Lliure, creatiu i majoritàriament en català. Així va ser el cinema amateur dels anys 20 i 30 a Catalunya, porta d’entrada i centre neuràlgic d’aquesta escola cinematogràfica a l’estat espanyol. Una burgesia que mirava cap a Europa i que tenia inquietuds culturals va ser la clau de l’eclosió de filmacions no professionals a partir del moment en què van començar a arribar les càmeres Pathé-Baby, per rodar amb pel·lícula de 9 mil·límetres i mig, durant la campanya de Nadal del 1923-1924. Així va ser com el 27 de febrer del 2024 una família barcelonina va rodar el que es considera la primera pel·lícula de la història del cinema amateur català i estatal a falta d’una altra filmació conservada i documentada que pugui desmentir-ho.
Aquest és el punt de partida del centenari del cinema amateur que celebra, des d’aquest mes de març, la Filmoteca de Catalunya. “En un país amb una indústria cinematogràfica no gaire desenvolupada, però que tenia, en canvi, una burgesia potent i molt atreta per les influències parisenques, quan arriba aquest aparell fantàstic capaç d’enregistrar imatges [la càmera Pathé-Baby], moltes famílies aprofiten els seus viatges a París per adquirir-lo i començar a gravar la vida domèstica, la social, els paisatges. I fins I tot s’atreveixen a fer pel·lícules com les que veien al cinema”, explicava el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, en la presentació del programa del centenari.
El perquè del gran fons amateur de la Filmoteca de Catalunya
Diverses circumstàncies fan que la Filmoteca de Catalunya estigui especialment ben proveïda de cinema amateur, segons Mariona Bruzzo, cap del Centre de Conservació de la institució. D’entrada, per la influència de l’historiador, activista cultural i polític Miquel Porter Moix, cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat del 1977 al 1986 i impulsor de la creació de la Filmoteca, que va néixer el 1981 partint de zero. Per a Porter Moix, “el cinema amateur representà una garantia de continuïtat per a la idea d’un futur cinema català”, segons afirmava al llibre Història del Cinema Català, publicat per l’editorial Tàber el 1969. Aquest punt de vista, la realitat de la història del cinema català d’abans del franquisme i el fet que el primer conservador de l’arxiu fos Anton Giménez, fill d’un dels pioners d’aquell moviment, Domènec Giménez Botey, han estat els factors decisius en l’aposta de la Filmoteca per les pel·lícules amateurs. Segons els càlculs de Bruzzo, uns 20.000 documents del fons són d’aquesta mena.
L’etapa daurada del cinema amateur català, del 1924 al 1940
L’etapa en què els films amateurs estan més clarament identificats –a partir dels anys 60, per exemple, el format de 16 mil·límetres es converteix en semiprofessional– és precisament la primera, la que va del 1924 al 1940, tot i que a partir de l’esclat de la Guerra Civil hi ha poques produccions. És per això que la principal exposició del centenari, Fora de casa. Cinema Amateur a Catalunya 1924 – 1940…, se centra en aquest període, tot i que els punts suspensius del títol “estan posats expressament, no són cap errada”, avisa Enrique Fibla, comissari del centenari juntament amb Ignasi Renau, per deixar clar que la història continua i que algun dia la mostra pot tenir una segona part.
Una web on es poden veure més de cent films amateurs
Un dels plats forts de la celebració, a més de les exposicions i els cicles de cinema que es podran veure al llarg de l’any, és la web Any Cinema Amateur, on es poden trobar, amb accés lliure, autèntiques joies. A més de tots els continguts i informacions relacionades amb les mostres, els cicles i altres actes, en aquest portal hi ha 118 pel·lícules digitalitzades i/o restaurades pel Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca, repartides en tres categories: ficció, documental i avantguarda. I és aquí on es pot comprovar com el català era l’idioma de la majoria de produccions. Era cinema mut, però en català: els títols, els crèdits i els cartells explicatius o amb fragments de diàleg, intercalats per facilitar la comprensió de l’acció, eren en la llengua del país. No és el cas de la primera pel·lícula, la de la nevada del 1924, que té el títol –l’únic text que conté– en castellà. Però sí que són en català gairebé tota la resta de produccions. La més antiga és Broma pesada, del 1926, “comèdia en un acte” i amb dos personatges: “Segismon, un llagost amb pantalons” i “Anaclet, qui te sempre a punt una de les seves famoses bromes (famoses per lo pesades)”.
Franquistes catalanoparlants
L’ús del català arriba fins a extrems insospitats amb Quan la gana apreta, del 1939. Pel·lícula feta dels del punt de vista dels vencedors, explica les vicissituds d’una família afí al bàndol nacional durant la guerra, amb les dificultats per trobar queviures al mercat en una Barcelona amb greus problemes de desabastament. Reflecteix la seva ràbia per “la dominació roja” i la seva alegria per l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Fins i tot els seguidors del règim que estava a punt d’eliminar el català de la vida pública el feien servir amb normalitat en aquella època daurada del cinema amateur que s’acabava.
