L’escriptora i artista valenciana Anna Moner (Vila-real, Plana Baixa, 1967) s’endinsa de nou, amb la seva última novel·la, La por de la bèstia (Amsterdam Llibres), en la part més fosca de l’ésser humà, aquella que porta alguns homes a cometre els crims més atroços. Ho fa amb la intenció de mostrar la bellesa oculta que hi pot haver en la maldat i en la maldat que una ment malalta pot extreure de les obres artístiques més belles. Tot a través d’una selecció d’obres literàries i artístiques i del joc amb els diferents tipus de llum, que confereixen ritme a la novel·la i mostren les personalitats complexes dels personatges. Atén El Món abans de presentar el seu llibre a la llibreria Ona, una de les més importants de Barcelona.
Per què li agrada explorar en les seves novel·les la part més fosca de l’ésser humà?
No ho sé, però sempre m’ha atret. Moltes vegades és perquè et dona eines per a defensar-te. Vinc del món de l’art i la meva primera expressió creativa és la pintura. En l’art sempre intentes anar a buscar una manera d’explicar, de narrar, d’estar còmode. M’agrada sobretot vorejar l’abisme, convidar el lector a veure els límits, però sempre un abisme com el de Nietzsche, que et retorna la mirada. El que busco és l’equilibri entre la part irracional de l’art i la part racional del món de la història de la ciència. Caminar entre aquests dos mons et permet trepitjar amb seguretat territoris molt inestables, com és el de la maldat. Una de les meves debilitats des de sempre és Edgar Allan Poe, el millor, la persona que millor s’ha submergit en la maldat, en la part més fosca i més humana. És una cosa que ens atrau a tots. A més, la novel·la era una manera de curar les pors generades a l’hora de mirar als ulls a un assassí en sèrie com vaig fer jo. A mi em va passar, jo he mirat als ulls un assassí en sèrie, i no em va passar res perquè el vaig saber detectar. Estava aprenent a caçar i, per sort, jo estava a prop de casa. Els assassins en sèrie no busquen satisfer una necessitat bàsica com és el sexe, sinó olorar la por. Després de tants anys tinc la voluntat d’entrar al seu cervell per entendre els mecanismes de la ment de la bèstia.
Només cal veure l’èxit del true crime…
Clar. A més, hi ha autors que no reconeixen que tracten aquesta part, però ho fan. Per exemple William Shakespeare ningú diria que tracta la part més fosca de l’home, però la tracta de manera sublim. En general tots els grans autors saben que s’ha de tractar això. A mi el que m’agraden són les perversions refinades. Em fascina i és el que m’excita literàriament.
Aquesta novel·la és de la que està més orgullosa en aquest sentit?
Ho treballo des del principi, des del primer relat breu que vaig escriure. Tenia clar quin era el món que volia abordar. El tema de la part fosca l’he plantejat des de la primera novel·la perquè realment és on jo estic còmoda i on sé que puc elaborar personatges complexos que tenen una personalitat, un comportament i una sexualitat complexa també.
Com neix aquesta novel·la i quan sent que té una història a explicar?
Ja fa temps. Treballo les trames com si fossin un cub de Rubik. A l’hora de començar puc portar dos o tres fils argumentals alhora i mentalment vaig lligant les peces. En el moment que una encaixa tinc clar que és el moment que estic llesta per començar a escriure. Abans d’escriure he de tenir tota la novel·la al cap, perquè com vinc del món de l’art i a més treballo amb la meva parella, Sebastià Carratalà, estic acostumada a visualitzar-ho tot abans d’executar. Això mateix ho aplico a l’hora d’escriure: vaig interioritzant-ho tot i quan arriba el moment puc pintar, en aquest cas escriure, el paisatge que ja tenia dins. És com si rodés una escena darrere de l’altre.
Per què escull el nom d’un ésser mitològic com a assassí a la seva història?
