La psicòloga Thaïs Tiana (Barcelona, 1980) fa una dècada i mitja que es dedica a la prevenció del suïcidi. Formada a la Universitat de Barcelona (UB), actualment treballa al programa de prevenció del suïcidi i al programa d’atenció al supervivent -que enfoca la seva tasca en familiars i persones properes de persones que han mort per suïcidi- de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Parlar clar i sense embuts, però sempre conscient de la gran complexitat que envolta el suïcidi, la primera causa de mort no natural de Catalunya. En aquesta entrevista amb El Món dins de la campanya Units per la Salut Mental, l’especialista reflexiona sobre les dades “alarmants” de temptatives de suïcidi entre la població catalana, especialment als més joves, i reclama més “recursos” i “formació” per als professionals del sector.
Les últimes dades preliminars del projecte Prosia-Y, del parc sanitari de Sant Joan de Déu, indiquen que un 32% dels joves catalans han tingut pensaments suïcides. Les dades també indiquen que el suïcidi és la segona causa de mort a Catalunya, la primera causa no natural. Són dades molt preocupants…
Ho són molt! És la primera causa de mort no natural…
Com hem arribat fins a aquesta situació?
Doncs, la veritat és que no ho sé. No sé com hem arribat fins aquí. De fet, també fa relativament poc que tenim dades fiables, o més o menys fiables, sobre les morts reals per suïcidi, perquè abans era una mort que se silenciava molt. Llavors, tampoc podem tenir molt clares les tendències. Com a mínim, el que diuen les xifres, tot i que varia una mica segons els anys, és que, pel que fa a significació estadística, es manté una tendència força estable. Les dades, però, sí que mostren que, en la franja jove, que alguns estudis situen dels 15 anys als 30, han augmentat molt les temptatives. Amb tot el que comporta sobre com estem gestionant el malestar, com a societat, però també com a famílies. Com estem ajudant o no ajudant a sostenir les persones. Cal tenir en compte, també, si una persona arriba a gestionar un malestar emocional amb una autolesió o amb una temptativa de suïcidi, que s’hauria de diferenciar.
En quin sentit?
L’autolesió moltes vegades és per sentir físicament alguna cosa més forta que el dolor emocional i és una mena de regulació emocional. I, en canvi, una temptativa pot ser un suïcidi frustrat. Realment, aquella persona, aquell nen, aquell adolescent o adult jove, no ha vist cap possibilitat de millorar, d’esperança. Ho ha vist tot molt negre i no ha contemplat altres alternatives. Ens ha de fer pensar a tots, no només a psicòlegs i psiquiatres, sinó al conjunt de la societat. Tots ens hi hem d’implicar. Hem de poder preguntar a algú què li passa i escoltar, potser, un ‘em vull morir’. I, potser tu no ho pots sostenir, però sí que el pots acompanyar a algú que el pugui ajudar. I encara estem molt lluny d’això…
Encara pesa un estigma o un tabú sobre el suïcidi?
Sí. Afortunadament, però, jo porto des del 2010 treballant en aquest tema, i veig que progressivament hi ha menys tabús. I això ho veig sobretot en els supervivents d’una mort per suïcidi. És a dir, familiars i amics que han perdut algú per suïcidi. Quan vaig començar a treballar en aquest camp hi havia gent que no ho deia, que ho amagava. I, personalment, a mi em passava que quan compartia alguna cosa sobre el suïcidi a xarxes, com per exemple sobre el dia mundial de la prevenció del suïcidi [el 10 de setembre], la meva mare sempre em deia “no comparteixis coses lletges a les xarxes”. I ara, en canvi, ella també ho comparteix. Crec que això, a diferents escales, és positiu, perquè la gent en parla més. Ara bé, encara estem molt lluny, i el suïcidi continua sent una mort molt jutjada. I això té molt a veure també amb el fet que es trigui molt a demanar ajuda, sobretot els més joves. En canvi, hi ha una tendència dels adults amb idees suïcides d’anar a urgències a demanar ajuda abans de cometre la temptativa. Hi ha la tendència de dir ‘penso a morir, però vinc aquí’ [a urgències]. Això és molt important, perquè vol dir que se senten legitimats per demanar ajuda, i senten que se’ls ajudarà.
