Una de les obsessions de la política exterior espanyola és impedir el reconeixement formal de Kosovo. L’Estat espanyol fins i tot ha fet mans i mànigues per evitar que participi com a estat independent al concurs de cançons d’Eurovisió. Aquesta resistència al seu reconeixement té l’arrel en els processos polítics sobiranistes que l’estat espanyol té dins les seves fronteres: Catalunya i Euskadi. Si fins ara aquesta tesi era un secret a veus, una analista del think tank del ministeri de Defensa ho ha posat negre sobre blanc en un informe recent sobre la política de la Unió Europea als Balcans.
En concret, és un document d’opinió de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, l’entitat que recull el pensament i l’estratègia del ministeri de Defensa espanyol. Amb el títol Els dilemes de la UE i Espanya davant els Balcans, Ruth Ferrero-Turrión, prestigiosa professora de Ciència Política a la Universidad Complutense de Madrid i investigadora de l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals (ICEI), relata l’actual situació dels Balcans des de la prespectiva europea així com la necessitat d’una “estratègia espanyola autònoma” que “permeti coherència a les posicions polítiques i tècniques que es vagin adoptant en el marc de la Unió Europea”.
La investigadora parteix de la base que “el procés de secessió del territori de Kosovo ha marcat sense cap mena de dubte l’agenda posterior espanyola a la regió”. “El no reconeixement del nou Estat la deixava en minoria davant la resta dels seus socis”, admet Ferrero-Turrión. Així, recorda que “només cinc països a la unió europea no han reconegut Kosovo: Eslovàquia, Xipre, Grècia, Romania i Espanya”. “La pressió exercida pels EUA pel reconeixement no va tenir mai cap oportunitat davant la latent vinculació entre la situació de la província autònoma de Kosovo i les sempre delicades relacions de Madrid amb el País Basc i, sobretot en aquell moment, amb Catalunya”, sentencia la investigadora. En aquest sentit, la politòloga remarca que amb l’arribada de Josep Borrell primer com a ministre d’Exteriors i després com a alt representant de la diplomàcia europea, la posició s’ha “suavitzat tímidament”. Però tampoc cal tirar coets, perquè la mateixa investigadora diu que aquest gir no implica, ni de bon tros, cap reconeixement a llarg termini, sinó una política de “parar l’orella”.
“Espanya es troba en una posició excel·lent per poder establir aquestes relacions amb els Balcans”, apunta la investigadora. De fet, al seu parer, assevera que “la percepció que es té dels espanyols i d’Espanya és molt positiva”. “Espanya sempre ha estat considerada com un país neutral en els conflictes de la zona i, per tant, és un soci de qui refiar-se”, afegeix. Ferrero-Turrión fins i tot resumeix els punts que Espanya podria oferir per tal de “construir llaços i relacions” com ara la “memòria històrica, el futbol, la cultura o la llengua”.
Segons la investigadora, si Espanya agafés la iniciativa aniria “construint una agenda espanyola a la regió que faria guanyar presència i augmentaria els llaços amb futurs estats membres”, amb l’objectiu de distingir la seva posició dels problemes sobiranistes interns. Segons l’analista “sobretot, permetria parlar amb veu pròpia en el Consell Europeu per defensar els seus propis interessos i marcar l’agenda, i així evitar que qualsevol posició que s’adopti des de Madrid sigui interpretada com una reacció provocada pels assumptes interns de país”. Una clara referència les situacions catalana i basca.
El document d’opinió sobre Kosovo difós per l’IEEE
1 
