Xavi Coral (Terrassa, 1971) és un dels presentadors més carismàtics del TN migdia de TV3. Lligat a la cadena pública des de fa gairebé tres dècades, ara debuta com a novel·lista amb Aprendre a esquivar les bales (Penguin Random House). El protagonista és el seu avi matern, el Josep, de qui aprofita el dietari detallat que va escriure sobre la seva experiència durant la Guerra Civil, l’exili a França i el consell de guerra que el va enviar al Marroc. Són molts els soldats amb anècdotes i records similars, però ell ho va documentar tot amb una precisió increïble i el periodista ho ha aprofitat per situar el lector en uns anys molt crus.
En aquest llibre, explica una història molt potent i molt dura amb tot el que va viure el seu avi durant la Guerra Civil i el posterior exili a França. Com ha estat el procés de posar per escrit les pitjors experiències d’un familiar tan proper? I per què fer-ho ara?
El meu avi va morir fa 20 anys i fa temps que pensava que havíem de fer alguna cosa amb el material que va deixar. Si havia fet aquest esforç i si havia tingut aquesta obsessió per deixar-ho tot per escrit, era perquè no volia que es perdés allò que havia viscut. Aquella memòria volia que algú la recuperés algun dia i jo vaig veure que podia correspondre aquest desig. Ara bé, em feia molt respecte perquè com t’hi poses a fer una cosa així? Al final, em van donar una empenta des de l’editorial i m’hi he tirat de cap. La veritat és que el procés ha estat molt bonic perquè em fa la sensació que he estat dialogant, una mica, amb el meu avi. Ell explica una història que hem acabat escrivint a quatre mans, ja que he acabat de vestir el que ell havia començat. Hi ha hagut alguns moments durs, sí, perquè m’he adonat del dramatisme que hi havia darrere. En la vida del meu avi va haver-hi molt dramatisme i escriure-ho ha estat dur, però molt bonic.
L’ha afectat psicològicament tenir constància de tot el que va passar i imaginar-se’l clarament en unes escenes de molta crueltat?
Nosaltres sabíem que el meu avi havia estat a la guerra, però teníem una idea molt difusa del que havia passat allà. Només ens havia dit que s’havia exiliat a França, que li havien fet un consell de guerra i que l’havien enviat al Marroc. Al final de la seva vida, però, va decidir passar a net totes les notes que havia pres quan tenia 20 anys mentre estava a la guerra. De sobte, ens ho va passar als fills i als nets i vam esbrinar-ne els detalls. Ens vam quedar parats i impressionats de tot el que ell i, efectivament, tants altres avis havien viscut en la Guerra Civil. Aquesta és una de les gràcies d’aquest llibre, que molta gent pot trobar-hi relació amb coses que han viscut els seus familiars.
Impressiona saber que el seu avi ha tingut una etapa tan complicada?
Impressiona, sí, sobretot perquè t’adones realment de fins a quin punt de sacrifici i de lluita va arribar aquella generació. A nosaltres ens semblava que aquesta història era molt potent i que, dins del que cap, era força extraordinària. Ara bé, a tothom li sembla que la història del seu avi és impactant, suposo. És ara que estic veient que la gent queda tan impressionada com vam quedar nosaltres en el seu moment.
Va poder dir-li que l’escriuria abans que morís? S’ha plantejat què pensaria si pogués tenir la història d’aquesta part de la seva vida a les mans?
No vaig poder dir-li que l’escriuria, no. En el moment en què ens va donar les seves memòries, vam descobrir coses del nostre avi que ni tan sols la meva mare i els meus tiets sabien que havia viscut. Jo no vaig pensar que pogués fer res amb allò i ara em sap greu, ja que des del principi sabia que ell devia voler que això se sabés. Ho va escriure, segurament, pensant en la família. Ara bé, crec que li agradaria que molta més gent ho hagi pogut conèixer. Li faria gràcia que s’hagi publicat, ja que així aquesta memòria no es perdrà. Amb aquest llibre faig possible que la història perduri per sempre o, si més no, per molts anys.
Explica que el seu avi va deixar moltíssim material gràcies a un dietari que va anar escrivint pràcticament cada dia. Amb què va trobar-se exactament?
