Ens han ensenyat a creure que l’amor és un sentiment universal, que ho pot tot, i que si hi ha amor, la resta ve sola. Però, què passa quan l’amor hi és, però la sensació de ser estimat s’esfuma? Aquí és on resideix una de les fissures més grans i doloroses en moltes relacions modernes, una realitat que pot erosionar fins i tot els vincles més forts.
Deixem de banda els clixés romàntics per un moment. Perquè, si l’amor fos tan simple, per què un percentatge tan sorprenent de persones, amb parella estable, no aconsegueix connectar amb aquesta emoció tan bàsica?
La xifra és un autèntic cop de puny a la taula: un 40% de les persones enquestades van declarar sentir-se insuficientment estimades per la seva parella. Aquesta dada alarmant sorgeix d’una investigació clau, recollida al llibre “Cómo sentirse amado”, dels professors Sonja Lyubomirsky i Harris Reis, que ens il·lumina sobre la complexa construcció d’aquesta percepció vital.
Sentir amor o sentir-se estimat: el matís que ho canvia tot
Filòsofs com Aristòtil ja debatien si era millor estimar o ser estimat. Ell defensava que estimar és una acció, mentre que ser estimat és una recepció passiva. Però els experts actuals, com la sexòloga clínica Bárbara Montes Saiz, ho deixen clar: “Amar i fer sentir estimat no són exactament el mateix“. Podem sentir un amor profund per algú, però si aquest amor no arriba a l’altre d’una manera que pugui reconèixer, és com si no existís.
La percepció que la nostra parella ens entén, ens valida i té en compte les nostres necessitats és fonamental. Això es tradueix en una major intimitat i seguretat dins la relació. Un estudi del 2026, “Feeling loved versus being loving: perceived partner behavior predicts relationship satisfaction”, va revelar que la satisfacció d’una relació s’explicava millor per com percebíem el comportament de la parella, no per com ens comportàvem nosaltres mateixos.
Penseu-hi: de què serveix que ens vulguin si no som capaces de sintonitzar amb aquest sentiment de saber-nos estimades? (Sí, és una reflexió incòmoda, però imprescindible). La psicòloga sanitària Noemi Domínguez subratlla que no tothom se sent estimat de la mateixa manera. Aquest “llenguatge de l’amor” es construeix des de la infància, en cada vincle que creem.
El balancí de les relacions: més que una simple reciprocitat
Lyubomirsky i Reis parlen del “balancí de les relacions”, una idea senzilla però poderosa: la reciprocitat. Si A estima B, B estimarà A. Si C escolta D, D escoltarà C. Sembla obvi, veritat? Però la realitat és més complexa, i a vegades aquest intercanvi no es produeix. I quan això passa, pot ser un senyal d’alarma que la relació no funciona.
La història de Carmen, una dona de 52 anys, és il·lustrativa. La seva exparella sempre li deia que la seva percepció de no sentir-se estimada era un error seu, que havia de voler-se primer a ella mateixa. “Realment estava convençuda d’això”, confessa Carmen. Però amb la seva parella actual, ha descobert que sentir-se estimada accelera el procés d’aprendre a estimar-se una mateixa. És una autèntica autopista de doble sentit.
A vegades creiem que hem de resoldre-ho tot soles, que estimar-se és un viatge solitari. Però la veritat és que ser estimada pot ser el millor propulsor per a la nostra autoestima.
La psicòloga Noemi Domínguez confirma que certes creences de “no mereixo” o “no valc” dificulten sentir-se estimat. Però, de la mateixa manera que hi ha vincles destructius, també n’hi ha de sanadors. Quan en una relació basada en el bon tracte comencem a sentir-nos estimades, el procés de curació pot ser sorprenent.
Els gestos que parlen més fort que les paraules (o els grans regals)
Què ens fa sentir estimades? La psicòloga i sexòloga Gloria Arancibia apunta als “petits-grans gestos” quotidians. Parla del reconeixement, de saber-se escoltada, de comptar amb ajuda quan es necessita, de resoldre problemes amablement, d’una bona comunicació, del respecte a la llibertat de l’altre, la complicitat, la reciprocitat i de no deixar malament la parella davant d’altri. Aquests detalls del dia a dia pesen molt més que els grans regals o les ostentoses demostracions d’amor.
En aquest ball subtil de percepcions, també hi influeix el biaix de gènere. Hem rebut educacions diferents. El llibre de Lyubomirsky i Reis diferencia entre la “xerrada relacional” de les dones (més centrada en emocions) i la “xerrada informativa” dels homes (centrada en dades). Un home pot estimar profundament i expressar-ho cuidant materialment o resolent problemes, mentre que la seva parella espera paraules o contacte físic.
Però també passa a l’inrevés. Que socialment se’ns hagi permès expressar més emocions no vol dir que sapiguem demanar el que necessitem. La competència emocional real, segons Bárbara Montes, no és només sentir o parlar molt, sinó ser capaces d’expressar les nostres necessitats i escoltar les de l’altre sense sentir-ho com una crítica. Això és un autèntic truc de màgia per a la comprensió mútua.
Moltes de nosaltres podríem pensar que el malestar per no sentir-se estimat afecta més les dones. Però, les investigacions recents suggereixen una cosa molt curiosa: les relacions sentimentals són més importants per al benestar dels homes que per al de les dones. La felicitat i la satisfacció existencial d’ells sovint depenen més de la parella, mentre que nosaltres acostumem a obtenir suport emocional de fonts més diverses (amigues, família, feina).
El secret definitiu per a la passió i un desig que creix
Sentir-se estimat no és només crucial per crear vincles profunds, sinó que és també un dels millors afrodisíacs que existeixen. Saber que interesses, que et tenen en compte, fa que t’interessis més per l’altre. La sexòloga Bárbara Montes estableix una relació directa entre sentir-se compresa, atesa i valorada per la parella i el desig sexual. Percebre la parella com a receptiva s’associa a un augment del desig.
Aquesta idea desmunta la creença estesa que per augmentar el desig hem de fer “alguna cosa sexual”. Sovint, intentem tenir més sexe per sentir-nos connectades, quan potser l’urgent és recuperar primer la connexió emocional per tal que el desig torni a aparèixer de manera natural. És un error comú que podem corregir.
Clar que la nostra infància té molt a veure amb això. Gloria Arancibia, psicòloga, apunta que la manera com ens sentíem de petites, si vam patir maltractament o si teníem pares absents, pot influir enormement. Però no només a casa, també a l’escola, amb els amics. Les pors al rebuig o l’abandonament s’arrelen en aquests anys formatius.
Bárbara Montes conclou que estem molt entrenades a preguntar-nos què necessitem, què volem, què ens aporta una relació. Tot això és legítim, és clar. Però el problema sorgeix quan la parella es converteix exclusivament en un escenari on una s’ha de sentir bé, en lloc de ser un vincle on també s’ha d’aprendre a fer sentir bé a l’altre.
Potser la clau definitiva no és només buscar que ens estimin, sinó ser agents actius en la construcció d’aquesta percepció, tant en nosaltres com en la nostra parella. Estem preparades per aquesta feina?
