Possiblement més conegut com a Titot, Francesc Ribera (Berga, 1967) va ser molt temps el cantant de Brams i de Mesclat, fins que va ser, més que cap altra cosa durant uns anys, regidor de la CUP al seu poble –primer a l’oposició i després com a tinent d’alcaldia d’Hisenda, amb Montserrat Venturós com a alcaldessa. Amb el pas del temps, s’ha vist que en realitat Titot és músic i polític –militant d’una causa, l’independentisme d’esquerres– i escriptor. Tot alhora, sempre. I és el que vol continuar sent, posant l’accent on toqui en cada moment. Ara toca posasr-lo eb l’últim llibre que ha escrit, ‘El silenci que heu de témer’, una novel·la que dona visibilitat a una etapa convulsa de la història de Mallorca, al segle XVII, marcada per l’enfrontament entre dos sectors de l’aristocràcia illenca, Canamunt i Canavall, amb el doble rerefons d’un descontentament social que s’arrossegava des de la revolta de la Germania del segle anterior i de la tensió amb la cort de Madrid. Una història real, amb personatges reals, que vol il·luminar la situació actual dels Països Catalans. “La història explica on som”, assegura l’autor.
També explica on som el fet que hagi decidit que li surt més a compte crear la seva pròpia editorial, Serraclara, que intentar viure d’escriure per a algú altre. I com que s’ha fet ell mateix ell llit, s’hi dedica al cent per cent, amb una gira intensa de presentacions: n’haurà fet 60 quan arribi l’abril.
Després d’haver publicat altres llibres amb dues editorials, aquesta vegada ha decidit publicar amb la seva pròpia editorial.
De fet, és del meu entorn. Jo en formo part, però també hi ha amics i altres persones de l’entorn. Ho he fet així perquè és l’única manera que surtin els números. Si no, l’únic que no cobra és l’autor. Ja em sembla bé que hi hagi editorials, però com a autor he de cobrar. No pot ser que estigui en un entramat on l’únic que no cobra és l’autor. Amb la música i la literatura passa això.
Ha descobert que és pitjor el mercat editorial que el musical?
És exactament el mateix. L’únic que no cobra és l’autor, se li paga l’obra satisfent-li la vanitat de publicar. I amb això representa que ja està content, per posar-ho al currículum, perquè surti a Viquipèdia. Si vols guanyar el sou mínim interprofessional, l’única solució és fer-te tu mateix el llit, perquè amb una editorial això no passarà.
Però assumeix un risc.
Si vaig a una editorial, ja hi he perdut. Ara, puc perdre-hi o no, o puc fer les paus. Però, si no, l’únic que tinc és que ho puc posar al meu currículum. Fa 30 anys sí que m’hauria fet gràcia, hauria pensat que sumava, però ara ja no. Això és una feina. No pot ser que només fem art desprofessionalitzat.
Però el mercat editorial mou diners i hi ha alguns autors que viuen d’escriure.
Només si el seu llibre es ven molt bé. Però la persona que atén el telèfon de l’editorial, la que fa paquets, tots cobren, és com ha de ser. L’únic que cobra només si va molt bé és l’autor. Quin sentit té això? Llavors l’únic que té molt interès perquè es venguin llibres és l’autor. No veig que les editorials hi apostin. Treuen un llibre cada dos dies. Aposten a tot i a veure si amb un dels llibres els toca la rifa. Però apostar a tot no és apostar. De tota manera, no vull fer el ploricó. Simplement, he publicat amb aquesta editorial del meu entorn perquè era la via de sortida per a aquest llibre. Ja no vaig ni anar a trucar a cap porta, no ho vaig dir ni a les editorials que m’havien publicat abans, perquè ja sabia com anava i no m’interessava. Ni tan sols tinc la intenció de fer una crítica del món editorial, que fotin el que vulguin. Només que a mi això no m’encaixa.
Ve de Mallorca de fer presentacions a l’escenari de la novel·la. Quina resposta hi ha trobat?
Fa poc que ha sortit i la majoria de la gent que va les presentacions encara no l’ha llegit. La resposta que trobo és el poder de convocatòria que puc tenir jo per les coses que he fet abans. Sí que veig interès pel tema, i això que és difícil, perquè parlo del segle XVII. Per això, en les presentacions, el que intento no és explicar l’argument, sinó situar el context. Un context que jo presento d’una manera molt diferent de com l’explica altra gent, el barroc aquest enfarfegat i caspós, de Goya i de Velázquez, amb aquells barrets de plomes i aquells colls. Jo estic explicant un altre segle XVII.
