Doctora Estela Lladó-Carbó, especialista en longevitat i neurociències; doctora Mireia Illueca Moreno, especialista en neurocirurgia; Montse Escobar Prats, especialista en psicologia humanista; Daniel Muigg, director financer. Aquest és l’equip que, després d’anys de relacions personals, van decidir fa uns quants mesos concretar un projecte llargament gestat: la creació d’una clínica –Monarka Clinic, de Barcelona– on tota la seua experiència –i la d’alguns altres professionals– es pose al servei de fer viure millor la gent… i de fer-la viure més.
Al darrere van aparèixer com a financers de l’aventura Pep Guardiola, Jonathan Soriano i Thiago Alcántara, tres esquers de luxe, que no buscaven exactament fer una bona inversió. “La salut és un sistema integral on el benestar emergeix a conseqüència de l’harmonia entre nutrició, descans, gestió emocional i exercici físic”, venen a dir. I en això treballen i han convertit aquesta tètrada en la bandera del somni. Un somni, però, que es paga, encara que les seues impulsores diuen que més cares poden ser unes sabates que ens han furtat el cor.
Estela, Mireia i Montse semblen ser un tot. I totes tres –una per a totes i totes per a una– han volgut ser entrevistades plegades…
Han vist una pel·lícula de Frank Capra que es diu Horitzons perduts?
[Es miren sorpreses] No.
Per tant, no saben què és Xangri-La?
[Cares de més sorpresa].
Horitzons perduts és una pel·lícula dels anys 30. Un clàssic. Xangri-La és una vall perduda al Tíbet, en la qual la gent no envellia. En aquella vall, per unes condicions misterioses que no s’aclareixen al film, la gent podia arribar als 200, als 300 anys. La possibilitat respon a una necessitat que té l’ésser humà de ser etern. Però clar, la Bíblia, el Vell Testament, no diu això. Els manuals de biologia, tampoc. Al Nou, Crist promet la vida eterna i la resurrecció de la carn. La gent arriba a una certa edat, va envellint i després es mor. Estan responent, vostès, per tant, a una necessitat. La gent vol viure més. Com més, millor.
El que nosaltres percebem és que la gent vol viure més, sí, però millor, sobretot. Intentem treballar aquesta última etapa de la vida, que és tan decadent, on ens estem deu, quinze, fins i tot a vegades vint anys, sovint malament. La persona –perquè no ens agrada gens dir-ne pacient, ens agrada dir-ne persones com a persones que som– i tot el context familiar pateixen una situació molt extrema i amb molt de patiment. Tan important és aprendre a viure bé com aprendre a anar-se’n d’una manera sensata i conscient, i molt coherent amb la vida que hem viscut i amb la família al voltant. Llavors treballem totes les etapes de la vida, en realitat. Perquè si nosaltres no ens comencem a preparar i a cuidar i a cultivar per les dècades futures, ho tindrem molt complicat. I aquesta és una mica la base de la nostra filosofia. Donar les eines necessàries perquè la gent en el dia a dia pugui aplicar una sèrie d’hàbits de vida molt saludables i puguem envellir de forma natural i que visquem més, però sobretot, millor.
Molt bé, però quan inclouen la paraula longevitat en la seua publicitat ofereixen la possibilitat de viure més. Vol dir que entenen que la gent vol viure més. No només vol viure amb qualitat de vida els últims anys, sinó que, a més, la idea, l’esperança, és viure més. Això vol dir que ací vindrà gent que el que vol és allargar la vida.
De fet, aquest concepte és una mica… hi ha molta turbulència aquí entremig, hi ha molts grisos. La gent vol viure més, però tots, tots, tots, tot el desig general de la gent amb la qual estem, és que volen viure millor. Si els planteges una longevitat que no va acompanyada de qualitat de vida, la gent no s’embarca en aquest viatge.
El que jo puc dir per experiència personal és que la gent que conec que ha tingut més bona vida, que els ha anat molt bé i que tenen més diners, són els que més pugnen per aguantar ací i no anar-se’n. No sé si hi estan d’acord amb l’experiència que tenen…
Jo crec que hi ha una part molt important a nivell també espiritual i emocional per gestionar aquests moments, de la gent que està molt aferrada a allò material.
Sí, sí, sens dubte. És a dir, aquí la idea és que nosaltres mirem la persona com un tot. El que passa és que jo veig que… sí, hi ha aquest desig, per la meva experiència, de viure més anys, i això és aplicable gairebé a tothom.
Els pobres, també? Els pobres no deuen venir a aquesta clínica, supose. Però, en tot cas, la gent que és més humil, que ho passa més fotut i que pateix més i que, per tant, arriba al final més tocada, també vol allargar la vida?
