Mireia Piquer (Barcelona, 2005) és la petita de quatre germans. Va passar la seva infantesa en un poble de la Plana de Vic, envoltada d’animals i amb un amor especial pel seu gos. Actualment, estudia Educació Infantil a la Universitat de Barcelona (UB) i acaba de publicar Enfermedades invisibles (Talón de Aquiles), on ens parla de diferents realitats de salut mental: traumes, intents de suïcidi, autolesions, autisme o trastorns de la conducta alimentària. Li toca de prop, ja que confessa que des de ben jove ha conviscut amb problemes relacionats amb la salut mental, i és justament això el que la va impulsar a visibilitzar aquestes malalties. Hi parlem amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, que és avui, 10 d’octubre.
Piquer ja té fixades diverses dates de presentació de Enfermedades invisibles. La primera tindrà lloc el 17 de novembre al Centre Cívic de Sant Andreu, a Barcelona. Aquell mateix mes, també oferirà una xerrada adreçada a pares de persones amb autisme. El 15 de desembre, serà a la Biblioteca del Nord de la capital catalana. El llibre es podrà adquirir fins al mes de desembre a través de la web de l’editorial Talón de Aquiles.
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?
Tot va començar perquè tinc un diari on ho apunto tot: què em passa i com em sento. A partir d’aquests petits fragments i dels meus propis records, vaig anar construint la història.
Es tracta d’un tema dur i molt personal. Què la va empènyer a escriure-ho i, sobretot, a publicar-ho?
No estava segura de si publicar-ho per la por de si algú em diria alguna cosa o de sentir-me jutjada. Però és una part de mi i, a més, volia ajudar altres persones que estan passant per situacions similars. És una part de la meva vida que durant molt temps ha estat amagada i que ara volia treure a la llum. I aquest és l’objectiu que m’he proposat, donar veu a aquelles persones que pateixen en silenci i recordar que darrere de cada diagnòstic hi ha una persona i una lluita.
La va animar algú a escriure i ja tenia vocació literària?
Una amiga va ser qui em va dir que podria escriure un llibre, perquè hi ha gent que mereix conèixer aquesta història de superació. Ella ha vist amb els seus propis ulls com, amb els anys, he passat d’estar en un pou, de tocar fons, a estar més estable. I la veritat és que sempre m’ha agradat escriure, però mai havia compartit les meves històries, suposo que per por que la gent les jutgés. Ara, en canvi, estic en un punt de la meva vida en què valoro molt més la meva pròpia opinió que la dels altres.
Per què creu que és important parlar de la salut mental? I per què especialment entre els més joves?
És un tema que afecta moltes persones, més de les que ens pensem, i s’ha de cuidar perquè sense salut mental no podríem tirar endavant el nostre dia a dia, no ens permetria fer moltes coses. A més, darrerament, entre els joves la salut mental ha empitjorat bastant, en part per l’ús de les xarxes socials. Crec que cada vegada hi ha més consciència, però s’ha de continuar lluitant perquè hi hagi els recursos necessaris.
Pretén ser un llibre d’autoajuda? Un llibre que altres s’hi puguin emmirallar?
Sí, de fet és un dels objectius del llibre: que les persones que estiguin passant per situacions similars (TCA, suïcidi, depressió, TOC…) es puguin sentir identificades i rebre una mica d’esperança. Tal com he dit diverses vegades, és el llibre que jo necessitava quan estava malament. Crec que si algú me l’hagués donat, m’hauria mostrat una dura realitat, però també m’hagués transmès l’esperança que al final se’n surt.
Hi ha una visió d’esperança, tot i que continguda.
Vull mostrar la realitat: la recuperació no s’acaba mai, les recaigudes existeixen i formen part d’aquest procés que no és lineal. Jo vaig sortir de l’hospital de dia i vaig recaure per diferents motius. És una realitat molt dura, però molt més freqüent del que ens pensem.
