“Posaré cara seriosa per si la crítica és xunga“. Anuncia aquest propòsit i intenta no riure, però ho aconsegueix només a mitges. Enfilada en un tamboret i recolzada sobre la barra, Empar Moliner es deixa retratar pels fotògrafs de la premsa barcelonina mentre se’n fot del mort i de qui el vetlla. Només que, en aquest cas, la morta –o almenys moribunda– és la protagonista d‘Instruccions per viure sense ella (Columna), el llibre que es presenta en una particular roda de premsa al Dry Martini. “Demaneu begudes, que paga l’editorial”, diu als redactors que l’esperen en una raconada de la cocteleria amb els seus portàtils. Només alguns han demanat un vermut o una cervesa. La majoria han triat un refresc o aigua –”estem de servei”–, però sí que van picant tímidament olives i patates dels platets que hi ha a cada taula. Ella ha demanat un negroni, però parlant, parlant, arribarà al final de la trobada i no l’haurà tocat. Al capdavall, del que ha vingut a parlar és de la seva nova novel·la, “basada en fets reals” però “amb ficció”, com totes les que escriu.
L’obra està tan basada en fets reals que la protagonista, Clàudia Pruna, és una escriptora i periodista que publica un article cada dia en un diari. Un personatge que recorda descaradament l’autora, columnista del diari Ara des de fa quinze anys. El risc d’una identificació excessiva, el salva fent servir la primera persona però a través d’un narrador que no és la protagonista, sinó un negre que contracta per allargar-li la vida literàriament quan es mori. És a dir, el que llegim és la narració escrita suposadament a raig per un bibliotecari que l’admira i que explica que ella el va contractar quan li van dir que tenia una malaltia terminal. El jove hi explica, com a espectador privilegiat de l’agonia de l’escriptora, com va rebre l’encàrrec i com va començar a escriure articles destinats a ser publicats després de la seva mort sense que es noti el canvi, perquè la seva família puguin continuar percebent els ingressos corresponents. Hi ha un altre motiu pel qual tria la primera persona. “Em resulta atractiva, perquè, a diferència d’un narrador omniscient, que en principi no enganya, un narrador en primera persona pot ser poc de fiar, i demana un esforç més al lector”, assegura. Així es garanteix que tindrà “lectors intel·ligents”.
A més de ser escriptora i articulista d’un diari, la protagonista té un marit del qual està farta –”era una cosa i se’n va tornar una altra, un home que sempre és al sofà amb el mòbil”– i una filla que abusa de la seva pulsió de cuidadora, fins al punt d’haver-se desentès del seu propi fill, que deixa al càrrec de l’àvia. “La Clàudia és una dona que sempre ha volgut cuidar, però s’adona que ha convertit els éssers estimats en gats de pis, capriciosos i exigents, que només volen d’ella que els doni menjar, i al final veu que ella també necessitaria ser cuidada”, explica Moliner.
L’agonia de la premsa escrita i l’humor per suportar-la
Però, malgrat que contingui reflexions indirectes sobre la crisi de la família, l’agonia de la qual realment parla Instruccions per viure sense ella és la del periodisme i l’escriptura. D’entrada, encara que estigui escrita amb una prosa que defuig les frases recarregades i que ha de semblar que li surt tal com raja al narrador, el text està mesurat paraula per paraula, coma per coma. De fet, asseguda al costat de l’editora que l’ha acompanyat en el procés per portar la novel·la a bon port, Glòria Gasch, recorda fins a quin punt ha donat voltes a cada línia, fins a l’extrem de fer canvis perillosos a última hora. “Tinc la mania de fer canvis cada vegada que rellegeixo un text, i és per això que al final acaba sortint alguna errada tipogràfica”, admet en un mea culpa que n’eximeix l’editorial. I tot plegat és perquè l’autora té una autèntica obsessió pel llenguatge ben treballat i no suporta els textos escrits “anant per feina i sense triar les paraules”. En aquest punt, la identificació entre Empar Moliner i Clàudia Pruna –un nom que ja és un joc de paraules en ell mateix– és total. Ho diu l’autora en la roda de premsa, on fa saber a tothom que no suporta tòpics periodístics com ara el verb “obviar”. I ho diu el narrador al llibre, referint-se a la protagonista: “Hi he posat una paraula, no ho ha vist, que ella odiaria. ‘Aquestes paraules del llenguatge periodístic, com metodologia, obviar, són les assassines de la literatura’, sempre repeteix”.
Tots aquests ingredients configuren una novel·la que Empar Moliner considera una “tragicomèdia” –rebutja el terme “dramèdia” que es fa servir ara per a les sèries televisives– i admet que és o pot ser autoparòdica. Sigui com sigui, i malgrat que situï una escriptora moribunda i sobreexplotada per la família aferrant-se al seu ofici mentre és l’ofici el que sembla que mor, hi ha volgut posar humor. “Necessitem humor enmig de les tragèdies”, reivindica. Així és com aconsegueix ser escèptica davant drama que ella mateixa explica i que l’envolta, el final que sembla que s’acosta de la premsa escrita i la decadència del català. “Quan vaig començar a escriure, l’any 1999, ja dèiem que es moria el català i que es morien els diaris, i anem tirant”, diu poc convençuda però disposada a parapetar-se darrere l’humor al costat del lector. L’objectiu és conjurar, ni que sigui provisionalment, la mort del periodisme i de la literatura. “Perdre l’hàbit de llegir és molt fàcil, però també és fàcil recuperar-lo. Només cal encadenar tres llibres que t’enrotllin i ja hi tornes a ser”, remata. És el truc que regala als seus lectors i als periodistes que encara van a les rodes de premsa presencials.
