La projecció d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) com a novel·lista ha seguit una corba gairebé vertical des de la sacsejada que va representar Permagel (Club Editor), el 2018. Feia una dècada que publicava poesia, però la primera novel·la del que seria el seu tríptic sobre la maternitat va generar una munió de seguidors que no ha parat de créixer, a Catalunya i internacionalment, amb traduccions com la de Boulder, que va ser finalista al Premi Internacional Booker, en què es reconeix també la feina de traducció –en aquest cas, de Julia Sanches. Amb Mamut va tancar la trilogia de la maternitat i aquest Sant Jordi obre nova etapa amb Ocàs i fascinació, on no només canvia de tema sinó que “mata” la maternitat. La precarietat laboral, l’emergència habitacional i la salut mental són alguns dels grans temes que apareixen en aquesta nova novel·la, dura i poètica alhora. Com sempre amb Eva Baltasar.
Deixar enrere el tema de la maternitat, al centre de les tres novel·les del tríptic que li han donat una enorme projecció com a narradora, era una necessitat?
En tenia moltes ganes. Havia escrit molt sobre la maternitat, ja abans de les novel·les, amb la poesia. I va arribar un moment què no és que n’estigués cansada, però sí que tenia la sensació que, a més d’escriure’n, n’he parlat molt, en la promoció del tríptic. I, a més a més, soc mare des de fa 21 anys. I vaig dir, ‘ja està, no vull que aparegui la maternitat a la pròxima novel·la’. Sí que hi havia aquesta voluntat, però a més a més me l’he volgut carregar. Amb una frase, simbòlicament, almenys per a mi, mato la maternitat al final de la segona part del llibre, de Fascinació.
Sempre diu que escriu més que res per a vostè mateixa. Però en el punt de projecció pública que té ara, fins al punt de ser finalista del Premi Booker, no sent gens de pes?
No. Perquè escric tancada a casa. Ara, que estic fent la promoció de la novel·la, no escric, no puc. Per escriure necessito molts dies, estar molt en el meu món, entrar molt en la novel·la. I escric al costat de la llar de foc, en un raconet. És un món tan particular i tan íntim que en el moment de l’escriptura no em pesa res. Jo entro allà dins, és com escapar-me a una realitat paral·lela o a un riu subterrani. Allà no hi ha res. Escric el que m’interessa. I ara ja sé que segurament serà publicat i llegit, però me’n desentenc tant quan surt…
Però sí que en fa promoció…
Sí, l’acompanyo tan bé com sé, perquè és com un fill. És com si li digués ‘t’acompanyo, però fes la teva vida’. Si agrada estaré molt contenta i molt agraïda. I si no agrada, seguiré escrivint i, si cal, treballaré d’alguna altra cosa. Per a mi la llibertat és això.
En part també deu ser per la mena d’editorial amb què publica, Club Editor.
Clar. Em dona una gran llibertat, no tinc data límit, un llibre pot passar davant de l’altre encara que estigués previst al revés… I al final això no només m’afavoreix a mi, sinó també el llibre i de retruc els lectors.
Escriure és un acte solitari, però la literatura acaba de prendre sentit quan es comparteix…
Sí, però jo em dedico a la meva part, que és escriure’l. Bé, també m’agrada compartir els llibres. Més que en presentacions, en clubs de lectura. Això és molt bonic. Jo no ho coneixia. Vas als clubs i trobes gent que ha llegit el llibre i en discuteixen. La màgia de la literatura és que el llibre és el mateix per a tothom però les lectures són totes diferents. Hi ha una part del llibre que jo tinc al cap però que no l’aboco, i és la bombolla que cada lector omple amb les seves projeccions. I discuteixen i em pregunten a mi ‘com és?’. I jo els puc explicar la meva lectura sobre la meva obra, però totes són vàlides.
Però la seva lectura sobre la seva obra no és el que hi ha al llibre?
No. El que hi ha al llibre és igual per a tothom. Però hi ha una capa que jo tinc al cap, poden ser característiques de la protagonista, fins i tot descripcions. Això no hi és directament al llibre. No explico com són físicament les protagonistes però me les he imaginat. La protagonista de Boulder me la vaig trobar pel carrer a Lisboa. Anava amb una casaca com la que m’havia imaginat, amb la seva nòvia… Vaig pensar ‘què fan aquí, si les vaig deixar a Islàndia?’ [Riu]. Era tal com jo me l’havia imaginat, però els altres lectors se l’hauran imaginat d’una altra manera. Fins i tot en frases que són una reflexió, pot anar cap a un lloc o cap a un altre.
