“Hi ha poetes que quan es disposen a escriure posen damunt la taula el cendrer, les tisores, el tinter, el secant i moltes coses més. Calculen les distàncies des del cap al paper. Discretament assagen poc després el posat. Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres, potser renaixentistes, perfectament inútils, sense les quals els hòmens treballen, amen, moren”. Hi ha aquests poetes i hi ha Vicent Andrés Estellés. Sense el qual molts hòmens no treballarien, no amarien i no moririen de la mateixa manera.
Daniel Berdala, pintor que vol fixar l’acte de pensar, ha agafat Estellés –n’ha agafat Coral romput– i n’ha fet un llibre ple de color, de gestos estellesians, amb taques fetes d’aquarel·la, acrílic i carbonet. Qui més qui menys coneix Coral romput gràcies a Ovidi Montllor i Toti Soler. Ara Berdala, que va partir de la versió que n’ha fet Pere Arquillué, n’ha bastit fragments a mida, al llarg de dues-centes planes o més, perquè no estan numerades. Els quadres tampoc no es numeren. “I hi ha qui escriu versos i els posa en net amb una cal·ligrafia noble, demorant-se en les corbes, sentint-se’n satisfet”. La cal·ligrafia noble de Daniel Berdala, que se’n sent, també, satisfet.
Per què Estellés?
Quan vaig escoltar Coral romput me’n vaig enamorar. Tot i que no el vaig sentir dit per Ovidi Montllor, després vaig entrar-hi i vaig començar a informar-me’n. L’entrada, aquell vespre d’estiu del 2024, escoltant Toti Soler omplint amb la guitarra les paraules de Pere Arquillué, em va impressionar de manera tan profunda, que vaig emocionar-me llegint i rellegint una vegada i una altra els versos de Vicent Andrés Estellés. Va ser una cosa molt potent.
No havia llegit Estellés fins aquell moment?
No. Em sap greu reconèixer-ho, però un ha de ser modest i fer-ho. No el coneixia. Després de llegir-lo, reconec que fer-ho és un plaer i una sort. Aquell home tot el que va escriure a Coral romput és meravellós. És una meravella.
Com ho ha fet per triar els textos que conformen el seu llibre?
Jo soc caòtic. Soc un artista plàstic que, a mesura que vaig fent, em vaig emocionant, vaig construint, vaig trobant… Amb el poemari Coral romput, què vaig fer? L’endemà d’haver-lo escoltat com a espectador en un festival d’estiu, vaig agafar-lo, el vaig imprimir i vaig començar a retallar-ne trossos que tinguessin sentit. I ho vaig anar enganxant en un bloc de paper d’aquarel·la. Quan ho vaig tenir tot enganxat em vaig adonar que hi havia moltes parts que tampoc podia pintar. Per tant, va haver-n’hi part que vaig treure, però que vaig deixar sota control. D’aquesta manera vaig anar treballant i pensat. Però sempre des del caos.
Jo, per exemple, en aquesta entrevista miraré d’evitar-ho, però puc fer com sempre: obro carpetes contínuament. I em dic: “Dani, intentem-centrar-nos!, fes-ho bé”. “Berdala, fot l’ull… allò… on toca!”.
Vaig anar construint aquest poemari, vaig anar construint aquestes línies, aquests dibuixos, aquestes formes, d’aquells trossets de poema que anava digerint i que m’interessaven moltíssim i que m’emocionaven. Quan anava fent-ho anava pensant com si fos Estellés. Jo ajudava Estellés a representar allò. Aquelles formes, aquelles idees. Jo pensava com Vicent Andrés hauria pogut fer allò. Crec que és el més bonic. Pensar treballar per a aquella persona que havia construït allò anterior. Crec que és honest, el que toca fer. Pensar com aquella persona que ha escrit allò. I un cop penso com ella, ho traspasso a formes i colors…
Li deu haver costat. [Somric]. Estellés i vostè no s’assemblen gaire… Un senyor del carrer Nou de Burjassot i un senyor del carrer de Casp de l’Eixample de Barcelona. No l’imagine a vostè dient: “T’he mirat les cames i m’he posat calent”.
[Riu molt]. No, exacte. Tinc entès que tu vas tenir la sort de conèixer-lo…
Sí. Per això li ho comente. És molt gran la distància en tots els sentits. No deu ser gens fàcil posar-se al seu lloc.
Sí, però com a artista, com a pintor, a mi el que m’agrada és poder pensar que el que m’oferia Estellés jo ho vaig plasmar sobre aquell paper. Després ja surt el traç del Berdala, perquè no puc evitar-ho, però crec que en aquesta vida si tu escoltes i et prens una mica de temps abans de treballar, fent-ho d’una manera més propera al que has llegit o al que t’ha semblat, fas un pont entre la teva feina i la de l’altre. Si no, seria d’un costat, no? No, no. Hi ha d’haver emoció, hi ha d’haver proximitat.
