Justo Molinero n’està ben pagat. D’ell i del que ha fet. Abans de l’entrevista exhibeix amb orgull totes les plantes on es multipliquen els despatxos i els estudis de la seua emissora en una casa catedralícia i laberíntica del centre de Santa Coloma. Va arribar a Catalunya des de Villanueva de Córdoba el 1967. Ja és llegenda. L’autocar que els duia -a ell i a la seua família- es va avariar i només van poder continuar quan ells el van reparar barata el viatge. Justo va treballar on va poder i finalment va adquirir una llicència de taxi. El 1982, arran del Mundial de Futbol, va arrancar una emissora per a la gent del gremi. I aquella ràdio -Ràdio TeleTaxi- s’ha enramat i s’ha convertit en un grup potent i solvent. Justo i el seu programa -El Jaroteo- són un emblema nacional. Qui no reconeix la seua veu? Ha tingut tants imitadors com Jordi Pujol. Paradigma de la gent immigrada i paradigma també de la integració que uns lloen i de la qual uns altres encara recelen. Jaroteo ve de Villanueva de Jara, un dels noms antics del seu poble. Justo Molinero en ve també, però proclama amb orgull que ell és “un català nascut allà”. Qui li pot portar la contrària? I per a què?
Encara treballa tant?
Igual. Més o menys. No m’estic tantes hores a la ràdio, però sí. A la tarda, també. Són molts anys. És la meva feina. Sense això no sé viure.
No sabria viure ja sense la ràdio?
No. La ràdio és la meva vida, la meva ànima. I la que m’ho ha donat tot. Jo soc una persona agraïda. Estic molt agraït a la ràdio, al món de la ràdio. A l’audiència, sí.
Vostè va començar de ben jove, primerament en un molí d’oli al seu poble. Després, en tallers mecànics. Finalment, de bot i rebot, ja a Santa Coloma, va començar a fer ràdio…
Va ser un encert. Jo mai vaig pensar fer de locutor, ni quan vaig muntar l’emissora. Vaig fer-ne perquè al locutor que tenia, coses de la ràdio, li van sortir noies i no sé què, i la dona que tenia li va dir: “Eh!, fora de la ràdio o ho deixem estar”. Llavors em va deixar plantat i m’hi vaig posar jo. Així vaig començar.
I no li sortien noies també a vostè?
[Somriu]. No. Jo ja tenia la meva. Soc molt afortunat, sí.
La ràdio llavors era una altra, la convencional. Avui dia això ja no funciona així. Hi ha els nous formats, els pòdcasts, les xarxes… No se sent com un fòssil en aquesta nova jungla?
Vaig tenir una intuïció, un encert, fa un temps. Vaig escorar la ràdio una miqueta cap a la dreta, quant a l’edat. La gent jove es mou d’una altra manera, però la gent de quaranta cap amunt és una altra cosa. Continuen, gràcies a Déu, escoltant la ràdio, a la feina, al cotxe…
Aquesta gent que ja és gran es renova? Quan la gent arriba a una certa edat torna a les fórmules i els formats tradicionals?
Sí. Hi ha gent jove que es va fent més gran i escolta la nostra emissora. Per què? Perquè els seus pares, quan eren petits, ja l’escoltaven. Ara els seus pares potser ja no hi són, però ells recuperen i mantenen aquest costum.
Però els jóvens, no.
No, la gent jove, no. Tampoc ens convé gaire aquesta gent jove, perquè nosaltres vivim de la publicitat que fem i la gent jove no té un duro. Hem d’anar a persones més grans que poden decidir comprar una cosa o una altra.
Els seus orígens… Abans de parlar-ne, ha vist la pel·lícula El 47, la de segrest de l’autobús?
Sí. Em va agradar molt. Em va agradar molt i molt. L’he recomanada a molta gent. És bastant realista. A mi em va passar una mica això. Ell va portar l’autobús al seu barri perquè va voler i jo vaig muntar l’emissora perquè sí. Que me la tanquen? Doncs, què hi farem, si la tanquen?
El 1982 vostè munta aquesta emissora, una emissora per a taxistes i pirata. És a dir, que vostè va començar com un pirata.
Sí. Així vaig començar.
Què en pensa, dels pirates, avui dia?
