L’aparició del llibre Jordi Pujol i els jueus (Pòrtic) ha posat de relleu un altre cop la creixent simpatia a Catalunya per Israel i, particularment, l’estratègia i el procés seguit pel poble jueu en la construcció d’un Estat propi i pròsper. L’expresident de Catalunya reconeix en el llibre la influència de l’estat hebreu en els valors del nacionalisme català i, darrerament, són cada cop més els militants nacionalistes i independentistes que manifesten obertament la seva admiració per la lluita del poble hebreu i Israel.
Les comparacions entre nacions i entre moviments d’alliberament nacional sempre han estat a l’ordre del dia. El País Basc es compara amb Irlanda, Còrsega amb Catalunya, la Padània amb Escòcia, etc. L’exercici d’emmirallar-se amb altres països i nacions considerats casos d’èxit permet generar esperances, acumular arguments i reivindicar un tracte igual o similar per part de l’opinió pública o les organitzacions internacionals. També hi ha qui pensa que l’apropament a un determinat Estat és una forma de guanyar aliats i d’afavorir la seva causa.
Tots aquests paral•lelismes no deixen de ser exercicis dialèctics que cauen pel seu propi pes quan l’anàlisi comparativa va més enllà de les meres coincidències i es demostra que cada procés d’emancipació i de creació d’un estat independent és diferent i fruit de contextos històrics diferents i particulars. Es poden espigolar experiències i èxits d’aquí i d’allà, però no es pot adoptar l’estratègia íntegra d’una altra nació, al final cada poble ha de seguir el seu propi camí: els punts de partida són diferents, i els contextos sociopolítics i econòmics i el grau de consens també. Voler establir connotacions massa directes entre dos processos de construcció nacional pot arribar a tenir una aparença molt veraç d’aproximació i d’assumpció acrítica de l’estratègia i de les tesis d’altri per part de qui s’hi compara. No és el cas del president Pujol que marca les seves distàncies amb el procés de creació d’Israel quan retreu als hebreus la seva duresa respecte al poble palestí.
No sembla tan arriscat establir paral•lelismes amb pobles de cultura i origen similars. En el cas de Catalunya és més lògic comparar-se amb el Quebec, Escòcia o , fins i tot, Lituània que amb països geogràficament i culturalment més llunyans. Tampoc no resulta perillós emmirallar-se en processos d’alliberament nacional consolidats o allunyats en el passat, ja que ens evitem sorpreses desagradables i evitem haver de desdir-nos respecte als que encara estan en marxa i poden donar un pas en fals. En aquest sentit, resulta arriscat posar com a exemple un procés obert a dia d’avui i del que no sabem quin serà el resultat final, ja que ens podem trobar amb un gir inesperat que en faci renegar de les nostres pròpies paraules, com han hagut de fer els que en el seu dia van saludar i donar suport al castrisme, a l’FLN Algerià, al Sandinisme, a l’Exèrcit Zapatista, a la revolució verda de Líbia, etc. ; uns moviments que van allunyar-se dels seus principis originals per convertir-se en aberracions polítiques. Val més no mirar als costats i clavar la vista al davant.
