“L’aigua té memòria”. Qualsevol persona que visqués l’any 1962 la riuada que va marcar la història recent del Vallès Occidental segurament, en evocar-la, farà servir aquesta frase. L’aigua té memòria i recorda per on ha passat sempre. I si en aquesta llera normalment seca se li posen obstacles, s’hi fan cases o fàbriques o centres comercials, si les ciutats obliden els trajectes de les rieres i els torrents que l’aigua no oblida, quan un dia determinat plou més del compte a muntanya, molt més del que pot ser habitual, l’aigua que baixa pels llocs de sempre ho escombra tot. Fins i tot si hi ha ponts o s’han fet dics estantissos, l’aigua –que ja arrossega de tot des de les muntanyes– s’hi atura una estona, hi fa pressió, ho rebentà i baixa a partir de llavors amb més embranzida, amb aquella “desbocada força de cavalls” amb què –en paraules de Salvador Espriu, pensant en el Maresme– “l’aiguat de sobte baixa pels rials”.
Perquè la geografia no té amnèsia. És tossuda. Hi ha unes muntanyes, una plana als seus peus travessada de rieres i rials i més enllà el mar. Al Maresme, al Vallès, a tot el País Valencià. No cal ni que plogui gaire a la plana. Només cal que plogui molt a muntanya. Llavors, l’aigua baixa pel dret i s’emporta tot el que algú li ha posat pel mig (o li ha deixat posar). Estic segur que a València, quan expliquen el que ha passat aquests dies deuen dir, com diem nosaltres, que l’aigua té memòria i que hi ha gent a qui no ha donat la gana tenir-ne. I alguns tenien l’obligació de saber i de recordar.
La petja duradora que va deixar la riuada del Vallès
Però si l’aigua té memòria, també deixa petja duradora en la memòria dels qui n’han patit els estralls. Al Vallès, avui, encara és viu el record –els records– del que va passar la nit del 25 de setembre del 1962, més de seixanta anys després. Gairebé tothom que la va viure, en fos o no una víctima directa, recorda perfectament on era i que feia aquell vespre i com es va llevar l’endemà, els qui havien pogut dormir poc o molt aquella nit, amb l’espectacle estupefacte d’unes ciutats devastades, enfangades, incomunicades, i la sensació que la tragèdia havia estat espantosa i que amb el pas de les hores s’aniria veient el perímetre creixent de la seva magnitud. Durant molts anys, encara avui entre la gent més gran, la riuada és una fita cronològica que organitza la percepció del temps històric: això va ser abans de la riuada, això va ser l’any de la riuada, això va ser després de la riuada…
He conegut persones –una dona a qui l’aigua es van endur el marit i el fill, mentre que la filla es va salvar perquè algú la va agafar per la roba quan el corrent ja se l’enduia– que des d’aquell dia no han travessat mai més la riera per cap dels ponts i que quan han hagut de triar una casa nova l’han fet tan lluny com han pogut de les lleres que l’aigua aquell dia va recuperar. Les imatges no de la riuada, de l’endemà de la riuada, es podrien intercanviar amb les que aquests dies ens han arribat de València. La diferència és que les del Vallès són en blanc i negre. Imatges que han ajudat a mantenir la memòria encara viva, entre els qui ho van patir. També a València, ben segur, la catàstrofe en vigílies de Tots Sants serà recordada per dècades i marcarà una fita en el temps. Perquè allà com aquí tothom en va sortir tocat.
A les riuades del Vallès van morir, segons els comptes i els cossos recuperats –alguns dels quals molts quilòmetres lluny d’allà on se’ls va endur l’aigua–, unes vuit-centes persones. Probablement van ser més, però no es pot establir la xifra exacta. Entorn d’un miler. Només en un carrer de Terrassa, la Rambla, el més cèntric, van morir o es van donar per desaparegudes unes cent persones. Però una catàstrofe no es mesura només en el nombre de morts. Certament, és el més dramàtic i el més dolorós. També els supervivents són víctimes, perquè la riuada els ha canviat la vida. Aquests dies, quan parles amb la gent de València, et trobes amb moltes persones que ho han perdut literalment tot –negocis, propietats, casa, mobles- i que et venen a dir que, gairebé avergonyits, que això és poca cosa al costat dels morts, que ells encara són dels que han tingut sort. Són exactament les històries que hem sentit a dir la gent del Vallès. Perquè la riuada dura molt poques hores. Però els seus efectes poden durar setmanes, mesos, anys. Els primers, per ordre d’aparició, els efectes sanitaris, els riscos d’epidèmia. Després els econòmics. Per a moltes persones, les seqüeles d’una nit de tempesta duren tota la vida. Al Vallès ha passat prou temps per saber-ho.