N’hi ha molts. Ara no els diuen res. Els deixen fer. A mi, ja ho veus, em van tancar l’emissora, i punt. Ara n’hi ha moltes de pirates. I la gent del govern no fa res. O els Mossos. No sé qui en té la culpa, però no fan res. I no passa res. N’hi ha moltes, de ràdio i de televisió. Aquest país…
I a vostè com és que li la van tancar? Això era l’any 87. Amb Felipe González com a president del govern de l’Estat, que en tenia les competències. El governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, va decidir tancar Ràdio TeleTaxi, que emetia des de Santa Coloma. Per què?
A mi em van trucat dos o tres dies abans i em van anunciar que em tancaven l’emissora.
De govern civil?
Sí. Estàvem aquí al costat, al carrer de Pompeu Fabra. Jo feia programes al matí i a la tarda. Va avisar-me gent de l’emissora, que em van dir: “Hi ha la policia aquí fora”. Van entrar, van tancar l’emissora i se’n van anar convençuts que era això el que havien de fer.
No va trucar al governador en cap moment?
No. No hi he parlat mai. Ni en aquell moment ni després. Tampoc no entenc per què ho va fer, per què va prendre aquella mesura.
Anys després, quan Felipe González va venir a Ràdio teleTaxi, sí que li va dir que ell li havia tancat l’emissora.
Sí, clar! Era una competència que depenia de Madrid, no del govern de la Generalitat en aquell moment. A mi em va saber molt greu. Jo sempre havia cregut en el govern de Catalunya, però em van dir que la Generalitat no era la que manava, que allò venia de Madrid. Per això l’hi vaig dir a Felipe González. Si venia de Madrid, també ell en tenia la culpa.
Era lògic.
Sempre som aquí. Som a casa nostra, al nostre país, però no manem. Això ens ha passat durant molts anys. No manem.
González es va excusar d’alguna manera?
No. Es va quedar parat. Tinc fotografies d’aquell dia per allà. Es va quedar parat i li va tirar les culpes al govern de la Generalitat. Jo li vaig contestar: “No, no, no, això no és el govern de la Generalitat”.
Això també es fa ara sovint. La culpa és de l’altre.
Ningú vol menjar-se el marró.
Personatge contra personatge. Jordi Pujol i Felipe González. Qui li feia més gràcia?
Home, jo al Felipe González li he tingut molta estima durant molt de temps. Me l’he cregut. Ha fet molt per aquest país. Molt. Jordi Pujol, me l’estimat de sempre. Sempre ha estat a la nostra disposició. Quan jo l’he cridat per fer-li una mena d’entrevista, el que sigui, ha vingut o l’hem feta per telèfon. Hem tingut una molt bona relació sempre.
El respectava…
Sí. Em respectava i molt. Com jo a ell.
Una de les obsessions i de les prioritats de Pujol era com assimilar, com integrar, tota la immigració que havia arribat a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta. Vostè li podia servir de referència.
Segur que ell es va adonar que l’emissora era escoltada per molta gent que havia vingut de fora. D’Andalusia, de Múrcia, de Galícia… Sempre hem fet programes també en llengua gallega. Ell, que era una persona que tenia una visió de les coses de la vida molt per davant del que hi havia, se’n va adonar i va dir: “El Justo ens interessa perquè hi ha una part de la nostra ciutadania que l’escolta”.
L’escolten catalans que no siguen immigrants o fills de la immigració d’aquells anys?
Sí. Fa una estoneta m’ha trucat una dona de Pals. Ella volia parlar en castellà i jo li parlava en català. Fins que al final hem acabat parlant en català. Veig que cada vegada ens escolten molts més catalans, sí.
Vostè sempre diu que, pel que fa a la llengua, els catalans són “excessivament educats”.
Massa, massa educats, sí. Canviem de seguida. Estem parlant amb una persona, fot una castellanada i de seguida canvies. En comptes de continuar perquè l’aprengui. A parlar s’aprèn parlant, també. Els catalans és que som així, massa educats.
Però això és per educació o per segles d’haver assumit una teoria imposada que ens han inoculat segons la qual, si et mantens en la teua llengua, ets un “maleducat”?
O perquè potser els catalans en algun moment també pensen que “això del català és cosa nostra, tu ets una altra cosa i per això jo no parlo amb tu en la nostra llengua”.
Creu que és això? Li ha passat això?