Tot això “caspós” al llibre hi surt, hi és criticat.
Sí, me’n foto una mica de tot això, perquè a la novel·la hi ha gent normal. Estem acostumats que als que apareixen als llibres i les pel·lícules sobre l’època són tots aquests ninots, però al darrere hi havia gent normal que feia vida normal i que no es disfressava d’aquesta manera. Era una manera de vestir-se que copiava la cort de Madrid i, alhora, els espanyols ho feien mirant a França.
Per què tria aquesta època?
Perquè és un segle que explica molt bé on som ara, políticament, socialment. De fet, tota la història explica on som ara. Però el segle XVII va molt bé per explicar-nos políticament i també per explicar temes com l’honor, la vanitat i el sectarisme. Si projectes aquests temes sobre un escenari, o una època, de la qual la gent no en sap gaires coses i no pren part és molt més fàcil. És més fàcil explicar el sectarisme des d’aquella època que amb exemples d’avui dia, on ja comences amb el paper brut perquè tothom té idees preconcebudes. I m’ha anat molt bé parlar del sectarisme del segle XVII, entre els Canamunt i els Canavall, perquè molt poca gent sabia que això va existir. I qui ho sabia, tant li fan els uns com els altres, els veu igual. De fet, jo mateix els veig igual.
A Mallorca també és desconeguda aquesta part de la història?
Sí, allà també. Qui ho llegeixi i pensi que m’ho he inventat, que quedi clar que no ha calgut. I a l’illa és més conegut que a Catalunya però poc. Potser molta gent sap que hi va haver els Canamunt i els Canavall, les dues parcialitats, però no en saben els detalls.
Com arriba a aquest projecte?
En part perquè hi ha un fet destacat en la història que explico que és protagonitzat per Jaume Joan de Berga, un oïdor [jutge] de la reial audiència. És de la casa Berga, que té l’origen a Berga i que va arribar a Mallorca amb Ramon de Berga, que hi va anar amb Jaume I. I jo ja el coneixia de quan vaig escriure ‘L’assassinat de Guillem de Berguedà’, perquè era el net d’un personatge que apareix allà. I vaig estirar el fil.
Per tant, comença pel context històric.
Això no parteix de dir ‘ara faré una novel·la protagonitzada per una persona que fa això i això i passa allò’. Feia tres mesos que escrivia el llibre i no sabia com acabaria. Jo trio un context i el dibuixo. I la primera estructura del llibre no tenia ficció, era simplement la història i un decorat històric. Amb una sèrie de coses que passen, perquè és un decorat dinàmic, evoluciona al llarg de 60 anys. I explico el paper dels virreis, els costums que hi havia, com funcionaven les cases, les herències, la justícia, els ajuntaments.
Però hi ha uns personatges amb personalitat pròpia i amb intimitat.
Sí, quan tinc aquest decorat, faig com una mena de càsting, trio uns personatges, tots reals.
Per tant, la protagonista, Joana, va existir.
Sí, va existir. Ara bé, com menys se sap del personatge, més puc ficar-hi jo aportacions meves sense trair la història. Tot el que se sap ho respecto, tot el que no se sap ho invento.
Però sempre calen llicències, per novel·lar.
Només hi afegeixo el que no se sap. És a dir, cap historiador podria negar el que passa en aquesta novel·la. Què és el que no se sap? El que pensen els personatges, les seves reflexions i conclusions, el que fan d’amagat. O els motius pels quals va passar una cosa. Si hi ha una cosa que se sap que va passar però no se’n saben els motius, ja te’ls dic jo. És a dir, omplo els buits que deixa la història. Però això ho he estat treballant amb historiadors especialitzats en l’època, per no espifiar-la. Per exemple, si m’han dit ‘aquest jardí per on els fa passejar no es va construir fins al segle XVIII’, els faig passejar per un altre lloc. En el cas d’un personatge que havia escrit que l’assassinaven al llit, vaig descobrir que l’havien assassinat a fora i vaig haver de reescriure l’escena.
