Els problemes estructurals del sistema de salut no han desaparegut malgrat l’acord assolit amb la conselleria de Salut per crear una taula negociadora i desconvocar la vaga. La metgessa de família Esther Ros ho deixa clar en aquesta entrevista, on detalla les principals urgències del sistema. Malgrat la quantitat de mancances del sistema, creu que encara s’és a temps de revertir la situació, tot i que avisa que cal una “voluntat política” que, de moment, posa en dubte.
Durant aquests dies s’ha insistit molt que el problema dels metges no és només el salari. Quines són les altres urgències del sistema sanitari?
La urgència més gran són les condicions laborals i la manca de temps. El que ens fa emmalaltir és veure que no donem l’abast, que no tenim temps, que hi ha diverses persones citades a la mateixa hora. Sembla que no es respecta la nostra feina. Una de les urgències a resoldre també és la sobrecàrrega laboral. Els diners importen, perquè si ho comparem amb l’Europa més pròxima els salaris són molt diferents, però amb millors condicions no hi hauria tant problema de falta de metges. A part de la sobrecàrrega laboral en el dia a dia a la consulta, en els últims anys s’han obert altres dispositius i s’ofereixen més serveis d’urgències als centres d’atenció primària (CUAP) que obren les 24 hores.
Tot això s’ha fet sense la provisió de personal necessari, pensant que ja ho cobririen els metges de família. Hi ha tota una bossa de metges que estan obligats a fer la consulta i les guàrdies i sempre són els mateixos. Surts del despatx amb el cap emboirat i has de fer una nit d’atenció domiciliària, unes sis hores, i l’endemà tens dificultats per poder descansar. Segons l’acord de sortida de vaga del 2018, després d’una guàrdia, tens dret a tenir una agenda tova, de tres hores com a molt i pactada amb el director, per fer coses que no requereixin molta concentració. Això no s’ha aplicat.
Com es pot fer que l’especialitat de metge de família sigui atractiva per als nous professionals i garantir que les places dels metges que es jubilaran en els pròxims anys estaran cobertes?
Millorant les condicions laborals, primer de tot. Després, les salarials. Ara ens venen els estudiants i se sorprenen de la feina que fem, de la relació que tenim amb els pacients i de la longitudinalitat [la relació a llarg termini amb els pacients], però també veuen quin és el nostre dia a dia i les nostres agendes. No volen tenir aquestes condicions. Si en comptes de tenir quaranta visites en tinguéssim vint, tindríem més temps per visitar correctament i ensenyar als estudiants que venen. El fet que coneguin l’especialitat fen rotació també fa que no vulguin triar-la.
Com haurien de conèixer l’especialitat, si no és així?
És difícil, perquè a les facultats no estem prou representats. Hi ha pocs metges de família que siguin professors universitaris i l’especialitat no està reconeguda com a assignatura. La millor manera seria dignificar la nostra feina a partir de la millora de les condicions laborals, que no sigui una cursa constant. No arribem mai a acabar la feina.
Parlava de la importància de la longitudinalitat. És el que fa diferent la primària d’una altra especialitat?
És el que la fa diferent de totes les altres. A primària, si el metge té la plaça estable i treballa sempre al mateix lloc, a partir del tercer any de conèixer els pacients ja s’ha demostrat que aquests van menys a urgències, que baixen els ingressos i es redueix la mortalitat. Això es deu al coneixement mutu, una cosa que es va guanyant i treballant a mesura que passa el temps i es repeteixen les visites i els contactes, coneixes la família i els seus problemes… Poses la malaltia i els símptomes en context. Això a l’hospital no ho tenen. Hi ha alguns especialistes d’hospital que només es dediquen a una sola malaltia. Per exemple, dintre de l’hematologia, n’hi ha que només tracten mieloma múltiple, o hi ha cardiòlegs que només fan insuficiència cardíaca. La visió que tenen és molt limitada i per molt que coneguin el pacient durant un temps, no és el mateix seguiment que a la primària. Si el pacient millora, el veurà la primària i, si no, també serà la primària qui atengui les seves altres necessitats.
Si és un dels pilars de la primària, com van viure les declaracions del conseller Manel Balcells sobre la longitudinalitat?
Ho va fer per desconeixement. Després va matisar o corregir les declaracions, això va ser només arribar i va fer un discurs molt mal assessorat. Aquest conseller, també s’ha de dir, és traumatòleg i no coneix la primària. A més, ves a saber quants anys fa que no veu un pacient. A part, havia sigut traumatòleg esportiu, no estava al sistema de salut.
Fa uns mesos hi havia una llista d’espera de cinc dies per anar al CAP. Quina és la situació ara mateix?