És totalment inherent a la persona, mirar d’estar aquí el màxim temps possible per aprofitar l’oportunitat que suposa estar a la vida. És una oportunitat per fer una pila de coses. És cert que hi ha vides que acaben abans i és cert que hi ha vides que també, d’alguna manera, tu pots, diguem… A veure, no sé dir-ho… Però tu pots fer coses, pots programar el teu cos, pots ajudar-te de molts recursos per allargar la teva vida el màxim possible. I penso que això ho vol absolutament tothom. Però amb un bon estat mental i emocional, que també és una de les branques que tenim nosaltres.
La gent es creu immortal, i això ens permet viure. És a dir, tu portes el dia a dia i acceptes la vida perquè et penses que no et moriràs. Aquest oblit sistemàtic, persistent, ens ajuda. Jo parle amb molta gent que no pensen en cap moment que ells també moriran. Crec que se senten immortals fins que arriba el moment que ja no poden sentir-se’n.
Sí i no. Jo, amb la meva experiència, tinc en teràpia bastants persones grans, fins i tot de 80-85 anys, que han fet les paus amb la vida i que d’alguna manera tenen necessitat de fer-ne un procés de revisió. Com aprofitant els últims anys per revisar com he funcionat a nivell familiar, a nivell de relacions personals, quines han estat les meves expectatives. He vist també l’acceptació, per exemple, d’una malaltia. A vegades la gent camina de la mà d’una malaltia i treballa la relació personal amb ella per tal de poder marxar amb la mínima por possible.
Això en el cas del càncer ja ho fan els psicooncòlegs, que són els que s’encarreguen, més o menys, de preparar la gent que suporta aquestes malalties. Però tot això té més a veure, per tant, amb la psicologia que no amb la biologia, que no amb el fet de voler viure més i d’allargar la vida. Em parla d’un confort, d’una resignació alegre que vostès transmeten al que ve ací, però no de longevitat…
És que no seria només la meva part, que és justament aquesta. [Parla Montse Escobar]. És a dir, l’avantatge que tenim aquí és que som una pila de professionals que estem tots encarats a donar sortida a totes les necessitats. Hi haurà gent que potser necessitarà més suport psicològic en un moment concret, però això no exclou de cap manera que, per exemple, després passi a la consulta de l’Estela i d’aquesta manera pugui treballar totes les altres vessants per veure com pot allargar la seva vida el màxim possible. És a dir, som mutidisciplinaris.
Perquè Estela aporta tot el que és la longevitat…
[Parla Estela Lladó] Aviam, jo vinc d’un background de neurociències, d’una formació de neurofisiologia, de processos cel·lulars molt bàsics, com funciona una sinapsis entre dues neurones, com funciona el cervell… Amb la Mireia treballem molt a quiròfan, perquè ella és de neurocirurgia. Llavors, monitoritzem moltes funcions cerebrals per evitar una lesió neurològica irreversible in situ, a quiròfan. Hi ha una comunicació molt directa. Anem del micro al macro, una miqueta, però ho coneixem tot. Ho coneixem molt bé a nivell cel·lular, biologia, fisiologia…
Apliquem tots aquests coneixements a la pràctica habitual i del dia a dia. Mirem de mantenir tot l’organisme. No ho veiem com a òrgans separats. De fet, cada òrgan envelleix a una velocitat diferent. L’edat biològica d’un fetge és diferent a l’edat d’un cor, és diferent a diferents cèl·lules del cos.
Nosaltres veiem l’organisme com un tot en sincronia. Hi ha unes freqüències generals. Igual que n’hi ha a nivell de registre d’activitat elèctrica cerebral: les alfa, les beta, les theta, les delta, que ens donen un estat de més activació o de repòs. I tot això ha d’anar en sincronia dins el cos. Com que treballem un tot dels 180 graus, el que fem és intentar donar totes les eines a aquests organismes. Perquè visquem amb una millor qualitat de vida i puguem treballar des de nivell cel·lular fins a nivell orgànic, fins a nivell corporal. I això inclou, evidentment, tota la part emocional, cerebral, la part nutricional, la part d’exercici, la part de dormir bé, la part de gestió de l’estrès, la part de…
Uf! És molt complicat viure bé. Potser és millor viure malament per no complicar-te tant la vida…
És molt més senzill del que ens pensem, però no tenim les eines i tenim molta mancança de coneixement. I per això estem aquí, en definitiva.
Donen-me tres consells ràpids perquè la gent puga viure millor… Ja sé que és una mica simplista, però fem-ho així. O tres errors que cometem contínuament i que fa que portem mala qualitat de vida.
El primer de tots –per a mi, el més important– és el descans.
No descansem bé.
No descansen bé i no sabem com descansar bé. Entrem com en una roda, prenem medicació… Som una societat, i Espanya és una de les que està a nivell mundial al cap, una societat que no descansa bé a la nit i que pren medicació per dormir. Prens medicació per dormir, però ja t’aixeques cansat perquè aquella medicació et dona un cansament. I llavors prens una altra cosa, sigui un cafè, sigui un estimulant, per poder tirar tot el dia. Arribes a la nit i ja no tens son perquè has tirat d’estimulants. I estem en una roda, a banda l’estrès… Si no descanses bé, el cervell no es neteja bé. Si no es neteja bé, ja comença a funcionar malament. Les connexions i el benestar, l’alliberació de neurotransmissors que donen aquest benestar, ja estan alterats. I aquí comencem una roda també que és molt perillosa.
