Qui espera que l’escolti?
El percentatge més elevat de lector tipus són dones, en general. Qui llegeix, qui va a teatre… són més les dones. Però com que molts homes es lamenten que per a ells som un misteri, aquest llibre els pot aclarir moltes coses sobre nosaltres, sobre aquesta revolució que és la menopausa, que és quan encarem una etapa de la vida molt important, perquè és anar cap a l’envelliment. Si creuen que som un enigma, aquest llibre els pot guiar bastant sobre com som i com ens sentim. I crec que pot ser positiu també per a molts d’ells.
Creu que estan interessats a desfer el misteri, a desxifrar l’enigma?
Jo vull pensar que cada vegada volen entendre’ns més. Perquè convivim i cada vegada vivim més anys. Interessa a tothom que ens entenguem, no?
Aquesta novel·la, com altres que ara parlen desacomplexadament sobre la realitat de les dones, són molt diferents de les obres que van començar a donar-los protagonisme, Anna Karènina, La regenta, Madame Bovary… Els autors eren homes. En el fons parlaven d’ells i de la por a la infidelitat de les dones que els feia trontollar el seu món?
Sí, en el fons parlaven per a ells. La diferència bàsica, tot i la genialitat de tots ells i de totes les protagonistes que ens van llegar, és que aquelles protagonistes era més un ideal que una dona real. Era més una projecció, una idealització, que no pas les dones reals sobre les quals ara s’està escrivint ara. Ara les autores escrivim des de nosaltres des de l’experiència, segurament hi ha més de real i menys d’ideal, menys d’idealització.
Per tant, la diferència és perquè som en una altra època o perquè ara són les dones les que escriuen sobre dones?
Principalment perquè n’escriuen les mateixes dones i no s’està pretenent una idealització, sinó crear un personatge de carn i ossos. La nostra experiència fa que no ens calgui cap idealització, el que volem és parlar de dones reals.
Parlar de la menopausa obertament efectivament, no és cap idealització. Hi ha un moment en què la seva protagonista diu ‘si la menopausa l’hem de passar totes, per què punyetes l’hem de passar soles?’. Això s’està trencant?
Exactament. El verb és ‘trencar’, perquè era un tabú. Un tabú molt blindat. Ara l’estem començant a escardar. I, cada cop més, és en la conversa pública. Primer era una mica privada, en cercles de dones, entre nosaltres, però ara s’està obrint més a la conversa pública. Segurament per això també a mi em cristal·litza aquesta novel·la, perquè també notes el rum-rum col·lectiu. Quan hi ha un neguit personal, sempre acaba sent col·lectiu. I som en aquest moment de començar-ho a obrir, de començar a dir la paraula menopausa sense avergonyir-te, de començar a compartir-ho, de preguntar-nos ‘i tu què fas quan et passa això?’. Però fa poquíssim que estem obrint aquestes converses. I jo crec que el llibre també ve a contribuir a treure del tabú aquesta etapa de la vida que acabarem passant totes i som la meitat de la humanitat.
Per què s’ha allargat tant aquest últim tabú? Les dones fa dècades que estan incorporades al mercat de treball, estan alliberades sexualment, l’homosexualitat femenina ja està tan fora de l’armari com la masculina… Només queda aquest gran tabú.
Perquè està relacionat amb l’envelliment. I la vellesa per a nosaltres és com l’estocada final de tots els estereotips, el que encara es manté fort. El mite de la vella que ja no té res a fer a la vida. Fins i tot es manté la idea que no tenim activitat sexual a partir de determinada edat, quan és mentida, perquè les dones són sexualment actives fins al dia que es moren, encara que arribin als cent anys, perquè el clítoris és un òrgan que no envelleix. En canvi, molts homes, sense el suport químic no podrien tenir l’activitat sexual garantida. La vellesa és el monstre final que ens espera a l’extrem de tota l’estereotipació que hem anat rebent al llarg de la vida. Perquè, segons el cànon patriarcal, és quan perdem el capital sexual. Perdem la bellesa, l’esveltesa, la joventut… Se’ns desposseeix de tot el que es llegeix com a valorat en les dones. En canvi, tenim experiència, tenim menys complexos, tenim més autoestima. Si t’ho vas a mirar, la segona meitat de la vida d’una dona és una època per explorar amb una gran alegria, i se’ns ha venut tot el contrari potser perquè una dona amb molta experiència, amb les coses molt més clares i amb molts menys complexos és una mica més difícil de fer callar.
Els fa por?
Potser és un enemic a abatre.
En canvi, els homes, tradicionalment, quan es fan grans són considerats madurs atractius.