Llegint ‘El silenci que has de témer’ arribes a la conclusió que als Països Catalans no necessitem ‘Joc de trons’, que podríem fer molta literatura amb la nostra història.
És que pràcticament es podia fer la novel·la sense inventar res, però llavors hauria sigut un relat històric, no hauria sigut una novel·la, no hauria pogut explicar tota una sèrie de coses que aprofito per explicar. I potser no hauria tingut tanta ànima.
Tenim la història pròpia desaprofitada per fer novel·la, per fer ficció?
Sí, sí. Hi ha camp per córrer als Països Catalans i segurament a tot arreu. Però aquí nosaltres ho tenim desaprofitat i moltes vegades es trien altres escenaris, llunyans. Però és precisament per allò que deia abans, que es pot projectar millor el que vols en un altre lloc i amb el lector amb la mirada neta. Però també pots fer això projectant-ho cap al passat, que és el que he fet.
En aquest sentit d’explicar on som ara des del passat, un element que hi ha en el rerefons de la novel·la és la tensió o la lluita amb Castella, amb la cort de Madrid, amb mallorquins que s’hi oposen i altres que abracen l’espanyolitat.
De fet, hi ha tres guerres simultànies en aquest llibre. Una és la guerra oberta entre Canamunt i Canavall, que es maten pel carrer, l’altra és l’ofensiva creixent de la corona de Madrid, de la corona castellana, que pretén ser hegemònica i imposar les seves lleis a tota la monarquia hispànica, i, a més, hi ha una guerra que és somorta, que està en el subsol de les consciències, que és la Germania.
Una lluita de classes.
És una lluita de classes que està morta en aquells moments, perquè hi havia hagut una repressió molt forta, però que va emergint de tant en tant. Això demostra que no s’havia oblidat, tot i que estava prohibit escriure’n i parlar-ne. En una societat on l’única tele que hi havia eren les llars de foc, això se seguia explicant i se’n seguia parlant. Ara tenim referències de tot el món i podem parlar de moltes coses, però llavors l’únic àmbit de l’imaginari era Mallorca i alguna notícia que arribava de la resta de la Corona d’Aragó, però para de comptar. Per tant, era normal que cent anys després encara fos molt viu el record de la Germania. I quan hi havia alguna crisi, apareixien pasquins que feien referència a la Germania i s’adonaven que el record no estava erradicat.
Hi ha un personatge que directament aspira a fer una germania, a fer una revolució. I proclama que li calen dues coses, armes i idees. Diu que ‘les armes són per vèncer i les idees són per conservar la victòria’. Hem de llegir-ho com un paral·lelisme amb la política actual, post 1-O?
Al final, aquest llibre no deixa de ser una explicació d’on som. I el que diu és que difícilment es pot guanyar res proclamant l’estratègia, perquè l’enemic no ha de conèixer la teva estratègia fins que la pateix. Si pretenem fer una estratègia que tothom sàpiga per on anirem, no funciona. Perquè ho sabrem nosaltres, i no caldrà fer cap acte de fe, però també ho sabran els altres, i t’estaran esperant allà.
Això és una reflexió actual que fa i que creu que la història confirma?
Això són coses que jo escrivia fa 25 o 30 anys. En un àmbit estrictament polític. Ara tampoc vull presumir de ‘jo ja ho vaig dir’. Però ho tinc escrit. No en vull presumir, però ho vull repetir. I quan parlo del ‘silenci que heu de témer’, en definitiva, el que vull dir és que les estratègies, les tàctiques, les victòries s’han de preparar secretament i l’enemic se les ha de trobar a temps passat.
Això és possible el segle XXI, en què vivim comunicant compulsivament?
No sé si és possible, però segur no és possible l’objectiu si no es fa així. Les coses funcionen quan l’altre no té temps de reacció. L’única manera de no donar temps de reacció és que l’altre no sàpiga per on baixa l’hòstia fins que l’ha rebuda. L’hòstia no cal que sigui física, eh!
Per això va funcionar l’1 d’octubre, perquè no se sabia on eren les urnes?
És això. És l’única manera. No en veig cap altra. Si no, quan ho tens tot parlat i debatut, els altres ja tenen totes les eines per desactivar-ho, perquè són més forts, tenen més gent treballant-hi de 8 a 3 i tu estàs amb voluntariat.