Vostè és de Barcelona…
Soc de Barcelona. Nascut a l’Eixample, a Casp amb Sardenya i ara visc a Girona amb València…
Al primer volum de l’Obra Completa d’Estellés Joan Fuster mostra recel davant la reacció de lectors d’altres territoris, fins i tot per l’estupefacció que els pot suposar el sociolecte i el dialecte del poeta.
A mi és que m’agrada l’emoció. M’agraden les narracions, les històries, que t’aporti algú que no coneixies i de sobte, pum, caus al seu món. Pots fer-ho amb un llibre, amb una pel·lícula, amb un concert, escoltant música… Aquesta emoció tant se val vingui d’on vingui. Si la persona és sensible, ho capta i després ho transforma en allò seu. És una mica la feina que jo crec que faig. El punt de sortida és òbviament el món de l’Estellés, que és meravellós. I a sobre, parlant amb tu m’expliques que aquell home era com era i tenia el seu tarannà.
Però això ho vaig veure després, perquè jo quan vaig començar a fer el llibre no vaig pensar en res més que fer el llibre. No havia parlat ni amb la filla de l’Estellés ni amb ningú per tenir-ne els drets. Ho vaig començar a fer quan ho vaig acabar. Després de 200 pàgines pintades vaig començar a pensar: “Bé, potser hauria de començar a demanar el permís a algú per fer això”. Per això et dic que soc caòtic. A l’hora de fer jo m’hi tiro, m’hi aboco i em deixo arrossegar per aquells fragments, aquelles frases, aquella poesia, allò tan bonic, i després ja hi pensarem.
Estellés és una muntanya russa d’informacions, angoixes, imatges i idees. Des de la referència –amagada o velada– a un clàssic llatí fins a una rata morta a peu del portal. Morta i purulenta. La vida quotidiana d’un centaure –híbrid entre cultiu empeltat i brossa de marjal– explicada per ell mateix: una ànima il·lustrada que es presenta com un senyor de poble valencià. Tot això, per pintar-ho potser l’haurà fet més caòtic del que ja és vostè…
L’ésser humà, encara que sigui d’una ciutat d’Àsia, d’Europa o d’on vulgui ser, té una cosa en comú, que són els sentiments compartits. Ens els anem passant a mesura que anem vivint. Això, en certa manera, ens uneix. No sé si uneix és la millor paraula, però, en tot cas, ens fa tenir unes proximitats entre gent molt diversa. Quan veus algú que t’estimes t’emociones i l’abraces, plores per la mort d’un ésser estimat, t’alegres per una bona notícia… La cosa va per aquí. Això ho compartim tots. Jo crec que Estellés quan explicava allò ho explicava per a tanta gent… Però era el seu punt de vista i això és el que em va agradar. Des del seu punt de vista, des del seu petit món a Burjassot o a València, obria un univers que era preciós. Ho veus? Ara no em recordo de la pregunta que m’havies fet. Això és el caos.
Com ha pogut lligar aquest món poètic tan personal amb el teu pictòric?
Ho vaig intentar separar. Tot junt era com una bestiesa, una bogeria. Si tu l’agafes part per part i el vas desglossant… Per això vaig agafar aquells fragments. Jo soc molt respectuós amb la feina dels altres. I vaig pensant: “A veure si això, tan fragmentat, tan fragmentat, no acaba ofenent algú que ho llegeixi després”. Però, de moment, fins al dia d’avui, ningú m’ha tirat una pedra pel carrer. M’he apropat al que ell va fer des del meu traç natural. Perquè, a més, vaig fer una cosa pròpia per a mi. No era un encàrrec. No tenia cap editorial al darrere. Ho vaig poder fer com vaig voler. Cada dia feia dues o tres pàgines –o més, fins i tot, depèn–. Com que eren aquarel·les, ara deixava assecar-ne una i mentrestant en pintava una altra. Vaig anar navegant entre aquelles pàgines i m’ho vaig passar molt bé.
Vostè diu que pinta el que observa i Estellés escrivia també el que observava…
Jo pinto el que observo perquè forma part de la meva vida. Aquí darrere tenim aquests quadres amb uns saltadors que salten a la vida, perquè hem de viure la vida d’una manera positiva i coherent. I ser valents. I gaudir de cada moment. Crec que Estellés també feia això. Gaudia de cada moment. A la seva manera. Tothom ha de fer-ho a la seva manera. No vulguem que tothom faci la mateixa cosa a cada moment. Seria molt avorrit això. Fem que tothom tingui el seu tarannà, la pròpia identitat. Estellés la tenia i a mi això em va atrapar molt. Intentant pensar com ell, transmetia el seu món amb els colors i la forma. Podria ser una equiparació bastant bona…
Quant de temps hi ha dedicat?
