Josep Maria Ribera és un dels màxims referents internacionals en la recerca i el tractament de la leucèmia limfoblàstica aguda. És director clínic i membre del comitè científic intern de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras. Acaba de ser distingit amb l’EHA Clinical Excellence Award 2026, un dels màxims reconeixements de l’European Hematology Association. Ribera ha investigat sense descans i ha estès durant dècades una docència d’alçada. Molts dels seus alumnes lideren àmbits de recerca. N’ha d’estar pagat i, de fet, n’està, el doctor Ribera.
Josep Maria Ribera és director de la Unitat de Trasplantament de Cèl·lules Mare de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i cap del Servei d’Hematologia Clínica de l’Institut Català d’Oncologia. És professor de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Imparteix docència de postgrau a la Universitat de Barcelona, la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo i a l’Escola Nacional de Sanitat.
El seu currículum és inabastable, però ara ha fet setanta anys i diu que s’ho deixa tot. “No toca”, argumenta. A la pujoliana manera. Comenta que assessorarà allà on el demanen, però que no liderarà. Li agradaria ser “un referent” i es queixa que no en tenim, perquè la joventut no els valora. Josep Maria Ribera n’és un dels millors per a qui en vulga aprofitar l’experiència llarga, crònica. El director clínic del Josep Carreras té un somriure humil i ulls amables i diàfans. Hi ha metges que encomanen tranquil·litat, seguretat. En una societat tan insegura i que té tants motius per a inquietar-se.
Vostè és especialista en leucèmia limfoblàstica aguda. Què és exactament aquesta malaltia?
Una transformació maligna d’unes cèl·lules que tenim al moll de l’os. Aquestes cèl·lules són les precursores dels limfòcits, que són unes cèl·lules que tenim a la sang. Les segones deriven dels seus progenitors, que són al moll i que quan es malignitzen –és a dir, quan creixen de manera incontrolada– fan la leucèmia limfoblàstica.
S’escampen molt ràpid…
És que neixen escampades. Aquestes cèl·lules en primer lloc envaeixen el moll de l’os i impedeixen que les normals fabriquen sang de qualitat. Però alhora surten del moll i passen a la sang. Si passen a la sang, passen a tot arreu del cos. És una malaltia que neix escampada. No és el concepte clàssic que tenim d’un tumor localitzat i unes metàstasis. No. Això és un tumor líquid. Neix al moll, l’envaeix, surt cap a la sang i envaeix tot el cos. Quan nosaltres el diagnostiquem ja l’ha envaït tot.
Uf! És una malaltia rara.
Sí. Globalment és una malaltia rara. Hi ha tres casos nous anualment per cada cent mil persones. A Espanya es calcula que n’hi ha uns sis-cents o set-cents de nous cada any. És una malaltia rara, doncs, comparada amb el càncer de mama o de còlon. En aquest sentit, sí. Ara, és una malaltia que curiosament es pot veure a totes les edats, però que té la màxima incidència en nens. En nens fins els quinze anys. I el pic màxim és entre tres i sis o vuit anys. Jo no soc pediatre i em dedico a les leucèmies que es veuen en adults. Considerem adults aquelles persones que ja han passat els divuit anys.
És molt bèstia que afecte els xiquets… I és com una mena de leucèmia…
És una leucèmia. I n’hem vist fins i tot en fetus. Està a totes les edats de la vida, però ja et dic que la màxima incidència és en nens que tenen entre cinc i deu anys.
Com es tracta? Té cura?
Sí. En curem moltes. El missatge és: és rara, és dolenta, però en curem molts. Curem el 90 per cent dels nens i potser en aquests moments entre el 50 i el 60 per cent d’adults.
La meitat… Glups!
En adults, tot i ser la mateixa malaltia, és més maligna que en els nens. Però pensa que quan jo era resident la taxa de curació era entre un 20 i un 30 per cent. L’hem triplicat. Entén-me, dic això com a missatge positiu. Clar que queda un 40 per cent que no podem salvar, però per això lluitem.
Vostè ha rebut una pila de reconeixements i premis. Quina ha estat la seua contribució?