Alguna vegada també he vist molta gent que ho han fet així, sí. Hi ha aquesta mania de canviar de llengua sempre. Però si, de parlar, se n’aprèn parlant! Tira tu, que jo ja aniré fent!
El problema ara és més gros. Si els catalans canvien de llengua sempre, amb les noves onades d’immigració el percentatge de catalanoparlants es va reduint moltíssim si no s’hi integren.
Em sap molt greu això. I que encara estiguem parlant de coses que ja haurien d’haver estat resoltes de fa temps…
Vostè ho té molt clar. Hem parlat de Jordi Pujol. Sempre l’han acusat, a vostè, de ser “el nen mimat” del pujolisme.
Sí, sí. I no em va posar mai ni una falca, ni una campanya publicitària. Això que diuen: “És que el Justo na, na, na…”. A mi la Generalitat durant el període que va estar manant el president Pujol no em va posar ni una campanya de falques.
No li ho va retraure mai?
Alguna vegada sí que li ho vaig dir. “President, nosaltres vivim d’això”. I em responia: “Sí, sí, ja, ja, ja. Ja ho mirarem, ja ho mirarem”.
I les freqüències? Les adjudicava llavors el govern directament. Quantes els en van donar?
És que… Mira, va ser en el temps del Montilla que ens van donar la majoria d’emissores que tenim. Amb Pujol nosaltres treballàvem de pirates. Ells no ens donaven res. El Pujol ens va donar una emissora de vint watts al Carmel. Aquella emissora, pels meus… collons, la vam posat al Tibidabo amb deu quilowatts. Això sí que era pirata! Després ens la van autoritzar en el temps del Montilla. I ens en van concedir moltes més.
Mai va considerar que potser Jordi Pujol li reconeixia els mèrits, però alhora no volia ajudar-lo a créixer més?
No. No vaig tenir mai aquesta sensació. Després vam anar creixent comprant freqüències…
Algunes freqüències.
Algunes? No. Moltes. La de Lleida, la de Tarragona, la de Montserrat… Totes aquestes són comprades.
Què val una emissora de ràdio?
Depèn. Si et trobes un personatge que tal… Dotze milions, per exemple. Tot depèn. Parlem de pessetes, he! Allà a Tarragona vaig tenir un soci que era molt amic de la gent de Pujol i que després va desaparèixer. No sé què coi va fer. Ara allà també tenim els nostres estudis.
S’han multiplicat, vostès. Quina és la clau del seu èxit?
Fer i dir a la gent allò que vol escoltar. Imagina’t que la gent vol escoltar una música determinada i no és la que jo poso, doncs no. A mi em pot agradar un cantant que segurament no agrada a la nostra audiència i no el poso. Vaig amb la música que vol escoltar la nostra audiència. La gent truca i ens demana què vol. Em recordo al principi que la gent ens trucava, ens demanava una cançó i no la teníem. Llavors agafava el taxi i me n’anava a comprar aquell disc. He fet una barbaritat de coses com aquesta. Tenim molts discos d’aquella època, però ara, òbviament, això ja no és necessari. Després va sortir el CD i ara pffff…
Van saltar cap a València, Alacant, Saragossa, Múrcia, Andorra… Què els arriba d’aquests llocs?
La gent està agraïda, molt agraïda, que aquesta emissora es pugui escoltar allà. Hi ha molt bones sensacions entre la gent de València i Alacant amb Catalunya. Tothom està molt orgullós de la ràdio que escolten.
Quin és el seu estil, l’estil que justifica tanta adhesió?
Faig allò que la gent vol.
I com ho sap? On col·loca els sensors? Al carrer?
No, home, no. A veure. Jo he tingut el president Pujol en aquesta emissora. M’he demanat: “Què voldria la gent que li preguntés?”. I li he preguntat: President, usté ha robao?”. Així, directament. Per què? Perquè estaven sortint moltes informacions que… Això, la gent, tothom, l’hi hauria preguntat, però ningú s’atrevia. I jo l’hi vaig preguntar.
Quan ho va fer quina cara va posar?
Es va quedar com molt decebut amb aquella pregunta, però bé, va respondre i va quedar bé.
Es recorda de més preguntes compromeses que haja fet a algun polític, per exemple?