Vaig començar un mes de juliol anant mirant i retallant. Estudiant. Ara aquesta no m’agrada, ho torno a fer i ho torno a enganxar… Després a finals d’agost vaig començar a fer el llapis i quan ja el tenia tot, hi vaig posar el color. A finals d’octubre ja tenia tot el llibre. Va anar molt ràpid. Treballava sobre aquesta taula, ningú no em molestava per a res i anava fent, anava fent. Algunes pàgines, les vaig voler fer dobles. D’altres, normals. És un plaer quan pots treballar sense la pressió de ningú.
Privilegis de pintor i de poeta… Però Estellés, malgrat ser periodista, tenia la pressió, quan el van fer fora, d’arribar a final de mes…
Els pintors també tenim la pressió d’arribar a final de mes. Aquí no se n’escapa ningú. Però quan un projecte és teu i ningú de moment hi fot cullerada, pots anar fent.
S’ho va editar vostè.
M’ho he editat jo, sí.
Per què?
Perquè vaig ensenyar-ho a gent, però van tremolar i van dir: “Ui, ui, ui!”. Quan dic gent vull dir gent del món editorial. Tothom em deia: “Ui, no, massa colors, això és molt complicat…”. També hi ha una altra cosa. Jo soc possibilista. Soc un artista que, si puc arribar fins aquí gaudint-ne, ja m’està bé. N’hi ha d’altres que, si no arriben al top, al deu de deu, ja no volen fer-ho. I donen problemes a tothom, als de la impremta, als de no sé què… Fer un llibre és un procés. Fes-lo de la millor manera que es pugui fer. Però després n’hi haurà 50.000 més que vindran al darrere. No tingues l’ego tan gran de pensar que allò canviarà el pensament de ningú. És una gota més dintre el marc cultural on vivim. Per tant, més val ser possibilista i arribar a fer una cosa que estigui bé.
No vaig trobar ningú que s’hi animés i vaig anar fent passes. Una persona em va portar a una altra, fins que vaig acabar a la impremta de dos germans que viuen a les Cases del Congrés, a l’entrada de Barcelona. Són dues bellíssimes persones que m’han ajudat molt. A més, els vaig deixar l’original. “Us deixo aquí el llibre i quan tingueu temps aneu fent”. Els el vaig deixar el maig del 2025. De tant en tant els enviava un correu i els preguntava com ho tenien. “Bé, bé, ara estem ocupats, però…”. És clar, aquesta gent treballa a nivell familiar. Treballen bé, però van amb molts fronts oberts.
El gener d’enguany em van dir: “Daniel, has de venir aquí a la impremta, que et vull ensenyar una cosa”. Arribo allà i m’ensenyen l’esborrany, la prova pilot, del llibre. Vaig quedar-ne molt content. Perquè al principi pensava que no es podria fer, que donaria molts problemes. Però ells també són possibilistes. I vam poder fer un acord i hem pogut fer un llibre molt especial. Cent unitats només. Només cal que cent persones puguin gaudir-ne i jo ja n’estic content. Així es fan les coses. No cal voler arribar a la lluna i tornar-ne. No. Passem-nos-ho bé durant el procés!
I va fer un micromecenatge per poder assumir-ne els costs.
I vaig fer un crowdfunding amb l’empresa Verkami, que també em va ajudar molt. Va ser bastant fàcil. Un amic meu, gestor cultural, m’hi va insistir: “Escolta, fes un crowdfunding, que t’anirà molt bé”. Jo, com a idealista, em pensava que només demanant-ho a la gent que conec ja n’hi havia prou.
Almenys per pagar els de la impremta…
Exacte! [Riu]. Hem guanyat poc per tot el que ha suposat, però a mi com a artista el que m’interessa és fer aquestes coses. N’estic molt satisfet. Fer aquest crowdfunding, arribar a assolir l’import per pagar-ho tot… Està molt bé.
Com es definiria vostè com a pintor… He llegit de vostè, per exemple, d’un crític local amb un cert nom, que és hereu de l’expressionisme alemany…
Expressionisme? Per a res! No sé qui ha dit això, però, pel que jo entenc de l’expressionisme alemany… Jo acostumo a fer boires i difuminats. No sé com definir-me amb una idea o una paraula, com es feia durant el segle XX. A mi el que m’agrada és utilitzar les atmosferes que creo. Jo creo unes atmosferes –de cel, terra, mar…– i intento que l’espectador hi pugui entrar. Després, de tant en tant, hi afegeixo alguna figura humana. Des que vam passar la covid el 2020, que quasi m’hi quedo, vaig tornar a posar figures humanes a les meves pintures. La figura humana m’ajuda i ajuda el públic a entendre la referència entre el fons i l’objecte, a donar profunditat, a crear tot un món que va més enllà.