La novel·la parla dels depredadors sexuals i de les seves reaccions. Sobre com els exciten les reaccions físiques i fisiològiques de les seves víctimes. Realment és una faula que parla de la por, però el que més m’interessa és parlar de què i de qui s’ha de tenir por. Potser estem equivocats en això. Assumim que les dones són les que han de tenir por perquè de fet som nosaltres les víctimes. El Minotaure de la història és un assassí en sèrie, però és un psicòpata il·lustrat. Li poso Minotaure perquè en la mitologia representa la lascívia i la brutalitat masculina. De fet, no segueix el patró dels psicòpates actuals, està inspirat en Pierre François Lacenaire, l’assassí poeta. Lacenaire va matar moltes persones en el segle XIX i es va convertir en un assassí mediàtic. El que em fascina és que ell escriu les seves memòries mentre espera a ser executat i parla de la bèstia que té dins. Ell no té motius per matar, té una fascinació i diu que necessita temperar el cor. Només ho aconsegueix matant o escrivint poesia. Tot això em va donar moltes idees per construir el personatge del Minotaure.
Això és el que volia transmetre amb el fet que el monstre gaudeixi tastant el gust de les llàgrimes de les seves víctimes?
Sí, perquè a ell el que l’excita és sentir la por de la víctima i apreciar les reaccions fisiològiques de l’últim moment abans de morir.
Què volia aconseguir amb la figura de la nena òrfena, l’Emily?
L’Emily es diu Amherst de cognom perquè està inspirada en Emily Dickinson i allà és on ella vivia. Dickinson és la reina reclosa perquè va estar vint anys tancada a la seva habitació. A mi em serveix pel físic, per tenir una imatge de la meva Emily, i per la seva reclusió voluntària. Es relacionava amb amics i familiars a través de la porta i tot això jo ho utilitzo en la novel·la. També va elaborar un herbari que es conserva a la Universitat Harvard i això inspira el meu personatge, que també ho fa. Té coses d’Emily i moltes altres coses que no són d’ella.
La novel·la està completament vinculada a la cultura. Presenta al lector una selecció de quadres del Renaixement, obres romàntiques, realistes i naturalistes. Són les obres de la seva vida?
Són algunes, però n’hi ha altres que apareixen perquè em serveixen molt amb el minotaure. Borges utilitzava moltes cites i molts relats els construïa a partir de cites d’altres autors, perquè deia que era una manera de pensar i fer valdre el text. Que el minotaure utilitzi textos purs que no tenen voluntat de convidar a matar i els interpreti així em serveix per construir el personatge i mostrar com la seva ment malalta altera la realitat.
Què espera de la crítica?
Ja s’ha publicat alguna ressenya i veig que el llibre està agradant. Sempre estàs contenta perquè sempre dubtes fins al final de si has aconseguit el que buscaves. A banda que t’ho digui algun lector, si les crítiques parlen de brutalitat, però de delícies veig que he aconseguit el que volia. He trobat el punt just de perversió refinada, no res gore, però sí que buscar la bellesa que hi ha sota l’infern i la maldat que s’amaga darrere de la bellesa de les pintures.
Ha estat difícil aconseguir aquest equilibri entre brutalitat i bellesa?
No és difícil quan tens bons mestres, bons referents literaris. El punt artístic és el que fa que es pugui tractar de manera estètica un assassinat i que esdevingui una altra cosa. Això ho va explicar molt bé Thomas de Quincey a L’assassinat entès com una de les belles arts. Descriu de forma excepcional un assassí que va aterrir Londres i explica els seus crims des del punt artístic. Això em va il·luminar molt des de la segona novel·la, El retorn de l’hongarès.
Quines diferències hi ha entre escriure i pintar?
Utilitzo les paraules i el llenguatge exactament igual que ho faig amb els pinzells. Sobretot el que m’agrada a l’hora d’escriure és atrapar la llum, igual que en la pintura. Igual que la pintura vol atrapar l’atmosfera, la llum que cau damunt dels personatges, això és el que intento a l’hora d’escriure amb les descripcions, amb la manera com es mouen… La llum moltes vegades pot ser molt suau com en un Vermeer o en un Friedrich, però d’altres pot ser molt violenta, crua i anatòmica, com en un Caravaggio, en un Rivera o en un Artemísia Gentileschi. Això és el que m’agrada més. Pots estar transitant per la novel·la en una llum suau i de cop tot pot tornar-se dur. Amb això aconsegueixes inquietar i provocar l’asfíxia literària en el lector.