Haver desenvolupat a Espanya tots els protocols de tractament en adults en leucèmia limfoblàstica. Portem més de quaranta anys desenvolupant-ne estudis de tractament, dels quals analitzem els resultats, en mirem els espais de millora i amb el següent estudi aprofitem tota aquesta experiència per aconseguir-ne més bons resultats. Així, progressivament, hem passat del 20-30 per cent al 50-60 d’ara.

Vostè, doncs, n’estudia els casos estadísticament i estableix nous protocols de cura.
És això. Desenvolupem els protocols de tractament, n’analitzem els resultats i, en funció d’aquests resultats, despleguem el següent nou protocol que permeti, amb l’experiència adquirida, millorar-ne tot el procés. En cada nou protocol anem millorant els resultats del protocol anterior.
Tracta aquests casos personalment?
El tractament d’una leucèmia és multidisciplinari. No és el metge que tracta el pacient. Les tractem en equip. En equip i al si d’un protocol terapèutic. Jo òbviament he vist malalts, però dins un equip.
És dur?
És dur al començament. Al començament, quan ets metge acabat de llicenciar, et dediques a l’hematologia i veus que aquests casos primerament et venen grossos. No ens enganyem. Però això forma part de l’aprenentatge. I crec que quan vas adquirint experiència separes el dolor del tractament. Entens el dolor, però no fas que això modifiqui la teva decisió. Perquè llavors el que acaba perdent és el malalt.
Tu pots entendre que és un tractament dur, que els malalts s’ho passen malament, però el teu objectiu quin és? Que el malalt sobrevisqui. I que idealment es curi. Això no ho has de perdre mai. Tot i entendre-ho tot, però és que, si et comences a perdre per les branques, no vas cap a l’objectiu principal.
És molt difícil, això…
És difícil, però també tens els teus mecanismes de defensa. El principal mecanisme de defensa és que tu veus que estàs fent una cosa positiva i que estàs salvant gent. Pel camí se’n queden, no hi ha dubte. No hi ha dubte, però en tires endavant. I els que tires endavant t’ajuden a lluitar pels que desgraciadament es queden enrere. Sí, sí, sí, és així. I així els que tiren endavant ens donen l’energia per continuar lluitant i perquè alguns dels que es queden endarrere ara d’aquí a uns anys estaran del cantó dels que es curaran.
La gent que tracta els xiquets deu portar-ho pitjor.
En primer lloc, són especialistes en pediatria. Ells ja tenen les habilitats necessàries per a tractar amb nens. Jo no les tinc. [Somriu]. Jo no sé si seria un bon hematòleg pediatre. No ho he fet mai. Però ells en tenen les habilitats i els recursos. I ho fan molt bé. I aquí hi ha el resultat. El 90 per cent de curació. Ja el voldrien tenir els adults. Però ja hi arribarem, eh, ja hi arribarem.
Són optimistes, vostès.
Evidentment. Ho som perquè els resultats ens donen la raó. No és allò de dir: “Jo soc optimista perquè soc optimista de base”. No. Els resultats ens donen la raó. Quan jo era resident pensava: “Pobra gent. Per un que en salves en perds quatre”. No, no. Ara no. Ara en salvem més que menys. I tot això ha sigut un camí llarg, tan dur com vulguis, però positiu. La desgràcia seria que any rere any xoquessis contra una paret i pensessis que no avancem. Llavors sí que et deprimiries i pensaries: “Caram, tu, quina desgràcia!”. No, no.
Per què tant de càncer?
Aviam. Jo crec que el càncer forma part de l’evolució humana. És a dir, amb el nostre dia a dia constantment tenim moltes cèl·lules al cos en divisió… Poden haver-hi errors en la divisió, errors al nostre funcionament, que derivin cap a un càncer. De fet, amb els anys es van acumulant errors. Si analitzem els nostres gens –els nostres cromosomes, on hi ha els gens– els d’una persona de vuitanta anys i els d’un nen de dos anys, veus que dius: “Buuuu, com s’ha anat degradant tot això!”. Per tant, hi ha una tendència natural. I després hi ha uns factors predisponents, que en determinats càncers són molt clars. El tabac, amb el pulmó. El sol, amb el melanoma. Amb les leucèmies aquests factors predisponents a penes s’han vist en el cas de les limfoblàstiques.
