L’any 2021, uns 8.000 estels emplenaven les parets i el sostre de l’hospital Vall d’Hebron, a Barcelona. Vuit mil estels fets pels seus companys de classe amb els quals l’Ànnia va plantar cara al càncer en cada sessió de quimioteràpia. Ara té 9 anys i ha hagut d’enfrontar-se a un dels reptes més grans de la vida: combatre un tumor cerebral. Juntament amb els seus pares, l’Ànnia puja muntanyes sempre que pot per descobrir-ne tots els secrets, però el mes de març del 2020, quan tenia només 6 anys, la seva vida va fer un gir de 180 graus.
Amb l’arribada de la pandèmia es van veure obligats a confinar-se, com tothom, i allà és quan van arribar els problemes: “Vam començar a veure que l’Ànnia perdia l’equilibri, però d’entrada vam pensar que era fruit del confinament per la Covid. Ara bé, un dia, mentre dibuixava la cua d’un drac, vam veure que li tremolava molt la mà, i aquí ja ens vam espantar”, recorda la Joana Cervera, mare de l’Ànnia, en conversa amb El Món. En aquell moment es van posar en contacte amb una infermera amiga de la família, que en sentir els símptomes que li relataven els va derivar directament a l’Hospital de la Vall d’Hebron. “Quan ens van dir que tenia un tumor cerebral va ser com si ens robessin la vida, no ens ho podíem creure”, explica la mare.
Operada del tumor al cap l’endemà del diagnòstic
L’endemà del diagnòstic, els metges la van operar d’urgència. “Recordo la conversa que va mantenir la metgessa amb l’Ànnia per explicar-li el que tenia, va ser molt tendre. Li va servir molt per entendre-ho i ser valenta, però també a nosaltres per veure com havíem de treballar a partir d’ara”, relata la Joana Cervera. Després de vuit hores d’intervenció, l’Ànnia va sortir de quiròfan i, tot i que les expectatives perquè tornes a caminar i a recuperar la parla d’entrada eren baixes, va aconseguir articular les primeres paraules: “Va ser un moment molt emotiu”, recorda la mare. L’Ànnia havia aconseguit arribar al “camp base” de la lluita contra el càncer, però ara tocava començar la segona part del procés: la quimioteràpia. Tal com explica el conte Els vuit mil estels de l’Ànnia, escrit per la periodista i escriptora Meritxell Margarit i il·lustrat per Txell Darné, combatre un càncer és com fer l’ascensió a l’Everest. El llibre s’ha presentat aquesta setmana, amb motiu del dia internacional contra el càncer infantil, que es va commemorar dijous, 15 de febrer.
“Aprendre a viure amb la incertesa”
La família de l’Ànnia, aprofitant el seu esperit muntanyenc, van optar per encarar la lluita contra el càncer com l’ascens al sostre del món. Com en una expedició a l’Everest, cal equipar-se bé, omplir la motxilla de queviures i equips de supervivència, i preparar-se mentalment per encarar cada tram com un repte. I l’Ànnia, que li costava caminar, també va voler lluitar d’aquesta manera: “Des del tercer dia ja ens demanava posar-se les botes per tornar a la muntanya”, recorda la mare, que explica que el més complicat de tot aquest “procés” és “aprendre a viure amb la incertesa”: “Cada metre és un repte, que, un cop superat, es converteix en un estel ple de llum”.
Durant més de dos anys, l’Ànnia ha fet una teràpia de quimioteràpia amb carboplatí, un tractament “molt invasiu i agressiu, especialment en infants”, per aconseguir adormir el tumor, ja que en aquesta mena de càncers amb nens i nenes els tumors no desapareixen, sinó que han de quedar inactius. Tot i que avui en dia l’Ànnia ha aconseguit que el tumor estigui en remissió, és a dir, adormit, encara s’ha de sotmetre periòdicament a revisions per garantir que el càncer no ha revifat: “Cal fer el cor molt fort, ja que cada tres mesos tens un recordatori dels fantasmes“, assevera la mare. Per tal de plasmar la muntanya russa emocional en què viuen des de fa quatre anys, la Joana Cervera va encarregar a la Meritxell Margarit un conte que servís per posar en paraules -i dibuixos- tot el procés al qual han hagut de fer front: “Sempre és un repte expressar en paraules les emocions de combatre un càncer”, argumenta l’escriptora en conversa amb aquest diari.
El conte narra la lluita contra el càncer de l’Ànnia com un ascens a l’Everest
El conte comença amb una il·lustració de l’habitació de l’Ànnia. Dins d’aquesta hi ha un tipi decorat amb unes banderoles que li ha portat l’alpinista Kilian Jornet -qui també ha escrit el pròleg del conte i ha fet l’assessorament per incloure elements narratius que lliguen l’aventura muntanyenca amb el procés de la malaltia- des de l’Himàlaia, i diversos animals de peluix que li fan companyia. L’Ànnia, trista, s’adorm a dins del tipi i busca submergir-se en els seus pensaments. “A partir de la segona vinyeta tota la història s’explica com un somni, fent servir l’ascens a l’Everest acompanyada de la seva colla d’amics com una metàfora per superar el càncer”, explica la il·lustradora Txell Darné. Tant ella com l’autora del text coincideixen que el llibre no parla del tractament, ni de com fer front al tumor mèdicament, sinó del procés emocional que comporta enfrontar-s’hi.
La “catarsi” de pujar l’Everest
En el procés de creació del llibre s’hi han vist involucrades totes les persones que han format part de la lluita contra el càncer de l’Ànnia: “Ha sigut una mena de catarsi per a ella. Enfrontar-se a totes les emocions que ha sentit, als bons i els mals moments”, explica Meritxell Margarit. El conte, però, també ha suposat un treball personal per a l’escriptora, la il·lustradora, i la mare. “Quan plasmes amb paraules la travessia revius moltes coses, i empatitzes molt amb la família”, argumenta la periodista, que ja havia escrit prèviament una altra obra sobre el càncer. Per a Joana Cervera, tot aquest periple al qual han hagut de fer front també ha servit per “contagiar-se de l’esperit lluitador” de la seva filla i poder-lo transmetre als milers de nens i nenes que s’enfronten a alguna situació similar.
Sota el lema “ho provarem, ho intentarem i ho aconseguirem”, la família de l’Ànnia ha canviat la seva manera de viure i ha acompanyat la seva filla durant la lluita contra el càncer. Encara s’enfronta cada dia a les seqüeles que li ha ocasionat el tractament i tres operacions, com la síndrome de Parinaud -una paràlisi en la mirada vertical, és a dir, que no hi veu mirant cap amunt- o un alentiment en el procés d’aprenentatge, però ha aconseguit “reescriure el que el càncer havia esborrat” i tornar a jugar a bàsquet, esquiar i pujar muntanyes amb la seva família.
