Si fa un any l’Assemblea de socis compromissaris del Barça va estar marcada per la polèmica aprovació d’emprendre accions judicials contra l’anterior junta directiva per la seva gestió econòmica, enguany un dels temes més controvertits és la ratificació de Qatar Foundation com a sponsor de la samarreta. La idoneïtat d’aquest patrocini ha generat un intens debat perquè inevitablement obliga el soci culer a decidir entre el cor i la cartera.
En primer lloc, sobta que una fundació sense ànim de lucre gasti 165 milions d’euros en publicitat en comptes de destinar aquesta mortarada de diners als seus lloables fins benèfics. Per això, les ments malpensades argumenten que l’únic objectiu que persegueix és una operació de maquillatge. I no és estrany. Quin millor aliat per una fundació vinculada a una dictadura que un club de futbol que al llarg de la història ha defensat valors universals i que, durant els últims anys, els seus jugadors han lluït el logotip d’UNICEF al pit?
És evident que, en un acord, acostumen a treure’n benefici les dues parts i que el Barça rebrà uns quantiosos ingressos, però sempre cal valorar tots els factors i és innegable que la identitat centenària del Barça en defensa del respecte, les llibertats i la democràcia quedarà defenestrada amb aquest patrocini, malgrat que el president del club, Sandro Rosell, intenti negar l’evidència: “No sé si Qatar és una dictadura, però sé que els ciutadans són molt feliços“. Només cal llegir un informe recent d’Amnistia Internacional per fer-se una idea del lamentable règim polític i de la vulneració dels Drets Humans que existeix en aquest país de l’Orient Mitjà.
Així doncs, aquest cap de setmana el soci culer haurà d’escollir entre acceptar aquesta important injecció econòmica o mantenir amb fermesa valors identitaris del club. No obstant això, ha de tenir present que el dilema de “Qatar o res” plantejat per la junta directiva és trampós. Diu que no hi ha pla B. El millor club del món no tenia altres ofertes i fórmules més innovadores de patrocini damunt la taula? Quines eren i quines xifres proposaven? El soci hauria d’haver pogut escollir entre aquestes perquè, segurament, molts preferirien cobrar menys però no portar la samarreta amb la taca negra d’una dictadura.
