Tot sobre Sixena. Aquesta seria, possiblement, la millor síntesi d’un dels llibres destinats a ser de consulta obligada per entendre un cas que reflecteix i concentra la catalanofòbia en la seva globalitat. El títol és, ras i curt, Les pintures de Sixena. Amb un subtítol força suggerent, Un foc que encara crema. Un volum editat per Pòrtic i escrit per aquell qui, quan ningú no parlava de la barbaritat de Sixena, ja posava el crit al cel, l’historiador Albert Velasco.
El llibre es divideix en vuit capítols i desenes de subcapítols que permeten entendre la magnitud del cas, partint d’un homenatge a Josep Gudiol, l’home que va salvar els murals del monestir de Sixena i que va patir la repressió franquista sense cap bri d’indulgència. Un sistema precís de narració permet anar copsant, amb tot detall i sense cap embarbussament, el cas Sixena i de l’ary de la Franja. De fet, és un llibre necessari, potser imprescindible, per interpretar el valor del que un sistema sociopolític pervers vol manllevar del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) encara que la destrucció en sigui el preu.
Un home que en sap
Velasco sap el que es fa posant negre sobre blanc la història dels murals de Sixena. Nascut a Lleida el 1976, és doctor en Història de l’Art i Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i va ser el conservador del Museu de Lleida entre el 2007 i el 2019. Un càrrec que li va permetre viure de prop i amb sentiment la polèmica buscada de l’art de la Franja, amb episodis vergonyosos com l’entrada de la Guàrdia Civil al museu per confiscar les obres aprofitant el període d’aplicació de l’article 155 de la Constitució arran de l’1-O. Una imatge que encara fa fregar els ulls als il·lusos que es picaven al pit mentre cridaven “Europa no ho permetrà!”.
Tot i un brillant currículum, Velasco és sobretot un professional. I un professional és aquell que té ofici perquè combina tècnica i amor, amb el benentès que sense amor no acabes mai d’agafar-li la tècnica. No cal dir que quan un professional explica la seva feina és magnètic. I si és un professional com Velasco, et pots quedar enganxat com un Teletubbie en una fàbrica de Velcro. De fet, aquest és el risc del llibre. El detall, el to, la traça, l’ofici, l’estudi, l’experiència de l’autor es combinen amb el valor intrínsec del cas. Una combinació que sumergeix dins una història que sembla que només pugui passar a la realitat, perquè cap novel·lista seria capaç d’imaginar un despropòsit semblant.
Una fórmula que permet tant la lectura pausada, com la consulta ràpida, com anar picant per la història del despropòsit com si fos un bufet lliure. Velasco ha aconseguit una fita fins ara inversemblant en el cas Sixena, escriure’n una mena de Google – va més enllà de la insulsa intel·ligència artificial- entretingut, rigorosíssim, fàcil i, sobretot, menjívol. L’ofici li ha permès esplaiar-se sense cap pretensió moral, sinó amb una radiografia precisa, gairebé al minut, sobre les pintures de Sixena, i amb detalls que havien quedat enterrats per la voràgine informativa que ha suposat el cas.
No era una tasca fàcil
Escriure sobre la història de Sixena, de com unes pintures romàniques extraordinàries són la constatació d’una batalla política que fa posar vermell, no era una tasca fàcil. De fet, és una història encara oberta i per acabar. Velasco n’és conscient i deixa les portes obertes en unes conclusions interessants i prou necessàries a les quals farien bé de parar-hi l’orella no només la Generalitat, el ministeri de Cultura espanyol o qualsevol institució política sinó la ciutadania, també responsable de protegir el patrimoni col·lectiu.
Les pintures de Sixena és, doncs, un resum perfecte, una guia completa del cas. En un format còmode, que desgrana la història d’un estirabot cultural propulsat per una catalanofòbia irreductible, un cas que s’enceta a l’incendi de 1936 del Monestir de Sixena i amb el rescat, heroic, d’uns catalans que van evitar que el desastre encara fos més gran. Noranta anys després, les pintures rescatades han esdevingut una batalla política, amb una clara desigualtat d’armes, entre els qui les van salvar i els que creuen que l’art és seu i tenen dret, fins i tot, a destruir-lo per reivindicar-lo. El llibre ensenya una de les vergonyes més nefastes de la condició humana, jo només vull el que tu tens perquè tu no ho tinguis, sobretot si ets català. Velasco n’aixeca acta. I algú li hauria de donar les gràcies.