Sempre que han vingut polítics de Madrid els he preguntat com es veu Catalunya des d’Espanya, des de Madrid. Crec que ens veuen encara -tot i que ara no tant- com bastants allunyats.
Amb desconfiança.
Sí.
Què opina quan a la resta de l’Estat es fa anticatalanisme?
Em sap molt de greu que tinguin aquestes idees, però això és el que hi ha. No podem resoldre-ho d’un dia a l’altre. En la mesura en què va passant el temps i que els nostres fills es fan grans i alguns se’n van, van aquí o van allà, això està canviant. Ja som tots gairebé iguals.
Arran del procés d’independència es va atiar molt l’anticatalanisme fora de Catalunya…
Clar. Però, com que ara ja no se’n parla, la normalitat està creixent.
Què va sentir quan vehicles de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil eixien d’Andalusia o d’altres punts acompanyats dels crits “¡A por ellos!”?
Que s’equivocaven, que s’equivocaven, que estaven mal manats. Quan vaig parlar amb Felipe González li vaig dir que m’agradaria que manés gent seva aquí a Catalunya per viure en directe com es viu aquí. El problema existeix allà. Aquí a Catalunya, no. El problema el tenen ells. Què diuen, què fan, què no sé què, els catalans. Però aquí quin és el problema? Tu pots anar pel carrer parlant català, castellà, el que vulguis, i no en tindràs cap. Et trobaràs amb qualsevol que canviarà o no canviarà de llengua, però tu t’hi entendràs.
Tenim un problema, per exemple, tots plegats quan Catalunya demana un tracte fiscal just. Llavors a Andalusia o a Extremadura diuen: “Un moment, que es queden les coses com estan”.
És que jo crec que fins i tot els nostres polítics no han sabut explicar bé això dels nostres diners. La gent ha d’entendre que Catalunya vol recaptar els impostos. I un cop que n’hagi recaptat deu, si en necessita tres, doncs tres. I la resta, cap allà. I que tothom s’assabenti que Catalunya n’aporta set. No que els estem donant l’hòstia i a sobre sembla que siguin ells els que ens en donin, que nosaltres no els aportem res.
És el discurs habitual.
Doncs, molt malament. A la gent se’ls ha d’explicar bé les coses.
Com mira de fer vostè. Com es definiria a vostè mateix?
Jo soc un català de Villanueva de Córdoba. Aquí moltes vegades em sento andalús. En canvi, si vaig al meu poble, allà soc el català sempre. “Aquí està el català! El català! I què, quan te’n vas?”. Només arribar ja em pregunten quan me’n vaig.
Perquè els deu molestar [ric].
No sé per què la gent té la mania de fer aquestes preguntes. Però jo aquí em sento molt bé. I allà, quan hi vaig, també. Defenso la meva terra, defenso la meva terra, que és catalana, i la defenso aquí, allà, i allà on vagi.
Li demanava, més aviat, com es defineix vostè de caràcter.
Jo soc bona gent. Soc bona gent per a tothom. Tinc molts amics i una meravellosa família. Tinc una dona nascuda aquí, a Baró de Viver. És catalana. La seva família, també. Ens portem tots bé.
Quan algú diu que, si vostè ha fet diners, és perquè alguna cosa malvada deu haver fet, què en pensa?
Que la ignorància de la gent és molt gran. Els ignorants diuen totes aquestes idioteses perquè no saben per tot el que jo he passat. Les he passades… Avui, també avui, he preguntat al responsable d’aquesta empresa quins clients estan entrant, quina publicitat ens està entrant. Aquest és el problema. Nosaltres vivim d’això.
Quanta gent treballa a Ràdio Tele-Taxi?
Vint-i-set. El problema, doncs, és que algun dia no ens entri la publicitat.
Però hi entra.
Ens va entrant, sí, va entrant.
Més o menys que abans?
Mira, nosaltres tenim encara el primer client que va entrar a la ràdio. Tenim clients encara de fa molts anys. Parles amb Enrique Tomás i aquí està. Ell va obrint botigues i nosaltres anem fent-li anuncis.
Diuen que vostè és un home pragmàtic, pròxim a la gent i amb moltíssima capacitat de treball. És això? Aquesta és la clau del seu èxit?
Segurament. Sobretot, la capacitat de treball. Jo poso el treball per davant de tot.
Quin és el moment empresarial més dur que ha hagut de superar?