Els homes madurs semblen atractius perquè han creat el relat ells. Posa’t a crear el relat i faràs que la vellesa masculina sigui el més desitjable, fins i tot per a una noia de 25 anys, que no s’hauria mirat gaire aquell senyor. I, en les pel·lícules, l’edat ni tan sols és tema. Hi ha coup de foudre instantani entre un personatge femení de 25 anys i un home madur i ni et pares a pensar si allò és realista. Qui crea el relat ens pot fer veure elefants volant.
Es pot capgirar, aquest relat?
Jo crec que com més veus accedeixen a crear aquest relat, més diversitat de punts de vista hi ha i més es capgiren les coses.
La seva protagonista, a l’hora de combatre tòpics, menja el que li dona la gana, gaudeix molt de la gastronomia…
És que hi ha un mandat social que totes ens hem menjat, mai més ben dit. Això de vigilar què mengem…
Però no para de dir que és gràcies a la seva genètica. Què han de fer, les dones que no tenen una genètica que les ajuda per no engreixar-se?
Ella és conscient del privilegi de la seva genètica i és conscient que, segurament, el mandat social de no ser de vida o no ser llaminera l’hauria hagut d’acatar més si el seu físic no li anés a favor. És aquesta consciència de ‘jo puc permetre ser molt de vida, però sé, per l’experiència de totes les altres, que m’hauria vigilat molt més si el meu metabolisme no fos tan agraït’.
No s’hauria de trencar amb això, canviar els cànons de bellesa?
Hem de deixar d’hipervigilar-nos i de prohibir-nos menjar una llesca de pa blanc, per exemple. No podem estar tan pendents del pes. El que passa és que estem en una època de superexposició a les xarxes, de rutines de cura de la pell en set passos… Estem en una època molt fosca en el sentit de molt escrutini de l’aspecte físic.
I com canviem els cànons de bellesa?
És molt difícil fer-ho individualment. La majoria no volem dir ‘mira, doncs escolta’m, jo seré la persona menys presentable [físicament]’ Qui ho fa, això? És un repte sistèmic. Tenir la teoria és fàcil, però pràctica és una cosa que ha de ser col·lectiva i social.
Això no ha començat, però la crítica sí. La mateixa protagonista que s’alegra de mantenir-se prima encara que mengi de tot és molt crítica, en canvi, amb les cremes de suposada bellesa. Les ‘cremes anti-tu’, en diu…
És que totes s’anuncien comercialment com a anti-això, anti-allò… Tot el que tu ets. Antiexpressions. I ara! Què has de ser, una persona envasada al buit? Però se’ns en ven això. No t’expressis, no envelleixis, no et moguis, sigues com la Melania Trump. És terrible com ho hem integrat com a normal, i com a desitjable, fins i tot.
Ara, per exemple, s’ha estès una gran admiració per Jane Fonda precisament perquè no sembla que tingui 87 anys. Això no és una ‘bala per l’enemic’, fent servir una de les expressions que utilitza la Kate de la novel·la?
Jo soc molt partidària de no criminalitzar el que fa una dona en concret. Si aquella s’ha tocat els llavis o l’altra una altra cosa… El que hem de mirar és el sistema que porta al fet que t’hagis hagut de tocar els llavis per tenir feina. El focus sempre s’ha de posar en per què aquestes dones s’han retocat en lloc de jutjar-les. Segurament moltes s’han retocat perquè s’hi jugaven la visibilitat en el seu àmbit i potser quedar-se sense feina. Això no és una responsabilitat individual. Cada dona surfeja com pot sobre tota aquesta pressió estètica. El cas és que hi hagi més consciència social, global, sobre l’absurditat que se’ns digui que no poden quedar les marques dels anys sobre la nostra cara. En canvi, els homes, cada vegada també tenen més pressió estètica, però en ells els cabells blancs són respectables.
Una altra guerra que també aborda en la novel·la és la maternitat. Quan una dona intenta fer un canvi en la seva vida, se sent mala mare o la fan sentir mala mare, cosa que als homes no els passa.
Clar, a ells mai els passa factura voler fer carrera, perquè es continua considerant que la criança és una cosa que és de l’esfera femenina i que la principal responsabilitat recau en elles.
Però fins i tot amb fills grans…
El mandat social continua sent que tu has de ser cuidadora. És una cosa molt instal·lada. Cuidadora dels fills i del marit. I dels pares i els sogres.