Són hereditàries?
No. La leucèmia limfoblàstica hereditària només té una situació de més risc, que són els bessons univitel·lins. Tots dos tenen la mateixa dotació genètica. Quan l’un desenvolupa una leucèmia, l’altre que tremoli. Perquè té més risc. No és el cas dels bivitel·lins. Però no es tracta d’una malaltia hereditària, afortunadament.
El doctor Eduard Batlle diu que cada vegada hi ha més càncer de còlon entre els jóvens i que no en sabem per què. Diu que podria ser l’alimentació, el plàstic present pertot…
En el nostre cas és un càncer estable. Hi ha estudis epidemiològics seriosos, de grans poblacions –aquí també en tenim– i demostren una estabilitat al llarg del temps.
Però a vostè el preocupa la nostra forma de viure actualment?
Molt, molt, molt. Som en un ambient… Envoltats de coses que poden danyar els nostres cromosomes. Radiacions ionitzants, electromagnètiques, productes additius en aliments ultraprocessats… Tot són sèries de sigles que no sabem ben bé què són. I ves a saber. L’alimentació, l’estil de vida…
L’esport, tan popularitzat, ho alleuja una mica?
L’esport dona uns beneficis a l’organisme, acompanya un estil de vida més sa. L’esportista menja més bé, es cuida més, procura tenir una vida més ordenada. És un factor que desenvolupa menys risc de càncer. Però no sé si és per l’esport en ell mateix o per l’entorn favorable que té un esportista.
Parlava adés d’ones electromagnètiques, els mòbils…
No dic que els mòbils causen càncer, eh? Atenció. Em refereixo a l’augment de les ones electromagnètiques en general. Això sí.
És un factor més…
I com que anem sumant-ne, de factors, som en una societat amb més probabilitats de patir càncer. Augmenta també l’esperança de vida i, per tant, augmenta també el risc d’anomalies, fins i tot degudes a l’atzar, als nostres gens. L’estil de vida és poc saludable, jo diria que cada vegada menys saludable. Tot això… Vas comprant números. Vas comprant números de la rifa, eh?
Almenys hem reduït el consum del tabac.
I això està molt bé. Aquesta reducció del consum del tabac ja es veu que comença a tenir efecte en les corbes d’incidència del càncer. En homes la incidència del càncer ja s’ha aplanat. Els càncers lligats al tabac. En les dones, com que s’hi van integrar més tard, encara som en via ascendent, però que també s’aplanarà d’aquí a no gaire temps. Tot això, sí. Però, és clar, és aplanem. M’agradaria que comencéssim a baixar. Això encara no ho fem.
Potser perquè el consum el tabac va començar a reduir-se fa poc de temps…
Crec que, si el consum de tabac baixa a uns nivells bastant inferiors a l’actual, baixaran també aquests càncers. El tabac és un cancerigen directe.

Per què les autoritats sanitàries no el combaten amb molta més fermesa?
[Riu]. El tabac… Tot són impostos, eh? No sé si ens entenem.
Ens entenem molt bé.
No saben que aquest tema és pan para hoy y hambre para mañana.Tot el que guanyes amb els impostos t’ho gastes després en atenció sanitària. No només és el càncer. I la malaltia pulmonar obstructiva crònica? Aquests que han d’acabar amb oxigen… I infeccions, ingressos hospitalaris… Tot això potser gasta tants recursos com el mateix càncer. Si mirem els recursos sanitaris que consumeixen aquests hàbits sanitaris no saludables, seria per a fer-s’ho mirar…
Què li diu vostè a un amic fumador?
Li dic: “Tu ja saps totes les conseqüències del tabac. Tu mateix. És una decisió lliure. Jo no et puc dir: “Aniràs a l’infern!” [ho diu amb veu de predicador espantador], però tu n’ets conscient, no? Doncs, ja està. Jo no et puc dir res més. És la teva llibertat individual. Però ho saps, no? Doncs, d’acord, no en parlem més”.