Durant anys no ho havia fet…
Perquè em vaig enfadar amb les figures humanes que em sortien. Em sortien unes coses molt fosques durant una època de la meva vida, relacionada amb la mort d’un amic i la mort del meu pare. Allò em feia traure unes bèsties, uns personatges, que no vaig voler que hi sortissin més. Vaig apartar-los i vaig construir aquestes atmosferes de diferents maneres. Després de la covid em va venir de gust tornar-hi, amb una maduresa diferent. Havien passat uns anys –crec que n’havien passat vint– i ja podia afegir-hi la figuració.
Encara que n’he fet altres, de figuracions. Ara estic presentant una exposició a Reus sobre la Guerra Civil. En aquesta exposició sí que hi ha figures humanes, perquè he treballat sobre fotografies fetes per Robert Capa i Gerda Taro. En vaig fer versions per explicar què va passar durant la Guerra Civil. Però això és una altra cosa. Els pintors podem tocar moltes tecles i molts punts diferents. El que és la meva pintura, la que em surt de l’interior, són aquestes atmosferes. Definir amb quin isme puc entrar jo no sé ni si em pertoca. Ni em preocupa gaire, tampoc. Gerard Richter diu que a ell li és igual tot, que ell només vol pintar. I li agrada el que li vingui de gust en aquell moment. És això. La pintura ha de ser expressió ben entesa per part de qui la fa. I l’ha de fer de la millor manera possible.
La pintura ha de ser també arribar a un públic, que algú valore la teua obra i que la compre?
Amb els anys ho he anat millorant, tot això. Al principi no ho portava tan bé. Al principi em costava molt, com a qualsevol. Ara podria donar un màster de com gestionar la teva obra i com ser conscient que una cosa és el tempo que vivim cada dia i una altra com els artistes treballem amb les nostres feines, les ensenyem i les intentem vendre. Això és molt diferent. Són dos nivells molt diferents. Has de tenir una capacitat màrqueting, a través de xarxes, has de treballar molt, ensenyar-ho molt, compartir-ho molt… De tant en tant, et ve gent que t’ha trobat per xarxes, que s’interessen per una peça teva i que te la compren. Aquests ho expliquen a altra gent. És un degoteig. A mesura que passen els anys passen coses. És interessant.
Si algú llegeix això, és un artista i és més jove, només li recomano que tingui molta calma. I que faci moltes feines que no siguin mai la principal. Que pugui fer feines i d’aquesta manera sempre tindrà un degoteig econòmic que li permeti seguir el seu camí. El seu camí és el més important. Per què aquest llibre de l’Estellés és interessant? Bé, crec jo que és interessant… Perquè l’he fet sense cap pauta i perquè l’he fet com jo creia que l’havia de fer. Sent possibilista, que està bé, fes-lo i algun dia en faràs un altre si cal. Anar fent. Fent camí.
Què busca un pintor al final?
Arribar a un punt de bellesa, d’estètica, en el qual el públic pugui jugar. Que s’hi pugui apropar i sentir una emoció. M’agrada que la gent pugui gaudir d’aquell moment, que pugui gaudir d’aquella pintura, que se la miri, que la tingui penjada en una part de casa seva i que el pugui inspirar. Vull que la meva feina pugui ajudar a inspirar, a pensar, a raonar. I tinc la sort de poder dir que molta gent que té obra meva m’ho diu: “Dani, és que aquella pintura és a casa i conviu amb nosaltres”. Sempre els pregunto: “Com va aquella pintura? Et tracta bé? Ha d’haver-hi una mica de… Soc molt innocent en aquestes coses.
Allò que més defineix la poesia d’Estellés és alterar els sentiments del lector…
Totalment d’acord.
Vostè creu que per la seua part ho ha aconseguit? Que les imatges, com el text, desperten sentiments?
Mira, t’he de dir una cosa que encara no he explicat a ningú. Va haver-hi un amic que va llegir el llibre i em va dir que costava molt de llegir, que havia amagat molt el text, que hauria d’haver fet les lletres més grans. No li vaig dir res, però després vaig pensar que jo no he fet un llibre a l’ús, normal i corrent. Jo he volgut fer un llibre on m’he atrevit a tapar Estellés. Hi ha moments en què costen de trobar els textos perquè vull que el públic els busqui, que els trobi la pàgina, que s’hi fixi, que hi entri, que aprofundeixi en allò. Crec que és la meva part més ego en això del llibre, més meva… Per a mi ha estat una aventura. Ha estat una aventura de forma i color amb la qual m’he sentit molt a gust. Perquè també tinc una part… Tots tenim parts fosques. I tinc aquesta part fosca que Estellés també demostra. Clar, Estellés la demostra obertament. Jo, no. [Somriu]. Jo me la quedo per a mi dintre.