Fa dotze anys, quan en va fer cinquanta de la riuada del Vallès, es van fer molts actes i moltes publicacions per recordar-les. Em va tocar de participar en algunes. Sobretot davant la gent més jove, subratllàvem la xifra de morts, aquest gairebé miler, i ensenyàvem les fotografies més dramàtiques de l’endemà perquè es fessin una idea de la magnitud de la catàstrofe. Teníem la sensació que per a aquestes generacions, unes inundacions catastròfiques, a Europa, en el segle XX, són aquelles que provoquen alguna víctima mortal. I els dèiem que no tan sols alguns morts, sinó que gairebé mil. Aquesta era una magnitud que només atribuïen a inundacions que poguessin passar en llocs remots, un balanç propi del tercer món, o en temps també remots i precaris. No pas aquí i ara.
Els dèiem que això havia passat aquí feia només seixanta anys perquè en moltes coses llavors aquí estàvem al tercer món: sense una bona prevenció, amb un urbanisme descontrolat que no mereixia ni tan sols aquest nom, amb uns poders públics absents i ineficients, amb unes infraestructures de cartó pedra. Que era el temps de Franco, el temps en què les ciutats del Vallès havien crescut d’una manera desendreçada i ràpida per l’arribada de les onades d’immigrants del sud, el temps en què paraules com previsió, prevenció i protecció civil no sortien al diccionari de les autoritats del moment. Dèiem a les noves generacions que allò va ser molt gros, més del que es podien pensar, i que una cosa tan grossa ara no podia tornar a passar. Que alguna cosa n’havíem après, que alguna cosa havia canviat. Ho dèiem fins fa un parell de setmanes. Ara ja no ho diríem igual. O no ho diríem per a tot arreu.
Què va passar el 25 de setembre del 1962?
El dia 25 de setembre del 1962 va ploure d’una manera excepcional a la zona del Vallès Occidental i del Bages, però molt especialment a Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. A la Mola van caure en un dia gairebé dos-cents litres per metre quadrat, més del que pot caure en un mes entre normal i plujós o en tot un any més aviat sec. I, sobretot, bona part d’aquesta pluja va caure de cop. A Sabadell, que és on es va poder mesurar millor la intensitat, van arribar a caure sis litres per metre quadrat en només un minut. Per tant, a les ciutats plovia molt d’una manera visible, però no va ser la pluja a la plana la que va fer mal, sinó la baixada per cadascun dels torrents i les rieres, normalment seques, de l’aigua que havia caigut a la muntanya. Una baixada ràpida i tumultuosa, que arrossegava pedres i vegetació de la muntanya i que en arribar a la plana va topar amb ponts i barris sencers que s’havien construït de qualsevol manera sobre antigues lleres de les rieres que es consideraven seques. Amb menys pluja l’aigua podia semblar més o menys canalitzada. Però amb aquella quantitat d’aigua que baixava les canalitzacions es van desbordar i el corrent va tirar pel dret.
En alguns casos, els ponts van fer de dics i quan la pressió els va rebentar, la força del corrent va quedar multiplicada. L’arribada a la ciutat de l’aigua de la muntanya, molta de cop, va passar de nit i de seguida se’n va anar la llum, sobre una població que no estava previnguda, que havia vist que plovia molt, però que no podia imaginar el que li venia al damunt. La riuada va travessar pobles i ciutats, baixant per rambles, rieres i carrers, i va fer els principals estralls a Terrassa, Rubí, Sabadell o Matadepera, però va afectar en un grau o un altre tot el territori que va trobar fins a arribar a mar. A més de les vides humanes, la catàstrofe va significar la desaparició de barris sencers d’habitatges precaris, sovint autoconstruïts, la inundació de nombroses fàbriques situades prop de les rieres i l’afectació profunda de les infraestructures de transports, especialment els trens.
