Els Beatles són, en la història de la música, com el rotllet primavera als restaurants xinesos de Barcelona, sempre hi són. Admirats per la majoria i menystinguts per alguns roquers per massa tous, han passat a la història com una de les bandes essencials en el pop i la contraculatura, i són, segurament, el grup més influent en tota la música popular feta des dels anys 60.
Aquest dissabte al bar Barbara Ann, punt de resistència de l’undergorund barceloní –inaugurat a finals dels 80 i encara avui amb una programació setmanal estable de DJs i concerts de l’escena garatge, powerpop, beat, rhythm and blues, rock and roll i soul–, es va organitzar una festa per commemorar el 60è aniversari de Rubber Soul, editat el 3 de desembre de 1965 al Regne Unit per Parlophone/EMI Records, el disc que va marcar el pas dels 4 Fab del mersey beat, pop i rock and roll dels inicis a sons més orientats cap a la psicodèlia, el folk, el rock i amb alguna pinzellada de country.
Un públic (gairebé) amb la mateixa edat que el disc
Davant d’un públic amb una mitjana d’edat que rondava la del disc, una banda formada per músics de l’escena local -Fernando Costas, bateria (The Dearest, Dirty Rockets, Sinciders); Ramon Faura, teclats (Le Petit Ramon, Azucarillo Kings, Los 4Señores, Mongosónica); Pablo Jiménez, baix (Los Baches, Brincosis i infinitat de grups més) i Joel García, guitarra i veu cantant de l’esdeveniment (The Dearest, The Meows, Midnight Travellers)- va tocar totes les cançons de Rubber Soul en l’ordre de l’edició anglesa del vinil, amb la col·laboració a les veus i instruments en cadascuna de les cançons d’altres músics i amics del Barbara Ann.
‘Sold out’ des de feia dies
Amb les entrades esgotades des de feia molts dies, el bar ple de gom a gom i una calor que s’aguantava amb canyes de cervesa i algun refresc per als parroquians que han deixat de beure per prescripció mèdica, tot servit amb habilitat per l’actual propietari del Barbi, Francis Riera (veu dels Meows i un dels artistes convidats a cantar una de les peces), la festa va començar amb l’energètica Drive my car, cantada per Suzy Chain, membre de Suzy & Los Quattro. I es van anar passant totes les cançons del disc a mesura que augmentava la temperatura del local i l’ambient de festa que hi va haver fins al final del concert.
Per l’escenari, van anar desfilant diferents cantants i instrumentistes locals que van fer les delícies d’un públic format per habituals del local, entregat d’entrada i amb ganes de disfrutar i de comentar la jugada a crits en algunes de les cançons, com quan Pablo Jiménez va deixar el baix a Juanjo Onofre (Something, Parkinson DC y The Tea Servants, Onofree) per a cantar Wait amb una xuleta per seguir la lletra. “La meva ment ja té una edat”, es va disculpar. “És clar, i el teu cos, no, oi?”, va replicar algú des del públic. Fins i tot ell va riure.
Run for your life, cantada a duo i adaptada als nous temps per Merli Marlowe, en francès, i Gabba, en anglès (cantant i baixista respectivament de la banda de garatge Les Rencards), va completar el repertori de les cançons del disc homenatjat. La fi de festa va arribar amb Day Tripper, cantada per Luis Barbero (Los Pasantes) i corejada a ple pulmó pels assistents, una cançó editada el mateix dia que Rubber Soul, en un single de doble cara A (dues cançons, Day Tripper / We can work it out).
Llarga vida al Barbi, a Rubber Soul i al rotllet primavera.
________
Joan Llovera és enginyer industrial i baixista de Los 4 Señores
