Els resultats d’avui no ajuden gens a la governabilitat del país. Com en la passada legislatura, Convergència i Unió continua sumant amb tres opcions polítiques més per aconseguir la majoria absoluta del Parlament: obté més de 68 diputats amb Esquerra Republicana, el PSC i el PP. El problema és que, almenys per ara, dues d’aquestes tres combinacions ni són probables ni semblen possibles. CiU no pot pactar amb el Partit Popular, perquè se n’ha distanciat de manera radical. Ni amb el Partit dels Socialistes, perquè els seus dirigents s’han decantat per practicar una oposició frontal. I encara més, considerant les intencions que van moure Artur Mas a convocar eleccions. L’única alternativa vàlida per a Convergència i Unió és Esquerra Republicana. Però el problema és l’enorme diferència que encara mantenen les dues forces polítiques a l’hora d’administrar el dia a dia. A l’hora, per exemple, d’acceptar el percentatge de contenció del dèficit públic que ha imposat per a l’any que ve el govern de Mariano Rajoy. Aquest acord, doncs, serà difícil. Com ho serà governar en una legislatura que naix molt més envescada per al partit que fins ara ha governat Catalunya.
Si governar serà difícil per a Artur Mas, encara ho serà més liderar el procés sobiranista que el líder de Convergència i Unió havia definit a l’hora de convocar eleccions. És cert que la suma de les forces que pretenen impulsar-lo –CiU, Esquerra Republicana, Iniciativa i la CUP– continua superant de molt la dels que rebutgen una consulta sobiranista sumats a la dels que la condicionen al compliment de “la legalitat espanyola”. Però aquesta força queda molt lluny de la les perspectives que el mateix Mas s’havia proposat quan va convocar eleccions. El seu liderat, doncs, queda en entredit. Serà qüestionat –en una intensitat per determinar– dins les mateixes files de la federació. I encara ho serà més entre els altres partits sobiranistes. L’ “etapa nova” que volia obrir el president Mas queda en un cert suspens. Sense un “govern fort” ni una “majoria excepcional”. Hi ha una majoria partidària del dret a decidir, és cert, però caldrà definir-ne el liderat, primerament, i els terminis del gran gir, després, molt més a poc a poc. Aquesta és la nova realitat que les urnes acaben de decidir a Catalunya. No és la que molts volien, però és la que Convergència i Unió –amb qui vulgui responsabilitzar-se’n conjuntament– ha de gestionar a partir d’ara. I potser caldrà més falcar que no avançar amb decisió.