L’endemà l’espectacle dels carrers era terrible, i la perplexitat i la indefensió de la població, profunda. En la història familiar hi ha episodis que han quedat a la memòria avui encara viva. La més dramàtica, la de la família de la meva jove. Una tia seva treballava en una fàbrica de Terrassa, relativament lluny de casa. Com que era de nit i plovia molt, el marit va decidir anar-la a buscar, però no podia deixar sols els dos fills, i per tant se’ls va endur. En sortir de casa, els va enxampar el corrent d’aigua i se’ls va endur a tots tres. A la filla la van poder agafar al vol, traient-la de l’aigua. A l’home i el fill l’aigua se’ls va endur corrent avall i van trobar els cossos dies després. De casa meva, el que jo recordo –jo tenia cinc anys, però crec que les imatges que me n’han quedat són certes i genuïnes– és que el pare no arribava quan ja s’havia fet fosc i que quan va entrar a casa ens va dir que els carrers que havia hagut de travessar des de la feina eren com un riu i que en devia estar passant una de molt grossa.
L’endemà, quan es va fer clar, el pare i l’avi matern es van posar unes katiuskes i se’n van anar per entre el fang al barri de les Arenes, on vivien els altres avis a tocar de la riera. No hi havia altra manera de saber si els havia passat res que anar-hi. Per fortuna, els avis –que havien estat a molt pocs metres del corrent que se’ls hauria pogut endur la casa, amb ells a dins– havien dormit tota la nit i no havien pres cap mena de mal. Mentre que, a pocs metres, entorn de la riera de les Arenes, bona part del barri d’Ègara havia literalment desaparegut, endut per les aigües. Històries amb final relativament feliç o absolutament tràgic, en totes les famílies, que s’han anat transmetent al llarg de seixanta anys. Com les que aquests dies ens fan arribar els amics i coneguts de Paiporta o de Xiva. Històries individuals que sumades fan una gran tragèdia col·lectiva. Al Vallès, la pitjor tragèdia de la seva història. A València probablement també.
El balanç del que va passar aquella nit, en nombre de morts, s’ha establert entorn dels vuit-cents, a tota la zona. Més de la meitat entre Terrassa i Rubí. Però gairebé tothom està convençut que devien ser més. Les pèrdues econòmiques, enormes. Es van calcular en gairebé tres mil milions de pessetes de l’època, una quantitat estratosfèrica. Els drames humans de gent que ho havia perdut tot, innombrables. La ferida a les ciutats i els pobles, duradora. Què havia passat? Que havia plogut molt i molt de cop, sobretot a muntanya, esclar. Que l’arribada de l’aigua a la ciutat va ser de nit, quan tothom estava desprevingut i molta gent dormia. Que l’aigua va multiplicar l’efecte destructiu perquè arrossegava de tot, des de roques de la muntanya fins als materials que van anar trobant al seu pas per les ciutats. Que el creixement desorganitzat de les ciutats per l’arribada de moltes persones de fora, la pobresa de les construccions, l’especulació, la manca de planificació i de previsió, havien convertit una riuada excepcional –però no única en la història- en un territori més que vulnerable. Un còctel destructiu, que podia semblar difícil de repetir en totes i cadascuna de les seves causes. Però que no queda tan lluny del còctel que s’ha repetit aquests dies a València. Al contrari, s’assembla prou en les causes i en els efectes.
El diluvi com a càstig
Torno a la memòria personal. Devien ser a començament dels anys setanta quan feia el batxillerat a l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa, a tocar de la riera de les Arenes. Ens feia les classes de religió un capellà progre –eren els anys dels curas rojos de Terrassa– i un dia va sortir a debat el tema del mal. Algun alumne –vaig ser jo?– es va queixar que el Déu de què ens parlava el capellà, provident i bondadós, de tant en tant enviava contra els homes mostres d’una ira cruel i no gens compassiva. Com el diluvi universal, per aniquilar la humanitat sencera només amb una petita excepció. Va respondre que en el relat bíblic el diluvi no era un acte de crueltat gratuïta, sinó la conseqüència dels pecats de la humanitat. I que, per tant, no era Déu qui generava el mal, sinó la cobdícia i la manca d’escrúpols morals de la humanitat.
