Fa més de 36 mesos que Catalunya travessa una forta sequera que ha reduït el volum d’aigua dels embassaments sota mínims insospitats. Per fer front a l’emergència hídrica, la Generalitat ha posat en marxa diversos plans d’acció per combatre la falta d’aigua, com ara reduir el consum d’aigua permès per habitant i dia, ja que d’aquesta manera, per poc que es noti en el dia a dia de la població, es produeix un petit estalvi que ajuda a evitar que l’emergència s’agreugi a passos accelerats. A hores d’ara les restriccions que han entrat en vigor limiten el volum total d’aigua que es pot utilitzar diàriament com a persona, prohibeixen el reg de gespa en tots els casos –excepte en superfícies destinades a la pràctica federada de l’esport–, o limiten l’ús de recursos hídrics que poden fer servir determinades indústries, principalment la pagesia, però tenen un factor en comú: no alteren l’essència, no modifiquen una cultura de l’aigua que, segons els experts, caldrà acabar canviamt en les pròximes dècades.
El sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Vicent Borràs, explica en conversa amb El Món que renunciar a una part de la confortabilitat a què estem acostumats per fer front a la sequera és viable, per un canvi dràstic a curt termini és un escenari pràcticament impossible. “En la societat occidental actual, vivim en un consum de crisi, de manera que davant d’una emergència estem disposats a adaptar-nos”, afirma l’expert, després que els darrers anys s’han encadenat crisis econòmiques, un de sanitària –la Covid– i ara la de la sequera. Ara bé, tot té un límit i, segons Borràs, no estem disposats a “qüestionar el model general perquè això ens posaria en una situació complexa”. Per exemplificar-ho, l’argument que defensa el sociòleg –i que comparteix David Saurí, professor i membre del Departament de Geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals a la UAB– és que estem disposats a “apagar l’aigua de la dutxa mentre ens ensabonem, però no a renunciar a la dutxa diària”. D’entrada, perquè està en joc la higiene personal, que és una qüestió sanitària. Però si traslladem aquesta filosofia a altres terrenys, que ja no afecten tota la població, a qui té piscina, per exemple, li semblaria inassumible renunciar-hi definitivament.
La setmana passada es va celebrar a Barcelona el saló Piscina&Wellness, una fira que reuneix el sector de les piscines residencials i el de les piscines públiques. Els operadors hi van fer diverses reclamacions d’aixecar les restriccions que prohibeixen omplir les piscines particulars: només està permès el “reompliment parcial o primer ompliment de piscines d’ús públic en les quantitats indispensables per garantir la qualitat sanitària de l’aigua”. De fet, el president de la patronal del sector (ASOFAP), Pedro Arrebola, argumenta que el consum d’aigua que comporta aquesta acció és “mínim”, cosa que no tindria, des del seu punt de vista, afectació en la situació actual de sequera: “Veiem malament que no es puguin omplir les piscines. En termes numèrics, només gastem el 0,11% de l’aigua en l’àmbit de l’Estat”, asseverava.
Això no obstant, no tothom ho veu de la mateixa manera. Mentre que des del sector de les piscines defensen que la seva activitat no té implicació en la sequera, el portaveu de l’entitat ecologista IAEDEN-Salvem Empordà, Arnau Lagresa, considera que és indefensable que es continuïn construint cases amb piscina tenint en compte el context actual: “Potser seria necessari algun decret llei que frenés la construcció de cases i xalets amb piscines particulars”, etziba Lagresa, que apunta que la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona encara està pendent d’aprovar licitacions per construir aquesta mena d’habitatges i que, tenint en compte que no hi ha cap norma que reguli aquestes obres en situacions d’emergència hídrica com l’actual, seguiran tirant endavant. “Sembla que tothom estigui molt preocupat per la sequera, però a l’hora de la veritat no totes les accions ho sustenten”, afegeix.
Canviar la cultura de l’aigua
El xoc de les diverses opinions revela el gran dilema: fins a quin punt estem disposats a renunciar als nostres costums per fer front a una emergència? Borràs considera que, com a societat, no estem preparats per renunciar a uns mínims “estàndards” als quals estem acostumats, i que, per tant, acceptarem les restriccions que se’ns imposin fins a un límit. “Posant l’exemple de les piscines, potser una persona que s’ha acostumat a viure amb ella pot renunciar a tenir-la sempre plena i preparada, però no renunciarà a fer-la servir del tot, per sempre, ja que això li suposaria una pèrdua de la qualitat de vida”, argumenta el sociòleg.
Aleshores, i coincidint amb l’opinió que expressa Saurí, per aconseguir estalviar aigua cal conscienciar la població al màxim perquè els petits gestos tinguin un gran impacte. “Des de la sequera de l’any 2008, la consciència de l’ús de l’aigua, ja sigui en rentadores, rentant els plats o dutxant-se, ha crescut moltíssim”, assevera Saurí, que afegeix que les dades de consum per dia per habitant de l’àrea metropolitana de Barcelona estan per sota del màxim marcat, és a dir, que ja es fa un estalvi de manera inconscient en comparació amb els topalls permesos. Ara bé, aquests petits gestos també han d’anar acompanyats de millores a les infraestructures i al sistema hidràulic de Catalunya: “Que la gent consumeixi menys té un límit”, apunta Borràs, que considera que la manera de combatre definitivament la sequera, i preparar-se per totes les que poden arribar en un futur, és qüestionar el model de cultura de l’aigua.
En aquest canvi hi hauria des de grans canvis –com la desaparició dels parcs aquàtics, que són un sector econòmic– fins a desenes de petites modificacions en la vida diària que requereixen consum d’aigua i no hi pensem. Per exemple, anar a fer una canya de cervesa de barril, implica l’ús de l’aigua que necessita aquest mecanisme, de manera que seria més racional limitar-nos a beure cervesa en ampolla.
Forçar el canvi de model
Partint de la base que “la comoditat és una arma molt potent”, els experts consideren que la manera de forçar el canvi de model és portar les restriccions fins a un punt que siguin incòmodes per a la població. Saurí considera que si l’emergència hídrica que colpeja Catalunya actualment segueix creixent, a banda de continuar restringint el volum de consum d’aigua per habitant i dia –200 litres/hab./dia en fase 1 d’emergència, 180 en fase 2 i 160 en fase 3– o reduir la pressió amb què surt l’aigua de l’aixeta –una mesura que ha testat Aigües de Barcelona en diversos municipis– s’hauran d’endurir les mesures. “Si l’emergència evoluciona ràpidament, potser caldria tallar l’aigua durant alguns moments del dia”, assevera l’expert. Aquesta, doncs, seria una de les restriccions que podria forçar un canvi de model, ja que la supressió radical de la comoditat faria reaccionar la població perquè la confrontaria obertament amb l’emergència.
Ara bé, cal tenir en compte que canviar la manera que tenim d’entendre el consum de l’aigua requereix dècades, i la sequera actual ha marcat un termini més curt. El primer pas, doncs, és combatre el dèficit hídric, però sense perdre de vista l’horitzó d’un nou model que sigui sostenible a la llarga.