Potser n’he trobat una… Vostè es defineix com un “art consultor”. I diu també a la seua pàgina web: “Vull millorar la productivitat dels seus treballadors a través de la pintura creativa”. Què és això? Ostres!
[Riu]. No, no, no. A veure. Jo t’explico. Fa potser quinze anys, Franc Ponti, un amic que és professor de Creativitat i Innovació dins l’Empresa, de l’Escola EADA, em va dir: “Dani, escolta, vine i ajuda’m a fer un curs”. Allà feia dibuixar els alumnes. La gent s’imaginava productes de pastisseria, un croissant de tres puntes, no sé què… A partir d’allò va anar sorgint que podia compartir la meva creativitat amb el món de l’empresa, sigui de la línia que sigui.
Per exemple, divendres passat vam fer un taller aquí on som ara, al Gimnàs de les Arts, amb tretze persones d’una empresa, d’un departament. Aquestes persones ni són pintores, ni saben pintar, ni els interessa la pintura. A tot estirar, observar-la. Però a mi m’agrada compartir també aquestes il·lusions. Si tu a aquesta gent els dones paper, pinzells i colors i els dius que pensen sobre el seu present dins l’empresa i els dirigeixes i els ajudes, i després els dones una altra tela més gran i, en lloc de treballar individualment, treballen en grup, i parlen del futur… Mentre pinten parlen i pensen. I pensen en possibles solucions o actituds o maneres de com millorar aquest departament, aquell grup.
I això funciona?
Funciona! He passat per moltíssimes empreses. Aquella gent, per activa o per passiva –perquè hi ha gent que s’amaga i no fa res o uns altres que ho fan tot i parlen massa– s’escolten entre ells. En el fons, el que aconsegueixo amb aquests tallers és que la gent parli del que fa, del que viu, del que passa, del projecte aquell que tenen a l’empresa i que en el dia a dia no s’atreveixen a verbalitzar d’una manera més creativa. Així ho fan. Això funciona.
Abans m’ha dit que durant anys només li eixien personatges sòrdids. Si ara demana a la gent que parle de la seua empresa, potser la sordidesa encara serà més intensa…
No, no, no. Una vegada vaig fer un taller per a un departament que agafaven telèfons de les grans àrees de supermercats. Era una empresa de productes lactis. Estaven cremats tres pobles més enllà. Una de les persones va agafar la tela, la va pintar de negre, es va pintar la mà de vermell i va estampar la mà sobre la tela. És claríssim que aquella persona necessitava explicar allò. Necessitava explicar el moment aquell, necessitava que algú l’escoltés, necessitava fer un canvi. Si a través d’això aconsegueixes que la gent pari i pensi, a mi ja m’està bé. És el que dèiem abans del llistonet. No cal posar el llistó gaire alt. Dona’ls quatre eines, ajuda’ls i porta’ls per allà i que pensin. Això són els tallers que faig.
Potser ha descobert la psicopintura…
[Riu]. No sé què he descobert, no ho sé, però la gent entra als meus tallers espantada: “Escolta, és que jo, això, des que estava a l’escola…”. Després, amb el temps, quan acaba la sessió, tots agraïts, s’ho han passat molt bé. També els cuido. A la mitja part tenen el seu cafetonet, tot… Cuido la gent com m’agradaria que em cuidessin a mi, i a mi m’agrada que em cuidin bé.
S’ha trobat cap bon pintor entre tota la gent que ha vingut?
No. Jo diferencio un bon pintor d’un artesà. L’artesà és el que sap copiar o fins i tot imaginar un paisatge, però no hi apareix l’ànima. L’ànima només apareix quan és un artista qui fa aquella peça. És complicat d’explicar. Tu m’entens. N’estic segur.
Però no ha trobat mai cap artista en potència que estiguera amagat fins aquell moment?
He vist treballs que… Però és que també necessites una continuïtat enorme. Sí que s’hi veuen maneres… Però és que els pitjors són els que es pensen que en saben i venen allà i et fan el cromo. Jo no el vull, el cromo. Jo vull que parlis del teu projecte laboral. No que em facis un quadre bonic. Però llavors apareix l’ego d’aquella persona en relació amb les altres, les relacions que mantenen entre ells… Són com bolets. La gent pintant parla de moltes coses sense adornar-se’n. És molt interessant.
Els seus caps hi són també?
També. Venen tots.
I no els pinten el nas o els tiren el pot de pintura al cap?
[Riu]. De vegades. El més important és que la gent pugui comunicar-se i és veritat que, amb l’estrès que porten del dia a dia i treballant de la manera que treballen, de tant en tant una experiència com aquesta és molt útil. Ajuda molt a cohesionar el grup, a parlar, a abaixar el to, a gaudir d’aquell moment…
I n’està content.