Però també cal la mobilització…
És important fer accions que afavoreixin la cohesió, la sensació que som molts. Cal agitació perquè et proporciona la sensació que no estàs sol. És una tasca que va bé per no perdre’ns, per no disgregar-se, però la feina executiva ha de ser secreta.
Això és el que ha fallat fins ara en l’independentisme?
No ho sé, perquè si no ha fallat jo no ho sé. I ja està bé que sigui així.
De fet, el missatge de la novel·la, començant pel títol, és que la informació és poder.
La informació és poder i la desinformació de l’altre és victòria. Si saps una determinada cosa i, a més a més, l’altre no sap que la saps, llavors és control. La gràcia és que tot el que fa no ho reivindica.
Ara parla de Joana, la protagonista…
Exacte. No ho reivindica, perquè si ho reivindica li tallen el rotllo, se li acaba. I ella vol seguir. Llavors, sotmet la seva vanitat. Clar, seria un goig poder-li dir a algú ‘he fet això, què passa?’ Aquests deu segons són un goig. Però hem de sacrificar la vanitat i l’orgull per l’efectivitat. Cadascú que faci el que vulgui. Ara, si vols ser efectiu, no pots posar per davant els sentiments íntims. És al contrari. Has d’intentar que els sentiments íntims de l’altre li juguin en contra. I aprofitar-te d’això.
Fins a quin punt és possible que persones que estan en la política, en què la vanitat és un element essencial, siguin capaces de fer aquest camí?
Jo parlo com a militant, no com a càrrec. La militància en una causa, no parlo de partits, implica disciplina i sacrifici. I què s’ha de sacrificar? No estem parlant de sacrificar la vida. Estem parlant de sacrificar l’orgull, la fatxenderia, la vanitat. Doncs quin gran sacrifici! Hi ha gent que hi ha deixat la pell! Només cal aprendre a tenir tancada la boqueta. O no dir tot el que et passa pel cap per quedar-te tranquil. Si ets militant d’una causa, implica apuntar-t’hi no per compartir el triomf, sinó per compartir la lluita. I la lluita implica sacrificis, no donar pel sac, no fotre bastons a les rodes, no emprenyar, guardar secrets, no fer el fantasma, ser-hi quan s’hi ha de ser, no dedicar-te a postular pel teu compte. I si no t’agrada, marxa i ja està.
I això falla en la classe política catalana?
Hi ha gent que falla i gent que no falla. El que passa és que els que no fallen no se’ls veu no fallar. Tampoc es pot dir que hi ha gent que no falla mai ni gent que falli sempre. Va a dies i a proporcions. Tampoc voldria fer ara una crítica de la classe política. Tinc la meva idea de qui falla i quan falla, i de gent que normalment no falla però hi ha dies que falla. Però, què en trec de proclamar-ho? No en trec res.
‘El silenci que heu de témer’ es pot llegir com un llibre feminista? La protagonista té un paper inusual en una dona en aquella època i es fa monja per no haver-se de casar. És a dir, es fa monja per ser lliure.
Exacte. Creu que en la disciplina monàstica hi trobarà més escletxes per construir-se com a persona, per deixar de ser un ésser humà passiu i ser un ésser humà actiu. Creu que tindrà més marge en la vida monàstica que no pas en la vida familiar, perquè ha vist la seva mare, la seva àvia i les seves germanes i sap què l’espera. Sí que és cert que és paradoxal que triï el camí de l’església per alliberar-se, perquè en un convent de clausura també hi ha una disciplina.
Però ja hi posa les excepcions perquè tingui marge d’acció…
Aquí sí que m’he pres alguna llicència, però tampoc es pot dir que això no passava. Perquè en convents de l’entorn i del moment s’han trobat cadàvers de nadons emparedats, o sigui que les monges en sortien o algú hi entrava. Sigui com sigui, ella tria aquest camí perquè pensa que, si més no, tindrà moments de reflexió i de lectura. Però em costa una mica reivindicar-ho com a feminisme. No sé si em toca, ho trobaria pretensiós. En tot cas, quan buscava el personatge no buscava un home sinó una dona perquè volia algú que tingués la feina transgredir-ho tot.
A banda de la música i altres llibres, vostè va estar vuit anys a l’Ajuntament de Berga. Ha deixat la política en primera línia per sempre?