La covid ha estat un dels moments més durs que hem hagut de superar. Però ho hem anat salvant. Gràcies als meus companys. Gent que porta la publicitat i que són treballadors alhora. Sempre he comptat amb un equip meravellós. N’estic molt orgullós.
Vostè va fer un curset de periodisme.
Allà a l’avinguda de Roma de Barcelona. És el que podia fer. No podia fer res més.
Una de les normes bàsiques del periodisme és diferenciar informació de publicitat. Vostè mateix és qui llegeix les falques en ple programa…
Jo crec que això es pot fer. La gent sap distingir perfectament quan estem fent un anunci. No m’ho he plantejat mai, però ho fem així. És així, sí.
Deixant a part Jordi Pujol i Felipe González, quines entrevistes, entre els centenars que deu haver fet, li han deixat més record?
N’he fet moltes. Em recordo de la Isabel Pantoja, de la Rocío Jurado, també. El Barrio… Hem tingut cantants de tota mena. L’altre dia parlava amb aquell cantant canari, José Vélez, i em demanava: “Em faràs una entrevista si vinc a Barcelona?”. “Sí, home, clar que te la faré!”.
Està enfadat amb el Barrio…
No! Amb el Barrio? De cap manera.
Crec que una vegada li va demanar que vinguera a un dels seus concerts, li va dir que no i vostè no s’ho va prendre gens bé…
És que ell és un tipus rar. Surt a caminar al matí, va per la platja, es posa una gorra perquè la gent no el conegui… El Barrio és un personatge que jo m’estimo molt -a ell, la seva dona, la família-, però és un tipus rar. El va agafar l’èxit i encara no n’és conscient, encara no sap què té.
A vostè com l’ha agafat l’èxit?
A mi, bé. Jo soc el mateix sempre. Vaig a casa Pepe i em saluda tothom. No tinc cap mena de mania. Saludo els uns, saludo els altres…
S’ha aprofitat d’alguna manera d’aquest èxit, de les entrevistes, per traure un profit de cara a la seua empresa o als concerts que organitza?
No. No me n’he aprofitat mai. Pràcticament, a tots els que els ho he demanat sempre m’han dit que sí. Mai he tingut cap mena de problema amb ningú. Gent com els Estopa, que des del principi estan amb mi… Hi ha cantants que he estimat molt… El Arrebato, que ha sortit també d’aquí… Jo, de cantar, no en sé, però escoltar una cançó i veure que és un èxit, sí. Aquest ull, sí que el tinc.
No s’ha plantejat mai de fer-se mànager de la gent que preveia que triomfarien?
No, no, no. Això no és el que he de fer jo. Que em diguin on volen anar, jo els anuncio l’actuació i ja està.
El trobe molt humil. I deu tenir caràcter. Als 17 anys va anar al seu pare, li va dir que se n’havien de venir tots cap a Catalunya i ell li va fer cas!
Això et dona una responsabilitat per sempre. Estic molt agraït als meus pares, que em van dir que sí. El meu pare veia que la família es podia fragmentar i va prendre aquella decisió. Ell tenia un germà a Santa Coloma, van venir a parlar amb ell, van agafar un pis de lloguer i…
Però manava vostè, que és qui prenia la iniciativa!
Perquè sabien que jo no estava per bovades. Havia treballat molt també allà, a Villanueva. Hi havia fet de tot.
El més espavilat de la família.
Bé, el més treballador. Pensa que, una vegada aquí, vaig ser jo qui va trobar la feina als meus germans.
El pater familias…
El meu pare va anar a treballar a una fàbrica i el primer que vaig anar a parlar amb ells vaig ser jo. Em sentia culpable d’haver tret la família d’allà, i això és un pes que sempre va amb tu.
No se n’ha penedit mai?
No. No, no. Quan venia en l’autocar anava pensant que la terra que ens donés l’oportunitat de desenvolupar-nos com persones aquesta seria la meva terra. I això va ser Catalunya, que ens va donar la possibilitat de treballar. Aquesta, doncs, és la meva terra, i jo me l’estimo.
Molta gent que emigra de la seua terra hi tornen quan es jubilen. Volen morir allà on van nàixer…
No, no. Jo sí que hi vaig. Hi passo algun temps. Hi tenim també una casa, a Villanueva, però el dia que em jubili, tornar-me’n allà, això no. Jo soc d’aquí. No he nascut aquí, però soc d’aquí. I aquí moriré. Aquí tinc els meus pares i aquí tinc els meus avis.