Sí. Perquè ajudo. Ajudo la gent a pensar d’una altra manera. I quan acabo els tallers la gent s’ho ha passat bé.
Creu que Barcelona continua sent un centre d’irradiació art important?
No. Barcelona és on jo visc i és el cas que millor conec, però no és només Barcelona. És arreu. Vivim una lleugeresa de passar per la vida de puntetes, de gent que et parla sense tenir coneixement del que diuen, i que opinen… és una cosa decebedora. No és el meu cas, però a la presentació d’un llibre o en activitats culturals d’aquesta mena hi abunden els cabells blancs. Costa moltíssim trobar gent jove. Potser és que em faig gran i em torno més crític amb el món on vivim, però crec que la gent és poc seriosa, s’estima poc reflexionar, pensar, observar… I com que jo cada dia ho soc més… Ja vaig trobant, però. Hi ha petits tresors a Barcelona. Espais petits a Gràcia, al Raval, aquí a l’Eixample… Hi ha estudis, llocs on hi ha artistes que els agrada explicar el seu món, compartir aquests pensaments en presentacions d’art… És com la música. Hi ha, per dir-ho ràpid, aquestes Operaciones Triunfo, i després hi ha gent que té maneres més potents i més profundes de treballar.
Això ha passat sempre…
Ara cada vegada més. És exponencial. Augmenta la frivolitat en aquestes feines que en diuen culturals però que no tenen cap valor. Tal com pugen baixen.
Ja que en parla, què li sembla la política cultural de les institucions públiques?
És molt fàcil. Jo tinc una teoria, que és la teoria de l’embut. Els diners són dalt, les institucions els reparteixen i, quan ho fan, no van a parar als artistes, sinó als gestors culturals. Aquests gestors culturals els donen als artistes que ells volen, que ja treballen amb ells. I això fa que sempre caiguin en les mateixes mans els diners que venen des de dalt. Els artistes independents –per dir-ho d’alguna manera– mai acaben rebent cap ajut. És el que acabo de dir fa una estona. En lloc de dir: “Aneu a buscar ajudes a la Generalitat, al departament”, no. Jo mai ho he fet, això. Mai he jugat a aquest joc perquè mai he tingut la sort de tenir algú prop que m’ajudés.
Per tant, he acabat fent d’ajudant de paleta, d’ajudant de fotògraf… He fet mil i una feines. Moltes. Sempre amb data de caducitat. Des de fer de tècnic de so i de llum en escenografies a la Companyia Gelabert/Azzopardi quan vaig acabar la carrera de pintura a l’Escola Massana, durant quinze anys, els dies del festival Sónar… Seria un no acabar. A casa meva se’n riuen. De mi, de les feines que ha fet el Dani. Per què? Perquè és un embut. És com el pagès que fa la fruita, el comercial que la compra i després com arriba al client final. Tots els passos que hi ha. Amb la cultura passa igual. Amb els diners que hi ha –que n’hi ha, però n’hi ha pocs– van als gestors culturals i aquests gestors culturals els reparteixen com els sembla.
El MACBA i el MNAC. Què li semblen? Se’n surten?
El MNAC, sí. Quan vull fer una visita que m’enriqueixi una estona me’n vaig al MNAC. Tens art de totes les èpoques de la història de Catalunya i hi pots veure autèntiques meravelles. Sempre hi ha alguna cosa a veure-hi. Amb el MACBA tinc un problema, que és que m’avorreix. M’avorreix molt perquè trobo que en la majoria dels casos has d’agafar el paper que hi ha al costat d’aquella peça i llegir-lo. Espero que amb el canvi de direcció pugui agafar un rumb una mica més clar, que pugui ser més enriquidor per a la gent que el va a visitar. M’agradaria que passés.
Les galeries són un bon instrument per al treball dels pintors?
Haurien de ser-ho, però la majoria dels galeristes d’art són botiguers. Botiguers que treballen en el món de l’art. Quan tenen dotze o quinze artistes ja no volen saber-ne més. Ja tenen les seves fitxes. Parlo dels galeristes que conec dels anys vuitanta i noranta fins fa poc. Aquesta gent s’han fet grans i, a sobre, els seus clients o ja tenen la casa plena d’art o ja s’han mort. I ara aquests botiguers es troben que ja no poden vendre el seu producte. A més, la manera de vendre aquest producte ha canviat. Tot canvia tan ràpid, que els artistes ja no poden vendre a través de les galeries. Ara hi ha altres maneres de vendre que ni jo conec.
Freqüenta vostè les xarxes socials? Instagram? TikTok?