Ho sabem, però és mentida. Tothom creu que all no li passarà.
Aquest és el problema. El problema no és només “a mi no em passarà”. És que és molt addictiu. Les addicions són molt difícils de combatre. Molt. Allò de “jo quan vulgui deixaré de fumar”… Mentida! És molt addictiu el tabac. Has de fer-te un plantejament de la vida i demanar ajuda. Sola, molt poca gent ha aconseguit deixar el tabac “perquè jo he volgut”. És tan addictiu, que calen programes de deshabituació.
Quasi tota la gent que jo he conegut que ha deixat el tabac…
Al cap d’un temps hi torna.
I també sovint és per un ensurt cardiovascular o cancerigen.
Sí, però llavors és perquè els ho han prohibit, per dir-ho d’alguna manera. Hem de conscienciar abans que no passi tot això. El problema del tabac i la seva addicció és que van fent la feina lentament. Van minant-te lentament i tu no te n’assabentes perquè tens un plaer fumant i no veus el mal que cada cigarreta fa als teus òrgans. No és només càncer, és pulmonar és arterioesclerosi, són trombosis… És molta, molta cosa.
Quin lloc ocupa Catalunya en la investigació contra el càncer?
Tenim un nivell totalment europeu. Europeu-europeu. Vull dir de l’Europa occidental. Catalunya té un ecosistema sanitari i de recerca de primera divisió.
Com hi hem arribat?
Hi ha diverses raons que ho han fet efectiu. La primera és que el col·lectiu sanitari a Catalunya és molt bo. Són gent ben formada i amb ganes. La segona és que hi ha hagut el convenciment que ser biosanitari no és només atendre malalts. És investigar. Les grans institucions sanitàries no conceben el seu deure només atenent o operant gent. Consideren que han d’investigar i han d’ensenyar a les generacions futures. I això és integrat dins el nostre ADN.
I això ho fa el Vall d’Hebron, el Clínic, Bellvitge…
Sí. I ho fem aquí. Arreu. Aquesta n’és una causa. La segona és que hi ha hagut una aposta, de l’administració també, per impulsar instituts de recerca. Instituts de recerca que són de primer nivell.
Andreu Mas-Colell hi va posar ganes i encert.
Aquest va ser un home clau. Va venir d’Amèrica, va viure-hi, va veure per què els americans són líders en investigació punta i va voler traslladar-ho aquí al nostre nivell i amb els nostres recursos. Això s’ha fet molt bé i Catalunya és una regió biosanitària molt bona. Concretament, Barcelona és una de les places biosanitàries de referència a Europa que atrau molta gent.
I com és que ve tanta gent a Barcelona amb els sous que els podem pagar?
També poden venir becats. Els sous que paguem aquí són baixos quan els compares, per exemple, amb França. Ja no parlem dels Països Baixos o d’Alemanya i els Països Nòrdics… [Riu] Sabem que anem moltes vegades amb una sabata i una espardenya, però no és allò de dir…
Hi ha dues opcions aquí. Tu tens dues opcions. La primera és cagar-me en el sistema, parlant en plata: “Cago en dena, som uns d’això, no ens ajuden i tal i tal, que se’n vagin a fer punyetes!”. Aquesta n’és una. I l’altra és: “Bé, tu, amb la sabata i l’espardenya jo tiraré endavant perquè potser un dia em podré comprar ja una xiruca”. Aquí hi ha dues visions. El que davant una dificultat grossa com és el finançament claudica i ja està, la culpa és dels altres, i el que accepta que aquest és el terreny de joc diu: “Jo jugo aquí”.
