Massa gent parla de la independència de Catalunya com si fos un tema que es pogués ventilar en dos dies, que hi ha el perill que es gasti el mot, la definició, l’esperit i la il•lusió. S’està venent la proclamació de la República Catalana com un fet tant imminent que quan la gent s’adoni que la data no arriba la sensació de frustració serà espatarrant. No dic que no es pugui, o que no s’hagi de parlar de la plena sobirania del nostre país; i no dic que no sigui interessant estovar les consciències sobre un fet que encara provoca temor en moltes persones que, amb una reacció humana comprensible, temen allò que és desconegut, o be els han fet creure que una Catalunya independent seria inviable econòmicament i hipotecaria el futur dels seus fills o, senzillament, no la volen, dic que amb aquest tema és millor no jugar-hi alegrement, ni crear falses expectatives perquè la decepció desmotiva, desmobilitza i genera passotisme.
Tot plegat pot semblar contradictori: per una banda lamento que s’aixequin falses expectatives sobre referèndums d’autodeterminació (curiosament, alguns dels que ho prometen són els mateixos que des del govern de Catalunya han fet una Llei de Consultes que no permet fer aquesta consulta sense el permís de Madrid) o immediates declaracions unilaterals d’independència, i per l’altre dic que no és dolent que es parli de la sobirania del país. De fet, el que ens cal és que es parli del que es vulgui sense fer demagògia. I això no vol dir renunciar a les legítimes aspiracions nacionals, significa no frivolitzar-ho. Perquè la independència és molt més que una senyera estelada penjada als balcons; que una declaració en un diari, ràdio o televisió; que un article periodístic o que una manifestació. És sobretot la voluntat d’una majoria social de fer el pas en aquesta direcció i, per ara, tots els treballs demoscòpics indiquen que el perfil sociològic predominant al país encara no és aquest.
És cert que una via per arribar a les consciències és que les coses vagin el pitjor possible. És a dir, que el Tribunal Constitucional a més de l’Estatut es carregui altres pilars essencials de l’autonomia, que el govern central recuperi competències, que els polítics d’Espanya facin declaracions ofensives, que els recursos que arribin procedents de l’Estat siguin cada cop més minsos respecte als que es lliuren, etc.; podria ser una via per generar més malestar. Però, d’entrada sembla massa dolorosa pels ciutadans i, m’atreveixo a dir que provocaria un desgast polític, econòmic i mental excessiu.
Hi ha altres vies menys espectaculars, difícils però possibles, per anar rearmant el país i preparar-lo per si mai la nostra societat decideix majoritàriament parlar menys de sobirania i independència i exercir-la més. Aquests dies repassava l’hemeroteca i em va semblar força interessant la reflexió que el 9 d’abril del 1992 feia el llavors president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, durant el debat de la seva investidura al Parlament. Deia Pujol: “Quan parlem de refundació de l’Estat espanyol volem dir recuperar la plenitud de competències, el finançament, els signes d’identitat de 1714, època en que ja existia un marc unitari, però diferent de l’actual”. I ho aclaria. “L’any 1714 teníem tres elements bàsics de sobirania limitada, és a dir, competències úniques, com milícia o policia, finançament, i llengua, cultura i dret com a signes d’identitat”. Aquell discurs, degudament adaptat, continua sent vàlid precisament ara que els aires que provenen de la Meseta són homogeneïtzadors i poc receptius al reconeixement nacional d’aquest país.
En plena crisi econòmica nacional, estatal i internacional la ciutadania necessita solucions pels seus problemes. I això passa perquè la Generalitat recuperi o consolidi algunes competència o n’esgarrapi de noves (com el de la recaptació i la lliure gestió dels recursos que es generen aquí) per treballar i fer més fàcil la vida quotidiana dels nostres conciutadans. La vella idea exposada pel president Pujol l’any 1992 de recuperar per Catalunya l’estatus del 1714, adaptat als nostres temps, no era una mala pensada tot i que com a discurs, va quedar aparcat en un calaix. Recuperar-lo seria situar el discurs polític a mig camí entre les promeses independentistes, engrescadores però poc realistes a curt termini, i l’autonomisme acomodatici del qui dia passa any empeny. Com deia Pujol, construir les estructures d’un estat encara que no sigui un estat. Segur que els catalans es donaran per ben pagats si noten que el seu govern els dona solucions en qüestions com l’educació, les infrastructures o la sanitat, gestionant més recursos propis i potenciant els símbols troncals de la nostra identitat com són la llengua i la cultura. D’aquesta manera no aturarem la construcció del país i estarem preparats per si un dia la senyera acaba onejant a l’edifici central de les Nacions Unides.