Ja ho faig, però al TikTok, no. No m’agrada. Em sento massa gran per al TikTok. No hi entro. Però soc molt actiu a Instagram i m’agrada poder explicar-hi la meva pintura. A més, a mi m’agrada molt la música i procuro posar-hi algunes cançonetes en els trenta segons que et donen. Tinc un seguiment no gaire gran. En nombres reals veus que els que es miren això se situen entre 500 i 1.500 seguidors.
No està malament, si són bons…
Però tampoc és tan important. Jo tinc un problema amb la meva feina. Quan la veus en directe t’entra més que si te la mires en la pantalla d’un mòbil. La pantalla del mòbil és un cromo i jo no en faig, de cromos. Jo faig pintura. Però bé, tornem-hi, em conformo que la gent la pugui veure així. S’ha de ser possibilista. [Riu].
Ara vostè exposa a Dubai. Sense galerista fix com ho ha aconseguit?
Tinc un amic que hi viu. Li vaig dir que, si un dia trobava una galeria per exposar-hi, jo estaria encantat. Així ha estat. Exposo a Dubai. És un món molt diferent. No té res a veure amb nosaltres, com a mediterranis. Són àrabs i tenen un públic molt curiós. Milionaris que hi van a viure, amb unes condicions i unes maneres molt diferents. Qualsevol mercat que sigui diferent sempre és interessant. Ho has de tenir clar com a artista. Pots trobar un mercat que no té res a veure amb el teu, però on els pot interessar la teva feina. Endavant, doncs.
Quina és la clau de l’èxit comercial? Quina és la diferència entre Antoni Tàpies i Josep Guinovart?
La diferència entre Tàpies i Guinovart és la dona d’en Tàpies. La dona del Tàpies va ser qui li va portar la feina i qui va fer que Tàpies arribés on havia d’arribar. Fins i tot la dona d’en Tàpies es va dedicar… Això és sabut per tothom… Es va dedicar a tapar els altres artistes, no sé si només catalans o espanyols, d’aquella època, perquè el senyor Tàpies tirés endavant. Aquesta és una. Però, quina és la clau de l’èxit? Tu pots fer molt bé la teva feina i pots arribar lluny, com va ser en Guinovart, però en Guinovart era una persona discreta, tranquil·la… Vaig tenir la sort de fer un taller amb ell. Quan vaig acabar l’escola Massana, un grup ens van seleccionar per estar a la Tecla Sala i ens ho vam passar pipa. Ell hi va passar poquet. El recordo com una persona tranquil·la, molt mental, molt agradable, un home molt interessant. La supèrbia no entrava dins aquest perfil. Per això suposo que em va interessar. Crec en el bon fer, en el bon pensar, en el bon actuar.
La clau de l’èxit? L’altre dia li deia a una artista que comença ara –a una noia que deu tenir al voltant dels 25 anys–: “Tu ets un producte. Aquest producte durant un temps agradarà i serà d’interès per a certes galeries d’art, per a espais culturals… Aprofita-te’n i durant aquest temps juga aquest joc. El teu joc és un altre. És crear, és pensar. Però tu t’has d’adaptar al primer. En formes part, perquè tu vols vendre, et vols guanyar la vida… Has de donar cartes perquè tothom entengui qui ets, què fas i cap a on vas. Has de deixar-te estimar i has de deixar estimar aquest producte pels galeristes, pels crítics d’art, els comissaris, tota aquesta gent… Crec que aquest és el camí. Això és la clau de l’èxit actualment.
Per què Marria Pratts té tant d’èxit? La coneix?
Ara m’has fotut. Sí, crec que sí, però no n’estic segur. [Mira el Google]. Sí. La conec. Entra dins aquesta tendència… T’explicaré una cosa. Fa anys van agafar l’Hospitalet com a centre alternatiu, amb galeries i estudis d’art, en lloc de Barcelona. Allò era més econòmic. Si tu t’apropes a certes galeries d’art amb ganes de fer el joc i fer segons quin màrqueting… és això. Són operacions de màrqueting.
Ella ha treballat i treballa per a les de Barcelona. I vostè per què no s’hi apropa, perquè no el volen?
Perquè suposo que no em volen. A més, jo qui soc? Mira’m. 58 anys, hetero, m’agrada el futbol, m’agrada anar al gimnàs… Tinc fills, tinc dona. Soc molt avorrit per a ells. Si fos d’un altre sector… Si fos més modern, si tingués unes marques més modernes dins la meva feina, segurament tindria més padrins.