Hi ha també la tradició. Tantes i tantes famílies de metges o individualitats excepcionals: els Barraquer o els Trias, Josep Trueta…
Tenim una tradició biosanitària a Catalunya de primer nivell. Grans, grans. Això ha fet escola. També et diré que una de les coses que veig i que em preocupa de les noves generacions és que no creuen en els referents. Van una mica… Els referents són molt importants. No t’arreglaran la vida, però et podem ajudar, et poden ajudar i empentar. I després tu ja aniràs sol. Evidentment que aniràs sol. Però aquí no hi ha la cultura de la persona referent. Parlàvem dels Estats Units. Allà hi creuen molt. Els americans quasi no es jubilen mai, les coses com siguin, però els sèniors, en l’última etapa de la vida, es fan mentors [pronuncia aquesta paraula amb intensitat, quasi amb solemnitat] de gent jove. Condueixen i ajuden gent jove a progressar. Només donant consells, eh? Perquè la gent jove ja té més habilitats que ells. No és qüestió de donar-los habilitats, perquè ja en tenen. És qüestió de conduir-los. Aquí falten els referents.

Vostè s’ha dedicat també i molt a la docència…
He fet el que he pogut. Fins a un cert punt he sigut també una mica un referent. Però en falten, en falten.
Això defineix una joventut diferent segons cada societat.
És una joventut que té una quantitat d’habilitats impressionant. Quan miro la gent d’ara i em miro a mi a la seva edat… Jo era un tonto. Per les habilitats que tenen. Però no n’hi ha prou amb les habilitats. Cal també el coneixement, el perquè de les coses, la direcció. Això no ho tenen. I si renuncien a aquest capital que sí que els podem donar… Ells amb els seus recursos poden multiplicar allò que els podem donar, i això és imparable, imbatible. Els que són vius, que n’hi ha, aquests sí que saben aprofitar-ho. N’hi ha de vius, gràcies a Deú.
Els que vostè forma se’n van o es queden ací a treballar?
Si poden, es queden aquí. Si poden. Ara, hi ha hagut gent que ha agafat les maletes i se n’ha anat. Sí, sí.
Què fa l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras?
Això que diu el seu nom exactament. Investigar contra la leucèmia. Hem d’entendre la leucèmia en un sentit ampli. Càncers de la sang. No tots els càncers de la sang són leucèmies. N’hi ha d’altres tipus: limfoma, mieloma, displàsies… Aquí es fa recerca bàsica i també translacional. És a dir, aplicada als nostres malalts. Les preguntes de la recerca surten de l’observació dels malalts moltes vegades. Tu veus que ens hem estancat en un lloc i et preguntes per què no dirigim la investigació cap a aquell altre punt. Aleshores són els laboratoris els que van burxant. La investigació que jo concebo i la que fem aquí, almenys al meu grup de recerca, és aplicada al malalt. Del malalt i pel malalt. I això es diu recerca translacional.
Quanta gent treballa al Josep Carreras?
L’Institut és més que aquest edifici on som. Té seus al Clínic, al Sant Pau… Ara n’obren una a Sant Joan de Déu, en té una altra a Girona… És a dir, és una xarxa. Un institut en xarxa. Però aquí, que n’és la seu principal, treballen més de dues-centes persones.
A part el mecenatge de Josep Carreras, qui finança tot això?
Aquest és un institut públic. És a dir, tan públic com l’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron o el dels Germans Trias, que és aquí al costat, o l’IDIBAPS del Clínic. Són instituts públics, que s’integren a la xarxa CERCA de la Generalitat. Nosaltres som tan públics com ells. La Fundació Carreras –la Fundació, no l’Institut– va donar un suport important per construir i arrancar l’Institut. Però ara l’Institut s’autofinança, amb beques, projectes, donacions…
I l’aportació de la Generalitat.
Sí. Tan públic com qualsevol altre institut que hi ha Catalunya, que Déu n’hi do els que hi ha.
Josep Carreras hi continua vinculat?
Josep Carreras està molt a l’aguait de l’Institut. Ell continua fent concerts i continua aportant diners a la Fundació. Està molt a l’aguait de l’activitat de l’Institut, que té un patronat. Òbviament, la família Carreras també en forma part. Hi estan molt a sobre. Pensa que l’Institut és la nineta dels seus ulls. La Fundació fa moltes altres activitats, òbviament, però, a més, que el nom Carreras vagi lligat a un institut de recerca…
A Catalunya no és fàcil que un mecenes decidesca tornar a la societat una part d’allò que n’ha rebut…
Aquest és el problema d’Espanya. A Espanya no hi ha mecenatge.