I amb els joves?
Amb els joves, en canvi, i molts ens ho han dit, passa que senten que no els donen hora si no hi ha una temptativa. I no és una situació tan allunyada de la realitat, perquè falten recursos i, per tant, es prioritzen els casos més greus. I això, amb una situació de guerra temporal, d’acord, però no pot ser la tònica general, perquè s’està donant un missatge molt perniciós. El que volem és que la gent demani ajuda com més aviat millor per tot el que suposa després la millora de la persona i per la possibilitat de sanar, perquè amb una temptativa t’hi pots quedar… Les temptatives autolítiques d’adolescents veiem que són molt més impulsives i, moltes vegades, molt més letals.
Aquestes temptatives es produeixen de la mateixa manera en nois que en noies?
La tendència que se sol mantenir ens indica que, en adults, es produeixen més morts per suïcidi en homes que en dones, perquè s’acostumen a utilitzar mètodes més letals. En canvi, les temptatives suïcides es produeixen més en dones.
A què es deu?
Com que la causa del suïcidi és multifactorial, les temptatives també són multifactorials. Històricament, s’ha intentat buscar el perfil del suïcida, un terme que no m’agrada gens utilitzar perquè no és cap rol, amb la bona intenció d’identificar els motius. Però en el suïcidi hi intervenen molts factors diferents. També hi ha un factor cultural. Per exemple, a la Xina se suïciden més dones que homes, sobretot en un ambient rural. De fet, a la Xina van prohibir certs pesticides perquè estaven molt relacionats amb morts per suïcidi. I també hi ha països on moltes dones moren i es quantifica com a suïcidi perquè no interessa. Amb les dades crues, sabràs abans quan la gent mor per càncer que per suïcidi, perquè molts accidents de trànsit o moltes morts per sobredosi queden als llimbs.
Tenint en compte aquesta situació que comenta, quins deures té l’administració?
Aquí podria fer una carta als reis. Crec que els principals deures que té l’administració és escoltar més la gent que està sobre el terreny. I això no vol dir escoltar només psicòlegs i psiquiatres, sinó escoltar els pacients primer. I pacients ho dic amb tot el respecte, entès com una persona que té paciència en el procés terapèutic. No oblidem que no tothom que té un problema de salut mental farà una temptativa, ni que tothom que la fa té un problema de salut mental. Però sí que hi ha una gran prevalença. Tenint en compte això, és important que preguntem a les persones que han tingut un problema d’aquesta mena com s’han sentit quan han estat ingressats, com han estat atesos… Afortunadament, hi ha mesures de qualitat que es tenen en compte en investigació. Ja era hora que no només fessin servir les dades clíniques.
A què es refereix?
A les dades clíniques els diuen dades objectives i, a les de la persona, subjectives, com si fossin pitjors. I no! Aquella persona és qui ho viu. Crec que l’administració hauria de tenir molt en compte aquesta situació, però no com a síndic de greuges -que també-, sinó per veure quines coses funcionen. Coses que potser han sigut la bona voluntat, o la personalitat, o el bon fer d’un clínic, però que dites moltes vegades seria un empirisme de quines coses ens van bé com a humans. Jo em dedico també a la salut mental perinatal, en el dol, i el que recorden les dones són coses tan fàcils de fer, i tan barates! Crec que també podria aplicar en la prevenció del suïcidi.
A banda d’escolta, creu que manca algun aspecte més?