El pintor social en els darrers anys de més de moda a Barcelona, Perico Pastor, és heterosexual, gran, blanc… No sé si li agrada el futbol o si va al gimnàs, però, en tot cas, hi ha un perico en cada casa…
Perico Pastor ha fet una campanya de màrqueting contínua de la seva feina molt ben feta. Se li ha de reconèixer. Jo, no. Jo soc més tonto. Ell s’ha mogut molt ràpid i molt bé durant molts anys. Jo sortia de l’Escola Massana i vaig anar a veure un senyor que ja és mort, Jaume Cabaní, que després va portar el Poble Espanyol de Montjuïc… Aquella vegada, quan jo era un cadell de vint-i-pocs anys, ja em va regalar una litografia de Perico Pastor, un regal de Nadal que feien per a no sé qui… Perico sempre s’ha col·locat… És que en aquesta vida no val només treballar i treballar i treballar. Has de treballar i posar-te al costat de qui t’has de col·locar perquè el teu treball sigui visible. No és només treballar. Has de veure quina ombra t’interessa. Estic segur que el Perico sempre ha tingut clara aquesta ombra.
Ara vostè vol il·lustrar poemes de Joan Brossa…
Faig Joan Brossa perquè vaig estar mirant entre poetes i…
Després d’Estellés li ha entrat el cuquet…
Sí. [Riu]. No serà una cosa tan gran com ell llibre d’Estellés, de 200 pàgines. En tindrà unes 60, no arriba. Brossa té un punt surrealista, un punt abstracte… Serà molt maco. Quan hi ha poesia i hi ha abstracció, això em dona moltes ales per poder construir les meves pintures.
Joan Brossa no era només poeta. Era també artista plàstic. Molt diferent de vostè. Potser no li agradaria això que li farà.
Ja ho veurem!
No, ja ho veurem, no, perquè ell no s’ho podrà mirar.
Quan ho vegi acabat… Jo hi penso, en això. Hi pensaré mentre treballi. Pensaré en Brossa, tot i que no el vaig conèixer. Tinc gent a prop que el van conèixer i els hi preguntaré. Els n’ensenyaré proves i els demanaré què en pensen.
L’enganyaran segur.
[Riu]. Segur!
I després, què?
D’en Brossa en faré dos o tres. Llibres petitets. Després… després continuaré pintant. Ara, en lloc d’aquests saltadors que salten a la vida, estic preparant uns corredors que corren per la vida. La gent quan corre, quan els veus córrer pel carrer, a la vora del mar o a la muntanya, quan fan esport i corren, aquest acte individual crec que és de pensament. Pensen en les seves coses. És positiu que pensen…
[Ric]. Ja era hora que algú s’hi dedicara…
[Riu]. Exacte. En algun moment estan pensant. Això ja em val. A més, córrer s’ha fet molt popular en els darrers anys. De vegades corren en grup, de vegades sols… M’interessen molt aquests cels sols on hi ha una figura que corre, sigui home o dona. Tornem a allò que m’interessa: quan l’ésser humà para per pensar. Què fa, què viu, quines sensacions, quina situació. Començaré això de cara a l’octubre. Ara estic preparant els llibres de Brossa, més un parell de coses que vull acabar. També m’enduc uns blocs de viatge per pintar i fer apunts per allà on vaig. Una capsa d’aquarel·les, uns llapis… L’any passat vam anar perahí amb la família, em vaig descuidar els pinzells i donava color amb els dits…
En l’art, per expressar sentiments profunds, no cal patir una mica? No el veig gaire patidor…
Això sempre m’ho deia un amic: “Ostres, Dani, has de patir més, eh!”. No cal. Cadascú pot pintar des del seu interior. Una cosa és la imatge que dones i després hi ha el teu món interior, que acostuma a ser molt profund. Almenys és així en el meu cas. Si no, no podria fer el que faig. Quan pinto un paisatge amb una persona que hi esquia o aquella dona que juga a billar i és un traç d’una figura femenina a punt de tirar la bola, allò no és estètica, no és una classe de dibuix. Parlo de feminisme, de calma, de pensament… Aquestes figures antigues que observen el paisatge del cel, també. O una ballarina que fa un espagat d’aquells i salta. Quan faig això, a part l’estètica, parlo de com és de dura la solitud de l’esportista. No dels futbolistes que es guanyen molt bé la vida, sinó de les ballarines o els ballarins que en una època de la seva vida no guanyen el que haurien de guanyar. Tot aquest punt de crear, de ser, d’estar. Sempre hi ha un missatge al darrere. I aquest missatge surt del meu interior, del meu pensament. No és estètica només. Hi ha molt més.
Vol millorar el món amb la seua pintura?
Em faria molt feliç.
Això és possible?
Si faig raonar la gent i s’ho passa bé i després acaben comprant el quadre, se’l pengen i els relaxa, cosa que més d’un m’ha dit que li passa, ja em fa content. No cal ser el més gran de tots. No cal posar el llistó molt alt. Posa el llistonet al teu nivell i ves fent, ves fent, ves fent… El gota a gota és el que val, crec jo. Ja tenim una edat per saber-ho, no, Vicent?
