Si Eva Armisén salta al carrer per Barcelona, és possible però difícil que algú la reconega immediatament, es limite a mirar-la amb admiració o bé li demane un autògraf. Barcelona no és Seül. Si Eva Armisén salta al carrer en alguna ciutat de Corea del Sud, haurà de portar ulleres negres i una pamela o fer com els Beatles i amollar a córrer davant els fans. Armisén és un fenomen allà. Més que PSY. O tant com ell. Encara que el seu traç és molt conegut també en altres parts del planeta. Els sud-coreans celebren i festegen les cares redones i els ulls petits de la pintora de Saragossa. El somriure etern dels seus personatges o els gestos, elementals però colpidors, que perfilen les seues mans. Diuen que és la pintora de la felicitat i l’han acusada de naïf, però Armisén és capaç d’arribar al cor amb les coses més petites, de mostrar la realitat i de canviar la gent. Potser no és la pintora de la felicitat, però és feliç pintant i fa feliços els altres. Afirma que, si un dia no pot pintar amb les mans, ho farà amb el cap.
Vostè és contundent quan parla de què fa: “El meu treball és solitari i obsessiu”. La solitud del porter de futbol i les obsessions de les agulles d’un rellotge…
Jo pinto perquè això encaixa amb la meva manera de ser. M’agrada molt treballar sola. He hagut d’anar aprenent a treballar en grup, però quan més gaudeixo és quan estic sola. La pintura… Tu és com si t’amagues al darrere… I això també em va molt bé. M’agrada que es vegi el que faig, però no aparèixer jo en un primer pla.
I “obsessiu”?
Perquè pinto des de sempre i no sé fer moltes coses si no les pinto. Ho necessito. D’alguna manera, és com tenir la fantasia que paro el temps en el moment on vull. Sempre he tingut aquesta sensació i això dona tant poder… Poder com encapsular el que sents i el que senten… I, clar, això és com una obsessió. Jo veig coses contínuament, soc molt observadora, i tinc amb la pintura aquesta capacitat de parar-les i guardar-les.
Ha dit que va començar a pintar perquè era molt tímida. Que pintar era la seua manera d’expressar-se, de comunicar-se… Era tímida i encara és tímida?
Ara mateix tinc com recursos per a relacionar-me sense problemes amb la gent, però al final, sí. Soc tímida i em deixo anar amb molt poca gent. Puc relacionar-me, eh! Al final, n’he après.
Ha après a fer comèdia.
De vegades, millor que els altres, sí…. [Somriu]. Crec que això no es cura mai, quan ets tímid… I dic “cura”, perquè, a veure, per a moltes coses és un problema. Has de vèncer contínuament històries per sentir-te còmoda als llocs.
Alguna vegada ha pensat que feia el ridícul? Que això que dibuixava no ho entendrien, no seria comprès, no agradaria o que fins i tot se’n podrien burlar?
M’he sentit molt, molt insegura. He de dir que amb els anys i amb l’edat, cada vegada menys. Se me’n fot bastant, però sí, quan t’exposes i quan t’has de buscar la vida amb tot això, com a artista, vius una exposició molt brutal del que sents. I et sents molt vulnerable. No sé si ridícula, no sé si aquesta és la paraula, però molt insegura del que feia, segur. Després he anat veient amb el temps que al final tothom té aquesta inseguretat. I m’he sentit molt més acompanyada. He pensat: “Bé, jo soc insegura en això, però tu, en allò altre”. I tampoc m’importa tant.
Què deien les primeres crítiques del que feia? Se’n recorda? Se les mirava?
Uuuuuf! Sí. Les mirava molt més que ara. Molt més. Ara m’importen ben poc. Perquè estic molt segura del que soc capaç de fer. N’estic molt contenta. Abans… És molt curiós. A mi m’han criticat sempre per ser massa popular, per agradar a massa gent. M’ha costat d’entendre això, però ara per a mi és un supervalor. M’he adonat que això a mi m’ha agradat sempre, però em van fer sentir molt insegura perquè el món de l’art té aquest punt [pica la llengua contra el paladar] elitista, on ser incomprès és un punt a favor. I jo m’he sentit sempre compresa per molta gent. Hi he trobat molt de suport perquè he aconseguit mantenir una conversa a nivell de sentiments, a nivell emocional. De més jove no ho valorava, perquè em semblava que era com una cosa molt fàcil d’aconseguir. O m’ho feien veure així. Em feien veure que era com una cosa poc valuosa.
Vostè es prodiga en exposicions com ben pocs. Si algú ressegueix la seua pàgina web, ausades, n’hi ha com… dues-centes? Molts ja hi signarien… Però i els museus? La molesta no ser-hi? Li agradaria entrar, per exemple, al MoMA, al MACBA o al Reina Sofía…
Jo ja hi he exposat…
Però no com a obra permanent. A la vista dels visitants de manera permanent.