El primer error. El segon?
És que jo li dono un pes tan, tan, tan fonamental al son, perquè és veritat…Per què dormim un terç de la nostra vida? Bé, doncs perquè, si no dormim un terç, no viuríem els altres dos terços, seria totalment inviable. Hem de regenerar, hem de reconstituir, hem de netejar, hem de crear connexions, memòria, hem de potenciar l’organisme del son. Per a mi el primer seria el son. El segon, sobretot, l’alimentació. Jo crec que un bon balanç nutricional és fonamental. Hidratar-nos. Tot el que és ingesta sòlida i líquida. S’ha de saber menjar d’una manera estratègica i hidratar-se també d’una manera estratègica.
Això ja ho controlen els dietistes, els nutricionistes, no? Aquesta és una societat marcada per pautes de bona conducta nutricional…
Això ho fem tots els que hi entenem i els que volem cuidar-nos, no? Nutricionistes, especialistes en estudis del metabolisme, perquè cada persona en tenim un de molt diferent, de metabolisme. I, depèn també de l’etapa de la vida en què ens trobem, la mateixa persona pot tenir una manera de fer funcionar el metabolisme diferent. I per a mi també això està lligat amb una tercera pota a la qual potser no donem tanta importància, que és la que treballem amb la Montse aquí: la part de gestió emocional. La gestió de les emocions ens ve gran. Això és una cosa que no ens han ensenyat i que culturalment tenim bastant bloquejada, almenys als països més europeus i més occidentalitzats.
Més opulents.
Sí, potser, sí. És una part que està molt bloquejada i que interfereix molt en com vivim, en quin és el ritme que portem, quin és el descans que tenim. Aquí és ho està tot lligat, i no és tan senzill…
Hi ha una frase que diu que la nostra biografia crea la nostra biologia. Tal com tu vius les diferents qüestions que passen a la teva vida, els diferents factors, o aprens a gestionar-ho correctament, arribar a un punt en què no hi hagi baralla interna, que puguis acceptar, que puguis solucionar el conflicte que tinguis, o si no, el cos físic se’n fa càrrec, se’n ressent. Ja hi ha una pila d’estudis que ho demostren.
Tot això em lliga amb l’hinduisme, amb el budisme, que es va posar tan de moda en els anys 60. En aquells moments la gent ja repetia aquestes teories: alimentació diferent, son profitós, meditació, ioga, tranquil·litat espiritual… Però, clar, qui podia fer tot això no havia de treballar ni alçar-se cada dia a les set per anar-se’n de caixer al Mercadona. La vida per ella mateixa és bastant més dura. No sempre és tan fàcil que la gent arribe a estar tranquil·la, que tinga una bona alimentació i un bon descans…
El que cal és una bona gestió. A tots ens passen coses. Aquí no busquem un punt nirvana en què estiguem tancats en una caixeta on no ens passi res, sinó que aprenguem a surfejar les onades de la vida. Ja sabem que no tindrem una mar plana al llarg de la nostra vida. Sabem que hi ha onades. Per tant, el que puc fer és comprar-me una taula de surf i aprendre a surfejar. D’aquesta manera, puc gestionar molt millor les coses que em passen i que tot el procés sigui molt més ecològic.
I l’alcohol?
Per a nosaltres és un repte donar aquestes eines que podem incorporar a la vida diària actual. I això ho estem aconseguint. És veritat que potser és un canvi de paradigma, perquè no és una cosa senzilla de fer i requereix una metodologia i un treball molt de fons, des de l’evidència científica cap amunt, però jo crec que ho estem aconseguint. La gent que ve amb intenció i amb ganes de prioritzar ser al centre de la vida, perquè vol veure créixer els seus nets, ho fa. I la gent que segueix les nostres recomanacions milloren moltíssim.
Crec que és possible, però ho hem de donar a conèixer i hem de donar aquestes eines. I la quarta pota fonamental és l’exercici. Totalment. És fonamental això. I l’alcohol? Sense comentaris, però vaja. No el recomano.
Ni una miqueta? Som una societat mediterrània que ha crescut a l’entorn del vi. I fins i tot a la Bíblia la sang de Crist és vi. Com podem desprendre’ns d’una herència cultural tan marcada? Per no dir com podem desprendre’ns d’un sector econòmic que dóna faena a tanta gent en aquest país…
Des de l’evidència científica jo sí que diria que no podem recomanar aquest hàbit, no podem recomanar l’alcohol, però som una societat, la mediterrània, que viu tot el que és al voltant de la taula, del menjar, de compartir. Hi ha una sèrie de coses que no tenen a veure amb el vi en si, sinó amb l’hàbit de compartir aquell àpat, de compartir aquell moment… Si això va acompanyat d’una mica de vi, doncs també ens dóna una mica de vida. No som professionals que pretenguem ser rígides, sobretot. No trobarem aquí ningú que busqui la rigidesa. El que fem és parlar molt amb el pacient. Per això l’Estel et deia al principi que no tractem pacients, són persones. Són persones que venen buscant unes eines, que venen buscant un aprenentatge, entendre com podem fer-ho bé des d’una base científica.
