Van fer la més gran, la més mítica i, potser, la més maca de les motos catalanes, aquella Ossa Yankee 500 que continua fixada en la memòria iconogràfica dels afeccionats. De la factoria Ossa, a la Zona Franca, van sortir alguns dels models més prestigiosos del motociclisme universal, alguns d’ells campions internacionals, com la revolucionària Ossa Mick Andrews Replica, considerada la millor moto de trial existent a principis dels anys setanta del segle passat.
Per tot això, aquest cap de setmana el Saló RetroMotor ha reunit, a la Farga de l’Hospitalet, una àmplia mostra de les motos que van omplir els carrers del món de vehicles de dues rodes amb el llegendari trèvol de quatre fulles al dipòsit. Ara fa setanta anys del llançament del primer model, una primitiva Ossa 125 que ja incorporava els trets distintius de la marca; bona maquinària i una estètica trencadora. A partir d’aquí, el que havia estat una empresa d’eines cinematogràfiques i motors nàutics va passar a formar part -juntament amb Montesa, Bultaco, Derbi, Sanglas i Rieju- del santoral motociclista català.
Ossa va tenir una història accidentada, però exitosa. Especialment a partir de la incorporació d’Eduard Giró, el jove enginyer -fill del fundador- que revolucionaria la marca amb la irrupció de nous models molt innovadors i extraordinàriament competitius en el motociclisme esportiu d’elit. “Anàvem on podíem guanyar“, explica avui Eduard Giró, “i sempre comptàvem amb l’opinió dels nostres pilots“. Giró estava interessat en l’aeronàutica i per això va experimentar amb nous materials, més lleugers i resistents.
Guanyant al món
El cas és que Ossa va aconseguir destacar en diverses disciplines esportives. Amb el fitxatge del pilot Santi Herrero, Ossa va emportar-se un notable setè lloc al Campionat del Món de 250cc de 1968. La temporada següent, Herrero va pujar al podi amb la seva Ossa monocasc i un meritori tercer lloc, en dura competició amb les Yamaha. Una progressió que es va tallar tràgicament el 1970, a mitja temporada, quan Santi Herrero -ja líder absolut de la classificació- va patir un accident mortal al circuit de l’illa de Man. “Allò ens va desanimar molt i vam reorientar l’esforç esportiu cap al trial i altres disciplines“, recorda Eduard Giró.
Trial, cross, resistència, trail… Èxits esportius i èxits comercials. Una gira pels Estats Units de Mick Andrews, doble campió d’Europa de Trial, va impressionar els importadors nordamericans, fins al punt que, el 1971, el 3’92% dels motoristes dels Estats Units circulaven amb una Ossa, quan només un 3’37% disposava d’una americaníssima Harley Davidson. Els afeccionats nordamericans encara recorden les mítiques Ossa, actual objecte de culte.
Aquesta penetració al mercat nordamericà va ser l’origen de la gestació de l’Ossa Yankee 500, inicialment concebuda com a moto de resistència pensada per als llargs camins dels deserts dels EUA. Amb el temps -i després de diversos incidents que van retardar-ne l’aparició- el projecte es va transformar en una moto de carretera, bicilíndrica i de dos temps, “una moto de vocació molt esportiva que podia transformar-se, amb poques modificacions, en una màquina de competició“, explica Eduard Giró.
Va ser el cant del cigne mecànic. La crisi econòmica, la irrupció de les marques japoneses i una terrible miopia industrial dels governs de la UCD va acabar amb les grans marques catalanes, Ossa inclosa. Hi ha hagut intents seriosos de reflotar la marca, de fet uns nous propietaris catalans van arribar a produir una innovadora TR 280i de trial, l’any 2011, i fins i tot es va anunciar una versió actualitzada de l’Ossa Yankee 500. Però, tot i el prestigi de la marca, l’operació va fracassar. Ep, de moment…