No hi somio. No sé si això arribarà. A mi les coses m’han arribat quan menys me les esperava. Si això m’hagués passat quan vaig acabar la carrera, quan portava deu anys pintant, m’hauria fet sentir la persona més important del món. Ara em fa molta més il·lusió que les meves obres estiguin com a il·lustració en tots els textos d’ensenyament de Corea del Sud, per exemple. Això em posa molt més. Penso que això és genial. No és que sigui més important, tot és important, però estic arribant a molta gent que no busca l’art. I els meus dibuixos poden servir com un referent perquè passin coses després. No penso gaire a transcendir. No és una cosa que a mi m’obsessioni.
La sorprendria que li trucaren d’un gran museu per dir-li que han penjat dues obres de vostè de manera permanent?
No. No em sorprendria. Sincerament. Em penso que m’ho puc merèixer amb tot el que he fet, sí.
Del MoMA?
Sí, el MoMA, per què no? [Somriu coqueta i tramposa]. M’encantaria. Però ja et dic, no és una cosa que hagi pensat mai. Tampoc hagués pensat mai que exposaria en museus on m’han fet exposicions individuals que han vingut a veure milers i milers de persones. Jo mai de la vida hagués pensat una cosa així. I ha passat. No projecto gaire. Cada vegada més em deixo portar per les coses que van apareixent i per la gent que hi ha al darrere, sobretot.
Quan li va començar a somriure l’èxit. Hi va haver un moment en què sentís un clic?
Totalment. Ho tinc claríssim. Jo soc de Saragossa, vaig venir a Barcelona a estudiar Belles Arts -perquè a Saragossa encara no n’hi ha una facultat, cosa que és prou significativa de la importància que donem a l’art-, vaig acabar la carrera i vaig pensar: “Ara què faig?”. Vaig començar el doctorat i mentre el feia em van donar una beca d’Enate, el celler de Somontano, d’un milió de pessetes. Per a mi allò era increïble. Una fortuna. La beca m’havia de permetre treballar un any i acabar fent una exposició a la sala de la diputació d’Osca com a resum del meu treball.
El celler pagava l’aventura. Un mecenatge…
Exactament. Em donaven aquells diners, que m’havien de permetre treballar un any. Allò va coincidir amb una visita a Arco. Era la primera vegada que hi anava amb un dossier que em va ajudar a fer el meu pare, amb fotos dels quadres que tenia, per buscar-me la vida. Allà no em va fer cas ni Déu. Ni Déu. I allà sí que vaig passar una vergonya horrorosa. Però al final vaig conèixer un matrimoni molt jove -una miqueta més grans que jo en aquell moment-, que tenien una galeria, que era la primera vegada que anaven a Arco i que estaven tan nerviosos com jo, perquè suposo que no sabien què fer. Em van seure en una tauleta, es van mirar els quadres i em van dir que els agradaven. La setmana següent me’n vaig anar a Massamá, que és com una barriada de Lisboa, amb els dibuixos que tenia, a veure’ls a la galeria. Van flipar. Vaig tenir la sort que aquells dibuixos es van vendre immediatament. Va passar algú per allà i els va comprar.
Allò va ser el clic…
La beca i aquesta visita a Lisboa, sí, van ser el clic. Total. Encara treballo amb la mateixa galeria a Portugal. Acabo de fer una exposició a Lisboa al gener. I no hem parat. Ells van créixer com a galeristes i jo vaig créixer amb ells. Durant deu o quinze anys vaig viure exclusivament -o gairebé- de Portugal. Coses molt curioses, sí. Es venia molt i vaig fer moltes exposicions, moltes fires. Allò va ser un superèxit.
Per què en uns llocs tant i en uns altres tan poc? Per què Portugal o Corea del Sud? Són sensibilitats diferents?
No, no, no. Crec que és només la companyia que tens en aquests viatges. Crec que és la persona que va amb l’obra, com la presenta, com la projecta. La meva experiència diu que quan les obres són ben col·locades i hi ha una persona que es creu el que fa, allò funciona.
Això explica el gran èxit a Corea del Sud?
L’explica molt, perquè ha sigut com un camí molt… Tot casual, eh? Jo no havia estat mai a Corea del Sud. Ha segut una cosa molt divertida. Hi vaig caure en molt bones mans des del principi sense saber-ho. En mans de gent que s’ho creia a mort, que va posar molts calés perquè allò funcionés. Van buscar els millors llocs per a exposar, van saber-ho explicar, comunicar, i, òbviament, després la gent va respondre. Però hi va haver unes persones que abans que la gent respongués s’hi van arriscar, van creure que el meu treball podia funcionar. Aquesta per a mi és la gran diferència.