Des d’aquí nosaltres el que fem és posar sobre la taula totes les coses que coneixem. El coneixement que tenim, l’experiència que tenim, tot el background a nivell científic. Amb la persona que ens ve a buscar, que ens ve a demanar ajuda, establim un objectiu. No sempre és suspens, absolutament a zero, anem a zero l’alcohol. Què t’aporta a tu? Anem a buscar un equilibri, perquè la vida al final és això. No una línia plana, no un encefalograma pla d’estem morts. Per què estem aquí llavors? Hem de gaudir-la i poder trobar aquests equilibris i aquestes pujades i baixades que no alterin tant aquesta homeòstasi.
No tenen por de marcar massa la vida de la gent i de convertir-se en una espècie de secta, que la gent que ve ací els veja com a gurus i els vaja seguint i al final no sàpiguen viure si no és sota les seues directrius?
No, perquè la idea que tenim és treballar molt amb l’autonomia. És a dir, actuar com persones que acompanyem el procés, però donant informació perquè la persona pugui ser autònoma en el seu procés i escollir. En el cas del vi, per exemple, és molt important si tu pots escollir prendre la copa de vi o no. Si una persona se’n pot prendre una, gaudir-la, és fantàstic, inclús a nivell psicològic, no mèdic, i jo l’hi recomanaré per entrar en contacte amb el plaer, que és molt important a la vida. Però és diferent quan una persona no pot escollir. De cara a la segona, a la tercera copa, aquí ja tindria una addicció, una compulsió que està omplint un buit i que és important poder trobar-lo, aquest buit, perquè puguis escollir i amb una la puguis gaudir i que sigui l’única.
Segur que els han explicat l’acudit de la persona que va al metge i li demana què ha de fer per viure més. I llavors el metge li diu: vostè ha de renunciar a l’alcohol, ha de deixar de fumar, ha de dormir més… El pacient acaba demanant-li: “Viuré més?”. I el metge li contesta: “No, no, però se li farà molt llarga la vida”. Si al final resulta que tot això va contra la manera que entenem que és la nostra cultura fins ara, i contra deixar-nos anar, i contra els petits excessos…, potser estan demanant una vida ascètica, una vida de sacerdot. Això els connecta perfectament amb la religió catòlica…
Jo crec que entre poc i massa la mesura passa. Hi ha una altra manera de viure. Hem d’aprendre a viure d’una altra manera, i, de fet, nosaltres ho estem aconseguint. Jo, per exemple, he passat tretze vegades la covid, ho he passat molt malament, i amb totes aquestes mesures que nosaltres hem après i hem aplicat, no és que estigui millor, estic molt millor que abans de la covid. Perquè potser no n’era conscient, perquè estava amb la voràgine de la carrera, dels estudis, dels quiròfans, amunt i avall, dels fills, de la família… Realment en un moment determinat t’has de prioritzar. Perquè, si tu no estàs bé…
Però no creu que la gent es prioritza ja? Tots som molt egoistes…
No, egoisme no és prioritzar-se, és egoisme d’una altra manera, interpretat d’una altra manera. Jo crec que la gent, quan es posa al centre de la seva vida, canvia tot el voltant.
Potser s’hi posa malament, però no creu que tota la gent es posa al centre, no de la seva vida, sinó de l’univers?
No. Sabem com posar-nos al centre, però no a nivell de salut. Crec que a nivell de consciència, de cuidar-se l’organisme, no ho fem. És un altre tipus d’egocentrisme, però no és a nivell medicosanitari de cuidar-se el cos.
Han fet una empresa, que és Monarka Clinic, amb tres grans accionistes: Pep Guardiola, Thiago Alcántara i Jonathan Soriano. Aquests tres noms poden donar la sensació que açò és un capritx de persones que ja ho tenen tot i que l’única cosa que anhelen és viure més per poder gaudir de tot això que ja tenen…
Bé… sembla potser des de fora. Aquí hi ha una feina…
És a dir, capritxos de nou ric…
Sí, però no. Aquests inversors no són els únics. N’hi ha moltíssims. Des de gent molt propera fins a gent a qui hem explicat en el procés el projecte i s’hi han volgut sumar. Això surt d’una feina de més de sis anys. Els quatre socis principals ens coneixem de fa molts anys. Venim d’un camí personal i individual de cada un de nosaltres i d’anar buscant aquesta salut, aquest benestar, i de com trobar la manera, de trobar com fer-ho. Al darrere de tot això hi ha la intenció de poder-ho compartir i de poder-ho fer arribar a molta més gent.