I morirà al peu del micròfon?
O al costat. [Riu].
Res de jubilació per ara.
De moment, no.
El micròfon és una droga?
Podria ser, però jo m’hi porto bé, amb la droga. M’ho passo bé davant el micròfon.
Vostès tenien també una televisió.
La vam tenir, sí. Ja no la tenim.
Què va passar amb aquesta televisió?
Segons sembla, un dels problemes que tenia Catalunya era que es veiés la nostra televisió i el senyor Artur Mas ens la va tancar. Sense cap mena d’explicació. Nosaltres teníem una llicència a Terrassa, a Sabadell i a Tarragona, però no en teníem cap a Barcelona. La de Terrassa la vam posar perquè arribés a Barcelona…
O siga, que feien trampa.
Digues-ne trampa o el que vulguis. Jo pensava que algun dia m’ho arreglarien allò, però el permís no va arribar mai. Va arribar un dia en què el senyor Mas va dir que, si el problema que té Catalunya és aquesta televisió, la tanquem. I la va tancar. La quantitat de gent que teníem als estudis…
En va parlar amb ell?
No. No em avisar i jo li havia fet entrevistes. És que és incomprensible.
I no li va trucar per queixar-se’n?
No. Què li havia de dir?
Que no hi estava d’acord.
No. Ell va dir que res, doncs res.
Els les va tancar totes?
No. En teníem més. Ens va deixar la de Tarragona i la de Terrassa, però amb una potència més baixa.
És el Consell de l’Audiovisual qui concedeix les llicències i qui les regula…
Aleshores encara això no anava d’aquesta manera.
Mai li ho ha retret al president Mas?
Mai, mai, mai.
Se l’ha tornat a trobar?
Sí. Me l’he trobat algunes vegades, en alguns premis…, però ni ens hem saludat.
No li ho perdona…
Home, això és una gran putada, eh!
Quan el governador civil li va tancar la primera ràdio, vostè s’hi va tornar. Va convocar concentracions, actes de protesta, i va perseverar fins articular el grup que té. Per què no va fer igual quan li van tancar la televisió?
Entre altres coses perquè, mirant-ho bé, un dels favors més grans que ens podien fer ens el va fer el senyor Mas tancant l’emissora. Fer televisió costa molts diners. Molts diners i moltes persones. Això era una ruïna. Tot el que guanyàvem amb la ràdio ho perdíem amb la televisió. I més.
Igual que el grup Godó amb 8TV?
Més o menys. És que és així. Fer televisió costa molt. És molt car.
Ara han quedat lliures les quatre llicències de 8TV. No se li passa pel cap demanar-ne una?
Ja soc grandet, ja no tinc ganes de segons què… La meva filla o el meu fill… però la meva filla està a Austràlia i el meu fill aquí té una altra feina.
Això em fa preguntar-li per la successió. Qui continuarà amb el grup?
Potser buscaré algú que el vulgui comprar o que vulgui ocupar el meu lloc. De moment, no m’ho he plantejat. O també entre els meus companys. Algú que se’l vulgui quedar. Potser m’ho hauria de començar a plantejar ara, però de moment no ho he fet.
La virtut i el problema és que Ràdio Tele-Taxi és una emissora d’autor. Sense vostè no seria res.
Segurament. Però tinc bons companys. Em pot substituir, per exemple, Robert Espada. I María José Cordero, no cal dir-ho. Richard Bartomeu, també, que fa la nit, és bo i és jove.
Això el tranquil·litza.
Sí. Això no em preocupa gens.
Ha parlat de Jordi Pujol, de José Montilla, d’Artur Mas… També ha entrevistat Carles Puigdemont?
I tant. Puigdemont… Quan nosaltres fèiem també teatre ens va venir a veure a Girona. En sortir, el vaig anar a saludar i em va dir que li havia agradat. Molt bé. Hem tingut molt bon rotllo amb Carles Puigdemont.
Manté aquesta relació?
Ara no, però, un cop sigui per aquí, el tornaré a entrevistar. I el que calgui.
Li sembla bé el que va fer el seu govern, on va arribar?