Això no li ha passat a Barcelona, a Catalunya?
No. [Sospira resignada]. Encara no. [Riu fort]. A veure, no m’ha passat de la mateixa manera. Jo ara, no puc parlar-ne, però tinc un projecte preciós a Barcelona… També és veritat que quan comences a treballar i allò funciona…. Quan vaig començar a treballar a Portugal i allò funcionava tant tampoc tenia temps de cultivar altres espais. Sempre he acompanyat les meves obres on les han volgut. Això ho he fet sempre i crec que això ha estat també part de l’èxit. Perquè he estat molt pendent de com es penjaven, com les il·luminaven, de l’espai… En tinc molta cura. Això és molt important per a mi. Des de la primera vegada que vaig anar a Lisboa amb els meus dibuixos fins ara és molt estrany que no els acompanyi. No sé sincerament si a Alemanya funcionarien, però, en tot cas, als llocs on he anat, sí. Ara he tornat de Moscou i ha passat igual…
És a dir, allà on va ho fa ben acompanyada, amb un bon xerpa, i amb una cura absoluta per tot el que volta l’exposició.
Sempre ha funcionat, sí. A veure, he tingut també grans fracassos. No vull dir que tot sigui així de fàcil, ni de bon tros. Hi ha també molt de sacrifici…
On ha fracassat?
El primer fracàs molt bèstia va ser a Santander. Allà vaig fer una exposició en una sala de Banco de Santander. Jo era molt jove, eh. Hi vaig anar i ningú va entendre res. Com que acompanyo les obres, hi anava cada tarda. Només rebia crítiques. No hi va haver ningú que m’ajudés. Em van deixar la sala -que ja era molt, eh-, i res més. Però és que, a més, la gent acostumada a visitar aquella sala hi anava a veure paisatgisme clàssic càntabre. Llavors, es trobaven els meus quadres i pensaven: “Qui és aquesta impostora?”. Em deien allò de: “El meu fill ho fa millor que tu” i totes aquestes coses que se solen dir. Va ser un fracàs molt dolorós. Perquè, a sobre, estava allà sola en un pis buit que m’havien deixat. Jo estava en aquell pis, després anava a la sala, on només que hi sentia merda tot el dia, i després tornava a la casa aquella on només hi havia un sofà. Va ser molt trist i molt dur. Després he sentit de tot. He sentit de tot. Unes crítiques horribles. Però bé, també he sentit coses meravelloses. [Riu].
Això vol dir que vostè en cap moment no ha viscut la bohèmia -en el sentit estricte- dels creadors… Sempre li han anat bé les coses.
Nooooo… La pobresa, no. He combinat feines quan no hi arribava, però fa moltíssim que no, que visc bé. També és veritat que jo poso molt poques barreres. Jo pinto, com a activitat principal, però després faig de tot. I això sempre m’ha encantat i m’ha obert moltes portes.
Ja no li diu ningú: “El meu fill ho fa millor!”?
Sí. I tant! I potser ho fa millor. Jo ja no dic res. Em sembla molt bé. Si el teu fill ho fa millor, és fantàstic.
Parlava abans d’un gran poder. No sé si la frase és de Plató, de Voltaire o de Churchill. En tot cas, jo l’he sentida a les pel·lícules d’Spider-Man [Riu]: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”. Quina és la seua gran responsabilitat?
Uf! Jo sempre soc al darrere de tot. Vull dir, soc sempre darrere la meva obra i treballant com el que més. Tinc la responsabilitat de saber on soc. De saber cada projecte on em porta i qui involucra, perquè són projectes que puc fer sola, però que cada vegada involucren més gent. La meva responsabilitat és fer que aquests equips també funcionen i arribem on jo vull arribar però amb molt bona companyia. Que aquesta gent també se senti bé treballant amb mi. Això fa que durant tots aquests anys que porto, que són molts, molta gent hagi desaparegut del meu costat. Suposo que li passa a tothom, però a mi, molt clarament. Tinc una responsabilitat, és clar, però que porto molt bé. [Riu].
Per què diuen de vostè que és la pintora de la felicitat?
No ho sé. Perquè dec fer feliç molta gent. A mi em van posar aquest nom a Corea i em va horroritzar. “Hòstia, no em pots dir una cosa més…”. No ho sé. Em sembla com una exageració. Però al final també li he donat la volta i he pensat: “Joder, però això és l’hòstia, que siguis la pintora de la felicitat!”. Estem molt acostumats que el pintor o l’artista tingui aquest punt de drama en la seva vida. Òbviament la meva vida té drames com la de qualsevol, però poder transmetre felicitat… que bé. Que bé!
Mirant els quadres que feia quan va començar… Allò no era precisament felicitat. En aquelles pintures hi havia sordidesa…
Gens de felicitat.