He deixat l’administració.
Per sempre?
Home, és que com que penso que estaria bé que tothom hi passés, crec que és un abús repetir, perquè és prendre l’oportunitat a d’altres. I passar-hi és molt beneficiós. Va ser molt cansat, una dedicació molt bèstia, poc reconeguda en aquell moment. Però aprens moltes coses, sobretot a deixar de fer demagògia. Descobreixes que moltes coses no depenen de la gent que és a l’Ajuntament, que ha de cobrir moltes mancances. Jo als matins feia d’auxiliar administratiu, gratis, per cobrir mancances, per fer coses que no hi havia personal per fer-les. Era a la tarda que feia de regidor. I per 1.100 euros. Però encantat de la vida i ultramotivat. Van ser quatre anys de casa a l’Ajuntament i de l’Ajuntament a casa.
Aleshores, quan diu que és beneficiós, per a qui vol dir que ho és?
Per a la societat. Perquè com més gent hi passi serà més fàcil que no es parli tan gratuïtament de suposats aprofitats en la política. Que sí que hi ha molta gent que se n’aprofita i o que es limiten a fer el ‘pavo real’ i assistir a actes protocol·laris. Però la majoria, si més no en els municipis més petits, foten autèntics actes d’heroïcitats, i amb poc reconeixement. En alguns pobles, el tractor llevaneu és al garatge de l’alcalde i quan neva surt ell a obrir camins.
Com definiria la seva relació amb la política ara mateix?
Estic callat.
Callat?
Em fa mandra significar-me. Llavors, faig coses que no reclamin significar-se.
Però està actuant?
Sí, sí. Fins que em mori. Vaig començar l’any 1987, o el 1986. Vam muntar el moviment independentista al Berguedà, després el Moviment de Defensa a la Terra i anar fent. No ho he deixat mai, ni crec que mai tingui ganes de deixar-ho. Una altra cosa és que em fa mandra significar-me. Però si s’ha de fer, també ho faré.
Si l’hi demanen?
Si cal ho faré. Però compte que això també sona a allò que se sent dir tantes vegades, ‘el partit m’ha demanat que sigui candidat’… Aquella merda que diu gent que ha estat fotent cops de colze! No voldria que això que he dit sonés a així. En tot cas, el meu ego ja l’he alimentat prou. He fet mil concerts, he estat molt en escenaris, ja m’han aplaudit, m’han aplaudit per sobre del que em mereixia. Ja està, ja no cal.
Com veu la CUP, el partit en què milita, ara mateix?
Hi soc perquè soc incapaç d’imaginar una Catalunya lliure, uns Països Catalans lliures al servei dels catalans, si aquest procés no es veu empeltat dels principis ideològics de l’esquerra independentista. Si no fos així, crec que el procés constituent del nou estat català seria una ocasió perduda per oferir oportunitats i una vida digna per a tothom. És que cauríem en el perill de replicar models inútils i caducs, que acaben estant al servei dels que són i han sigut poderosos, històricament. Per això trobo imprescindible que l’esquerra independentista esdevingui un moviment hegemònic.
És el que espera del Procés de Garbí, amb què la CUP està reflexionant per refundar-se?
D’aquesta refundació n’espero una organització forta i valenta, que no es conformi amb comoditats estètiques, que no transiti per la mística revolucionària, sinó que dispari una ofensiva política independentista, que dibuixi l’objectiu, que traci el camí i que es posi en marxa.
Que perdi la por a un seguit de debats i que actuï amb decisió i eficàcia. Vull que en surti una organització que no tingui por de guanyar i que no defugi més responsabilitats.
La música també la té en un segon terme?
Anem fent cosetes. Aquest any estrenarem un espectacle de Guillem de Berguedà. Però és una cosa més tranquil·la. Espero que fem uns quants concerts, però no és allò de 90 concerts l’any, que també em faria mandra i que tampoc crec que em toqui. I ja m’està bé anar fent una mica de tot. Hi ha moltes coses que, quan les has fet, ja les has fet. No vull tornar a la dinàmica aquella de dir ‘hem de fer més concerts que l’any passat’. I amb Brams farem tres o quatre concerts, per saludar la gent que ens segueix i veure’ns nosaltres les cares i prou. Tampoc tindria gaire sentit que pretenguéssim fer segons què.
