El periodista Miquel Macià ha dut a terme una reconstrucció històrica de la premsa d’Osona en el llibre Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939- 2025) (Saldonar), vuitanta-cinc anys que no podien quedar en l’oblit. En 622 pàgines recull el testimoni directe d’un centenar de persones, un índex onomàstic amb 1.400 noms, una cronologia de 720 entrades, 570 notes al peu i 200 fotografies amb una descripció detallada de cada moment de la història, i també del dia més negre: quan l’any 1998 el grup Prensa Ibérica, fundat per Javier Moll, va acomiadar per sorpresa tota la redacció de La Revista d’Osona a les portes de Nadal. El mateix autor, expropietari del grup Nació, explica en la introducció el perquè ha escrit aquest llibre: “Perquè la ciutat de Vic, pel seu paper d’avantguarda en la premsa en català, s’ho mereixia”. En conversa amb El Món, Macià manifesta que els mitjans de comunicació d’Osona han tingut un paper “absolutament” rellevant en la difusió de la llengua. “Fins i tot, l’Ausona ja publicava coses en català quan encara era del Movimento Nacional”, destaca el periodista, i afegeix que, “i després, des de la democràcia, tots els mitjans de Vic han funcionat sempre en català, sempre, fins i tot ara”.
Enmig d’aquest ecosistema de mitjans en català va aparèixer el periodista Luis del Olmo i el seu programa Protagonistas, que es va emetre a Ràdio Vic després d’un acord entre Planeta, aleshores propietària de l’emissora, i Onda Rambla per cedir en lloguer la gestió de la freqüència. L’entrada d’aquest programa en castellà a les ones osonenques “grinyolava del tot”, diu Miquel Macià, i recorda que Ràdio Vic va començar a catalanitzar-se “encara en vida de Franco”. Així mateix, remarca que va ser “totalment en català” des del 1976. “L’aparició d’un programa estrella en castellà, i algun altre afegit més que hi havia en aquesta mateixa connexió, va sorprendre molt i va generar un conflicte gran”. El retorn del castellà a Ràdio Vic vint-i-cinc anys després —el gener del 2001— va provocar una reacció de rebuig que es va articular a través de la Plataforma Ràdio Vic en Català.
“A partir d’aquell moment es van recollir signatures i es va estendre la protesta a la premsa de Barcelona amb actes davant la seu d’Onda Rambla”, detalla l’autor en el llibre i el moment culminant d’aquella pressió ciutadana va arribar el 30 de juny del 2001 amb una manifestació que va aplegar unes 2.000 persones al centre de la capital d’Osona en defensa de la llengua catalana. Finalment, el 28 de novembre del 2001, poc abans de complir un any d’emissions en castellà, Del Olmo tirava la tovallola i Ràdio Vic iniciava el camí cap a la situació anterior. “Va durar tot l’any 2001 aquest pols, i, al final, Luis del Olmo es va fer enrere”, apunta el periodista, que també exposa que “la ràdio havia quedat a zero ingressos de publicitat”. El moviment va resultar un èxit”, conclou.
L’inici, el dia més negre d’una història de 86 anys i el final
El llibre arrenca amb el segell de la censura de l’autoritat militar el 1939 a l’Ideal Vicense. “Va ser el primer periòdic que va sortir després de l’ocupació de la ciutat”, argumenta Macià, i assenyala que va tenir una vida curta perquè “només va treure tres números”. “Al cap d’un any, el 1940, va sortir Informaciones Vich, que en va treure dos, i l’any 1942 va sortir l’Ausona, que va durar 56 anys”. En aquest sentit, l’autor del llibre equipara la mortaldat dels dos primers periòdics els primers anys i, en canvi, l’aparició i consolidació de l’Ausona, que “formava part de la pugna entre carlins i falangistes”. La conclusió d’aquesta situació, segons el periodista, és que el “falangisme no arrelava a Vic i, en canvi, el carlisme arrossegava una història de més de cent anys i que, per tant, van poder crear un mitjà molt a la seva òrbita”. L’Ausona va passar per diverses etapes fins a reconvertir-se en La Revista Osona, que Prensa Ibérica va liquidar quan, set anys després d’adquirir-la -i un després de canviar-li el nom-, va acomiadar tota la plantilla. Va ser el 21 de desembre del 1998, quatre dies abans de Nadal.
Miquel, com explica en el llibre, admet que és el dia més negre dels mitjans de comunicació de Vic. “Prensa Ibérica va acomiadar per sorpresa, en vigílies de Nadal, tota la redacció i el departament comercial de La Revista d’Osona”, subratlla, i diu que “va ser un fet molt fosc” perquè l’administrador d’aleshores Pere Pujadó es va esperar que la redacció tingués enllestit el número de desembre i dos especials, i ja estava tot imprès, per fer els acomiadaments: “Quan la gent s’esperava que vingués l’empresa des de Barcelona a felicitar-los, resulta que portaven les cartes d’acomiadament dos dies abans de Nadal”.
“És el país que tenim. És el que hi ha”, diu quan se li pregunta per la Creu de Sant Jordi que el president de la Generalitat, Salvador Illa, va atorgar al president de Prensa Ibérica, Javier Moll. La cronologia del llibre, que repassa la trajectòria de mitjans com El 9 Nou, La Marxa, Canal Taronja, Diari de Vic, El 9 FM, el 9 TV, Osona comarca, Osona.com, Ràdio Vic, El Vigatà, TVO i d’altres, acaba aquest mateix 2025, en plena època digital. Tot i això, Miquel Macià diu que “en aquests moments la premsa digital a Vic no es pot dir que visqui un gran moment” perquè queda l’Osona.com, que és l’edició local de Nació Digital, i també l’edició digital d’El 9 Nou. Amb tot, exposa que El 9 Nou “sempre ha donat prioritat a l’edició en paper”.
Tenen futur els mitjans de comunicació locals?
D’altra banda, el futur dels mitjans de comunicació local és un tema de debat a l’últim capítol de llibre, on Macià tracta aquesta qüestió amb una setantena de periodistes. Tanmateix, el periodista opina que “allò que passa a la vora sempre ha d’interessar”, però no s’atreveix a anar més enllà i no té clar “a través de quin canal accedirem” a la informació local. Amb tot, deixa clar que la funció d’aquests mitjans és “imprescindible” perquè, malgrat viure en un món globalitzat, “la proximitat afecta molt”. “Afecta en qüestions relatives a serveis, a administració, a comunicacions, a atenció sanitària, a incidències socials, i també a la informació de cultura, de festes”. “De tot això que fan comunitat”, conclou.
