El vi forma part del paisatge quotidià a Catalunya i a tot l’Estat: sopars, celebracions i també aquella idea persistent que una copa al dia pot ser bona per al cor. La salut pública, però, fa temps que matisa aquest relat i recorda que l’alcohol no aporta beneficis cardiovasculars demostrats i pot augmentar riscos.
La confusió neix perquè el vi, sobretot el negre, conté compostos vegetals amb interès biològic. El problema és que, quan es trasllada del laboratori a la vida real, la dosi efectiva i el dany associat a l’alcohol no juguen a favor del consumidor habitual.
El cardiòleg i divulgador Aurelio Rojas ho explica amb una comparació que talla de cop el mite: si algú volgués arribar a una dosi considerada terapèutica d’un dels antioxidants més citats del vi, el resveratrol, hauria de beure més de 100 ampolles al dia. És a dir, una quantitat impossible i perillosa, que deixa clar que el potencial interès d’aquests compostos no justifica beure alcohol com a estratègia de salut.
Per què el vi sembla saludable i per què aquest argument trontolla
El vi negre aporta polifenols, una família de compostos vegetals entre els quals hi ha el resveratrol. En estudis de laboratori, aquests elements poden mostrar efectes sobre el sistema vascular, l’estrès oxidatiu o processos inflamatoris. El salt cap al consum diari, però, té un obstacle principal: la concentració real d’aquests compostos en una copa és baixa i varia molt segons el raïm, l’elaboració i l’emmagatzematge.
Això porta a un missatge clau: si hi ha un possible benefici, prové dels compostos vegetals, no de l’alcohol. I aquests mateixos compostos es poden obtenir de forma més segura a través d’aliments, sense assumir el risc acumulatiu de l’etanol.
Com es va alimentar el mite de la copa diària
Durant anys, alguns estudis observacionals van associar el consum moderat amb certs indicadors de salut. Avui se sap que aquestes dades poden estar condicionades per factors com el nivell socioeconòmic, la dieta, l’activitat física o el fet que en el grup de no bevedors s’hi barregen persones que han deixat l’alcohol per problemes de salut. Quan s’intenta controlar millor aquests biaixos, el marge de suposat benefici es redueix i el pes del risc, especialment oncològic, guanya protagonisme.
En paral·lel, organismes de salut han anat reforçant un criteri comú: parlar de consum segur és enganyós. L’Organització Mundial de la Salut, per exemple, ha remarcat que el risc per a la salut comença des de la primera gota i que no es pot definir un llindar sense risc.
Què passa al cos quan el vi entra a la rutina
Quan el consum és habitual, el balanç es complica. En divulgació mèdica i en guies de prevenció es repeteixen efectes adversos que apareixen amb més freqüència a mesura que augmenta la regularitat:
- Pressió arterial més alta i més probabilitat d’hipertensió.
- Fibril·lació auricular i altres arítmies, amb un risc que pot créixer amb el consum diari.
- Qualitat del son pitjor, amb més despertares i menys descans reparador.
- Salut hepàtica afectada, especialment si hi ha altres factors de risc.
- Metabolisme més desfavorable, amb més resistència a la insulina i alteracions de triglicèrids en alguns perfils.
A més, hi ha un punt que sovint queda fora del debat popular: el risc oncològic. La salut pública recorda que fins i tot consums baixos poden contribuir a augmentar el risc de determinats càncers, i que el dany és acumulatiu. El missatge no és alarmista, és preventiu: com més freqüent és el consum, més probabilitats hi ha que l’impacte aparegui amb el temps.
Una copa al dia i el colesterol bo: per què no n’hi ha prou
Un dels arguments recurrents és que el vi pot fer pujar el colesterol HDL, conegut com a bo. El problema és que aquest possible efecte no compensa altres danys atribuïbles a l’alcohol, especialment quan el consum és regular. A la pràctica, la salut cardiovascular es protegeix millor amb estratègies que no obliguen a assumir un risc evitable.
Quina quantitat és saludable i què vol dir baix risc a Catalunya
Quan la gent pregunta quina és la quantitat saludable, la resposta més honesta és incòmoda: no hi ha una dosi que es pugui qualificar de completament segura. A Catalunya, el Canal Drogues de la Generalitat publica orientacions de límits de consum de baix risc que parteixen d’una idea important: qualsevol consum implica algun nivell de risc, i el que es proposa són llindars per reduir-lo, no per eliminar-lo.
| Concepte | Exemple pràctic | Què cal recordar |
|---|---|---|
| UBE o unitat de beguda estàndard | Equivalent aproximat d’alcohol pur | Serveix per comptar, però no converteix el consum en segur |
| Consum diari | Una copa petita repetida cada dia | El dany pot ser acumulatiu i el risc puja amb la freqüència |
| Dies sense alcohol | Setmana amb jornades lliures | Redueix exposició, però no anul·la el risc si el consum és sostingut |
Quan el risc és especialment alt
Hi ha situacions en què la recomanació sanitària és evitar completament l’alcohol. Entre les més clares:
- Embaràs i lactància, perquè no hi ha una quantitat segura per al desenvolupament fetal.
- Adolescència, per l’impacte sobre el cervell en desenvolupament i el risc de patrons problemàtics.
- Medicació que interactua amb l’alcohol o condicions mèdiques hepàtiques, pancreàtiques o psiquiàtriques.
- Conducció i treballs de risc, per l’efecte sobre reflexos i presa de decisions.
On trobar els suposats antioxidants del vi sense beure alcohol
Si l’interès està en els polifenols, hi ha alternatives alimentàries més lògiques. Aurelio Rojas recorda opcions habituals en una dieta mediterrània ben plantejada. A nivell pràctic, aquestes fonts poden encaixar millor en el dia a dia:
- Raïm i suc de raïm sense alcohol, amb compostos del mateix origen vegetal.
- Fruits vermells i del bosc, rics en antioxidants diversos.
- Cacau pur i xocolata amb alt percentatge de cacau, sense excés de sucre.
- Oli d’oliva verge extra, peça central de la dieta mediterrània.
La recepta realista per al cor
Quan s’ordena la evidència, les mesures amb millor retorn són conegudes i no necessiten alcohol: activitat física regular, pes saludable, dormir bé, controlar l’estrès, menjar amb patró mediterrani i prioritzar l’aigua com a beguda habitual. Si algú decideix beure vi, el criteri més prudent és que sigui ocasional, social i conscient, no una rutina diària justificada per salut.
El missatge final és senzill però exigent: el vi pot formar part de la cultura gastronòmica, però convertir-lo en suplement cardiovascular no encaixa amb la ciència ni amb la salut pública. Quan el titular del benefici es mira amb lupa, el número que caldria per arribar-hi és tan desproporcionat que el mite s’esvaeix sol.