Varia molt. Quan es parla d’això es parla de la cita prèvia, és a dir, del pacient que vol assegurar-se la cita amb el metge de capçalera. I si l’agenda està plena, li donen per a una setmana després s’espera. Ara mateix, jo no tinc hora disponible fins al 16 de febrer. Una animalada. Però, al mateix temps, tothom qui entra per la porta me’l col·loquen encara que l’agenda estigui plena i hagin de forçar la visita. Si les agendes fossin tancades i quan s’omple no entrés ningú més, la demora seria real. Actualment, la demora per a alguns pacients existeix i per altres, no, perquè venen i diuen que es volen visitar aquell dia i els colen.
La millora de l’accessibilitat és un dels elements que va fer esclatar la vaga.
El 2018 ja vam fer una vaga i es va arribar a un acord, que si s’hagués respectat no hauríem arribat a la situació actual, que ha empitjorat molt. No hi ha cap mena de control, sobretot després de la pandèmia, quan s’han obert moltes portes que no s’han tornat a tancar després. A més, s’han afegit altres perfils professionals que no tenen capacitat resolutiva perquè no tenen agenda i qui acaba resolent el 80% dels problemes de salut som els metges, que no hem augmentat en nombre. Encara no ens hem recuperat de les retallades del 2010 i, en canvi, tenim molta més feina, 10 milions de visites més anuals amb menys personal.
L’excessiva burocratització és un problema per al seu dia a dia?
Un gran problema. Principalment, es tracta de les baixes que nosaltres no indiquem. Un pacient que té una depressió i el psiquiatre diu que no està per treballar, en lloc de donar-li ell la baixa l’envia al metge de família. Després estem obligats a una visita de control per veure si continua de baixa o no, encara que el psiquiatre ja hagi fet un informe. Passa el mateix amb els pacients ingressats o amb els que han patit una fractura. Hi ha una pila de situacions que ens han encolomat a nosaltres quan la llei ja reconeix que ho pot fer qualsevol professional assistencial. També es podria millorar el fet que hàgim de fer informes de dependència, els de grau de discapacitat o la sol·licitud d’ambulàncies. Això últim sembla que ja han vist que ho poden fer les infermeres. Tampoc es contempla el temps que necessitem per fer-los. Els hem de dir que ja ho farem, perquè l’endemà tornem a tenir l’agenda un altre cop sobrecarregada.
Aquests problemes estructurals fan que la sanitat privada sigui cada cop més una amenaça per al sistema públic?
Estan promovent la caiguda de la sanitat pública per afavorir la privada. Si tothom veu que la pública no funciona, que no és resolutiva, que no dona l’abast, la gent es fa més assegurances privades. Això no és casual. Està promogut pels polítics de determinades ideologies de moltes tendències diferents que no són només el PP. Gent que ha manat al CatSalut i a l’Institut Català de la Salut quan surt d’aquest cercle munta la seva empresa privada sanitària. Com que saben com funciona el sistema se’n beneficien. La privada sí que és una amenaça, però afavorida per interessos polítics i econòmics. Res és casual.
Part d’aquesta estratègia que comenta és la despersonalització de l’atenció primària per les visites a distància?
Als metges no ens agraden les visites telefòniques ni sense el pacient perquè, a part del motiu de consulta, veure’l ens dona molta informació. L’exploració física moltes vegades és imprescindible. Les visites no presencials són una manera fàcil per a l’administració d’assegurar que la gent té accés al sistema sanitari d’una manera com si fos un supermercat on pot entrar, agafar el que necessita i marxar. Per a nosaltres les visites telefòniques tampoc són ràpides, perquè s’ha de revisar la història, s’ha de repassar bé, s’ha de fer un interrogatori molt exhaustiu perquè no pots fer exploració física… Molts cops acabem dient que cal que vingui el pacient per fer una valoració correcta. És veritat que quan coneixes el pacient no és tan impersonal, però el problema és quan volen que fem consultes telefòniques de pacients que no coneixem.
Creu que som a temps de revertir la situació?
Si hi hagués voluntat política es podria fer. Cada any acaben d’estudiar molts metges de família, el problema és que no es queden en el sistema. Si tinguessin interès de fer atractives les condicions laborals i que les salarials fossin més competitives, potser aconseguirien que gairebé el 100% dels residents que formem es quedessin. Amb això, si amplien les places MIR de família, milloraria la situació. L’any passat, malgrat els incentius de Josep Maria Argimon per als qui triessin medicina de família, 14 places van quedar buides. Va haver-hi aspirants al MIR que no ho van escollir per les condicions que tenim. Fa molts anys que s’avisava que es començarien a jubilar molts metges i calia una planificació. Han passat els anys i no han fet res. Jo de jove no volia ser metge de família, però en poc temps vaig veure que és l’essència de la medicina, però necessitem que ens deixin fer la nostra feina en condicions. Necessitem temps amb el pacient. Temps.
5 
2 