Ha deixat el gran tema de la maternitat però aborda tres grans temes, la precarietat laboral, l’emergència habitacional i la salut mental…
Jo no treballo decidint quins temes vull que surtin. Però em veig a mi mateixa com un símptoma de la meva època. I escric sobre els temes que m’incomoden. I aquests temes són aquí i m’incomoden. Al final de la novel·la, el que passa és que ella, arribat l’ocàs d’aquesta civilització i de la seva pròpia història personal, gira el cap cap a una altra banda, cap a l’espiritualitat, però ho fa des de la malaltia mental.
La narració és crítica amb el sistema, però també és molt dura amb la mateixa protagonista, a la qual s’atribueix almenys una part de responsabilitat del que li passa, com ara haver de viure al carrer, per una cadena de males decisions. Per què tria ser tan exigent amb una protagonista que pateix?
Sí, pateix, però ella reconeix que ve de l’abundància. Però som en un moment en què, vinguis d’on vinguis, la precarietat pot ser la mateixa. Ella treballa en una ludoteca amb nens de famílies desestructurades, però és conscient que, venint d’un altre lloc, és gairebé al mateix punt que aquells nens o les seves famílies. Compartint pis amb desconeguts, traient del caixer els últims diners el dia 20 de cada mes i comprant arròs i tonyina per menjar. Això passa perquè anem cap a la medievalització de la societat. Hi ha una petita casta que ho controla tot, que ho té tot, i una massa molt homogènia de gent cada vegada més empobrida. És el que en diuen la desaparició de la classe mitjana.
Però tenint tan clara la crítica al sistema, no és gens benèvola amb la seva protagonista…
No m’agrada veure-la com una víctima. No suporto el victimisme. I ella ha pres decisions equivocades, tot i que l’entorn també et porta a prendre aquestes decisions. Però ella mateixa fa la reflexió, en quin moment va passar de compartir pis amb amigues a compartir-lo amb desconeguts? En quin moment l’habitació on viu en un pis compartit amb desconeguts ha passat a no tenir finestra? En quin moment la jornada de feina sencera ha passat a mitja jornada? Ha buscat una altra feina? Tenim una responsabilitat, però també és cert que l’entorn et porta al punt en què exercir-la i reeixir és complicat. Però sí, soc una tia dura, exigeixo molt, a les meves protagonistes també.
A part del context, la seva protagonista és una dona molt solitària.
Sí, no té xarxa. I la ciutat és sanguinària. Fabrica solitaris i els obliga a conviure. Estem en un moment de molta individualització i molt egocentrisme. Ens pensem que estem connectats amb relacions molt virtuals. Però de xarxa real, de presència, hi ha molta gent que no en té. Jo vaig començar a fer amics a partir dels 40 anys, amb molta voluntat, perquè no en tenia, no tenia les habilitats per fer-ne. Els meus pares no en tenien i per a mi era normal. Però és una part important de la teva xarxa. I hi ha gent que no té família o que la té en un altre país o que no s’hi parla. Jo vaig estar tres anys que no em parlava amb la meva família, no eren un recurs en cas d’emergència. I el més important d’entendre això és ser conscient que qui no té xarxa no és una víctima, sinó que debilita la xarxa, perquè quan hi entres tu també ets xarxa. Quan la Trudy l’acull, ella pot ser una Trudy, que és un d’aquests personatges que sostenen la humanitat de manera altruista i desinteressada.
La Trudy és l’únic personatge clarament positiu de la novel·la.
I això que ella tampoc no neda en l’abundància. Però, des d’un lloc precari, s’ha fet la seva trinxera i hi sobreviu i, en la mesura que pot, ajuda.
De fet, però, la lectura que fa dels que estan dins del sistema i sobreviuen, com la Trudy, i encara ajuden els altres, també és molt dura. Parla d’ells com de persones que s’han cavat una trinxera per arrecerar-se i sobreviure. A això és al que aspirem?
