Julia Otero estrenarà Días de tele, un programa a TVE en què analitzaran diferents esdeveniments que han marcat un abans i un després en el món de la petita pantalla. La presentadora explica que ha volgut començar aquesta aventura per engegar un desafiament després del càncer de còlon: “Em poso un examen a mi mateixa perquè potser és l’última carta que tinc per fer televisió”, revela en una entrevista molt sincera a El País en la que dona detalls sobre com ha viscut aquests dos anys tan estranys.
Julia Otero confessa que patir un càncer fa que et sigui igual estar viu o mort
Reconeix que ha après a relativitzar les coses: “Això passa quan estàs a punt de morir-te o amb perspectives de morir-te perquè a mi em continuen revisant cada tres mesos… Em faran controls trimestrals durant cinc anys, en els que buscaran si alguna cèl·lula viatgera ha arribat a un altre òrgan. Imagina’t amb quina sensació de viure estic, carpe diem. Estic decebuda amb mi mateixa perquè estic fent tot el que vaig jurar que no faria, que és treballar més que abans que em diagnostiquessin”.
La presentadora descriu la quimioteràpia com un “verí controlat”, una dosi que mata tot allò dolent i que, pel camí, també s’emporta coses bones: “Vaig arribar a un punt en el que m’era igual estar viva que morta. Tothom parla de l’esgotament, doncs és pitjor perquè t’abandona l’alè vital. La quimioteràpia pot donar-te la sensació que estar viu o mort no et sembli diferent”.
Considera que la pitjor part d’aquest tractament és que veus com vas deteriorant-te: “De sobte veus que tens una llaga, que et sagna el nas, que tens la panxa en carn viva… Sents indiferència per la vida i si et diuen que moriràs en prémer un botó, penses que tampoc no passaria res. Dormia amb trankimazín els dies més durs, perquè havia de gestionar tota l’energia i esperança”, diu en unes declaracions molt i molt dures.
En el seu cas, Julia Otero considera que haver-se informat molt sobre el càncer l’ha ajudat a gestionar la situació una mica millor: “Estar informada va ser una taula de salvació perquè vaig prendre consciència del meu cos. Saber-ho tot em va ajudar”. Un dels pitjors moments? Quan van diagnosticar-la: “En aquell moment vaig viure el meu enterrament. I quan ho vaig fer públic també, concretament. La reacció que va haver-hi a les xarxes socials i als mitjans em va fer tenir una idea de què es diria si hagués mort”.
“Aquella va ser una manera de viure la vida en la meva desesperació. Va ser agradable llegir el que vaig llegir, encara que sigui macabre. No serà molt diferent quan mori, que no serà d’aquí a tants anys perquè em falta la melsa, la vesícula, el tiroide, 40 centímetres d’intestí… Em queden quatre coses essencials i amb això faig”, afegeix en una entrevista molt colpidora que ajuda a entendre com ha viscut aquests mesos.
