Les queixes per discriminació lingüística que es produeixen en diferents àmbits del dia a dia dels catalanoparlants, com el sanitari –amb casos com els de l’Hospital Universitari Dexeus, l’Hospital Universitari Sagrat Cor i la Clínica Diagonal– o el consum –com els de dues multinacionals franceses–, s’incrementen any rere any. Un dels indicadors són els casos que es posen en coneixement de Plataforma per la Llengua, que han crescut gairebé un 500% entre els anys 2016 i el 2023. És a dir, han passat de gestionar 395 casos a 2.328 en set anys. Un altre indicador, més recent, és l’informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 –que curiosament es va presentar en un acte marcat pel gag catalanòfob que s’hi va representar–, en què s’han comptabilitzat 190 queixes lingüístiques presentades en aquesta oficina municipal en només un any. Això representa un increment del 50% respecte de l’any 2023 i gairebé totes les discriminacions lingüístiques que pateixen els ciutadans de Barcelona són de catalanoparlants (99%).
Experts consultats per El Món consideren que el creixement de les denúncies es deu al fet que hi ha més consciència dels drets lingüístics a causa de les xarxes socials, que han generat un efecte bola de neu perquè la gent s’animi a denunciar cada vegada més. Tot i això, remarquen que encara hi ha moltes situacions que no consten enlloc perquè no es denuncien i són partidaris que la responsabilitat recaigui en l’administració i no tant en els particulars.
Gerard Furest, coordinador de llengua de La Intersindical, atribueix aquest augment de denúncies a l’increment de la consciència lingüística per part dels ciutadans, però creu que un factor clau que provoca això és el paper de les xarxes socials perquè, per una banda, han servit perquè els catalanoparlants coneguin els seus drets lingüístics a través de campanyes com les que ha impulsat Plataforma per la Llengua i, per l’altra, “la viralització de casos greus” ha generat “consciència i empoderament lingüístic”. En aquest sentit, remarca que ell “gairebé cada dia” veu una agressió lingüística. “Això ha ajudat al fet que la gent tingui més consciència i que les empreses també rectifiquin”, perquè “si no hi hagués xarxes moltes empreses actuarien amb una impunitat total”, matisa. I també subratlla que cada dia hi ha més canals de denúncia.
Un d’aquests nous canals és Acció Cassandra. Un dels advocats que l’han fundat, Lluís Gibert, que també opina que els catalanoparlants han adquirit més consciència lingüística, sobretot si té en compte la quantitat de casos que els arriben. “La llista és llarga”, diu, i afirma que “hi ha un augment de sensibilitat”. Això, segons ell, és perquè “hi ha una idea general que això és una situació que ja no és tolerable”. “Quan et passen coses d’aquestes et sents humiliat, i això ha passat sempre, però ara que s’ha posat sobre la taula que no és tolerable i s’ha visualitzat que hi ha mitjans per no permetre aquestes situacions i la gent s’atreveix més a denunciar-ho”, reflexiona.
“Hem passat de la ignorància a l’explosió del problema”
Júlia Ojeda, doctora en literatura catalana i membre del comitè polític d’Alhora, assenyala que “cada vegada hi ha una participació més ciutadana” i “una clara desviació de l’atenció del que abans era el Procés i ara s’ha focalitzat més en la llengua”, un canvi que compta amb la participació d’entitats socials o polítiques. “Aquest despertar ens està permetent conèixer dades i la feina que fan els activistes i això genera una consciència col·lectiva que socialitza”, assenyala, i destaca que “hem passat una mica de la inconsciència o de la ignorància sobre la qüestió a una explosió del problema”. També apunta que “estem en un moment de la història en què totes les informacions es multipliquen” a través de l’altaveu i la visibilitat que ofereixen les xarxes socials.
L’advocat i secretari nacional de l’ANC, Josep Cruanyes, creu que hi ha més consciència lingüística i que la gent està més disposada a denunciar aquestes actituds catalanòfobes perquè s’ha difós, i la premsa hi ha ajudat, quina era la situació de la llengua i els actes de discriminació. “Jo entenc que hi ha hagut tota aquesta informació i actuacions d’entitats com la Plataforma de la Llengua, que han fet prendre consciència per no normalitzar aquesta situació de discriminació de la nostra llengua”, exposa.