Això que diu sembla com una cooperativa…
Un dels projectes que tenim és fer-ho viable perquè sigui molt més accessible a tothom, perquè hi ha gent que no té tants recursos. Amb la intenció de no haver d’arribar a fer servir tot això, sinó que tot sigui preventiu, que la gent sàpiga què ha de fer amb ella mateixa. En el moment en què nosaltres això ho expliquem als que ara són els inversors principals, que són els que has dit, i que són persones properes a nosaltres des de fa molt de temps, toquem alguna fibra, no a nivell d’un capritx de nou ric, sinó alguna cosa social, perquè aquestes tres persones són bastant… Per mi són persones que tenen…
Són referents…
Sí, però, a més, són bones persones. Hem anat a buscar uns inversors que no busquin el valor econòmic del projecte, sinó que busquin fer alguna cosa possible per millorar la vida de la gent. I això, encara que no ho sembli, és el el que hi ha darrere. I no tothom… Tot i que hem tingut ofertes de persones que tenien molt de capital i que volien sumar-se al projecte, si no hem vist això al darrere, no han entrat aquí.
Per a nosaltres serà molt important aquesta part del projecte, de poder fer arribar a la gent el que sabem, de poder fer un treball social, de poder arribar tant a nens com a persones grans, de poder millorar la vida de la gent, de poder donar totes aquestes eines que a nosaltres ens han costat molts anys de poder entendre, molt d’assaig i error, i fer-ho fàcil perquè la gent tingui ja el camí fet.
Perdone per la franquesa, però quant costa una primera visita aquí?
No és tan cara. Amb l’Estela, per exemple, són més de dues hores de visita, perquè es fa un estudi exhaustiu, absolutament, de tot. De tot el que hem estat parlant. Amb testos, amb moltes proves, amb intel·ligència artificial, que fem servir… Fem un diagnòstic bastant exhaustiu, després es demanen les proves, amb un informe… Tot inclòs.
Això és la primera visita. Tort inclòs. Quant?
Tres-cents vuitanta euros.
No tot el món té tres-cents vuitanta euros per fer-se una primera visita, per moltes proves i informes que incloga…
Depèn. Jo crec que la gent que vol invertir en salut els té. Igual que amb la psicologia, tu pots anar a diversos metges, pots accedir a diversos especialistes i pots tenir diverses interpretacions. La idea que nosaltres donem aquí és que, durant dues hores i mitja, com és el cas de la visita que fa l’Estela, donem una gran quantitat d’informació, recopilem dades, porten analítiques, es miren, es comparen, es fa feina interdisciplinar.
Te’n posaré un exemple molt clar. L’altre dia em va venir a la consulta una noia que havia tingut un problema d’esquena, que tenia una meningitis. D’altra banda, també em comenta uns símptomes físics que pateix. Acaba la consulta i li vaig dir que ara en parlaria amb dues doctores per veure de quina manera la podríem ajudar i com prioritzem això. Aquesta persona venia de consultar a diferents hospitals, públics i privats. L’havien desnonat i li van dir que patia una cefalea persistent, tensional. No havien sabut curar-la i llavors vaig parlar amb la Mireia…
Cefalea és un cultisme que vol dir exactament en grec mal de cap. Històricament vostès han marcat molt el territori per enlluernar i distanciar-se de la gent… [Somric].
Ella me’n va dir el nom tècnic i se’m va quedar així… És que així queda més chic [somriu]… Aquest treball és realment interdisciplinar. Jo em poso en contacte amb les dues. Comencem per la Mireia amb el tema de la meningitis i després ja s’ho estudiarà l’Estela. Treballem perquè aquesta persona ja pugui venir a la primera visita amb la Mireia amb les proves fetes, perquè així ja ho facilitem absolutament tot.
Quin és el preu d’això? Doncs no ho sé, és molt relatiu… Unes sabates que em pugui comprar en un moment concret poden tenir un preu… Quin és el preu d’haver tingut la certesa que creiem que sabem el que té i de quina manera la podem ajudar? Aquesta persona, quan li vaig trucar, es va posar a plorar per telèfon… Això per a nosaltres dona resposta a tot el que sempre havíem volgut, poder donar resposta als problemes que té la gent. Aquesta persona va venir a la psicòloga per fer una consulta sobre un tema personal i se’n va anar amb tot això resolt. Aquesta és la idea… El preu, per tant, per a nosaltres és bastant relatiu.
Sempre que no continuen. Si és només una primera visita, però si després continuen venint i continuen demanant assistència i continuen fent-se proves, al remat això sí que són diners.