A Una dona de la teva edat, els sogres i els pares ja no hi són i els fills ja són adults. Però hi apareix el mankeeping. Ella, que fa dècades que es cuida del marit, veu una reacció d’ell davant una escena d’un matrimoni més gran, en un lloc públic, que li fa obrir els ulls. I pensa: ‘Ell no ho faria per mi’. Aleshores pren una decisió dràstica en un moment difícil per al marit. Això és el que és difícil. Les dones de la generació que ara tenen entre 50 i 60 anys estan, suposadament, alliberades. Han tingut una vida molt diferent de la que van tenir les seves mares, però el mankeeping no se l’han tret de sobre.
És difícil perquè són tants segles de construir aquesta obligació que ara costa molt. Però el fet que tingui nom, el fet de posar-hi consciència, és el primer pas per poder-te’n desfer. Perquè, si ho tens tan integrat que no saps si això té un nom i no saps que és una anomalia, segurament no podràs desfer-te’n. Si no hi ha nom, si no veus que és una construcció, segurament penses que és una cosa natural. I hi ha tantes coses que ens han fet passar per naturals i que són una construcció que, quan te n’adones, llavors és el primer pas per dir ‘no, no, això no és l’aire que respires’.
Un altre tabú que trenca és el de les relacions intergeneracionals en què la dona és més gran que l’home. Tenir una mirada crítica sobre les relacions en què l’home és considerablement més gran que la dona, que tradicionalment s’han vist bé però que solen implicar una relació de poder, és compatible amb reclamar el dret de les dones madures a tenir relacions amb homes joves?
Que tinguin dret a no ser estigmatitzades per tenir una relació intergeneracional amb un home més jove no vol dir que hagin de reproduir el mateix model d’abús de poder que els homes. Ja només pel factor de gènere, en la majoria de casos la relació ja es reequilibra quan la dona és la que és més gran, perquè hi ha menys sovint una relació de poder. Però si hi ha un abús de poder per part de la persona més gran, encara que sigui dona, igualment ho trobaríem reprovable. No estem demanant calcar el model, sinó donar l’oportunitat que es visibilitzi que les dones són sexualment actives fins a l’edat que vulguin i que no se n’han d’anar al cubell de les escombraries.
Som en una època en què el feminisme està controlant el relat millor que en altres èpoques?
Com a mínim, ho tenim bastant diagnosticat tot. Tenim moltes més eines de detecció dels mecanismes que ens han fet la vida bastant irrespirable durant segles. El problema és que també estem en un moment de reacció en contra dels avenços i que el feixisme vol arrasar qualsevol respir que hàgim aconseguit. Als Estats Units s’està començant a debatre si les dones han de tenir dret a vot! Pocs anys enrere no ens ho hauríem cregut!
La novel·la és molt crítica amb el turisme a través de la situació de Venècia, que és on passa la major part del relat. No hem d’anar a Venècia mai més? Perquè la descripció que en fa, malgrat tot, fa venir ganes d’anar-hi…
Sí, ja ho sé, és una contradicció que ara em trobo, és veritat! Jo no soc ningú per dir si s’ha d’anar a Venècia o no. Però anar-hi de la forma que s’hi va majoritàriament, massificadament, amb els creuers que desembarquen gent per estar-hi unes hores, saturar uns determinats carrers que sempre són els mateixos i marxar, és la pitjor forma d’anar a Venècia. Fes el que vulguis, però rumia’t si has d’anar a una ciutat a saturar-la en massa i a caminar pels mateixos carrers i a fer-te les mateixes fotos, tots alhora. Jo aquí sí que diria que ens ho rumiéssim dues vegades.
Però hi vagis com hi vagis et trobes amb això…
Sí, en alguns punts. Però si tu vas a Venècia per més d’unes hores i t’hi quedes a dormir, i per tant no cal que vagis a la plaça Sant Marc a segons quina hora i amb presses perquè vas amb un horari marcat i amb un grup de 50 persones, és diferent. Hi ha maneres més sostenibles que altres d’anar a Venècia o a qualsevol altre lloc. I, sobretot, desembarcat d’un creuer, amb un grup nombrosíssim, que només faràs que saturar els carrerons, això sí que és una manera bastant absurda de viatjar.
No només a Venècia, sinó en general.
Sí, però a una ciutat tan petita i tan laberíntica, és molt absurd anar-hi d’aquesta manera. Perquè ara les grande nave no les deixen anar a atracar a Venècia mateix, però atraquen en un port proper i porten els passatgers amb ferri fins a la ciutat. Tots alhora a fer les mateixes fotos. Hi ha maneres i maneres de viatjar a Venècia i aquesta és la més criminal.