És el que hi ha. Et caves la teva trinxera i tens el teu nínxol, amb els teus mobles d’Ikea, amb el teu Netflix, per desconnectar, i d’aquí a quatre dies marihuana gratis, una renda mínima garantida i tots controlats i desconnectats entre nosaltres. Jo no aspiro a això.
S’ha acabat, doncs, l’estat del benestar? O creu que era un miratge?
No sé si mai ha existit. I, a més a més, estat del benestar, on? El món és molt gran i hi ha països on es viu amb menys diners i amb menys esperança de vida però potser s’hi viu amb més alegria i amb més xarxa. Ves a saber.
Hi ha un moment en què la protagonista perd la feina amb contracte a mitja jornada que té, com a pedagoga, en una ludoteca. I es nega a treballar els últims 15 dies, de manera que perd tota possibilitat que la tornin a contractar al cap de dos mesos, com li proposen. Pren una decisió radical, potser una mala decisió. Però en aquest punt la narració reivindica el seu dret a la ira…
És que li parlen d’un mínim de dos mesos sense sou… I li diuen que s’ho prengui com unes vacances! La porten fins a un punt en què l’únic que pot fer és tirar cap a una altra banda. Per això diu ‘a la merda’. Igualment està condemnada, perquè dos mesos sense sou, quan ja no té casa, perquè l’han fet fora, són una condemna.
El cas és que acaba treballant netejant cases i passa un període més serè. S’acaba percebent com a més digna una feina que normalment està molt avall en l’escala de feines ben valorades, almenys per a una llicenciada universitària.
Per començar, totes les feines són dignes. I, d’altra banda, ella en aquell moment és més coherent netejant que no pas quan està treballant dins del sistema educatiu, diguem-ne. El sistema té un control de la infància que no li encaixa. Quan està amb els nens està present, però no en les reunions amb els responsables de la ludoteca i altres educadors. Però quan neteja cases està encara molt més present. Aquella feina no la qüestiona. I la dignitat és estimar el que es fa en cada moment. Ella fa aquesta feina d’una manera civilitzadora. Crea petits cosmos a les cases, les tracta amb cura, crea bellesa.
Aquesta part del relat és una manera de reclamar una resignificació d’aquesta feina? Encara que tothom digui que totes les feines són dignes, en el fons poca gent s’ho creu…
Clar, és que jo he treballat netejant cases, per això no tinc cap prejudici. He treballat fent de tot. He treballat traient merda de femers. El prejudici és una creença, si abandones això, tot està bé, tot és igual de digne.
Però, en el seu cas, netejar cases era una feina provisional, que feia mentre estudiava. Potser emocionalment és diferent que si és indefinida…
Sí, jo no pensava que seria la feina de la meva vida. Però comparada amb la feina de cambrera que feia en una cadena de cafeteries, cobrant una misèria, amb caps que em tractaven malament, amb horaris que no s’acabaven mai i aguantant la gent, que molts eren amables però molts eren desagradables, la neteja de cases per a mi era glòria. Pensava ‘com soc d’espavilada!’. Havia aconseguit organitzar-me jo els horaris, em deixava lliures els dies que necessitava per a exàmens o el que fos i guanyava més diners. És una feina dura i es van aprofitar de mi obligant-me a netejar cuines abans de Nadal o bé dient-me que no tornés quan ja havia fet neteja a fons i només ho havia de mantenir. Però em vaig trobar cases on em tractaven de manera correcta. I, a més a més, com a persona curiosa, podia entrar a les cases dels altres. Jo no furgava, com la protagonista de la meva novel·la, però és molt entretingut.
Això ens ha de fer pensar que les nostres cases parlen molt de nosaltres…
I tant! Quan venen la família o els amics hi ha coses que apartem. Per exemple, jo tinc el cossi de la roba bruta al rebedor, perquè és per on passem totes. Quan ve gent l’amago. Però, quan ve la dona de fer feines, no cal. No toques res. Deixes la casa com està de veritat. O sigui que jo descobria que hi havia gent que no dormia on semblava que havia de dormir. Per exemple, si hi havia un matalàs a terra en un despatxet, amb llençols i un pijama, en una casa amb un matrimoni i un nen… algú del matrimoni estava dormint allà. Què explica això? S’estan separant? N’hi ha un que ronca? Un li ha posat les banyes a l’altre? Això és molt divertit, per a mi que sempre estic fabulant històries!