Però quan veuen un canvi real a la seva vida i a la seva salut, jo crec que és una inversió en salut total i absoluta. Llavors hi ha una adherència, una fidelització. Troben aquí moltes respostes que no han trobat durant molt de temps. I crec que és veritat que és important la part financera, però passa a un segon terme totalment. De tota manera, jo penso que moltes de les disciplines en el món mèdic que han sigut innovadores, a nivell tecnològic o ara amb la intel·ligència artificial, la majoria sempre han començat en l’àmbit primari. Aquesta, doncs, és una primera pedra que posem perquè hi hagi visibilitat en diferents tècniques o una pràctica d’una medicina diferent des d’una altra mirada. Per exemple, la laparoscòpia va començar, sobretot, en llocs privats, i ara gairebé tots els hospitals públics en tenen. Ajudem a fer aquest salt. Hi ha aquest pont, que tard o d’hora donarà uns fruits generals.
Sembla que vostès estan inventant una miqueta la sopa d’all. La prevenció és tan antiga com la humanitat. Alguns emperadors japonesos ordenaven matar els seus metges quan queien malalts. Mataven el metge perquè deien que no havia impedit que arribaren a estar malalts, perquè ho fiaven tot a la prevenció. Vostès diuen això, que tot ha de ser prevenció, no?
No tot. Jo, per exemple, m’encarrego de la part mèdica. Intervinc quan la persona que entra aquí té un problema, perquè també pot venir ja amb un problema… Aquí es tracta que puguis trobar un tres seixanta…
Un tres seixanta?
Sí, exacte.
Tres-cents seixanta graus? Tornar al punt de partida?
No, no tornes al punt de partida, pots fer una mica d’espiral, no? És a dir, al final es tracta que, estiguis en el moment que estiguis de salut o de malaltia, o vital, puguis trobar les eines adequades per poder continuar amb aquella salut, o per poder recuperar-la, o per poder fer-ho tot millor.
Deixen que insistesca una mica en les persones que poden comunicar o explicar bé què és l’empresa, que són aquests accionistes tan reconeguts. Pep Guardiola, que evidentment per a la gent de Barcelona és el que té més ascendència, va sentenciar quan la van inaugurar: “El cervell ho mou tot. Abans que inversor seré pacient”. És pacient de la clínica?
Sí, sí. Però aquestes coses no es poden explicar…
Perdó! Li va bé?
De fet, va venir per això. Amb ell hi ha una relació a nivell personal molt propera. Va venir a buscar una cosa en un moment molt delicat… No explico res que no s’hagi publicat ja… I després va obtenir alguna cosa molt més gran del que potser a l’inici es podia haver trobat. A partir d’aquí un dia parlant li vam explicar tot aquest projecte que teníem al cap de feia molt de temps i ens va dir: “Quan ho feu viable compteu amb mi perquè jo també hi vull ajudar”. És potser un dels nostres primers pacients…
S’ha venut d’una manera –o així ho ha entès, almenys, la gent que ha sentit parlar de vostès–… més a la manera de dir: “Ah, mira, el capritx de tres exfutbolistes, de tres esportistes d’elit que tenen molts diners, i que, mira, els ha pegat per fer això…”. Com una diversificació d’inversions, com quan la gent rica i famosa es posava a fer cellers de vi al Priorat durant una època en què això era la moda… No s’ha explicat tan bé com ho estan explicant vostès ara…
Ha sigut una aposta personal, totalment personal, en el sentit de voler fer alguna cosa, de voler sumar-se a un projecte per part d’algú que coneixíem de manera molt propera i que sabíem quanta humanitat tenia al darrere…
Sempre a un altre nivell, hi ha aquestes grans figures multimilionàries nord-americanes que gasten el que calga per allargar-se la vida. Jeff Bezos, per exemple, va fer Altos Labs, una empresa que inverteix molts diners amb la longevitat com a únic objectiu… Què els sembla tot allò?
[Riuen]. A nosaltres ens sembla que hi ha molta innovació, tecnologia puntera, gent que té els recursos per poder investigar….
Bezos hi ha invertit 270 milions de dòlars…
Doncs tot això que nosaltres podríem aprofitar. És informació que, si està ben gestionada, si són estudis i avaluacions científics, ens pot beneficiar a tots. Amb això ens podem enriquir tots, si després ho podem aplicar a la pràctica clínica. No hi veig cap problema. Hi ha molta gent que s’hi dedica, moltes línies d’investigació.
Consideren que és útil que hi haja gent que es gaste aquests diners per allargar la vida de la gent, encara que siga pensant només en ells mateixos?
Les persones que tenen diners –i que en tenen tants–, al cap i a la fi són amos i senyors de poder invertir en el que vulguin. Em penso que potser és millor invertir en medicina i en salut que en altres coses. Aquesta és la meva opinió.
Un altre milionari, Bryan Johnson, diu que està buscant la fórmula de la vida eterna. Afirma que l’any 2039 la tindrà. Si li hem de fer cas, d’ací a quinze anys serem immortals!