Sí, crec que també cal més formació, tant en la carrera de psicologia com en la carrera de medicina, perquè se sent molt poc a parlar del suïcidi. Quan jo vaig fer la carrera, que em vaig graduar el 2003, es donava a entendre, d’alguna manera, que era millor no preguntar [sobre el suïcidi] ‘a veure si dones idees’, i és tot el contrari. T’hi has de llançar, tot i que també fa molta por com a terapeuta, perquè, i si et dic que sí? Per tant, necessitem dotar d’un mínim d’eines la gent, tot i que no es dediqui a la prevenció de suïcidi, perquè un metge de capçalera sempre ens deriva aquests casos. Es necessita formació, i es necessiten més recursos. No pot ser que tinguem a l’estat espanyol ràtios de psicòlegs tan baixes respecte a Europa, perquè també, com moltes, és una professió que crema. El col·lectiu mèdic és un col·lectiu amb índexs molt elevats de suïcidi. Necessitem cuidar-nos tots com a societat. I no deixem de banda que l’administració ha de tenir en compte que el suïcidi és multifactorial, però que hi ha molts factors socioeconòmics, de necessitats bàsiques, que quan estan coberts la persona pot aixecar el cap.
Quins són els factors de risc més comuns en les temptatives de suïcidi?
Els factors de risc més comuns són l’edat avançada o tenir una malaltia, també física. És a dir, tenir un diagnòstic que ja preveus que et prendrà qualitat de vida. També la soledat, el consum de tòxics, perquè s’entén molt bé que quan estàs malament consumeixis per regular-te, però després també hi ha una ressaca emocional i física. També influeix no tenir un grup de suport, que va molt correlacionat amb la soledat, o haver tingut una pèrdua recent. Una ruptura de parella, una pèrdua de feina… Coses molt de la vida, però que depèn de com t’enganxen en aquell moment poden ser un gran precipitant. I, també, una mort per suïcidi propera. És a dir, els supervivents per suïcidi tenen més risc de suïcidi.
Per a la població més jove, les xarxes socials també poden suposar un factor de risc?
Crec que és una arma de doble tall. Sí que és veritat, i hi ha estudis que ho demostren, fins i tot abans d’Instagram, que ja correlacionaven que a més temps de consum de xarxes, menys autoestima. Encara que tu només diguis que vas a mirar què fa el Pepito de vacances, automàticament el teu cervell ja està comparant. I si tu estàs mirant xarxes des de casa teva, mig avorrit, i comences a veure platges, o gent que patina molt bé, t’hi compares. A més temps, menys autoestima. Un factor que se suma al que es pot consumir en xarxes, i que sempre que estàs consumint pantalla no estàs vinculat al món real. Estàs alienat. Cal tenir en compte també que a les xarxes hi ha contingut fantàstic i molt valuós, però hi ha molt contingut… Ja passava molt amb els trastorns de la conducta alimentària, i amb suïcidi el mateix. És molt fàcil que entris en un xat on hi ha un tomba-i-gira de gent que està malament. I que s’intenta ajudar, però encara s’aliena més… Quan estem malament emocionalment, ja estem molt enterbolits com per veure què és real i què no. I si a sobre estem tant de temps a les xarxes, doncs acaba tenint un impacte.
Així doncs, i d’acord amb les dades alarmants de temptatives de suïcidi entre la gent més jove, considera que s’hauria d’impulsar alguna regulació?
Sí! Jo crec que aquí ens hem de reunir més, però no per divagar, i fer algun comitè per regular-ho. S’estan fent coses, però cada vegada que canvia el partit de govern tot se’n va enlaire. S’ha de posar la prevenció per davant, com es va fer amb la Covid. Parar el món, d’alguna manera. Preguntar-nos si realment ens interessa resoldre-ho. Si diem que sí, ens hem d’asseure, s’ha de mirar quines polítiques arreu del món estan funcionant tenint en compte els factors culturals. És a dir, jo no només em plantejo prevenir el suïcidi dels meus pacients, sinó promoure que vulguin viure. Quan tenim una vida que ens agrada, hi haurà tristesa, angoixa, o algun dia potser se’m fa molt feixuc, però no m’apareixerà la ideació [del suïcidi]. Tindré ganes de lluitar. I hem de tenir en compte també que cada vegada la gent parla més del que li passa, i explica més els seus traumes.