Què li ha passat? Com ha passat d’aquella negror a tant de color i somriure?
A veure… Jo crec que això va així per una història de compensacions. Quan era adolescent vivia totes aquestes coses, totes aquestes lluites, que necessitava mostrar. A mesura que el temps avançava, cada vegada em va obsessionar més simplificar, traure’n elements… Veure fins on soc capaç de transmetre algun sentiment amb un mínim de línies, color… La meva pintura és molt autobiogràfica.
Moltes de les seues dones són vostè.
[Amb convicció]. Sí, sí. Perquè soc com la narradora. Al final, soc la que explico la història. És la meva versió de la història. Una narradora que acaba sent també el personatge central. I allà segueixo. També és cert que escullo molt les tècniques. Les treballo molt per veure què vull transmetre. Per exemple, vaig començar no fa gaire a fer ceràmica i per a mi tot es relaciona amb la fragilitat, tot el que està molt a la vora de trencar-se, m’interessa. La ceràmica és el mitjà perfecte per a expressar-ho. I això et porta a tenir un llenguatge diferent. I aquí surten unes altres històries. No és que la tècnica et condicioni, però és molt important escollir-la bé.
El fet de -si m’ho permet- de triomfar, estar bé, ser feliç, no la porta cap a una pintura naïf i superficial?
[Indignada]. En primer lloc, naïf no és superficial. Ho puntualitzo, perquè estic farta de sentir-ho. Què collons vol dir superficial? Jo, per començar, separaria els dos conceptes. Representar el que passa cada dia al nostre voltant no té gens de superficial. Tot el contrari. És el que fem cada dia la majoria de la gent. Allò que ens emociona és el més important que ens passa a la vida. Tot passa per les emocions. Em sembla una mica estúpid pensar que perquè parles d’una cosa que et pugui semblar lleugera entre cometes -perquè per a mi no ho és gens- allò és superficial. Tu pots expressar d’una manera senzilla, amable -potser amable tampoc és la paraula-, les coses més terribles.
Em recordo, per exemple, que durant la pandèmia vaig encetar una sèrie que va començar amb un dibuix molt senzill d’una mà agafant-ne una altra. Era una notícia que havia sortir per la tele. Una àvia s’estava morint i la infermera li agafava la mà. És un dels meus dibuixos favorits. És una línia que va sortir tota seguida. Poques vegades em passa això. El vaig fer mentre mirava la tele. I va expressar precisament tot per a mi en aquell moment. I ho vaig aconseguir, quan normalment no em passa. Normalment faig un dibuix i un altre i m’ho miro i no… Però aquella vegada allò va ser molt màgic. I sí, tu hi veus dues mans que sí, que tenen un traç molt senzill, però per a mi tenen una força i una potència que t’expliquen com en aquell moment en què tothom estava cagat de por i ningú s’atrevia a tocar un altre, quan ni podies acompanyar els teus familiars, hi havia algú que et donava la mà. I això ni és naïf ni és superficial.
Una altra cosa és que tu digues: “Aquesta pintora no té ni idea” o “Aquest dit hauria de ser més llarg o més curt”. Pots mirar-ho, òbviament, des de molts punts de vista, però jo vaig fer aquell dibuix i vaig sentir que era exactament allò que buscava. Això és molt difícil d’aconseguir quan pintes. Sempre estàs intentant arribar a un lloc i gairebé mai hi arribes. Pel camí passen moltes coses que poden ser de puta mare però que te n’allunyen. És molt difícil donar un quadre per acabat o pensar que has aconseguit exactament el que t’havies proposat. És quasi impossible. És com una lluita que, encara que sembli molt feliç, és molt dura. Hi és. Perquè jo vull aconseguir que allò que faig m’emocioni a mi. I no sempre me’n surto.
Trenca gaires il·lustracions, gaires quadres?
[Riu]. Trencar, no trenco res. Els tapo.
La reiteració no la fatiga? Buscar coses semblants i acabar fent quadres o il·lustracions semblants els uns amb els altres?
Sí. Clar! Hi ha moments en què, no sé si em fatiga, però de cop trobo a faltar coses que abans tenia i que ara no tinc. Llavors torno a buscar-les o a provar altres formats. Hi ha una cosa que m’encanta, que és poder treballar en projectes públics. Posar l’art on la gent no se l’espera. Això em fa molt feliç. Sempre que ho he fet he tingut una reacció molt bona. De pensar que si tots fossin més oberts i aquest món no fos tan elitista, moltíssima més gent gaudiria de l’art. Em poden dir que això és molt comercial… Se me’n fot. És una altra via per arribar-hi i és una altra manera d’experimentar.
Els pintors pop identificaven comercial amb gran difusió. Precisament, si era comercial, allò permetia arribar a molta més gent.