A partir d’aquest debat i de la conversa sobre el diluvi, algú va treure el cas de la riuada, que estava tan recent en el temps i tan pròxima en l’espai, com un exemple molt concret de mal provocat per la natura. I el professor es va esplaiar a gust: la catàstrofe de la riuada no era un fruit de l’atzar i d’una maldat divina, sinó culpa dels homes, que havien deixat construir per cobdícia allà on ja es veia que no es podia construir i que havien deixat a les persones vulnerables a mercè dels aiguats. El mal no provenia d’una natura cega, sinó dels pecats dels humans. Més concretament, d’alguns humans amb nom i cognom. Dels que, directament o indirectament manaven.
El sermó en forma de classe recordo que em va sorprendre: en aquells moments, en el discurs oficial, la riuada havia estat una desgràcia fruit d’una concentració d’atzars desfavorables. Però per sota terra començava ja a formar-se un estat d’opinió que vinculava la catàstrofe amb responsabilitats humanes. Responsabilitats polítiques, més concretament. I aquesta segona versió s’anava fent gran amb el pas dels anys, fins a esdevenir hegemònica, posem per cas, quan es van commemorar, ara fa una dècada, els cinquanta anys de l’aiguat. Així, Ferran Sales i Aige i Lluís Sales i Favà van poder titular el seu documentat llibre, publicat en ocasió d’aquell cinquantè aniversari, La riuada de Franco i tothom sabia de quina riuada estaven parlant. I posar-hi com a subtítol, perquè no quedés cap dubte: Pugnes polítiques, propaganda i corrupció al context de les inundacions del Vallès (1962) al damunt de la fotografia més emblemàtica de la visita de Franco al Vallès després de les inundacions.
A València el trànsit entre la lamentació per un atzar desfavorable i la constatació de responsabilitats polítiques ha estat molt més ràpid, pràcticament instantani, com es va veure a Paiporta en la visita de les autoritats. Potser perquè amb els mitjans actuals, diferents dels que hi havia fa seixanta anys, més precisos i sofisticats en la prevenció, més immediats en la comunicació, més abastables en la creació d’infraestructures, les veien encara més evidents. Però també perquè el discurs hegemònic estava llavors infinitament més controlat pels mitjans oficials i la dissidència havia de ser camuflada. En el cas del Vallès, la lectura política de la tragèdia segurament també s’arriba a generar immediatament, però el seu vessant crític s’haurà d’anar obrint pas lentament al llarg del temps i s’accelerarà amb la mort de Franco i la Transició. En canvi, l’intent d’aprofitament polític de l’impacte emocional de la riuada per part del règim sí que va ser immediat i va generar unes imatges que són un contrapunt interessant de les que es van veure aquests dies a Paiporta, amb motiu de les visites de les autoritats.
La visita de Franco
Els primers dies d’octubre de l’any 1962, una setmana després de la riuada, Franco va visitar el Vallès –Sabadell el dia 1, Terrassa el dia 2- acompanyat del vicepresident del govern espanyol, el capità general Agustín Muñoz Grandes, i un nombrós seguici d’autoritats on predominaven els uniformes militars. En el consell de ministres anterior s’havien aprovat ajudes i crèdits substanciosos destinats a reconstruir les fàbriques que l’aigua havia malmès i que serien gestionats al costat del govern per l’Institut Industrial de Terrassa i el Gremi de Fabricants de Sabadell. A les ciutats que va visitar, Franco va ser rebut amb manifestacions multitudinàries –no unànimement espontànies, cal dir-ho-, on se li agraïa el suport i l’ajuda, com ho feien inevitablement tots els discursos d’alcaldes i autoritats locals, i ell prometia suport a les víctimes i afirmava, per exemple: “Y ahora he venido yo a recoger vuestros anhelos y a visitar la zona, aunando todos los esfuerzos del Gobierno, todos los esfuerzos del Régimen; todo el esfuerzo de la nación para la reconstrucción más rápida y completa. Yo espero que la próxima primavera podré ver los campos rientes al sol y las fábricas trabajando con sus ruidos y su ritmo acompasado, y a vosotros ya satisfechos porque habéis comprendido que la España nueva, la España que forjamos, no se amilana ni se achica ante estas catástrofes, sino que va siempre a la batalla. ¡Arriba España!”.