Ell va escriure pràcticament cada dia des de la trinxera, des dels camps de concentració on va estar, des del desert de l’Àfrica, des del quarter de Melilla… Sempre que podia escrivia el que havia vist des dels llocs més difícils i més estranys, fos en un tros de paper o entre les línies d’un llibre. Ell se centrava a descriure els fets i no s’involucrava emocionalment en la història. En un moment, de fet, diu que no podia deixar-se portar per l’emotivitat en un entorn tan difícil i de violència extrema perquè, si no, no podies tirar endavant. El que jo he fet és agafar totes les descripcions i el dietari en què explica exactament el que li va passar cada dia i li he afegit l’emoció, el sentiment, la conversa i la reflexió que no trobaves en les seves memòries.
El seu avi va dedicar-se a deixar constància de tot el que vivia i veia durant la Guerra Civil. Quin objectiu hi havia darrere? Vostè ho descriu com “una necessitat vital”.
El meu avi era molt científic, enginyer i molt pràctic. Crec que escriure li era una mena de teràpia, la manera de tenir la tranquil·litat que allò que vivien no seria en va. Ho devia fer pensant que després de la guerra això es podria explicar, però després van venir 40 anys de dictadura i de silenci absolut. Van ser quatre dècades en què no va poder explicar res perquè, directament, no se’n podia parlar. Un cop havia passat tant de temps… Encara que sempre tingués la idea de fer alguna cosa amb els seus textos, no va ser fins al final de la seva vida que ens els va donar.
Ha necessitat alguns moments de posar-hi distància per no prendre mal?
El fet que ell fos tan descriptiu i tan fred a l’hora d’escriure m’ha ajudat molt, perquè si veiés que explica el que patia o el dolor que sentia… segurament, m’hauria costat molt més. Aquesta part més emotiva és la que jo he recreat, al final, així que me l’he fet una mica a mida.
Ha estat fàcil escollir quina part de realitat i quina de ficció anava incorporant?
Tots els fets que s’expliquen en aquest llibre són reals. Tots, fins i tot els moments en què dic que el meu avi va agafar un autobús o que va disparar una bomba són certs. L’única ficció que incorporo són els diàlegs i les reflexions.
L’altra protagonista del llibre és l’àvia Maria. És necessari posar en relleu el que van patir les dones dels soldats que marxaven a la guerra.
Entre tot el material de l’època que tenia el meu avi, també hi havia les cartes que s’enviava amb la meva àvia. Aquests textos més personals m’han permès fer el contrapunt de com es vivia des del front i com era des de la rereguarda. El rerefons era duríssim, però eren les dues cares de la mateixa moneda. La meva àvia no havia deixat res per escrit, però amb l’ajuda de la meva mare i els meus tiets he pogut reconstruir la seva història d’amor. I és molt curiosa, de fet, ja que el meu avi va marxar a la guerra que ells dos eren amics. Es van estar escrivint i aquesta amistat va anar creixent durant els set anys que va estar fora fins que, quan va tornar, van consolidar-la. És bonic veure com només amb cartes, que trigaven mesos a arribar a vegades, els meus avis van poder enfortir una relació que va acabar bé.
Fa poc que s’ha publicat el llibre, però ha rebut feedback de persones que l’hagin llegit i hagin pogut sentir-se identificades?
Sí, m’estic trobant amb molta gent que em diuen que els seus avis també explicaven històries com aquestes. I és que aquestes són anècdotes que han viscut molts, simplement que en el meu cas estava molt ben documentada perquè el meu avi ho havia explicat en detall. Tothom té un pare o un avi que ha comentat alguna cosa de la guerra, però jo ho tenia per escrit. El llibre està ajudant que algunes persones imaginin com devia ser la vida del seu avi i això és molt maco.
El llibre es publica en un moment adient perquè, justament ara, hi ha dues guerres simultànies en curs a Ucraïna i la franja de Gaza.
Quan va començar la guerra d’Ucraïna, vaig estar una setmana a la frontera i vaig parlar amb la gent que havia de fugir. En aquell moment, jo ja estava treballant en aquest llibre i em vaig trobar que allò que explicava el meu avi de quan havien de marxar a l’exili al final de la Guerra Civil era la mateixa imatge que estava veient jo a Ucraïna… encara que ara marxin amb roba de carrer i una maleta amb rodes. Segur que moltes de les coses del 1936 que s’expliquen en aquest llibre es poden aplicar ara a moltes de les que estan passant a Ucraïna o a Gaza.