És una qüestió política, fiscal?
No hi ha la cultura. És una qüestió de cultura. Qui hi ha fet molt? Les Koplowitz, que van fer l’institut que hi ha allà al Clínic, al carrer de Villarroel, a l’altra banda; Josep Carreras; Amancio Ortega, que ara està invertint molt…
L’han criticat molt per fer-ho!
[Riu]. Jo no, eh! Aquí ens n’hem beneficiat.
Alguns partits d’esquerra i algunes plataformes l’han acusat d’eludir imposts i de voler exclusivament netejar-se la imatge corporativa…
Sempre hi ha la part negativa de les coses. Òbviament, totes aquestes donacions desgraven molt. Bé, escolta, doncs a mi no m’importa. El benefici ens arriba a nosaltres. Ara està finançant la protonteràpia. Això són unes màquines que ufffffff… Necessiten edificis per ubicar-les. Cony, tu, gent com aquesta, aquests mecenes, ens són necessaris. I a Espanya n’hi ha pocs.
A Catalunya això sempre havia estat diferent. El país es va industrialitzar, hi ha hagut una burgesia urbana i il·lustrada, i sempre hi ha hagut mecenes…
No al nivell que hi ha als Estats Units, per exemple.
Allà la fiscalitat és molt diferent. I a més, allà sí que hi ha aquesta divisa de tornar a la societat una part del que ella els ha donat.
És una altra cultura. És un tema cultural. Però jo crec que si hi hagués més mecenatge… No persones físiques, institucions. Per exemple, La Caixa té un programa de mecenatge molt important. El BBVA també en té. Però i Repsol? I Telefónica? És a dir, quines grans empreses? Quantes empreses de l’Ibex tenen programes de mecenatge per ajudar la societat en un àmbit tan important com és la sanitat? Poques. Aquí és on es veu la cultura del mecenatge.
Ja que parlem de Catalunya, en aquest país sempre hi ha hagut una tradició de metges catalanistes. Aquella gent que portaven corbata de llacet. Això es manté?
Crec que no. Per sort, la ciència no coneix fronteres, no coneix passaports ni DNIs. La ciència és una cosa transversal. Gràcies a Déu. El dia que et tanques en tu mateix…
No era una manera de tancar-se. Era una manera de reivindicar un país i una llengua relegats, d’utilitzar el català amb normalitat…
Ah! Això està molt bé. Això és perfecte. Jo ho trobo molt bé. Però… [somriu] la visió ha de ser a més lluny. Està molt bé conservar el català per a la ciència…
Recorde vostè el doctor Trueta i el seu Spirit of Catalonia… Trueta era d’un catalanisme sòlid i ell professionalment no coneixia fronteres.
Però eren uns altres temps. Ara la ciència és l’anglès. Deixem-nos de romanços. I la ciència és col·laboració. Col·laboració vol dir col·laborar d’una manera transnacional.

Perdone la insistència. Vostè creu que un metge catalanista no entén això?
La ciència és prou oberta. Una cosa són les conviccions que un tingui com a persona i una altra és que com a científic el que vol és que la seva contribució sigui tan ampla com sigui possible. Perquè avui dia ningú va solt pel món. No pots anar-hi sol. Aquí al nostre hospital veiem entre quatre i vuit nous casos de leucèmia limfoblàstica a l’any. On vas amb això? No pots anar enlloc. En canvi, què hem fet? Un programa nacional en què en veiem cent deu o cent vint per any. Amb un protocol de quatre o cinc anys ja tens cinc-cents malalts. Això ja et permet analitzar-ne resultats i traure’n conclusions. Aquí amb quatre o cinc no aniríem enlloc. La col·laboració és fonamental. Però no tan sols nacional: europea. Europea com a mínim, perquè els europeus encara ens entenem entre nosaltres. Amb els americans és una mica més difícil. Per temes culturals i de legislació.
Són ells els que marquen sostre i ritme?