[Riuen]. Ell serà immortal. Els altres, no. Ell està experimentant amb moltes tècniques, però de fet és una eina d’un, que només li serveix a ell. No és extrapolable a nivell mèdic, però tot el que està fent ho està documentant fins a l’últim detall, i és interessant de veure, de seguir-lo, d’observar quin tipus de tecnologia utilitza, només com a coneixement. Després hi ha d’haver una validació científica, però és com ficar una petita llavor a coses que potser d’aquí a deu o quinze anys tindran més sentit.
Podrem arribar a ser immortals?
Jo crec que no. Per què? Em penso que no té sentit. Crec que no té sentit el fet que la vida no sigui finita.
Ui, això és molt fort, expliquen-ho…
Ai! En quin jardí m’he ficat! [Montse Escobar somriu, però parla amb solemnitat seriosa]. Jo, Montse Escobar, parlo de la meva opinió personal. Jo penso que la vida aquí a la Terra té un sentit i venim a fer una sèrie de coses, en funció del destí que tenim, el qual està predeterminat.
I el destí al final ha de ser la mort?
La mort ens dona un punt sobre el qual aprofitar la vida. Si fóssim immortals, no hi hauria motivació de cap tipus. Jo penso que la vida forma part del joc, el tema d’entrar i sortir. Si no, no tindria sentit. Pots viure més anys, però mal aprofitats et poden donar una mala vida. En canvi, pots viure 50 anys o 40 anys molt ben aprofitats i que hagis fet la feina que havies de venir a fer.
Imaginen-se que amb la informació que en aquest moment tenen al cervell algú és capaç de crear un robot humà que siga inalterable. Un robot immortal que mecànicament es puga reparar sempre, però amb tota la informació del seu cervell. Vostès, dins d’aquell cos mecànic perfecte, ja serien immortals. Això estaria bé? O quins problemes pot plantejar èticament?
Èticament, molts, perquè jo crec que, d’entrada, perdríem una part important nostra. Potser pensem que som el que tenim a dintre del cervell. I això és un error total.
No diu Guardiola que el cervell ho mou tot? [Somric]
[Riuen]. El cervell mou moltes coses, però no som només cervell. A través del cervell es poden fer moltes coses que físicament podries pensar que és impossible, però al revés també, a través del cos. Això ho deia Santiago Ramón y Cajal: “Modela el teu cos i modelaràs el teu cervell”. Aquí la clau és que som un tot i que cada una de les nostres parts influeix també en el que som. Com percebem l’exterior, el món en què vivim? A través del cervell només, que és aquí tancat, no ho farem. En la hipòtesi que tu planteges, quedaria al disc dur una informació d’un algú que vam ser nosaltres en un moment concret, en un espai concret, però no serem nosaltres. Seria la Mireia del dia aquell en què li van traspassar el cervell a un disc dur.
Però aquest cervell podria continuar evolucionant en l’altre cos. Vol dir que ja no evolucionaria igual, ja no seria igual?
No. No seria el mateix, perquè no està percebent les coses igual que ho faria jo, amb el meu cos, amb la meva pell, amb el meu cor, amb el meu intestí, tenint en compte el que jo menjo, tenint en compte si faig o no faig esport i com gestiono les coses.
La desintegració dels sentits no té cap lògica a nivell fisiològic. Hi ha moltes maneres de potenciar els sentits i de treballar perquè el cervell es faci més resistent, sigui neuroprotector. Per exemple, menjar amb els ulls tancats o vestir-nos amb la llum apagada, potenciar diferents sentits, el tacte, potenciar tot el circuit de les memòries, de l’hipocamp. Si tot això no ho connectem, què ens queda?
[Somric]. Són vostès que responen. Ara que parla de menjar, hem de menjar carn?
Hem de menjar carn? Jo crec que n’hem de menjar si ens ve de gust sobretot menjar-ne. Hi ha gent que gaudeix menjant carn. Amb unes porcions determinades, jo crec que sí. Hi ha una part important de la carn que és molt important per mantenir els nivells de ferro d’organisme. Hi ha molts altres aliments que ho aporten, però jo no soc gens negacionista en aquest sentit.
No, és que no som gens extremistes. Si algú vol ser vegetarià, vol ser vegà, trobarem la manera que pugui ser-ne de manera saludable. Si algú vol menjar carn, que en mengi. Però sempre hem de mirar d’evitar els extrems. En el mig hi ha la virtut.
Això és molt vell…
Doncs, això. Al final no estem descobrint res tampoc, no? És anar a un equilibri.
Moltes de les coses que patim quan ens comencem a fer grans, les patim perquè realment la màquina humana està preparada per viure ics anys i l’estem forçant molt, o les patim per mals hàbits anteriors?
Nosaltres abans vivíem molts menys anys, no? Vam anar evolucionant com a espècie en funció de tots. Històricament, si ens anem enrere…
Ens vam inventar les vacunes, els antibiòtics, els analgèsics… A mesura que la medicina ha intervingut en la nostra vida i hem deixat de passar gana i privacitats, la vida s’ha anat allargant… Si començo a patir tares importants als setanta anys, és perquè ja en tinc setanta o perquè no he fet bé tot el que podia haver fet bé fins aquell moment?