Molt més que gravacions domèstiques
Un dels objectius de la celebració del centenari és descobrir al gran públic un patrimoni poc conegut i reivindicar el valor artístic del cinema amateur, que van molt més enllà de les gravacions domèstiques de celebracions d’aniversaris i moments de les vacances. Com a prova de la validesa d’aquesta tesi, els comissaris dels actes han volgut encapçalar un dels apartats de la web, el que recull la filmografia, amb una cita textual de la prestigiosa revista de l’època Popular Film, que en el número d’agost del 1935 afirmava: “El cinema amateur és l’única escola cinematogràfica amb la qual compta Espanya”. “Es referien al cinema amateur que es feia a Catalunya, perquè just abans de la Guerra hi va haver algun petit intent a Madrid i a Múrcia, però sobretot el centre neuràlgic d’aquest cinema era Catalunya”, subratlla Fibla.
Tant Enrique Fibla, investigador de la UAB expert en manifestacions culturals dels anys 30, com Ignasi Renau, documentalista del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca, posen l’accent en la declaració d’intencions que conté el títol que han triat per a la principal exposició del centenari: Fora de casa. “Volíem deslligar la idea del cinema amateur del concepte de cinema domèstic. Hi ha una certa tendència a associar el cinema no professional amb gravacions fetes en l’àmbit domèstic. Imatges de les vacances, dels nens, de gent somrient tímidament a càmera i fins I tot tapant-la amb la mà. Això hi era, però després es genera un moviment cinematogràfic que, pel discurs expositiu, és un dels moviments cinematogràfics més importants dels anys 30. Cabdal per entendre la supervivència de la cultura cinematogràfica al país i també per entendre els inicis del primer cinema documental, l’experimental i el de ficció”, assegurava el professor de la UAB en la presentació.
Sense que s’hagin de comparar les produccions amateurs amb les professionals, Fibla i Renau reivindiquen “l’esperit lliure i creatiu que mostren”. “Mostren coses que el cinema professional, que se’n produïa molt poc en els anys 30 a Catalunya, no mostrava. Les càmeres amateurs, amb la seva mobilitat i facilitat d’ús, es ficaven en llocs que el cinema professional no es ficava. I aquestes pel·lícules ens expliquen uns altres anys 30″, emfatitza Fibla.
Des d’Igualada fins al Japó: la dimensió internacional
De la mateixa manera que les filmacions no es limitaven a l’àmbit domèstic, un cop muntades les pel·lícules d’aquell moviment també sortien fora de casa. “Es veien en cinemes, en associacions culturals, en centres excursionistes i tota mena d’entitats que tenien secció de cinema, hi havia voluntat de fer pedagogia o divulgació. Les pel·lícules anaven d’Igualada a Sabadell, d’una ciutat a l’altra, s’intercanviaven i participaven en concursos, organitzats pel Centre Excursionista de Catalunya, el CEC, i el Foment de les Arts Decoratives. I els que guanyaven anaven a concursos internacionals”, explica Ignasi Renau. Hi va haver produccions premiades a la Biennal de Venècia i en el IV Concurs Internacional de Cinema Amateur, que el 1935 es va fer a Barcelona. I en el cas de Memmortigo? –Em vull morir?, en esperanto–, va arribar fins al Japó.
Delmiro Caralt i Pilar de Quadras
Capítol a part mereixen Delmiro Caralt i Pilar de Quadras, matrimoni i dos dels noms més importants del cinema amateur d’abans de la Guerra Civil –després van deixar de rodar–, juntament amb Domènec Giménez Botey i Eusebi Ferrer Borrell. Caralt és l’autor de Memmortigo?, un dels films més celebrats de l’època. Va rebre el premi extraordinari del CEC en el Concurs Català de Cinema Amateur de 1935 i era una de les pel·lícules que havia de participar en el V Concurs Internacional de Cinema Amateur de Berlín el 1936. El 1938, una associació de cineastes japonesos la va portar al seu país, i també es va veure a Hongria, Anglaterra i els Estats Units.
Caralt i Quadras van fer altres filmacions reconegudes i premiades, i ell va ser un dels fundadors de la Secció de Cinema del CEC, el 1932, i de la Unió Internacional de Cinema Amateur (Unica) de la que també en va ser president. A més a més, va impulsar de publicacions com Cinema amateur (1932-1935). Però, sobretot, la parella va ser la creadora d’una biblioteca de cinema que van començar el 1924, comprant llibres per documentar-se per als seus treballs fílmics. Aquest fons, que contenia 19.000 llibres quan va ser adquirit per la Generalitat, preserva també un miler de revistes especialitzades i un gran volum de cartells i programes de mà. Un material molt valuós per als historiadors i que han fet servir els comissaris de l’any del cinema amateur.