Jo crec que ell -fins i tot quan se’n va anar- no sabia què feia. Crec que ell va ser el primer que no estava d’acord a fer el que feia. Però, mira, era el moment i es va pensar que era allò el que calia fer. Ell ho va fer i jo crec que no ho havia d’haver fet. Que no tocava.
Què s’hauria d’haver fet? Què s’hauria de fer?
Primer, això. Demanar la pasta cap aquí.
Això ja ho fan ara.
Això ho haurien d’haver fet aleshores.
Artur Mas va anar a Madrid a parlar amb Mariano Rajoy per demanar-li un finançament així, i Rajoy li va contestar que de cap manera. Quan va tornar Mas va convocar eleccions…
Sí, però ens hem d’acostumar que ens diguin que no i continuar. A més, hem de tenir ben clar què es pot fer i què no es pot fer.
Allò que va fer el govern de Puigdemont no es podia fer?
Segurament, no.
Llavors em va sobtar que a vostè fora de Catalunya el criticaven per independentista…
La ignorància fa que la gent digui bovades com aquesta. Catalunya ha de negociar recaptar els imposts. I que és reconegui el que Catalunya aporta. Això és molt important. I saber quines comunitats reben. Resulta que diuen que nosaltres som els que demanem i n’hi ha d’altres que s’ho emporten sense que se sàpiga qui.
Això diga-ho vostè a Andalusia, al seu poble.
La veritat s’ha de publicar. Els comptes s’han de publicar.
Ja s’ha fet. Ací i allà. I allà no en fa cas ningú.
S’han de publicar i s’han de dir. Tantes vegades com calgui.
Dedique’s a la política!
Jo? No. No en faria per res del món.
Li ho han proposat?
Alguna vegada m’ho han deixat caure, però no. On vaig jo?
On va Donald Trump.
Sí. Ja ho veurem. Ja veurem què passa ara als Estats Units.
Segueix la política?
Clar. Ho segueixo tot.
Com s’informa?
Escolto la ràdio, la nostra, les notícies, llegeixo tots els diaris i miro la televisió. Estic al corrent de tot el que passa.
La seua generació deixarà el món millor o pitjor?
A mi m’agradaria que el deixéssim molt millor, que els nostres joves tinguessin un país en què pagués la pena viure. Hi ha moltes coses a fer.
Aquesta gent jove té la mateixa força que portava vostè quan va arribar a Catalunya?
Jo crec que sí, però, a més, els hem de preparar. Un empresari no surt perquè ha nascut empresari. Se’ls ha d’animar. És com els taxistes. Haurien de rebre cursos sobre com és la ciutat, perquè la gent que ve de fora s’emporta la idea de com és la ciutat. Els taxistes són els difusors de Catalunya al món.
Els taxistes són cada vegada més gent vinguda del Pakistan. A la nit només treballen ells. Molts ni s’expressen en català. Amb prou faenes parlen en castellà. Com han de fer classes sobre la realitat del país si ells no n’han rebut?
No sé com els han donat el carnet de taxista, tampoc. Si ni tan sols saben com anar d’un lloc a un altre…
Amb el Google Maps.
Amb el Google Maps, sí, però també se n’ha de saber. Has de conèixer la ciutat.
La mateixa força que abans tenien els andalusos o els extremenys quan arribaven en els anys cinquanta la té ara tota aquesta nova gent que hi arriba?
Jo crec que no. Perquè això ara no els preocupa. Ara el que preocupa és guanyar com més millor i treballar com menys millor. I ja està. I no el que fan ells o el que podran fer els seus fills quan siguin més grans.
Tenim una oportunitat amb el nou govern?
Tenim una oportunitat i han de demostrar que això que fan és la via que s’ha de seguir.
Ha entrevistat Salvador Illa?
El vaig entrevistar fa temps quan no era encara president. Li he de trucar un dia a veure si quedem.
Acabem, senyor Molinero. Què no li ha donat la vida encara?
A mi la vida m’ho ha donat tot. Tot el que li demanava. A part de la ràdio, tinc una dona que m’estima i que m’estimo, uns fills… Soc molt, molt feliç.
La seua dona l’ha aguantat tots aquests anys…
Sí, la pobra, déu-n’hi-do. Tot el que m’ha hagut d’aguantar… Jo, a la Montse, li estic molt agraït. A ella i a la vida.