Aquesta part de la història en què la protagonista té diverses cases és el seu moment més plàcid, fins que la fan fora perquè les càmeres de vigilància d’un dels pisos delaten que fa autèntics àpats amb el menjar que troba a la nevera, que es dutxa i que fa servir tots els serveis de la casa. Apareix el tema del control social.
Sí, és que és un control insà, voyeurista, tenir càmeres dins de casa. I n’hi ha també en llars d’infants. Cal? Està tot permanentment vigilat.
En l’etapa que dorm al carrer, la por i la inseguretat sembla el pitjor, fins i tot pitjor que el fred.
És que jo una vegada vaig haver de dormir dues nits al carrer a Berlín, quan hi vaig anar d’Erasmus i em vaig quedar dos dies penjada per un malentès amb l’hostal. I vaig entendre això. La seguretat està emparentada amb els objectes, que no fan por. Però quan s’acosta una persona, que hauria de ser un germà, perquè és un altre ésser humà, allà apareix el perill. És un símptoma de la nostra època. És molt trist que les altres persones puguin ser els enemics, que pensis això en lloc de pensar que et pot ajudar.
En la mateixa fase apareix el tema de l’escassedat. Que ens diu que podem viure amb molt poc…
Sí! Això ja era un tema de Mamut.
És que es renta el cap amb una ampolla d’aigua en un vàter públic i s’adona que amb una altra ampolla més es podria dutxar sencera…
És que és possible. Jo vaig viure a pagès en una casa sense llum, i em rentava amb un litre i mig d’aigua tèbia. I quan ja hi tenia pràctica, me’n sobrava, i em rentava cap i tot, eh. I ara que estem en un moment de sequera, hem de veure que es pot viure amb molt menys, dur una vida molt més sostenible. I l’austeritat no està renyida amb el benestar. Gastem molt més del que ens caldria per tenir una vida bona, digna, sana i plena. I potser ho seria més que la que duem normalment. Potser si no ens funcionessin els mòbils quan se’n va el sol ens explicaríem històries i passaríem vetllades molt agradables.
Ara llegim que algú es pot dutxar i rentar-se el cap amb dues ampolles d’aigua, en època de restriccions per la sequera, però vostè ho va escriure abans…
És que jo ho he pensat sempre això. De fet, ara la sequera és molt evident, però fa set anys que estem en sequera. Anem amb una bena als ulls i cap al precipici. Treu-te la bena, mira el precipici que ve, intentem acompanyar-nos i frenar l’impacte que tenim sobre l’ecosistema, que ens l’hem carregat!
Com es conjuga aquesta reivindicació de l’austeritat amb la reivindicació que també fa de la bellesa, fins i tot de l’erotisme dels objectes bells?
Una cosa no és incompatible amb l’altra. No reivindico l’acumulació innecessària d’objectes, sinó que els que tinguis contribueixin a crear un entorn de bellesa. Per a mi és necessària la bellesa al món. Però això no vol dir gastar-te molts diners en algú que et decori la casa, sinó triar objectes que tinguin un sentit per a tu i tenir-ne cura, igual que tens cura dels teus amics o d’una flor. I també és bellesa, o n’ha de ser, la literatura, que no és només reflexió. Jo intento utilitzar un llenguatge bell. De fet, m’he format com a escriptora amb la poesia i intento mantenir la cura del llenguatge que es té en la poesia. Perquè la bellesa et transporta, t’eixampla.
Arribem a Sant Jordi, on sempre plana el debat perquè és una festa que posa la cultura al centre però alhora és una sobreexplotació comercial. Vostè com es relaciona amb aquesta diada?
A mi Sant Jordi m’ha agradat tota la vida. Jo compro llibres tot l’any, me’n regalen i en regalo tot l’any. Però m’agrada Sant Jordi pel gust de veure els llibres al carrer. Veure gent tocant llibres, encara que sigui l’únic que es compren durant l’any. I ara, com a escriptora, que estic tot el dia signant, anant d’un lloc a l’altre, que costa d’arribar-hi perquè hi ha molta gent, me’l prenc com un dia esportiu i de trobada amb lectors que potser no són els que van als clubs de lectura. És un dia bonic.