Sens dubte. Marquen una pauta perquè ells tenen la recerca punta. La tenen els Estats Units i la té la Xina. Què fem a Europa? Una mica de recerca, de recerca bona, però el que solem fer és –i parlo a nivell clínic– corroborar els seus avenços. Perquè metodològicament som molt bons a Europa. Corroborem molt els resultats dels americans. Els americans són molt pràctics. Fan un descobriment i diuen: “Aquest descobriment per a nosaltres és un avenç”. Però un grup sol no fa cos de ciència. Algú ho ha de corroborar. I ells diuen: “Que ho facin els europeus”. I els europeus corroborem o no coses que els americans han donat per assentades amb el seu nivell, perquè ells han de produir. Quan ja tenen una cosa segura, con la música a otra parte. Però algun altre ho ha de replicar. I ho ha de replicar amb metodologia, amb estudis acadèmicament perfectes. Això fem els europeus.
Mirant el seu currículum enlluerna la quantitat d’activitat que vostè ha estat capaç de desplegar. En tots els fronts.
[Somriu]. Jo estic acollonit també –i perdoni l’expressió–, estic espantat, no sé com he pogut fer tot això.
Hi ha dedicat la vida.
Sí.
I això a costa de la família, a costa del temps lliure…
No, no. Aviam. He tingut un suport familiar molt important. La meva dona sempre m’ha dat els millors consells de la vida…
Ella és metge també?
És metge. He tingut molta sort. I he tingut també uns referents que m’han ensenyat unes quantes veritats. La primera és “No parlis del que no saps”. La segona, “Del que saps parla del que tu has comprovat, no del que diuen els altres”. Aquests referents, que m’han ensenyat mètode, m’han anat molt bé a la vida. I després hi ha la dedicació. Dedicació amb passió.

Però això sovint va en detriment de la família, del descans, de l’oci…
També, de tota manera, he tingut la sort que tot això s’ha desenvolupat en una època en què tampoc hi havia tantes possibilitats d’oci. Jo no sé si ho podria fer ara, que hi ha tantes xarxes socials, tanta punyeta. Hi ha més dispersió. En la nostra època, quan jo vaig ser metge, ah, escolta’m, hi havia set o vuit professions. Sorties de la universitat, ciències, lletres i quatre coses més. Ara trajectòria d’aquí, ara canvio d’allà i salto aquí, faig aquell màster d’allò… Ara és una altra cosa. Tot és més transversal. Més líquid. Abans anàvem teledirigits. I això potser a mi, per la meva manera de pensar, m’ha afavorit. A l’època productiva de la vida. He tingut aquesta sort.
Ara està a punt de fer setanta anys.
Sí.
I diu que es vol jubilar, retirar-se del tot…
De gran part, sí. Per diverses raons. Crec que toca. Hi ha un moment en què toca. Un no es pot perpetuar. Una altra cosa és que tu diguis: “Jo puc ajudar, assessorar… des de la barrera”. No vull adquirir responsabilitats perquè no em toca. No toca. Ho han de portar d’altres. Ara, si els altres et demanen assessorament, opinió, el que vulguis, encantat de la vida. Però no vull portar noves iniciatives perquè moltes d’aquestes iniciatives són a cinc o deu anys vista. Els projectes clínics són a llarg termini. Jo ja no ho veuré. Aniré amb un bastó. Tindré xacres. Ves que no tinguis dèficits cognitius. Tot això jo no ho sé. El que vull és, tant com pugui, assessorar, però no liderar.
Ja se’n sortirà amb aquesta intenció? Que farà ara quan frene de sobte. Té alguna alternativa secreta?
No, de sobte, no. I sí, tinc alternatives. Fa anys que en tinc. A mi la bicicleta em torna boig. No hi ha cap de setmana que no surti. Tinc bons companys i amics en aquest món. La lectura m’agrada molt. Llegir m’encanta. Tinc fins i tot el jardí, que remeno. No, no, no. No pateixis. No em faltarà activitat. L’única cosa és si aquesta activitat nova m’acabarà omplint del tot. No ho sé. Let’s train. Ja ho veurem. [Riu, burleta].

