Tai Fati (Barcelona) és actriu i aquesta temporada ha sorprès amb una de les trames més potents de la sèrie diària de TV3 Com si fos ahir. Sota el paper de l’Aina, una jove estudiant del màster on fa classes el Salva (Ernest Villegas), la confiança entre alumna i professor es desdibuixa i acaba fent sortir a la llum una situació d’abús de poder. El Món parla amb l’actriu barcelonina sobre l’oportunitat de formar part de la sèrie diària de TV3, les seves experiències en el món de la interpretació i les dificultats del sector sent jove.
Com arriba al món de la interpretació?
Sempre havia fet teatre a l’escola i amb 12 o 13 anys vaig dir a la meva mare que volia fer-ho seriosament. Després em vaig apuntar a fer teatre a l’Eòlia per fer-ho d’una manera més enfocada, per a gent que s’hi volia dedicar.
Tenia clar que volia dedicar-se a la interpretació?
Sí, m’agradava molt interpretar, era un lloc on em sentia còmoda, un espai on m’era igual com era jo.
Des de ben petita?
Quan ets petit no tens ni idea del que suposa, tu vols fer-ho perquè t’ho passes bé. Sents coses quan estàs actuant, és una manera diferent de comunicar-te, de vincular-te amb la gent, et genera noves emocions i enganxa una mica.
És complicat viure de la interpretació?
És molt complicat viure de la interpretació perquè és molt inestable. La gran majoria de la gent no té el privilegi de saber que té una feina després. Són mesos que, quan estàs en un projecte, sobretot parlo molt de teatre, estàs dia a dia amb aquella gent, crees una família, però és efímer. De cop i volta quan acabes el projecte hi ha un buit, per això la gran majoria dels actors i les actrius tenen segones feines.
A la televisió és diferent?
Sí, i més, per exemple, com en un projecte com és Com si fos ahir, que és una sèrie diària. La diària té alguna cosa de teatre també, perquè com és ràpid no tens temps. Està molt bé passar per una sèrie diària perquè t’espavila, et fa ser resolutiu.
Ha estat en un projecte com ‘Un cuento perfecto’ dins una plataforma com és Netflix. Com recorda aquesta experiència?
Un cuento perfecto em va arribar perquè prèviament vaig estar a Madrid gravant Zorras, que va ser el meu primer projecte audiovisual amb un cert rol protagonista. A Un cuento perfecto tenia un personatge secundari. És molt diferent estar en un projecte des de l’inici que ja comences a conèixer tothom, a anar i rodar dos dies o tres perquè ja hi ha una família creada.
A ‘Zorras’ tenia un paper protagonista en una sèrie que explora la sexualitat i la llibertat femenina. Com recorda aquest rol principal i l’experiència?
Zorras va ser un projecte que m’ha canviat personalment. Un projecte que va estar molt cuidat des de producció, on jo físicament tenia molta exposició perquè tenia el cos més dissident de la sèrie i això em va ajudar molt a estimar-me, a valorar-me. També hi ha certa síndrome de l’impostor, el que havia estat el teu somni de tota la vida es converteix en realitat, però ja no és un somni, és el teu dia a dia. A mi em va anar molt bé per desmitificar l’ofici.
Li ha fet por equivocar-se?
Penso que quan jo deixi d’estimar això o deixi de sentir el que sento, doncs fins aquí.
Nota el públic quan està actuant?
Es nota, per exemple, ara en el musical que estic fent, comencem i ja sabem dir si avui el públic està una mica adormidet, o avui el públic no respira. Estàs parlant amb el teu company, connectant amb ell, però sabent què està passant al teu voltant. Pateixes molt a vegades quan no estàs satisfeta amb la teva feina, però saps que demà hi ha un altre dia i mai és tan greu.
Es considera autoexigent?
Depèn. Crec que és una cosa que es va aprenent. Poden passar mil coses al teatre perquè està viu i el que és guai és saber resoldre-ho.
Parlava de sentir-se dissident en el seu paper a ‘Zorras’. Sent que té certa responsabilitat en aquest sentit?
En el meu cas és complicat perquè tinc dues coses que em caracteritzen: soc negra i tinc un cos no canònic, i era una de les coses per les quals apostava Zorras també. Quan era petita no veia cap cos com el meu a la tele i quan vaig fer Zorras i em van escriure algunes noies dient ‘que bé poder veure un cos com el seu a la tele’, va ser molt important.
Com arriba la proposta de treballar a ‘Com si fos ahir’?
Vaig estar fent una obra de teatre l’any passat al Teatre Nacional que es deia Marie, la roja i era una dramatúrgia que feia Carles Mallol. Crec que va venir la Sònia Sánchez, la directora de Com si fos ahir a veure la funció, i suposo que li devia interessar la feina que vaig fer. A l’estiu em van trucar directament per si volia fer un personatge que era l’Aina i havien pensat en mi. Va ser una proposta directa.
A ‘Com si fos ahir’ ha interpretat el paper d’Aina en una trama molt intensa que ha compartit amb el Salva (Ernest Vilegas). Sabia que la seva història seria així?
No, m’anaven dient a poc a poc, perquè els guions t’arriben cada quinze dies, saps potser què passa cada dos capítols, però no saps com anirà la trama. A l’inici em van explicar que seria un personatge que nou, que era molt important perquè seria amb el Salva. L’Ernest Villegas m’ha abraçat moltíssim, ha estat molt còmode treballar amb ell. Penso que ha estat una trama complicada perquè els límits són molt sensibles, m’ho van dir molt a l’inici. Volien que l’Aina fos un personatge amb les coses molt clares, però, així i tot, com la vida mateixa, una persona per molt que tingui les coses clares, l’abús de poder està allà. Ha estat una trama que l’han volgut fer assimilar a poc a poc perquè s’entengués.
Al final eren petites coses que anaven convertint-se en una muntanya més gran…
Per als guionistes i per a la directora era molt important que s’entengués bé perquè volien deixar molt clar que només sí és sí. Hi ha un espectre molt ample de possibilitats i a vegades és molt complicat posar uns límits.
Com ha preparat el personatge en una trama en què es tracta un tema delicat com és una situació d’abús de poder?
Va ser complicat, sobretot a partir de l’escena del cotxe. Tant l’Ernest com jo volíem que s’entengués molt bé quan de cop i volta una persona traspassa les línies de la confiança, com aquestes línies es difuminen.
És un tema complicat que avui dia encara passa
Vols que sigui un reflex, que estigui bé i que tingui més profunditat. Intentar que sigui una mica més com passa en la realitat, que a poc a poc com una formigueta es va fent més gran.
Quin creu que és el missatge que volia compartir la sèrie amb aquesta trama?
Que les coses a vegades no són tan fàcils, que són complicades i que en l’àmbit d’actituds, podem canviar i ser incoherents. Que a vegades fem coses les quals la gent no espera.
També el fet que la Marta (Sílvia Bel) es posés del costat del seu personatge…
L’última escena amb la Marta va ser molt maca, ella em diu: ‘si vols denunciar-ho ja, estem juntes’. Es va mostrar el que volien des de l’inici, que ho van aconseguir. Després, com a la vida mateixa, hi haurà gent que pensi que va ser culpa de l’Aina i d’altres que no.
Hi ha algun projecte que sigui un somni?
Saps què m’està passant? Que estic fent les coses que mai hauria somiat. M’estic deixant sorprendre molt pel que m’arriba i pel que he pogut fer. I crec que és una de les coses per les quals m’està agradant tant com estic iniciant la meva carrera. El meu somni quan era petita era fer el que estic fent ara.