És una combinació, hi ha una part que heretem, que és la genètica, i una part que nosaltres creem amb el dia a dia, que és l’epigenètica, que és com dormim, com ens alimentem, si fem exercici…
I això és el que vostès tracten…
Jo vinc amb una predisposició genètica, però, si tu incideixes molt en l’epigenètica, que són els hàbits de vida saludables, pots modificar l’expressió d’aquests gens també. És a dir, cada vegada la part genètica és menys important, la que podem modificar amb els estils de vida. I evidentment estem potenciant això.
Estan satisfetes de la faena que han fet en aquests mesos des que van obrir la clínica?
Molt, molt. N’estem satisfetes, però anem curtes. [Riuen].
Pel que he llegit, tenen moltes ganes d’expansió, d’obrir més clíniques en altres ciutats…
Tenim moltes ganes que això arribi a més gent!
Això de vostès sembla un sacerdoci. No ho veuen com un negoci. Sembla que pensen: “És que estem fent bé a la gent. Aquest no és un model de negoci, sinó un model de virtut perquè la gent siga més feliç”…
És que nosaltres ens encarreguem de la part més clínica. La gent que s’ha d’encarregar de la part de negoci és una altra…
I no en deuen tenir la mateixa idea que en tenen vostès…
Al final perquè arribi a molta gent ha de ser viable. Si no és viable, no pots fer el camí. Però si depengués de nosaltres tres, això no… [Riuen]. La viabilitat econòmica segurament no seria el nostre fort.
Necessiten algú que els vaja corregint. Però sí que tenen idea, per tant, d’expandir l’empresa… Més com a idea seua de millora de qualitat de vida que no com a empresa. És això, no?
També hi ha molta demanda de gent que realment diu: “Ostres!, si us hagués conegut abans, hauria canviat molt abans els hàbits i no estaria així”.
Però això ja es feia. Hi ha hagut dietistes, nutricionistes, psicòlegs, de tot, que han anat dient a la gent com havien de millorar els hàbits per viure millor.
La diferència és fer-ho com a grup, que això estigui integrat, que els professionals es parlin realment entre ells, que la persona sigui el centre i tingui una sèrie d’assessors al voltant que realment estan treballant aquí per la seva salut i per donar-li eines i per fer-lo autònom. No, jo no tinc cap interès que una persona vingui aquí vint vegades. Jo estic molt feliç si algú ve una o dues vegades i troba el camí. Es tracta d’això. Això és el que et permet arribar cada vegada a més gent.
Val, queda clar. Deixen fer-los una darrera pregunta que és personal. Vostès creuen en Deu?
[Contesten les tres alhora, com un cor]. Sí, com a energia. Com una energia superior. No des del punt de vista religiós, sinó com una energia universal.
Hi ha gent que diu que nosaltres formem –que som– una energia també, i que, per tant ja som immortals, que som un polsim de l’univers, que després es torna a escampar…
Sí, pel que fa a la consciència, però no el cos físic. És a dir, el cos físic està. La consciència està dintre d’un vehicle, que és el cos físic. El cos físic es queda aquí i la consciència forma part, des d’aquest punt de vista, d’aquest tot.
Què és la consciència? Com s’evaporarà quan tu perdràs el teu cos físic? És a dir, serà conscient la teua consciència que ets tu quan acabe el teu cos?
Hi ha molts llibres escrits sobre experiències posteriors a la mort…
Home, hi ha el doctor Manuel Sans Segarra, ací, entre nosaltres, que es dedica a fomentar aquestes visions. “Supraconsciència”, en diu ell.
Exacte, doncs, justament en aquest sentit hi ha molts informes i anàlisis científics també on s’ha pogut narrar que moltíssima gent ha pogut descriure aquesta consciència, que no estava connectada al cos i després ha pogut tornar. És a dir, la consciència no local, no dintre del cos, sinó connectada d’alguna manera amb nosaltres, però independent. O sigui, que la consciència segueix viva. Sense cap mena de dubte.
Totes tres creuen el mateix? Són com els tres mosqueters…
Tenim moltes vivències personals. Jo crec que no és una qüestió de llegir un llibre i creure o no en el text, sinó que ens basem en experiències personals…
Però vostès són metges!
Sí.
Els metges són científics!
Clar, com ha de ser. I la nostra altra part és molt humana, més aproximada. La pregunta era “creieu”, no si “sabeu”…
D’acord. Això no es pot demostrar científicament encara que diuen que, segons la física quàntica, l’energia pot implicar un moviment de matèria, i es pot transformar en matèria. No en sé gaire, però em sembla que tot això encara està molt a les beceroles…
Clar, al final es tracta de tenir fe o no tenir-ne en això que estàs dient, i el que hi ha al darrere sempre és una experiència personal o una sèrie de vivències.
O siga, que són gent de fe.
Sí. Jo crec que sí. [Somriuen].
