Hi ha unes normes bàsiques i no escrites durant una campanya electoral. La primera consisteix en deixar clar als candidats que allò més transcendental és no perdre vots. De sentir, que jo sàpiga tots hi senten; pel que fa als seus assessors són persones preparades i raonables, el que no tinc tan clar és que els candidats escoltin.
Ahir mateix, fent zàping vaig veure el cada vegada més formós conseller Huguet al costat de Xavier Crespo, alcalde de Lloret; es tractava d’una roda de premsa on s’anunciava que Lloret de Mar entrava a formar part en un projecte de Turisme molt beneficiós per la localitat i els municipis que l’envolten. El posat del conseller d’innovació, Turisme i Universitats no era tan gloriós com la seva curulla persona atrapada en una americana massa estreta, cosa que tampoc resulta estranya si tenim en compte que ja des de temps immemorials se l’anomenava el Lennin de Manresa, però hem de suposar que el fet de presidir l’esdeveniment durant la campanya electoral (tal i com li va recordar en dues ocasions el batlle de Lloret) devia obeir al fet que el gran Huguet suposa que això li comporta un augment de vots.
Sincerament crec que els ciutadans de Lloret i d’on sigui són prou entenimentats com per valorar negativament que durant la campanya es presentin projectes a corre cuita, sense que res justifiqui que no es puguin anunciar d’aquí quinze dies. Això enlloc de sumar, resta.
Els candidats estan tan obsessionats amb les quotes de presència que fan qualsevol estirabot per tal de sortir als mitjans, i aquí convindria repensar el sistema de “blocs electorals”, sobretot a partir de la tan comentada astracanada de Puigcercós. De què serveix repartir un espai segons criteris representatius obtinguts als darrers comicis si acaba provocant que el to es rebaixi d’una forma tan lamentable només que per guanyar-se els minuts que no toquen? Tanmateix crec que d’aquesta aparició-atzagaiada tampoc se’n treu cap tros a l’olla doncs tothom sap que el senyor Puigcercós va ser el veritable avalador del president Montilla i alhora del govern Zapatero per formar el segon tripartit i per votar els pressupostos d’Espanya durant una colla d’anys. De què es queixa ara? No s’apuntarà ni un vot en virtut d’aquesta “gracieta” justament perquè el que hi ha de cert en l’afirmació ho ha corroborat amb el seu vot moltes vegades.
De totes maneres l’error més flagrant l’ha comès el candidat del PSC en afirmar amb vehemència que no tornarà a editar un tercer tripartit. Primer perquè si veritablement creu que aquesta fórmula els ha minvat capacitat d’emprendre determinades polítiques, el que havia d’haver fet és dir-ho abans de l’estiu quan la crisi ja s’havia acarnissat en moltes empreses, convocar eleccions anticipades i explicar que necessitava un govern lliure dels impediments que ICV i ERC els imposaven per a dur a terme el que ells consideraven necessari pel país. Així haguessin mantingut la credibilitat entre els seus votants, s’hagués percebut unes ganes de canviar el rumb d’allò que el conseller Maragall va definir com a “artefacte inestable”. Contràriament van fer recular el conseller (tot i haver-ho explicat coherentment i raonable en un article a La Vanguardia) i van usar tots els mitjans de comunicació per airejar que mai s’havia fet tant per Catalunya com amb el “Govern d’Entesa”, que el pacte de finançament era digne de la renda d’en Rotchild, l’única cosa que no ho havien explicat bé.
Ara, després d’emetre bons per a pagar sous (no era tan bo el pacte?) i haver governat durant set anys amb aquests socis surt amb aquest ciri trencat: “no tornaré a repetir el tripartit” No hi ha ni un sol català que s’ho cregui això. Si abans d’aquesta asseveració arribaven als 30 escons, gosaria dir que ara ja no.
