Gairebé tres anys després, han hagut de ser les Nacions Unides les que els ha donat la raó. El 12 de maig de 2018 una família amb quatre menors va acudir al Consell Econòmic i Social de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per denunciar el seu cas. Feia menys d’un mes, l’11 d’abril del mateix any, havien estat desnonats els pares –amb la dona embarassada– i els quatre fills, tots ells menors d’edat i dos d’ells discapacitats. El 18 de febrer d’enguany una resolució del consell ha acusat Espanya d’una “violació del dret a l’habitatge”, segons consta a la documentació consultada per EL MÓN.
La resolució ha estat redactada per un òrgan de l’ONU integrat per 54 membres escollits per l’assemblea general. Té capacitat per “fer o iniciar estudis i informes pel que fa a assumptes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural, educatiu i sanitari, i altres assumptes connexos”. En aquest cas, la família al·legava que Espanya havia vulnerat el punt 1 de l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquest punt reconeix el “el dret de tota persona a un nivell de vida adequat per a si i la seva família, fins i tot alimentació, vestit i habitatge adequats”.
El comitè de drets econòmics, socials i culturals ha considerat que “el desallotjament dels autors i dels fills sense un examen de proporcionalitat per part de les autoritats va constituir una violació del seu dret a l’habitatge adequat”. També conclou que “les alternatives temporals assignades i el procès al qual els autors van ser sotmesos constitueixen, en si mateixes, una violació del seu dret a l’habitatge adequat”.
El consell, amb tot, només pot emetre recomanacions però no sancions. En aquest sentit, recomana a l’Estat que doni a la família una “reparació efectiva” en cas que la família no visqui en un habitatge digne. Seguidament, insta Espanya a atorgar “una compensació econòmica per les violacions patides” que, segons fonts properes al cas, podria ser d’uns 50.000 euros. El comitè dona sis mesos de marge a l’Estat per esmenar els errors i per aplicar les recomanacions.
El cas
Hakima El Goumari i Ahmed Tidli són residents a l’estat des de fa gairebé 30 anys. L’1 de gener de 2015 van llogar un pis a Madrid, pel qual pagaven 480 euros mensuals. L’home va perdre la feina el 2016 i la família va passar a sobreviure amb els 735,90 euros que rebia ell en concepte de renda mínima d’inserció. La situació els va obligar a deixar de pagar el lloguer. És aquí on comença el patiment de la família que ha arribat fins a l’ONU.
El 26 de juliol de 2017 la família va rebre una notificació segons la qual havien estat demandats perquè abandonessin el pis. Mesos més tard, el jutge els obligava a marxar de l’immoble per impagament. Finalment, i després de dos intents d’execució, el desnonament es va portar a terme l’11 d’abril de 2018.
Inicialment la família va ser reubicada pels serveis socials en un hostal i més tard en un alberg. En tots dos casos, segons el testimoni de la família, es trobaven en “males condicions”. Van denunciar a l’ONU que, tot i que dos fills tenen discapacitats i que la dona estava embarassada, van ser sotmesos a un “periple de situacions diferents en diversos albergs i hostals, cap dels quals poden ser considerats allotjaments adequats”. La dona va perdre el fill que esperava.
A mode d’exemple, la família relatava que “l’alberg es trobava en males condicions, amb paneroles i xinxes, i matalassos en mal estat”. A més, “només comptava amb cinc banys per a quaranta persones, a totes les habitacions havien diverses famílies” juntes i que no tenien “intimitat”. Finalment, ressaltava que estava ubicat a tocar d’un centre per a toxicòmans, així que els menors podien veure a persones consumint drogues.
L’Estat va defensar la seva actuació i l’ajuda que va oferir a la família. Els arguments incidien en el fet que els serveis socials han fet seguiment de la família durant anys i que han fet esforços per buscar “alternatives habitacionals”. A més, justificava que la família ja disposa d’un habitatge en règim de lloguer actualment i que, per tant, el cas s’havia d’arxivar.
Sobre l’habitatge actual de la família, la denúncia indicava que el tenen a la Cañada Real per 300 euros mensuals. La Cañada Real és un “assentament irregular” i és el “centre del trànsit del comerç” de drogues a Madrid. L’apartament on viuen, segons consta a la denúncia, disposa d’una habitació i d’un menjador, on han de viure els vuit membres de la família -els pares han tingut bessons-. La falta d’espai fa que els nadons hagin de dormir al cotxet.
12 
