Les unitats de psiquiatria al nostre país estan en alerta vermella. No és una exageració, és una realitat estadística que ens toca molt de prop. Les sales d’espera s’han omplert de rostres joves que, lluny de patir malalties clàssiques, lluiten contra una ombra invisible: la crisi d’identitat. Estem perdent el pols de la nostra pròpia generació.
I el pitjor no és el diagnòstic, sinó el silenci que l’envolta. Molts d’aquests joves arriben a les consultes amb una sensació de buit existencial que els paralitza. No saben qui són ni on volen anar, i aquest desorientació està generant un tsunami emocional que els nostres hospitals no saben com gestionar amb eficàcia.
El motor vital que s’ha encallat
Marina Díaz Marsá, des de la Societat Espanyola de Psiquiatria, ho descriu amb precisió quirúrgica. La identitat funciona com el nostre motor d’arrancada cada matí. Quan aquesta peça falla, el jove es queda encallat a la línia de sortida. És incapaç d’explorar el món, d’arriscar-se per allò que estima o fins i tot de prendre la decisió més simple.
És un estat de vulnerabilitat extrema. El seu cervell, encara en fase de construcció, queda exposat sense defensa davant qualsevol conflicte del dia a dia. Una mala notícia o un simple fracàs acadèmic es converteixen en una muntanya impossible de escalar. La falta d’un “jo” sòlid els deixa a la intempèrie emocional.
El còctel tòxic de la nostra era
Què ha canviat? La resposta és un còctel tòxic que hem cuinat a foc lent. No és una sola causa, és una suma de factors que han dinamitat la seguretat dels nostres adolescents. Les xarxes socials ocupen el primer lloc en aquesta llista, actuant com un mirall que només reflecteix vides perfectes, inabastables i completament distorsionades.
Aquest bombardeig constant de falses realitats s’uneix a una conciliació familiar que brilla per la seva absència. Els vincles afectius, aquells que haurien de ser el nostre refugi, sovint es debiliten per falta de temps o d’atenció real. Sí, nosaltres també hem vist com l’entorn digital ha esborrat els límits entre la vida real i la ficció.
La tempesta perfecta per al cervell
No oblidem els detonants químics i socials. L’assetjament escolar i el consum precoç de substàncies, especialment el cànnabis, actuen sobre un cervell que encara està formant les seves connexions neuronals. És com posar un motor de competició en un xassís que encara no està acabat de soldar. Els resultats són, desgraciadament, devastadors.
El problema no és la falta de voluntat dels joves, és que el seu sistema està literalment saturat. La psiquiatria adverteix que sense una base de límits, afecte i educació, el puzle es desfà. Aquesta situació està omplint les consultes de perfils que mai abans haurien necessitat ajuda professional.
Un problema que ens afecta a tots
El sofriment emocional ja no és un cas aïllat; s’ha convertit en un problema estructural. Gairebé la meitat de la nostra població jove admet tenir símptomes depressius recurrents. Quan la identitat es fragmenta, els efectes cauen en cascada: trastorns límit, addiccions, ansietat incapacitant i conductes autolesives que ens obliguen a reaccionar.
És un crit d’auxili que el sistema sanitari intenta contenir amb pegats, però la prevenció segueix sent el nostre gran repte. Estem davant un canvi irreversible o encara som a temps de recuperar la brúixola? La realitat ens està dient que no podem esperar més a actuar. I tu, què penses de l’impacte que tenen les pantalles en els teus? Ens veiem aviat per analitzar com podem posar fre a aquesta tendència.