Venècia és un cas molt extrem. Però a Barcelona també està en una crisi d’aquesta mena.
Per això Barcelona es mira molt els moviments antiturisme massiu de Venècia. Venècia és el canari de la mina pel que fa al turisme massificat.
I a Barcelona què s’ha de fer? Hi ha tota una economia que depèn del turisme. Com es desmunta? Qui comença?
El que no pot ser és que aquesta turistificació massiva influeixi en la capacitat per viure a Barcelona de la gent de Barcelona. Això és la primera mesura. Hi ha molts estudis fets, només falta voler-los aplicar. Jo no sé com s’arregla, però sí que sé que les ciutats han de ser vivibles per a la gent que hi vol viure. Això està llargament estudiat, hi ha mecanismes per aplicar. El problema és que no s’estan aplicant, ni a Venècia ni aquí. No cal descobrir la sopa d’all, només falta voluntat per anar més enllà i procurar que la gent que de Barcelona no se’n senti expulsada per culpa del turisme i del mercat immobiliari.
En un moment de l’estada de la seva protagonista a Venècia, una gavina se li endú de les mans una pasta dolça que estava a punt de menjar-se. Això a Barcelona passa a la plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, que queda plena de restes dels menjars preparats que els turistes compren al mercat i es mengen als bancs. Les gavines sobrevolen tot el dia la plaça i es llancen en picat a arreplegar les restes que troben.
És una bona foto del nostre món. Els animals també alteren el seu comportament de resultes de la turistificació massiva i les seves conseqüències.
El mercat de l’art també rep en la novel·la. Vostè que ha conegut la Biennal de Venècia com a periodista, descriu l’exposició detalladament i també obre un debat sobre la funció social de l’art. Actualment, l’art té capacitat d’incidir?
Volia explorar aquesta contradicció de l’art amb consciència social però que després és molt difícil que hi hagi una coherència absoluta. Per exemple, la Biennal genera molts viatges en avió, amb tots aquells artistes que durant uns dies també saturen Venècia… Però vivim en un món on qui sigui coherent que tiri la primera pedra. Tots tenim incoherències. Jo crec que el món de l’art té aquesta contradicció. Vol reclamar la sostenibilitat, però a quin preu? El preu de fer art també a vegades pot ser insostenible.
Però és que és un negoci…
Clar, l’art de primer nivell és una cosa de milionaris, i les persones més riques del món són les que estan fent circular l’art. Hi ha moltes contradiccions.
De tota, manera, en el seu relat posa el focus en el paper de les artistes de més de 50 anys invisibilitzades…
Sí, aquest és l’aspecte que volia subratllar. Aquestes artistes mai acaben tenint el lloc central que els pertocaria. I si l’art t’ajuda a viure, segurament t’ajuda més quan l’artista t’està mirant amb el que està fent i sents que allà hi ha una veritat que t’hi reconeixes. Per tant, que ens amaguin aquestes artistes també ens passa factura a l’hora d’envellir. Si veiéssim més aquestes creadores seria molt positiu. Ara, per exemple, a Fina Miralles el Ministeri de Cultura li ha donat el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, però quant temps ha hagut de passar perquè sabéssim qui era Fina Miralles? Amb la seva obra s’entenen moltes coses de l’ecologia, va ser una pionera dels artistes a l’hora de parlar de la Terra, de l’ecofeminisme…
En la novel·la fa que una periodista reclami una trobada de premsa amb artistes dones d’aquesta generació, de més de 50 anys. L’organització no ho havia programat i ho acaba fent perquè se li reclama. És com la qüestió de les quotes. No hem de tenir manies amb les quotes i les exigències reivindicatives?
Sempre hi ha d’haver algú que posi el dit a l’ull. Si no, res no canvia. Les Guerrilla Girls van ser les primeres artistes activistes que als anys 80 van començar a enviar cartes i a fer accions performàtiques a l’entrada dels museus de Nova York, dient ‘on són les dones artistes?’. Són aquelles que van comptabilitzar que al MET el 75% dels nus eren femenins i només el 3% d’autores eren dones. Per això van popularitzar la frase de ‘per entrar al MET, si ets dona t’has de despullar’. Sense incomodar, no s’ha guanyat mai cap posició ni cap dret.
O sigui, no podem esperar que, de forma natural, el talent ja arribarà on ha d’arribar.
No, perquè el sistema patriarcal va a la seva. No hi ha mecanismes de rectificació perquè comportarien pèrdua de privilegis per a aquells qui ara els tenen. Mai ningú voluntàriament diu que compartim un determinat espai amb més gent. Això no s’ha vist mai.
