I tu, què vas fer l’1 d’octubre del 2017?

Sí, tu. Un dia molt llunyà, algú et mirarà als ulls i et preguntarà això. Què vas fer i per què. On eres. Si vas anar a votar o no, si vas contribuir -almenys una mica- a que fos possible votar, o si almenys ho vas intentar tossudament. Què pensaves, què senties. No et preguntaran per les consignes, per les enrabiades i els excesos verbals, pels insults, pels partidismes i personalismes de via estreta que ho enverinen tot.

 

No es tractarà de preguntar-te si eres bon o mal patriota (de Catalunya, d’Espanya o de ves a saber què), si se t’encenia la sang o més aviat intentaves tenir el cap clar i net, si vas batre o no el rècord de tuits i retuits. Aquell dia, això no importarà massa. La qüestió serà molt simple: què vas fer i per què.

 

És a dir, si vas estar a l’alçada.

 

Hi ha moltes maneres d’estar a l’alçada. Votar no és l’única. Votar sí, tampoc. N’hi ha d’altres, plenes de matisos, de petites o grans misèries humanes. No es tracta de ser herois o heroïnes, sinó de comportar-nos com el que volem ser, com el que prediquem que volem ser: ciutadans i ciutadanes lliures, persones lliures, decents, amb el cap alt. Es pot votar o no anar a votar i ser digne. Es poden tenir moltes contradiccions i matisos i ser digne, ho entenguin o no els talibans, els hiperventilats, els hiperexcitats.

 

Però el que no s’admetrà és no haver estat demòcrata, no haver estat on tocava: al costat de la democràcia i la llibertat. Al costat dels que volen ser ciutadans i no es resignen a ser súbdits o esclaus. I això només hi ha una manera de fer-ho, votant i mullant-se el cul.

 

La ratlla que es dibuixarà aquest diumenge és exactament aquesta. No només la de la independència de Catalunya.

 

Abans d’aquesta ratlla n’hi ha una altra: la de la insubmissió, la de construir d’una punyetera vegada una democràcia més poderosa i neta, la de jugar-se-la (una mica, poc, molt o moltíssim) per fer un país millor. La de pensar i raonar i actuar com a persones lliures. La de no deixar-se portar al parany dels que volen convertir les lleis en cadenes.

 

Això és el que triem aquest diumenge a Terrassa i arreu de Catalunya, el que hem estat decidint les darreres setmanes. Què volem ser i si estem disposats a plantar cara, encara que no sigui obertament, als que volen decidir per nosaltres pels segles dels segles. No cal sortir a pit descobert, no cal ser el que més crida a les manifestacions, no cal ser el més radical. Només cal intentar ser digne. I per fer això, per fer un nou país, no sobra cap demòcrata.

 

Si pots dir que vas fer el que tocava fins allà on podies, podràs mirar als ulls a qui et faci la pregunta.

 

Aquest gest és el que marcarà la diferència.

 

Mentrestant, l’exèrcit camuflat (deu o quinze mil soldats disfresats de policies) pot seguir buscant urnes i paperetes. Els fiscals i jutges poden continuar torpedinant el referèndum. Els governants indignes poden intentar acollonir-nos i amenaçar-nos amb tots els horrors de l’infern. La immensa majoria dels mitjans pot continuar mentint, manipulant i intoxicant, indignament agenollats davant els interessos que serveixen. Els lacais poden seguir fent la feina bruta dels amos... Tant se val.

 

Facis el que facis, si vas ajudar poc o molt a que fos possible votar, si vas arriscar-te més o menys, si vas sortir al carrer o et vas quedar a casa, si vas votar una cosa o una altra, no importarà massa.

 

El que comptarà és que estaves amb els que volien votar. Que formaves part del mateix anhel de llibertat i dignitat, de l’onada que està despertant Catalunya i que potser acabarà un dia despertant també Espanya del seu malson.

 

El que ens uneix és, abans que res, no romandre indiferents a una oportunitat històrica (i fotuda, com totes) de ser una mica més lliures i de segar unes quantes cadenes.

 

A partir d’aquí, s’obren molts camins, i que cadascú segueixi el que vulgui, acceptant que després comptarem vots (com bonament es pugui), celebrarem que hem votat com a ciutadans, veurem quina majoria surt i la respectarem honestament.

 

Crec que serem molts, molts més dels que es pensen, els que anirem a votar i farem el que es pugui fer, amb seny, fermesa i emoció. No tots els diumenges pots contribuir a decidir, de veritat, un futur més digne que la misèria a la qual volen condemnar-nos.

 

Jo intentaré anar a votar i votaré que sí, el mateix que ja vaig fer al 9-N, però molt, molt més decidit.

 

Perquè vull mirar-me als ulls un dia, davant d’un mirall, i no abaixar la mirada.  




Comentaris
Pere V.
Felicitats pels vostres articles.

envia el comentari