Totalment. Jo soc molt pop en aquest sentit, eh! Crec que una gran difusió i trobar-te les coses on no t’ho esperes és meravellós. És meravellós i a la gent li agrada molt.
I per això vostè fa quadres, retrats, lil·lustracions, libres, interiorisme, quaderns d’escriptura, calendaris, ceràmica, ninots…
[Riu molt]. Sí! Saps que estic fent ara? És molt al·lucinant. És l’últim projecte en què m’he ficat i no tinc ni idea de com m’anirà, però vaig pensar que no podia dir que no. Estic fent un musical sobre el meu treball. El fan a Corea del Sud. Acabem de començar-ne la producció i s’estrenarà l’estiu de l’any vinent.
Això no és perillós? Es fica en àmbits que no coneix…
Clar! Però precisament el que més m’estimo de la meva feina -i crec que si crees, és necessari- és atrevir-te a abordar allò que és perillós. No em demanaves fa una estona si no em fatigava amb la reiteració? Clar. A mi m’estimula, no pintar d’una altra manera, que sí, que també, però sobretot m’estimulen aquestes històries. Que de cop algú hagi pensat que basant-se en els meus quadres podem generar un món, un musical… Tampoc no és que jo sigui aficionada als musicals. No en tinc ni idea. Però això em dona l’oportunitat de treballar amb altres creadors. Quan ho he fet des d’altres àmbits he après molt i m’ho he passat molt bé.
Però s’arrisca. Són àmbits que la depassen del tot
A mi m’agrada arriscar-me. Si no, no em dedicaria a això tampoc. Cada exposició que fas, d’alguna manera, comporta un risc. Potser no agrada gens, potser et linxen… Jo què sé! Quan em parlen de projectes com aquest musical o treballar per a una marca, com quan vaig fer la publicitat per a la Coca-Cola… tot això…
Coca-Cola i Nike. No l’estranye, després, que li diguen que és una pintura comercial…
No m’estranyo. Però que té de dolent tot això?
Per a molta gent aquestes marques impliquen consumisme, capitalisme, ianquisme, imperialisme, sucrisme…
Ja… [Resignada]. Mai m’ho miro des d’aquest punt de vista. Jo el que penso és que això ho puc fer. I que això em pot donar una projecció enorme en un àmbit total. Qui no beu una Coca-Cola, per molt imperialista que sigui? Totdéu n’ha begut una almenys al llarg de la vida. O no? Una, no; més d’una. Tenir l’oportunitat de posar el que jo faig en una projecció com aquesta -buaaa!- és un experiment que m’interessa moltíssim. Saber, en primer lloc, si soc capaç de resoldre-ho. És molt diferent treballar en publicitat. Has de seguir unes pautes determinades i això em va costar molt, perquè jo no m’hi dedico. Vaig haver d’entendre això, que em va costar molt, la veritat [riu], perquè vaig passar nervis i em vaig sentir molt insegura. Molta gent em va dir que em carregaria la meva carrera. Al final això és una cursa de fons, que vas intuint i que vas fent. Jo em deixo guiar per la meva intuïció. I aquí estic.
Molts artistes justifiquen el seu treball en la crítica social, en el fet de voler millorar el món. La gent que es decanta per aquesta opció i els que la consumeixen no l’entendran a vostè…
No sé com ho veus tu, però jo penso que millorar el món no es fa necessàriament des de la crítica. També pots millorar-lo si mostres alguna cosa que tots tenim i que no mirem. Des d’aquest punt de vista, si mostres una emoció o connectes amb la teva infància o parles de l’amor que sents per un altre, per tu mateixa, també millores el món a la persona que rep tot allò. Crec que la crítica és important, però adonar-te de la part bona que tens o del que ets capaç de sentir i de la bellesa, hòstia!, és també una manera de millorar el món. Jo ho veig així. A mi em fa molt de bé tenir coses boniques al meu voltant. Em fa molt millor.
Aquesta podria ser una visió de dona?
No. No ho crec. No, no. No crec que sigui de dona. És una visió de persona, tant se val que sigui home o dona.
Hiperactiva, somiadora, viatgera, procliu a l’evasió, juvenil, feminista continguda… tot això diu vostè de vostè mateixa…
Que jo dic això?!
Sí!
Hòstia! És que parlo molt. No sé. Psssí. Sí! Va, vinga! [Riu fort].
Els orígens marquen. Vostè és de Saragossa i allà la reivindiquen molt. Li agradaria tornar-hi i treballar des d’allà?
