Àlex Monner va formar part d’una de les sèries més exitoses de TV3 en el seu moment, Polseres vermelles. Ell interpretava el Lleó, el líder del grupet, i com a tal va ser dels qui més va triomfar entre els teleespectadors. Ara, catorze anys després, l’actor ha recordat aquella època en una entrevista a La Turra d’EVA que serveix per saber com va viure tota aquella fama i també què s’ha fet d’ell. Ha estat un dels representants d’aquesta generació als qui vam conèixer quan encara eren adolescents, cosa que diu que l’omple d’orgull.
L’actor va tenir èxit des de molt jove, ja que el van fitxar que només tenia 15 anys. Gràcies a l’èxit de la ficció, les següents feines van anar rodades: “Semblava que la roda no s’aturava, ja que una feina em portava a una altra. Era fascinant estar introduït en un món que no coneixia prèviament, ja que les experiències que vivia quan rodaven era com d’un altre planeta, era increïble fer rodatges de nit, passar tot l’estiu de colònies amb la resta d’actors…”. Descriu tot allò com “l’hòstia” i reconeix que ha conformat una part molt important del qui és avui. Ara bé, tota la resta d’aspectes que comportava la feina era “brossa directament“.
Ser famós va canviar la seva vida radicalment, fins al punt que va haver de deixar d’anar a les festes de barri perquè el reconeixien: “Vaig portar la sobre atenció mediàtica fatal, en alguns moments. Hi havia hordes de gent al meu voltant i tot canvia… També anava a l’escola i era el nen famós, quina llauna“.
Com va viure la fama el Lleó de Polseres vermelles?
Ell interpretava el noi guapo de la sèrie, una fama de sex-symbol que sorprenentment diu que no va arribar a notar com a tal en cap moment: “Em fa gràcia que ho diguis perquè no tenia aquesta sensació. Jo ho relacionava més com una espècie d’amor per la sèrie, era com un fandom que rendia homenatge a la sèrie no tant a mi personalment com a sex-symbol”. A més a més, que no tenia la sensació d’estar interpretant un paper així: “Ja veus tu, era calb i anava amb cadira de rodes… vull dir que tampoc era com un prototip d’un noi guapo“.
La relació amb el cos va a dies, com molta altra gent. Sap que a la feina ha de tenir molta consciència del cos, per la qual cosa treballa els personatges des d’aquí per sentir-se més segur: “Quan estic rodant, deixo de fumar, no prenc cafeïna i intento fer molt d’esport perquè de les eines més importants que tenim és el pit net de fum, les cames fortes i la ment fresca”.
L’actor, que acaba de fer 30 anys, reconeix que pensa molt en el seu aspecte físic: “Hi penso perquè, inevitablement, la meva feina m’empeny a fer-ho. Veure com et vas fent gran a pantalla també és, d’alguna manera, analitzar què li està passant al teu cos”. És d’aquests que va al gimnàs? Doncs no especialment: “Això del gimnàs és fortíssim. Tinc col·legues que són gymbros i els he acompanyat a intentar fer peses, però l’ambient de gimnàs és molt particular… Hi ha hagut dies que hi he anat i em veia una mica motivat quan m’adonava que tenia una mica més de braç, però se m’acaben difuminant les ganes d’anar-hi perquè el gimnàs és un espai horrible”.
Ara mateix, l’Àlex Monner se centra a complir un dels seus somnis. Des de fa uns anys, que escriu la que serà la seva primera pel·lícula. De què tracta? Ell vol ser director d’un film que parla de l’herència de la violència que s’ha exercit, històricament, entre homes i dones de diferents generacions: “Els homes acarreamos una violència sobre les nostres esquenes i només cal mirar una mica les notícies per adonar-te que som hereus d’una generació que ha exercit molta violència”. Està treballant-hi amb la productora de l’Aina Clotet, ha explicat, amb qui ara mateix està buscant finançament per poder dura-la a terme.
Li està costant, ja que haver tingut un paper important no fa que tota la resta sigui fàcil: “Sempre he anat trampejant, però no és fàcil i costa molt. Un dels aprenentatges que he tingut és que val la pena tenir coses per les quals lluitar i ganes de tirar els projectes cap endavant”.
