La veu de Boig per tu, una de les cançons més populars de la història del rock català, es va apagar fa 25 anys després del primer concert de Sau del que havia de ser la gira Dotze, on presentava el seu dotzè disc Amb la lluna a l’esquena i celebrava el dotzè aniversari de la seva formació. Carles Sabater va néixer el 21 de setembre de 1962 i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès, quan només tenia 36 anys. Després de dues hores a l’escenari i un concert que es va desenvolupar amb tota normalitat, el cantant es va desplomar als camerinos i va arribar amb parada cardiorespiratòria a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, on no es va poder fer res per la seva vida i a quarts de tres de la matinada es va declarar clínicament mort. Aquell dia, ara fa 25 anys, el rock català va perdre la seva veu més seductora, que es va convertir en el mite d’una generació.
Persones que van ser en aquell concert expliquen en conversa amb El Món que aquell dia s’havia muntat una trobada amb el grup de fans Clam Sau després del concert, que es va cancel·lar perquè “el cantant no es trobava bé”. El periodista d’Enderrock i amic del grup Joaquim Vilarnau recorda els van dir que no sortien perquè Carles Sabater s’havia trobat malament i se l’havien endut a l’hospital. Aleshores, la gent que estava esperant la trobada va marxar cap a casa sense donar-hi més importància: “no ens vam assabentar de res” i el fatídic final “era impossible de preveure”.
El grup de fans que esperaven Sabater i que no van saber que havia mort fins a l’endemà
Una situació, que confirma la Marta Pich, que va descobrir el grup amb 15 anys amb el disc Quina nit i la va impactar tant Sau que va impulsar aquest grup de fans, que organitzava activitats, desplaçaments a concerts i s’encarregava de la venda del marxandatge. Ella recorda que aquella nit “tothom se’n va anar a casa”, i ella també, perquè “en cap moment” els va passar pel cap la mort del cantant. “No me’n vaig assabentar fins a l’endemà al matí” i enmig del trasbals va haver d’atendre un munt de trucades de gent que formava part del grup de fans i “necessitava consol”.
Joan Carles Doval, fundador del segell discogràfic Picap i productor del segon i el tercer disc de Sau –Quina nit va suposar l’esclat de la banda- no va assistir al concert de Vilafranca perquè, més enllà d’una estreta amistat, ja no tenia cap relació professional amb la banda. Tot i això, recorda perfectament com es va assabentar de la mort del Carles Sabater: “Era a la Vall d’Aran esquiant amb els seus fills i me’n vaig assabentar a través dels informatius horaris de Catalunya Ràdio quan estàvem pujant a les pistes”, relata, i assegura que es van quedar “glaçats” i, en aquell precís moment, “es va acabar el cap de setmana”.
La figura del gran seductor de Sau
Tots tres coincideixen a descriure Carles Sabater com un gran seductor tant dalt de l’escenari com a fora. Marta Pich el defineix com “una persona molt espacial” perquè tenia “molt de carisma” i “un magnetisme que t’atrapava”, tant dalt de l’escenari com en les distàncies curtes. Per a ella, Carles Sabater és una icona d’una generació perquè “va deixar empremta i va marcar una època”. D’altra banda, destaca que era una persona “molt generosa”, d’aquelles persones que no tenen mai un no per a ningú.
Doval destaca que “sabia transmetre des del minut zero” perquè era un home al qual “li encantava seduir” els altres. “Era un enorme seductor, la qual cosa li va portar problemes i embolics”. En aquest sentit, exposa que “difícilment sabia dir que no, amb tot el que això comporta”, però també subratlla que era “tendre, culte i intel·ligent”. “Potser, el seu pitjor defecte era la seva virtut de l’excés de seducció”, conclou.
Joaquim Vilarnau, per la seva banda, destaca que Carles Sabater “era un animal” damunt de l’escenari: “Se’l menjava ell sol”. “Jugava a seduir sempre. Des de dalt de l’escenari seduïa el públic, quan li anaves a fer una entrevista t’intentava seduir, en el sentit que t’explicava coses com si estigué fent confidències a un amic”, ressalta, i afegeix que “era una figura magnètica que en morir jove ha quedat intacta”. “La seva vida i la seva mort prematura l’han elaborat a la categoria de mite”, conclou.
Pep Sala i Carles Sabater: un tàndem perfecte
Un altre aspecte que destaquen de l’èxit de Sau és que Pep Sala i Carles Sabater formaven una parella perfecta. El fundador de Picap posa èmfasi en el fet que la combinació era un èxit perquè Sala és “possiblement el millor melodista contemporani” de Catalunya i comptava amb el “millor venedor o comercial d’aquestes grans melodies”. “El Carles sabia transmetre totes les emocions musicals que construïa el Pep”. Duval destaca la “professionalitat tremenda” de la banda perquè en els concerts no deixaven res a l’atzar i no fallava res perquè ho tenien tot “meticulosament controlat, com havia de sonar cada cançó, l’ordre, com havien d’ubicar-se, el que deien entre les cançons”. “Era el grup més professional que he vist mai”, conclou el productor.
El periodista Joaquim Vilarnau afegeix que la banda va destacar en l’escena musical catalana pel “talent musical” de Sala i la “presència escènica” de Sabater: “Van trobar el punt d’equilibri personal i musical i això va permetre que la història durés anys”.
La mort de Sabater, un abans i un després en el rock català
Així mateix, Vilarnau considera que la mort del Carles va ser “l’inici d’un final d’etapa”, perquè posteriorment es van produir també les separacions de grups com Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto. “Va coincidir que tots aquests grups que havien començat amb pocs anys de diferència van tenir una sotragada forta o ho van deixar també amb pocs anys de diferència”, subratlla. De fet, els únics que no es van separar van ser Els Pets, però en aquesta etapa van perdre en Marc Grau, que era responsable del so de la banda. Tanmateix, reivindica que tots ells “van saber construir una banda sonora d’una generació i això no tots els grups ho poden fer”. De fet, actualment Sau encara acumula més de 70.000 reproduccions mensuals a Spotify.
Marta Pich havia descobert Sau amb 15 anys de casualitat per què un dels seus germans li va demanar el casset de Quina nit, però recorda que no va ser un “amor a primera vista”, fins que un dia va fer “un clic i em va traspassar la música”. Des d’aleshores va seguir Sau a molts concerts i va anar creixent “amb la seva música” fins a la mort de Sabater, que va ser “un abans i un després”: “La meva vida està separada entre abans del 1999 i el que va venir posteriorment”, recorda. Tanmateix, va trobar la manera d’unir aquestes dues parts a través de la fotografia, primer estudiant i posteriorment dedicant-s’hi professionalment. Tot i això, sempre li quedarà una cosa pendent: fotografiar el “magnetisme” del Carles Sabater.