Podria fer-ho, però ara mateix no ho faria. Jo a Saragossa em sento molt, molt estimada. De vegades també penso que potser m’estimen tant perquè no hi soc. [Riu]. Si em veiessin cada dia, potser se’n cansarien. Crec que em sento molt estimada gràcies també a la meva família. Sempre he tingut el suport dels meus pares. Ho dic perquè em van donar la seguretat que necessitava per dir que allò que jo volia ho podia fer. No he dubtat mai que podria viure de la pintura. Quan no podia feia altres coses, però era al camí per aconseguir-ho. Ells em van ajudar molt a Saragossa. Em van fer relacionar-me amb la gent. M’empentaven tota l’estona: “Ves i parla amb aquest, ves i fes això, acompanya a no sé qui, envia-ho tot a la premsa…”. Amb 86 i 85 anys encara ho continuen fent. Sempre m’han estimat molt. L’exposició més emocionant que he fet a la vida va ser a la Lonja, a Saragossa, fa dos anys. Hi van anar més de 70.000 persones. És el 10 per cent de la gent. Molt bèstia! Feien cues perquè encara hi havia restriccions d’aforament postpandèmia. La gent esperava i esperava. Buaaa! Ara en preparo una altra per a Osca per a l’any que ve, que també em fa molta il·lusió. També hi he tingut molta relació des de sempre. Viure a Saragossa? Segurament hi trobaria a faltar coses… No hi penso. Però la relació és molt especial. Hi tinc els meus pares, les meves amigues de l’escola. És casa, Saragossa.
I Barcelona?
Uf! Barcelona, de fet… Hi vaig viure només mentre estudiava. Després vaig viure molts anys a la muntanya i ara he fet al contrari de tot el món i hi he tornat. Al centre. Barcelona m’agrada. És una cosa molt rara. D’un costat, em sento molt bé en l’anonimat total, però de l’altre, també és molt poble. De cop, estires una mica i coneixes aquell, aquell altre… M’hi sento a gust. Em resulta una ciutat molt agradable per viure-hi. Puc anar caminant a tot arreu. Tinc de tot a prop. I hi tinc també molts bons amics.
Fins a quin punt s’interessa per la política?
Uf! Cada vegada menys. M’agradaria molt que la política fos gestió. I que realment jo veiés aquesta gestió. Com que no la veig, em dona molt mal de cap, no m’interessa… Em sembla que la majoria dels polítics ara mateix, des del meu punt de vista, són bastant mediocres. M’interessa molt més altra gent fora de la política.
Però la política, a part la gestió, és també ideologia. La ideologia que marca aquesta gestió. Si no, els polítics només serien gestors, tecnòcrates.
Hauria de ser ideologia, sí, però jo n’estic bastant desencantada. Quan hi ha ideologies, però ningú és capaç de posar-se d’acord i posar el que és més important per sobre dels petits detalls, que és que jo veig ara mateix… Al final, és com una reunió de veïns. Hòstia, sempre n’hi ha un que ha de traure el tema de la canonada aquella! Mai arribes a res. I em sembla que això és també un mirall de problema social. Jo crec que sí que cal gestionar. Òbviament, tu votes una ideologia, però aquesta ideologia ha de gestionar. Si no gestiona, m’importa un rave. No serveix per a res. Només serveix per parlar molt. Per dir com de bons són uns i com d’imbècils els altres. Però al final tu vols que les coses funcionen.
Va patir, en un sentit o en un altre, durant el procés? O se’n va desentendre?
No, no, no. Com te’n pots desentendre? No, no. Jo no me’n vaig desentendre. Sí, em va fer patir. Clar. Va ser una situació extrema, molt complicada i jo també tinc dos fills que en aquell moment eren adolescents. Vaig patir des de molts punts de vista. Però, bé, no és una qüestió que m’apassioni. No hi puc aportar gaire cosa. Em va fer sentir, de cop, vulnerable en algunes coses. Jo sé el que m’agradaria, però també ho veia a una gran distància.
I a vostè què li agradaria?
No ho sé. No en vull parlar. No en vull parlar perquè jo mateixa tinc moltes contradiccions. En això no soc una persona de blanc o negre. Defenso moltíssimes coses i no estic d’acord en unes altres. No estic d’acord -t’ho torno a dir- que no hi hagi hagut una gestió conjunta quan hi ha hagut l’oportunitat. No ho entenc. Quan s’han de posar d’acord no són capaços? No ho entenc. Crec que els polítics van per un costat i la gent, per un altre.
Aquesta crisi de confiança, entre els polítics convencionals i la gent, a Europa i als Estats Units, deixa pas a solucions fàcils, a opcions extremes i populistes…
Absolutament. Això és un gran perill. És molt populista, sí, però al final la gent vol tenir el seu entorn ordenat. Quan pensem en grans ideologies i ens oblidem de l’entorn petit no funciona. A mi em pots vendre una idea en la qual estic d’acord i te la compro, però, si després no puc sortir al carrer, perquè tinc por o perquè és ple de brutícia, perquè ningú respecta res, quina sensació em queda a mi?