I ara que ha provat sort en el món editorial, ho veu com una cosa a seguir en un futur o ha estat una cosa puntual com a un encàrrec familiar?
Abans havia escrit un llibre de viatges amb anècdotes diverses, un treball periodístic gairebé. En aquest, en canvi, em demanaven novel·lar i posar una mica de literatura… cosa que és molt pretensiosa. Jo llegeixo molt i sempre pensava que no seria capaç d’escriure un llibre així. Ara que m’hi he posat, estic content perquè em semblava que havia de correspondre l’esforç que havia fet el meu avi. Això vol dir que ara seré escriptor? No! M’ho he passat molt bé fent-ho i m’ha agradat l’experiència, això sí. De la mateixa manera que m’agrada rebre feedback de gent que no conec i que no té cap obligació de mentir-me. Ara arriba Sant Jordi i és curiós perquè he viscut molts des de l’altra banda, aquesta vegada tinc moltes ganes de viure-ho al 100% i d’estar a tot arreu. No és un objectiu a curt termini escriure un altre llibre, però. No sé si mai de la vida m’hi tornaré a posar, de fet.
No li fa por pensar que pugui haver-hi gent que el critiqui en pensar que és un presentador més que ha escrit un llibre?
Totalment, ho entenc. No puc fer-hi res, per això… Mira, el Toni Cruanyes també va escriure un llibre sobre el seu avi. Podria semblar que tots els presentadors del TN escriurem un llibre sobre el nostre avi, però no. Jo surto per televisió i és la meva feina, però alhora he fet un llibre amb tota la modèstia i de la manera més honesta que he sabut. Sentia el deure d’escriure la meva història familiar i, per això, l’explico. Ara bé, si el fet que surti per televisió tira enrere a algú de llegir-lo, em sap greu. Aquest no és un llibre que està pensat per fer un bombazo. L’havia de fer i ja està, és una cosa molt més íntima. Era una història que només coneixia la meva família i els he hagut de demanar permís perquè, a partir d’ara, aquesta història l’ha passat a conèixer molta més gent. Aquesta història ara serà de tothom.
TV3 continua sent líder en informatius i vostè és una de les cares visibles del TN. S’hi veus molt més temps o aquesta és una etapa que comença a apropar-se al seu final?
Dins de TV3 he passat per projectes diferents i sento, gairebé, com que he anat canviant molt de feina. Vaig estar al telenotícies, després al magazín de tardes del Divendres, després vaig passar a fer de corresponsal a Brussel·les i ara he tornat al TN en una segona etapa que va començar fa tres anys i que em prenc gairebé com si hagués tornat a començar. Ara mateix no estic gens cansat de presentar el telenotícies i la força que et dona treballar en aquesta redacció és tan potent i bona que és molt guai poder defensar la feina que fa tanta gent. M’ho passo molt bé i gaudeixo moltíssim, així que ara mateix no tinc cap idea de canviar.
No seguirà els passos del seu company meteoròleg Tomàs Molina, que marxa a la política.
No! Crec que aquells que hem tractat amb el món polític intensament com jo ens adonem de com n’és de complicat. Li vaig dir al Tomàs, que la política és difícil… encara que és veritat que ell pot aportar moltes coses amb tot el tema del canvi climàtic, que ve de fora i que no està contaminat. Ara bé, aquest món té unes claus i uns codis que s’han d’entendre i no és fàcil fer-ho. Li vaig dir que no li seria fàcil de trobar-s’hi. Jo no tinc cap interès i per res del món m’hi posaria, havent-los conegut i havent estat tan a prop de com funciona el món de la política.
S’ha parlat molt de la seva reacció en directe i dels comentaris que deixen anar.
Em va semblar que tothom parlava del seu fitxatge i nosaltres, que aprofitem el final del TN per destensar una mica la situació i fer veure que som persones normals, em va semblar que semblaríem extraterrestres si tothom en parlava i nosaltres no. Val més afrontar aquestes coses amb humor i vaja, vam riure i ja està. Els telenotícies sempre són molt seriosos i rigorosos. Ara bé, crec que hem aconseguit donar-li una mica de personalitat i carisma.