Diuen que aquesta gegantina operació d’autobombo del règim, paral·lela a la commoció general que havia provocat la catàstrofe i al gran ressò internacional que va tenir, l’havia dissenyada un jove polític gallec nomenat feia pocs mesos ministre de Información y Turismo i que aportava al franquisme una concepció nova i més moderna de la propaganda política. Es deia Manuel Fraga Iribarne. La seva idea era associar la imatge de Franco, davant de l’opinió pública internacional i davant de la ciutadania local, amb una idea de preocupació pels problemes de la gent, una empatia i una compassió que l’humanitzessin en temps de la guerra freda, fent oblidar als aliats occidentals el caràcter autoritari i l’estètica feixistitzant de la seva dictadura.
Fraga volia fotos d’un Franco pròxim i compassiu amb les víctimes
Calia sotmetre a Franco a un bany sensible de masses, aprofitant la catàstrofe. La idea no va agradar a tothom. Es diu que el ministre de la Governació de llavors, el capità general Camilo Alonso Vega (popularment conegut com a Camulo Alonso Vega, per raons òbvies) era contrari a aquestes visites i sobretot al fet que en el seu decurs Franco es barregés en algun moment amb les víctimes, com pretenia Fraga. El ministre de la policia creia que això podia provocar problemes de seguretat, perquè les ciutats industrials catalanes tenien fama de roges i, per tant, de potencialment hostils i perquè no es podien preveure les reaccions d’una ciutadania emprenyada. Les visites es van fer, però amb una tensió constant entre les dues mirades, la de Fraga que volia obtenir fotos d’un Franco pròxim i compassiu al costat de les víctimes –anys abans que Schroeder es posés unes katiuskes en unes inundacions alemanyes que li van fer guanyar unes eleccions– i la d’Alonso Vega, que estava obsessionat per la seguretat, per la protecció personal de Franco i pel màxim allunyament possible de la gent, per evitar riscos.
Malgrat tot, Fraga es va sortir amb la seva. Ell volia que Franco s’acostés a la gent. Alonso Vega que hi estigués lluny. Van arribar a un punt entremig. Agafarien algú d’entre la gent que hagués estat víctima directa i el portarien a parlar amb Franco. A Terrassa, entre la gent que hi havia, van triar una dona que duia una nena a coll. Era aquella mateixa dona de la qual abans hem parlat, la que treballava a cal Torredemer, a qui el marit havia sortit a buscar amb el fill i la filla, l’aiguat els havia arrossegat i pare i fill havien mort arrossegats pel corrent, mentre que la filla havia pogut ser salvada per un home que la va agafar per la roba quan ja se l’enduia l’aigua. La dona va explicar a Franco la seva tragèdia i per un moment va semblar que Franco s’emocionava i els ulls se li tornaven plorosos. En aquells moments, el fotògraf Pérez de Rozas va tenir l’encert de fer unes quantes instantànies seguides. No eren les habituals. Els fotògrafs estaven entrenats a retratar Franco impasible el ademán, hieràtic i poderós. Diuen que aquell mateix vespre, Fraga es va començar a passejar per les redaccions dels diaris de Barcelona, buscant la foto que necessitava per la seva campanya de propaganda. A la d’El Correo Catalán va trobar aquesta, que de fet el diari havia descartat perquè Franco no hi havia quedat prou bé, prou majestàtic. Fraga la va recuperar i la va fer distribuir. L’endemà va ser porada a La Vanguardia, a La Prensa i ben aviat a diaris de tot el món: em consta que la van publicar, com a mínim Le Figaro i el New York Times. Va esdevenir la foto simbòlica de l’endemà de la riuada.
