El dolor que et paralitza, que et roba els dies, la feina, la vida social. La migranya és més que un mal de cap; és una condemna per a milions de persones. I ara, quan la ciència ens ofereix una llum al final del túnel, la burocràcia ens tanca la porta. (Sí, nosaltres també estem indignades).
Imagina que existeix una solució gairebé miraculosa, un tractament que pot canviar-ho tot. Un fàrmac que podria retornar-te la vida, però que et neguen. A Espanya, aquesta és la crua realitat per a milers d’afectades.
La Sanitat espanyola veto l’accés a uns fàrmacs moderns, coneguts com a anti-CGRP. Són la gran esperança per a les dues milions d’espanyoles (majoritàriament dones, sí) que necessiten un tractament preventiu contra la migranya. Però la veritat és que menys del 10% d’aquestes dones hi poden accedir. Això és, menys de 20.000 persones. Una negació inexplicable.
La lluita contra un dolor invisible i un sistema restrictiu
Aquests medicaments, aprovats a Europa fa fins a vuit anys, bloquegen una molècula clau, la CGRP. Aquesta molècula és la responsable de la inflamació i el dolor incapacitant de la migranya. El seu funcionament és senzill: prevenen els atacs o en redueixen dràsticament la intensitat. Parlaríem d’una revolució real.
Els beneficis són imparables. Els neuròlegs ens conten que, si abans ja ens conformàvem amb reduir a la meitat els dies de migranya, amb els anti-CGRP un 25% dels pacients aconsegueixen reduir-los a zero. I això inclou també tots els símptomes associats: nàusees, fotosensibilitat, etc. És un canvi radical per a la qualitat de vida.
Aquesta restricció, al cap i a la fi, és una barrera econòmica que ens condena a tractaments obsolets i menys eficaços.
Però, quina és la trampa? Els criteris espanyols són molt més restrictius que els europeus. Mentre l’Agència Europea del Medicament considera candidat qualsevol pacient amb almenys quatre dies de migranya al mes, les nostres autoritats han posat el llistó altíssim. A Espanya, has de patir almenys vuit dies de migranya al mes i, a més, haver provat ja tres tractaments previs. Tractaments, per cert, menys eficaços i amb més efectes secundaris. És absurd.
Condemnats a teràpies del segle passat
La Societat Espanyola de Neurologia (SEN), juntament amb l’Associació Espanyola de Migranyes i Cefalees (Aemice) i la Fundació Espanyola de Cefalees, ja han alçat la veu. Van enviar una carta a Sanitat demanant l’eliminació d’aquestes restriccions. La resposta? Una negativa contundent, sense signatura personal, i amb l’argument que “no es revisaran les normes fins que no s’estabilitzi la seva prescripció”. (Nosaltres diríem que és la pescadilla que es mossega la cua).
El doctor Robert Belvís, coordinador del Grup d’Estudi de Cefalees de la SEN, ho qualifica de “resposta surrealista”. No es pot saber quants pacients necessiten el fàrmac si no se’ls permet accedir-hi. És una lògica que desafia el sentit comú.
Aquesta situació ens obliga a recórrer a medicaments “d’una altra època”. El Topiramato, per exemple, es basa en assajos de 2007. Però el Propranolol té estudis ¡dels anys 80! Sí, la Sanitat ens està obligant a oferir medicaments amb evidències científiques de fa quatre dècades. Un error gravíssim per a la nostra salut.
El cost ocult d’una decisió política
La resistència a aixecar aquestes restriccions es deu, segons els experts, purament a raons econòmiques. Es prioritza l’estalvi a curt termini sobre la qualitat de vida i l’efectivitat del tractament. I això té un preu altíssim per a les persones afectades i per al nostre sistema de salut.
A més, Sanitat manté aquests fàrmacs com a dispensació hospitalària. Això vol dir que no els podem adquirir a la farmàcia de carrer. L’única opció, si no complim els criteris o si volem accedir-hi ràpidament, és el circuit sanitari privat. Aquí, el cost inicial del medicament, que pot ser d’entre 100 i 200 euros, es pot multiplicar fins a més de 500 euros, sense comptar les consultes i proves. Una despesa inassumible per a la majoria.
Forçar milions de dones a tractaments del segle passat quan la ciència ha avançat és una irresponsabilitat. El meu consell: no callar.
Altres països europeus ja s’estan movent. A Alemanya i Portugal, ja es poden adquirir aquests fàrmacs a les farmàcies, de manera que la prescripció és més accessible. Però Espanya, una vegada més, es queda al “nucli dur”. Ens exigeixen provar tres fàrmacs antics i esperar que el pacient estigui el doble de malament per poder accedir a una solució real. És una espera innecessària, una tortura afegida.
La comunitat mèdica reclama prescriure amb llibertat, reduir el llindar de dies de migranya a quatre, eliminar la necessitat de tres tractaments previs i que la dispensació passi a les farmàcies, amb la possibilitat que la receptin metges de família o fins i tot pediatres. Una solució al nostre abast.
Quantes vides haurem de veure destrossades per la migranya abans que es prioritzin la salut i l’evidència científica sobre els interessos econòmics?