Més discriminacions lingüístiques de les que es denuncien
Els quatre experts coincideixen a assegurar que, de tota manera, encara hi ha moltes més agressions lingüístiques de les que s’acaben denunciant. L’advocat d’Acció Cassandra admet que abans es denunciaven menys casos que ara perquè a la gent “sempre li ha fet la sensació que no hi havia un camí per fer-ho ni era útil, però el sentiment d’humiliació sempre ha existit i ara ha vist que hi ha eines per poder-ho tirar endavant”. “No és que ara hi hagi més casos de discriminació, és que ara es denuncien més”, ressalta. “Hi ha moltes més discriminacions lingüístiques, però moltíssimes més, de les que es denuncien”, afegeix Gerard Furest. I s’aventura a estimar que”potser deu vegades més dels que afloren a la realitat”. “No coneixem ni la punta de l’iceberg”, conclou, i creu que encara “hi ha molta gent a qui fa mandra a la conflictivitat”. “Hi ha gent a qui fa mandra denunciar, o que canvia de llengua per evitar el conflicte”, lamenta, i sentencia: “Si tothom mantingués el català, això seria un Ulster lingüístic”.
D’altra banda, Ojeda opina que la denúncia serveix per “visibilitzar el conflicte, però no per resoldre’l” i reflexiona que “situar el focus sobre la denúncia sempre genera la idea que la responsabilitat última de solucionar el problema és dels ciutadans”. En aquest sentit, deixa clar que és l’administració qui que té la “responsabilitat, l’autoritat i els recursos per fer-ho”. En definitiva, l’enduriment de la política lingüística i garantir el compliment de les lleis “hauria de venir directament per part d’una administració que té capacitat de legislar i d’inspeccionar”. Cruanyes, en canvi, defensa que s’ha de seguir empenyent “primer, perquè se sàpiga, i això ajuda a crear consciència, i, segon, perquè com que l’administració és poc proactiva, perquè no actua d’ofici, el fet de denunciar fa que actuï de forma reactiva”. “Com a ciutadans hem de ser conscients que si no es defensen els nostres drets, els hem de defensar nosaltres” i apunta que l’efecte bola de neu es pot fer més gran si se segueixen denunciant fets com els de la sanitat: “Fa que els ciutadans prenguin consciència i que es denunciïn més aquests fets i que no es deixin passar”.
De l’espiral del silenci a una dinàmica de bola de neu per pressionar l’administració
Gerard Furest exposa que denunciar els casos serveix perquè la gent vegi que no passa res per fer-ho i genera una “dinàmica de bola de neu”, i adverteix que, si no ho fas, com passa en molts casos, es genera “una espiral de silenci” perquè, “si tothom calla, tu seguiràs el corrent i callaràs perquè si parles tothom et veurà com un friqui”, un concepte que té a veure amb les quantitats. Per exemple, diu, si hi ha 20.000 persones a Catalunya que ho fan tot en català seran “20.000 friquis”, però si ho fan dos milions es crearà “tendència”. “Com més gent es queixa, menys pots quedar com un friqui”, insisteix, i creu que denunciar també serveix perquè l’administració no li tregui ferro a l’assumpte i abordi el problema de drets lingüístics. Gibert creu que el canvi s’ha propiciat perquè la gent ha vist que “hi ha instruments per contrarestar aquestes accions”, i això s’amplifica molt a través de les xarxes socials. “Les xarxes són un element fonamental perquè es van viralitzant aquests casos i generen l’efecte bola de neu”, resumeix.
Ojeda compareix aquesta visió i diu que, al final, “denunciar és una dinàmica de participació col·lectiva”. “Com més es normalitza el fet de denunciar les discriminacions lingüístiques, més s’anima altres a fer el mateix i més xarxa de solidaritat comunitària genera, perquè ja no ets tu sol, sinó que és tot un grup”. Tot i això, admet que “és molt cansat estar permanentment en tensió per poder viure amb normalitat en la teva llengua” i això, segons ella, també genera “una certa desídia en alguns moments”. Amb tot, deixa clar que l’ideal seria que aquesta feina la fes la conselleria de Política Lingüística, que “per això, en principi, s’ha creat”, ja que si les denúncies es tramiten via plataformes “sempre hi ha una voluntat política interessada”. “En canvi, un òrgan públic que pugui funcionar com un síndic de greuges sempre té també l’autoritat i la institucionalitat de ser un espai que pot recollir més objectivitat en la qüestió”. L’advocat Pep Cruanyes també creu que “cal exigir que l’administració de la Generalitat i els ajuntaments, perquè això també és corresponsabilitat dels consistoris, siguin més proactius en el sentit de promoure el compliment de la llei”, i lamenta que “moltes vegades no es fa”.