La dona de la fotografia era de Castro del Río, província de Còrdova, el poble del meu pare i dels meus avis, que havia emigrat gairebé en massa a Terrassa. El marit mort, també. Una neta de son germà és la mare de tres dels meus nets. Ella és qui mai més va voler viure prop d’un torrent i qui no va passar mai és per un pont sobre la riera. A la filla, la fotografia la va perseguir tota la vida. Vaig voler parlar amb ella i em va demanar de no parlar-ne: els records eren massa dolorosos. Però Manuel Fraga va aconseguir el que volia. La foto que necessitava. Ara fa uns dies, a Paiporta, algú devia pensar que Felip i Letícia aconseguirien també una foto com aquesta, amb la mateixa intenció. Igual que Franco seixanta anys abans. Però els va sortir al contrari. Van aconseguir unes fotos, però enfangats i distants, la que ben segur no volien. Tot i que alguns peus de foto s’entestin a presentar-ho a l’inrevés.
La solidaritat i la protesta
Però més enllà de la propaganda oficial i més enllà també de les causes de la catàstrofe on es barrejaven, com dèiem, un atzar desfavorable i unes culpabilitats polítiques i socials, la riuada va deixar un altre pòsit a través de la reacció espontània de la gent. En primer lloc, immediatament després de divulgar-se les imatges els efectes de l’aiguat, es va produir una veritable onada solidària, canalitzada sobretot a través de la ràdio. Joaquín Soler Serrano va encarnar, a través de Ràdio Barcelona, una campanya de donacions particulars, els primers dies d’articles de primera necessitat –mantes, roba, aliments, medecines- i després de diners per ajudar els necessitats. Totes dues van tenir un èxit extraordinari. Al cap de dos dies, ja s’havien aconseguit tots aquells articles que es necessitaven amb urgència. I es van arribar a recaptar, pesseta a pesseta, fins a trenta milions, que eren molts en aquella època. Diuen que van passar a portar la seva ajuda per Ràdio Barcelona unes dues-centes mil persones i que els taxistes s’hi van afegir duent la gent de franc als estudis de carrer de Casp. D’altra banda, la quantitat de voluntaris que van participar en els dies següents en la feina de neteja i en la recerca dels cossos va ser també enorme. Tot a través de la societat civil organitzada, dels mitjans de comunicació privats i de la gent individual que hi va voler participar. Tot això, per tant, al marge del món oficial, tot i que es van mobilitzar també per participar en els treballs efectius de l’exèrcit, de la policia i de la Guàrdia Civil.
Però els historiadors diuen també –i aquestes coses sempre són difícils de mesurar– que a les ciutats del Vallès afectades per la riuada, la tragèdia va marcar un punt d’inflexió. Va posar sobre la taula els perills de les inundacions, però també la follia d’un creixement especulatiu i sense planificació, sense condicions. Va crear consciència i aquesta consciència va desembocar en un moviment veïnal que va ser clau en la Transició, tant com el sindical o el cultural o el catalanista, sovint tots junts. Que el que primer eren protestes tímides en un escenari de repressió es va convertir en consciència que les coses s’havien de fer d’una manera diferent. És difícil saber en quina mesura va ser decisiu aquest canvi, però sí que sembla indiscutible que va existir i que va tenir conseqüències. De l’acceptació resignada dels atzars de la natura a la protesta contra les estructures polítiques que van permetre que els efectes destructius d’aquest atzar es multipliquessin per molt.
A València ja han viscut la solidaritat. Com al Vallès. Han vist l’exhibició de la propaganda oficial. Com al Vallès. Saben que en la catàstrofe hi ha atzar, però també hi ha culpa. Com al Vallès. I han vist també l’aparició de l’espurna de la protesta, nascuda de la indignació i de la ràbia. Com al Vallès, però en unes circumstàncies en què aquesta espurna té més possibilitats de prendre. Al Vallès la memòria de l’aigua, la memòria de la riuada, és viva. I va fer canviar coses. A València, el futur encara està per escriure.