Entén, doncs, que la gent vote aquestes opcions?
Puc entendre-ho, sí. Et mentiria si et digués que no. No soc tan ingènua. Veig moltes coses que funcionen malament i moltes persones en perill de… Ara no et faré aquí un míting, però veig moltes persones que tenen molts problemes per a viure. Què els hem de dir? Votaran els qui els ajuden, els qui treguin del mig allò que els molesta… Saps? Al final la gent vota molt petit, cada vegada més petit. Aquesta és la sensació que tinc. Voto el qui em solucioni el meu problema. I una visió més social, de més abast, pot ser molt guai, però en la realitat el que veiem és que els missatges són: “Treu-me això que em molesta i jo et voto”. Ho veig així, però, òbviament, no soc cap analista política.
Li fa por això?
Clar que me’n fa. I ja ho estem veient, és clar. Perquè tu dones tot el poder i tots els diners a quatre que ho controlen tot i això pot sortir malament.
El seu és un art compromès o no la preocupa que l’art no en siga, de compromès?
Jo veig el compromís des d’un punt molt més emocional en el meu art. És això que comentàvem abans. Fer sentir a la persona, sentir i connectar-se amb ella mateixa o amb els altres, és tant o més important que donar consignes. Hi confio molt. Confio molt que una persona que sent i que s’emociona amb la relació amb els altres, amb la cura, amb l’educació… Això és molt més el meu territori que sortir a dir: “Fes això o fes allò altre”.
Practica la mateixa filosofia amb el feminisme.
La mateixa, la mateixa.
Eva Armisén, la deessa de les petites coses…
No són tan petites, joder. Quan vaig estudiar no tenia cap referent femení en pintura, tret de Frida Kahlo. Ara tot ha canviat i em fa il·lusió. I parlem d’un canvi molt gran. Jo me’n sento molta part i m’agrada molt participar-hi. Sortir als llibres de text, treballar en programes d’educació, que hi treballo moltíssim… Al final, això em mostra també l’essència del que faig. Moltes escoles -no només a Corea, també aquí- treballen amb nens petits i imatges meves. Per què ho fan? Perquè els és un vehicle molt fàcil per explicar als nens què passa, com es relacionen, què senten… Jo em moc molt còmodament en aquest territori. Hi crec molt. Aquests nens veuen des dels cinc anys que hi ha una dona que és feliç fent el que fa. Veuen aquesta possibilitat i l’experimenten. No només les nenes. Les nenes i els nens, tots. Ho veuen i ho experimenten. Per a mi això és importantíssim. Si jo hagués de fer alguna cosa en gestió, seria en educació. Ho tinc claríssim. L’art és una maria. No en fan ni cas. I l’art té un poder immens per parlar de tot. Les empreses també poden utilitzar l’art per arribar a la gent.
De vegades ve gent i em diu: “Eva, el meu cosí ha acabat Belles Art. Quin consell li donaries? Quin galerista li podries recomanar?”. I sempre els contesto igual: “Tu vols que el teu cosí es dediqui a pintar? Compra-li un quadre! No pots fer res més”. És important per al pintor pensar que algú desitja el que fa. I no només això. Que t’ho pagui. Deixa’t d’històries. Jo no t’he de recomanar ningú, perquè no sé ni què fa el teu cosí. Però compra-li un quadre, collons! Així en farà dos més. Això sempre ho diu la meva germana, Cristina, que és també la meva agent. Ella només em representa a mi. Quan algú li demana que representi algun conegut seu, la meva germana li contesta: “No, no no. Compra-li un quadre”. Aquest consell és fantàstic. Valora el que fan i posa-li un preu. El teu cosí no regala els quadres, perquè es vol dedicar a ser pintor. Compra-li’n un.
Aquesta història entre els cales i l’art, que no es poden tocar, em sembla tan absurda… No puc amb això. Jo tinc una empresa, l’he hagut de muntar i no em resulta impossible. Joder, com ho faria qualsevol altra persona. No has de ser un economista per administrar el que entra i surt de casa teva. No ens ensenyen això. Igual que no ens ensenyen a valorar l’art i tot allò que és bonic, tampoc ens ensenyen a gestionar. A l’escola hauríem de tenir una assignatura que es digués art, no cal dir-ho, i a més, hauria de ser transversal. Perquè l’art té molt a veure amb les matemàtiques, amb la filosofia; amb la història, no cal dir-ho. Hòstia, és que és increïble. Mires les ciutats més grans d’Espanya i moltes no tenen facultat de Belles Arts. Com és possible?
Entén vostè el mercat de l’art actual?
No. Ni idea. Tampoc no crec que es pugui explicar.
Hi ha gent que compra l’art que li agrada, però molts, molts, ho fan com una inversió. Això ho entén?
És que no m’interessa. No sé si ho entenc. Bé, sí, n’hi ha que compren or i n’hi ha que compren un quadre.
Qui compra un quadre d’Eva Armisén per què ho fa?
Perquè li agrada i perquè el vol tenir i veure’l cada matí quan es lleva. Normalment qui compra un quadre acaba comprant-ne dos o tres. I segueix. És una cosa que em fa molt feliç. Me’ls compren per un sentiment. També és veritat que un cop que les obres han anat revaloritzant-se hi ha una part del mercat que entra a subhastes i que els compra com a inversió. Però això no és el meu col·leccionista.
Vostè no entraria mai a una subhasta per comprar un quadre seu i que mantinga la cotització…
No. Jo no puc.
Hi ha artistes que ho fan.
Ja, però jo no puc. Jo no he entrat mai a una subhasta. No sé el preu dels meus quadres al mercat. És veritat que hi ha uns suecs que publiquen un barem del preu de l’art. De vegades m’arriba un avís: “S’ha venut un quadre teu i algú ha pagat tant”. Em diuen si pugen o si baixen, però jo ni hi estic pendent ni en visc. Jo tinc un col·leccionisme molt de veritat. De gent que s’enamora del que faig i que vol tenir-ho. Això és un plaer. Crec que és com hauria de ser, però després, si una cosa té valor i tu vols especular-hi… Jo no ho faig.
I els preus?
Pots entrar al meu treball fent-ho des d’un pin que val un euro fins al quadre més gran, que pot costar… el que sigui. Pots entrar-hi, a més, des de moltes vies. Hi pots entrar prenent-te un vi, que té una ampolla que he dissenyat jo, o, ara mateix, mira, he fet una campanya a La Rioja contra la violència de gènere. Per a mi, la part més guai del meu treball és que quan em llevo tinc propostes molt diferents. No cada dia, però sobre la meva taula hi ha moltes coses diferents. Des de la iniciativa més social, que em demanen una imatge, fins a l’exposició més completa. Aquest estiu -i això em fa molta il·lusió- exposo al castell de Santa Catalina, de Cadis, que és en un lloc meravellós. Exposo des del 3 de juliol fins a finals de setembre.
Vigilarà l’exposició cada dia?
Ara riuràs. Vaig a muntar-la. M’hi estaré una setmana. Amb tota la tribu. Amb la família i els amics. Vindrà molta gent i farem una festassa. I ahir parlava amb la meva germana i li proposava d’agafar una casa a Cadis i passar l’estiu allà. Som molt felices quan estem juntes. Ens ho passem molt bé. I a part, tenim aquest estímul d’anar a l’exposició, conèixer la gent que la visita… Abans em feia molta vergonya i ara en gaudeixo.
Es veu pintant tota la vida…
Home, per favor. Del tot. Mentre pugui i, si no puc pintar amb les mans, pintaré amb el cap.
Diu que els seus referents han estat Joaquim Torres, Maruja Mayo…
Sí, clar.
Es fixa més en les dones com a referents?
Valoro més el que aconsegueixen les dones, perquè sé que els costa més. Ho sé. No és que m’agradi perquè sigui dona, perquè no és això, però sí que quan veig una dona que puja en qualsevol aspecte de la vida sé tot el que hi ha al darrere. Ho sé molt bé, perquè jo ho he viscut, i no és igual. Anem millorant, però queda moltíssim per fer. Sí, valoro molt quan les dones aconsegueixen coses.
Coneix les obres de la pintora Amèlia Riera?
No.
Li interessarà, segur. Es va obrir pas en els anys durs del franquisme, amb una obra inquietant, de vegades sòrdida, als antípodes del que fa vostè. És fosca.
És fosca? Molt bé.
Què li sembla Pilarín Bayés? Li he buscat els dos pols oposats… Punta i punta.
Per a mi Pilarín és com una peça essencial. Però essencial. Ara li estan donant molt de valor, però li ha costat molt, eh! Perquè, d’alguna manera, la seva estètica anava unida a allò més ranci.
I al còmic, que no sempre ha estat ben considerat…
Que ha estat molt mal considerat. Però ella per a mi és la narradora de tota la nostra història, d’una manera tan accessible i tan absolutament general, que… La Pilarín per a mi és… M’encanta, m’encanta com dibuixa, la facilitat que té per a explicar la tendresa, la història… Quants llibres ha il·lustrat aquesta senyora explicant-nos-ho tot? M’alegro molt que ara tot això se li reconegui. Em sembla tan injust que puguem arraconar gent així… Amàlia Riera crec que també m’encantarà. No la conec, però…
Jo crec que l’espantarà…
Noooo. A a mi m’agraden coses molt negres també. No em passo tot el dia voltada de coloraines….
